Inútils a sanitat


Enric I. Canela

Dimarts la Comissió de Salut Pública va acordar seguir el criteri de l’informe de l’Institut Carlos III, el de combinar vacunes. Van acordar que els menors de 60 anys que hagin rebut una primera dosi de la vacuna AstraZeneca rebin la segona de Pfizer. De totes formes, dimecres al vespre el ministeri ha corregit i els usuaris podran triar entre Pfizer i AstraZeneca. Suposo que la raó està en el rebombori que ha causat conèixer el despropòsit que havien acordat.

La ministra Carolina Darias va encarregar un estudi i el resultat publicat és que l’efectivitat en fer la vacuna heteròloga es multiplica per 7 i no hi ha cap risc. Si aquest estudi és per determinar la seguretat de la vacunació heteròloga, és a dir amb dues vacunes diferents està mal fet ja que s’ha fet només amb 672 persones, nombre insuficient per a un assaig de seguretat.

Si és per immunogenicitat el nombre de voluntaris podria ser suficient, però l’estudi és deficient ja que està fet sense els corresponents blancs o controls. Hagués estat millor que haguessin fet comparacions amb les seqüències 1a Pfizer i 2a Pfizer, 1a Astrazeneca i 2a Astrazeneca, 1a Pfizer i 2a Astrazeneca i 1a AstraZeneca i 2a Pfizer, com han fet els britànics recentment.

L’únic que podem afirmar del cert és que la probabilitat de tenir efectes secundaris lleus a causa dels components de la vacuna, augmenten ja que el nombre de components susceptibles de provocar reaccions lleus és més gran. Per altra banda, no conec casos d’efectes secundaris a causa d’una segona dosi de la vacuna AstraZeneca a persones que ja havien estat inoculats amb aquesta vacuna. Tots els casos, mínims per a una alarma, es deuen a la primera inoculació.

Si qualsevol científic normal, no lligat excessivament a “amistats benefactores”, demana un projecte de recerca com aquest, seria descartat d’immediat. Imagino que es tracta d’un projecte per encàrrec i confio en què el “dissenyador” no hagi estat un científic. Suposo que tot i ser llicenciada en Dret, ella no és experta, aquesta ministra té algun assessor que haurà estudiat alguna cosa relacionada amb la immunologia i per això el estudi encarregat resulta sorprenent. És ben conegut que el contacte amb el mateix antigen provocarà una resposta multiplicadora. Hi haurà un reforç,

Jo no sé si algú haurà cobrat per pensar aquest estudi quins interessos hi ha darrera. Quins foscos interessos hi ha al ministeri per haver encarregat un estudi sense cap connexió entre objectiu científic i propòsit polític i no fer cas de les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut i de l’Agència Europea del Medicament? O són un conjunt d’incompetents que haurien d’estar lluny de qualsevol decisió que afecte a altres humans (i si pot ser a qualsevol ésser vivent) o tenen interessos que no convé explicar. Seria desitjable que s’exigís una investigació parlamentària sobre aquesta decisió. Potser només es volen treure de sobre AstraZeneca que em sembla que és la vacuna més barata.

Per acabar-ho d’adobar, la pròpia Moncloa diu sobre aquest estudi: “Conèixer si és possible implementar esquemes heteròlegs de vacunació emprant vacunes de diferents fabricants permetria el disseny de campanyes de vacunació més flexibles, el que permetria accelerar el procés i facilitar la solució de possibles eventualitats, com l’impacte produït per un fre relacionat amb processos de subministrament. Pel que fa a la interpretació dels resultats d’aquest estudi, en relació amb la possible comparació amb altres assaigs clínics, cal ser prudent, ja que les metodologies i els grups de persones tractades no són sempre idèntics; en tot cas, amb les dades ja obtingudes es pot afirmar que la resposta immunitària observada en CombivacS està en el mateix rang que la descrita amb pautes basades en dues dosis de la mateixa vacuna.”

El propòsit em sembla adequat i subscric que és una bona idea, però amb aquet assaig no ho sabran mai. Després d’aquesta explicació encara resulta més incomprensible la decisió inicial que va prendre la comissió de salut pública.

Enric I. Canela

Al mes de juliol vaig escriure un article que vaig titular “La ceba terapèutica“. El vaig escriure amb la idea de comentar les diferents defenses de l’organisme davant dels patògens i, òbviament, entre ells el SARS-CoV-2. El títol té a veure amb la N-acetilcisteïna, abreujadament NAC. La ceba en conté. L’article el finalitzada així:

Sabem que la concentració cel·lular de glutatió disminueix amb l’edat. Molta gent pren N-acetilcisteïna com a suplement, especialment a l’hivern, per prevenir la grip, la bronquitis i altres malalties de l’aparell respiratori. Ben conegut l’efecte beneficiós de prendre molta ceba. Les concentracions de les formulacions farmacèutiques no són tòxiques.”

Aquesta setmana, a partir d’un article de Diario Médico (La suplementación con GlyNAC, clave en el envejecimiento saludable) he pogut llegir un article que es titula: Glycine and N-acetylcysteine (GlyNAC) supplementation in older adults improves glutathione deficiency, oxidative stress, mitochondrial dysfunction, inflammation, insulin resistance, endothelial dysfunction, genotoxicity, muscle strength, and cognition: Results of a pilot clinical trial (Premranjan Kumar, Chun Liu, Jean W Hsu, Shaji Chacko, Charles Minard, Farook Jahoor, Rajagopal V Sekhar; Clin Transl Med. 2021 Mar;11(3):e372. doi:10.1002/ctm2.372).

En aquest article els autors indiquen que han demostrat que la suplementació durant 24 setmanes a adults grans (70-80 anys) amb una mescla de glicina i NAC, font de cisteïna, redueix l’estrès oxidatiu, entre altres coses perquè augmenta la concentració de glutatió, potent antioxidant, al teixits de l’organisme. En síntesi: aquesta suplementació corregeix la deficiència intracel·lular de glutatió. Indiquen que aquesta suplementació en persones grans podria ser un mètode senzill i viable per promoure la salut, tot disminuint, també, la immunosenescència. Els resultats obtinguts van ser espectaculars, amb una recuperació del nivell d’alguns paràmetres a valors propers als dels 20 anys.

Els aminoàcids es consumeixen i els hem de reposar cada dia. Els investigadors van determinar que als 12 dies de deixar de prendre el suplement, els valors s’havien deteriorat i tornaven a ser els que tenien abans del tractament. La conclusió a extreure és que calia mantenir una dosi diària d’aquestes substàncies.

La quantitat diària de glicina i de NAC que van prendre cada dia va ser, aproximadament, de 0,01 g per kg de pes. Com a mucolític, la quantitat que s’acostuma a prendre de N-acetilcisteïna és de 0,6 g al dia. Amb tot, aquesta quantitat, unes 10 vegades superior, no comporta cap risc. Òbviament, la glicina és completament innòcua.

Respecte a la glicina, és interessant comentar que molta gent pren suplements de glicina sense ser-ne conscient i creient que prenen un producte miraculós. Moltes persones prenen col·lagen, en alguns casos de procedències exòtiques i a preus elevats. La glicina és un aminoàcid molt abundant en el col·lagen, un 30% ho és. La gelatina també n’és molt rica. Prendre col·lagen o gelatina és prendre glicina. El col·lagen o la gelatina que ingerim és degrada a l’estómac i a l’intestí prim en aminoàcids, predominantment glicina. La forma més barata i plaent per als que els agradi aquest menjar, són els peus i les galtes de porc. Clar que també els calamars, les sípies i els pops en son rics.

No s’ha de confondre la gelatina amb un succedani que és fa servir per fer postres i que és una fibra.

La glicina limita la formació de glutatió. Si tenim poca glicina, no es formarà glutatió. La glicina és un aminoàcid molt curiós. Fa molts anys, un amic em va fer veure la seva importància. Jo no n’era conscient.

Es veu que els investigadors tenen les coses clares i la Universitat de Baylor ha patentat la fórmula d’un complement i Nestle Health Science l’ha afegit a un dels seus productes i l’està comercialitzant.

De fet la glicina la podeu trobar en pols a uns 20 euros per kg. Evidentment, no cal prendre’n tanta com la que han fet servir en aquests experiments. La NAC és una mica més cara, però per 100 euros/kg la trobareu. Amb 2 g de cada al dia en sobraria. O sigui que amb 30 cèntims al dia ja n’hi hauria prou. Podeu afegir unes bones vitamines.

Aposto que el sistema immune us millorarà. Menys risc de caure malalt, de COVID-19 també.

Enric I. Canela

Estic francament sorprès. Després de la sèrie d’incongruències i absurds relatius als efectes secundaris de les vacuna d’AstraZeneca i Janssen per prevenir la COVID-19, vaig llegir que els vacunats amb una primera dosi de la vacuna d’AstraZeneca podrien rebre la segona dosi de la vacuna de Pfizer.

Ara llegeixo que es comencen uns estudis per valorar la combinació de la vacuna d’AstraZeneca (1a dosi) i Pzifer (2a dosi).

De fet la meva sorpresa no és tan per un estudi de combinació de vacunes basades en diferents principis (inoculació d’ADN i inoculació d’ARN missatger). Trobo sempre interessant l’augment de coneixement. Considero de gran interès científic saber com es comporta el sistema immune quan és estimulat de formes diferents per produir immunitat contra un determinat virus. Podria ser de gran valor futur. Potser es podrien aconseguir immunitats de molt llarg abast amb la combinació de diferents estímuls. Ara bé, aquests estudis no es fan en 15 dies, calen mesos, i per conèixer l’abast de la immunitat anys.

La meva sorpresa és per plantejar-se donar la 2a dosi de vacuna Pfizer a les persones que han rebut la 1a de la vacuna AstraZeneca per solucionar el problema de la paralització de l’ús de la vacuna d’AstraZeneca.

Jo no crec en que els efectes secundaris siguin significatius i no em faria res vacunar-me amb el producte d’AstraZeneca i encara menys per la 2a dosi.

No es coneix cap cas en el que els famosos trombes hagin aparegut després de la 2a dosi. Absurd, doncs, no donar la 2a dosi a les persones que no han notat cap efecte secundari greu.

El que jo no faria es rebre una 2a dosi d’una vacuna diferent a la de la 1a. Hauré de meditar sobre el tema, però crec que m’haurien de donar la 2a dosi lligat.

És una bona idea fer els estudis proposats, ara bé, cal plantejar-se continuat amb el programa de vacunació oblidant aquests riscs que són més el fruit de mitjans i xarxes que no científics. L’essencial és vacunar.

Enric I. Canela

Divendres vaig escriure un article sobre les vacunes: El vodevil de les vacunes. Entre d’altres, no hi vaig fer referència a un article del mes juny, en primera versió, i definitiu del setembre: Platelets Can Associate With SARS-CoV-2 RNA and Are Hyperactivated in COVID-19.

La tesi dels autors és que les plaquetes es troben a la primera línia de la patogènesi del COVID-19, ja que elles serien les que alliberen diversos conjunts de molècules en les diferents etapes de la malaltia. Les plaquetes poden tenir el potencial de contribuir a l’aclaparadora tromboinflamació del COVID-19, i la inhibició de les vies relacionades amb l’activació de les plaquetes pot millorar els resultats durant el COVID-19.

He citat aquesta referència perquè sembla clar que les plaquetes són protagonistes en els danys més greus que causa el SARS-CoV-2 i també en els efectes secundaris més greus i escassament observats, principalment en les vacunes d’AstraZeneca i Janssen.

Sabem que aquests efectes secundaris es deuen a les plaquetes i podrien ocasionar-se a les cèl·lules precursores de les plaquetes, els megacariòcits. La hipòtesi seria que els adenovirus inactivats que formen aquestes vacunes indueixen la síntesi de les proteïnes víriques antigèniques en els megacariòcits i en les plaquetes.

L’organisme del subjecte vacunat al cap d’uns dies, entre 3 i 12, ja haurà produït anticossos anti-Sars-CoV-2, i aquests anticossos reconeixeran com a estranyes les plaquetes i les eliminarà. L’organisme en produirà més, joves i actives, i el resultat de tot plegat serà una trombocitopènia amb possible trombosi de sins venosos cerebrals (TSVC), a l’abdomen (trombosi de venes esplàncniques) i trombosi arterial.

Per a mi hi ha una pregunta inicial i una altra posterior depenent de la resposta a la primera.

  1. tots els vacunats amb aquestes vacunes desenvolupen plaquetes amb la proteïna antigènica a la superfície?
  2. Si la resposta és negativa, què fa que unes persones desenvolupin aquestes plaquetes anormals?
  3. Si la resposta és afirmativa, per què a algunes persones l’atac dels anticossos els provoca greus problemes?

En tot cas, si sabem que la majoria de la minoria de persones afectades són dones de menys de 50 anys.

De moment no tenim una explicació clara. Al meu parer, cal alguna cosa més que les plaquetes expressant la proteïna antigènica per explicar els efectes secundaris greus.

Si sabem que les plaquetes i el procés de la coagulació s’influencien mútuament i hi ha indicis dades que indiquen que gràcies a la interacció entre les plaquetes i la cascada de coagulació, l’hemostàsia és molt més eficaç que ho serien els dos processos per separat.

Sabem que els estrògens influencien la síntesi dels factors de coagulació i també sabem que, en molt petita quantitat, també se sintetitzen els megacariòcits. Un canvi en la composició del còctel d’estrògens, potser andrògens, que circula i que s’emmagatzema a les plaquetes podria tenir un efecte desencadenant. Podria haver un desequilibri hormonal (dominància d’estrògens)?

Jo no exclouria la vitamina K2, que juga un paper essencial en la gènesi dels trombes, No se li ha fet gaire cas, però jo als hospitalitzats per la COVID-19 els hi determinaria la vitamina K2. Ja fa un any escrivia aquí mateix Dèficit de vitamina K en els casos més severs de COVID-19.

Una possibilitat és que se sumin la síntesi de plaquetes antigèniques, algun desequilibri en els estrògens amb els factors de coagulació alterats i un dèficit de vitamina K2.

Unes anàlisi clíniques completes ens haurien de dir alguna cosa al respecte. Jo penso, des de la escèptica ignorància, que la bioquímica que es fa és massa limitada.

El temps ens ho dirà, però recordem que els efectes secundaris greus són extraordinàriament greus.

Enric I. Canela

El tractament polític i mediàtic dels efectes secundaris de les vacunes em té ben astorat. No tant pels lògics problemes generats per unes vacunes elaborades en un temps rècord, sinó per la quantitat d’inútils en el sistema decidint el què cal o no cal fer. Portem ja uns quants dies amb una cadena de despropòsits al voltant de la vacuna Oxford/AstraZeneca. Només hem d’observar les diferents decisions preses pels governs de la Unió Europea davant de l’informe de l’Agència Europea del Medicament. En síntesi: El comitè de seguretat de l’EMA conclou que els coàguls de sang inusuals amb plaquetes baixes haurien de figurar com a efectes secundaris molt rars de Vaxzevria (no actual de la vacuna COVID-19 AstraZeneca).

El que és més interessant de tot plegat és que, sense cap diferència destacable quant a efectes secundaris, al Regne Unit no s’han amoïnat gaire i a Estats Units gens.

Jo ja fa molts anys que quan vull veure un informe seriós sobre algun tema, miro els de les agències britàniques. Sistemàtics i ben organitzats. Res a veure amb la forma de procedir de la Unió Europea i, per descomptat, d’Espanya. La Comissió Europea a la llarga els acaba fent prou bé, però anys després. Útil per a un estudi històric, però poc per decisions immediates. Vist com s’està gestionant tot el tema de les vacunes, la Unió Europea s’ha cobert de cendra.

El que he fet, doncs, és mirar a fons que diuen els britànics. Segons indica l’agencia reguladora de salut britànica, la MHRA, al Regne Unit, a 28 de març s’havien posat més vacunes d’AstraZeneca que de Pfizer. S’havien administrant unes 10,9 milions de primeres dosis de la vacuna Pfizer i 19,5 milions de dosis de la vacuna d’AstraZeneca i s’havien administrat al voltant de 3,7 milions de segones dosis, principalment la vacuna Pfizer.

La MHRA ens dius que la immensa majoria dels efectes secundaris de les vacunes es relacionen amb reaccions al lloc de la injecció (dolor al braç, per exemple) i símptomes generalitzats, com ara malalties similars a la grip, cefalea, calfreds, cansament), nàusees (mareig), febre, marejos , debilitat, dolor muscular i batecs ràpids del cor. En general, tenen lloc poc després de la vacunació i no s’associen a malalties més greus o duradores. Aquest tipus de reaccions reflecteixen la resposta immune normal desencadenada pel cos a les vacunes. Normalment es veuen amb la majoria de tipus de vacunes i solen resoldre’s en un o dos dies. La naturalesa dels efectes secundaris sospitosos rars és molt semblant en tots els grups d’edat, tot i que, tal com es va demostrar en els assajos clínics i com se sol observar amb vacunes per altres malalties, es donen amb més freqüència en adults més joves.

El MHRA va confirmar recentment que les proves fins ara no suggereixen que la vacuna d’AstraZeneca provoqui tromboembolisme venós sense que prèviament hi hagi un recompte baix de plaquetes. És a dir, seria un procés seqüencial.

Malgrat tot, l’agència britànica si ha tingut en compte els efectes secundaris d’AstraZeneca i ha fet algunes recomanacions tot indicant que es prenguin precaucions. Consideren que el risc global de que es formin coàguls de sang és d’aproximadament 4 persones en un milió que reben la vacuna. Cap després d la 2a dosi. També indiquen que les persones que tinguin algun símptoma després de la 1a dosi, consultin al metge.

La limitació adoptada pel govern britànic ha estat no administrar la vacuna d’AstraZeneca a menors de 30 anys, cosa ben diferent al desgavell de la Unió Europea. A mi aquesta opció em semblaria la més raonable (qui diu 30, diu 20, no hi veig raó d’edat), perquè conforma augmenta l’edat el nombre d’infectats simptomàtics creix i per tant, és una forma de deduir contagis.

És interessant, però, fer notar que a la data de 28 de març, les morts imputables a efectes secundaris van ser prop de 28 per milió amb la vacuna Pfizer i prop de 25 per milió amb la vacuna d’AstraZeneca. D’aquesta, 1 i 2 van ser per causa de la trombocitopènia.

Els efectes secundaris provocats per les vacunes contra SARS-CoV-2 són de diferents classes. Un és l’anafilaxi, un reacció ràpida i greu en entrar en contacte un al·lergen amb els sistema immune. Afecta a tot el cos i si no s’actua ràpidament pot arribar a provocar la mort.

Les reaccions anafilàctiques més greus poden ser causades per qualsevol dels components que formen part de la vacuna, en la molts casos els coadjuvants i excipients. En les vacunes que hi ha ara al mercat porten polietilenglicol – PEG (Pfizer i Moderna) o polisorbat 80 (AstraZeneca, Janssen i Sputnik V). Tant per al PEG com per al polisorbat 80 s’han descrit reaccions al·lèrgiques. Són molt rares i per al polisorbat 80 s’han descrit molt poques.

Al Estats Units s’han reportat efectes secundaris amb totes les vacunes provades. El Centre per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC) indica que la incidència d’anafilaxi associada a la vacuna Pfizer sembla ser aproximadament deu vegades més alta que la incidència reportada amb totes les vacunes anteriors contra altres malalties, aproximadament 1 de cada 100.000, en comparació amb 1 de cada 1.000.000, que és la incidència coneguda i estable d’anafilaxi associada a altres vacunes. Sembla passa el mateix amb la vacuna de Moderna.

Aquestes reaccions són rares, i la sensibilització preexistent a un component de la vacuna podria explicar aquesta observació. El CDC recomana l’exclusió de qualsevol persona amb antecedents de reacció al·lèrgica severa o immediata associada a qualsevol dels components de la vacuna, inclòs el polietilè glicol (PEG) i derivats del PEG com els polisorbats.

La segona classe d’efectes secundaris són ocasionats per la macromolècula o vector que induiria la producció d’anticossos. De les vacunes citades abans, tenim de dues classes, les que porten ARN missatger del SARS-CoV-2 (Pfizer i Moderna) i les que porten un virus inactivats al que se li ha introduït l’ADN del SARS-CoV-2 (AstraZeneca, Janssen i Sputnik V).

Una hipòtesi és la infecció de les plaquetes o de les cèl·lules precursores de les plaquetes, els megacariòcits.

Hi ha proves que indiquen que virus com el dengue, la grip i el VIH poden infectar les plaquetes, i hi ha una evidència preliminar de la presència de SARS-CoV-2 a les plaquetes en pacients amb CoViD-19. A més, si no estic mal informat, la vacuna del xarampió provoca trombocitopènia en 1 de cada 30.000 vacunats.

Les plaquetes són cèl·lules sense nucli que, estranyament, poden traduir l’ARN missatger i sintetitzar proteïnes. Si les vacunes amb ARN missatger infecten les plaquetes i sintetitzen les proteïnes del virus hi haurà una resposta autoimmune contra aquestes plaquetes. El resultat és un descens del nombre de plaquetes amb greus conseqüències. Hi ha hagut almenys 43 casos de trombocitopènia immune amb vacunes Pfizer i Moderna, i hi ha almenys una mort reportada amb trombocitopènia immune després de la vacuna Pfizer.

Les vacunes vectorials AstraZeneca, Janssen i Sputnik V no poden infectar les plaquetes, però sí els megacariòcits, les cèl·lules precursores de les plaquetes. Les plaquetes tenen una vida útil molt curta (~ 10 dies) i una destrucció autoimmune de megacariòcits pot provocar una trombocitopènia greu.

Cada dosi de la vacuna conté una càrrega viral molt elevada (per exemple, 50.000 milions de partícules virals / dosi a la vacuna AstraZeneca i 100.000 milions de partícules virals / dosi en Sputnik-V). Les partícules es distribueixen pel cos i via el sistema limfàtic; és probable que el seu volum aparent de distribució sigui molt alt.

Probablement, la destrucció dels megacariòcits sigui la causa principal dels danys d’aquestes vacunes basades en vectors vírics, com la d’AstraZeneca.

Anava a escriure que, probablement, es veurien coses similars amb les vacunes de Janssen i Sputnik, però just a punt d’acabar l’article, llegeixo que amb la vacuna de Janssen s’estan donant casos similar i que l’EMA ho està estudiant.

A mi, amb la informació que tinc, no em cap més explicació que una sobre-reacció del sistema immune, cosa que passarà en molts pocs casos i que podrien ser previsibles d’aquí molt pocs dies. De fet, crec que les persones més susceptibles serien aquelles que si agafen la COVID-19 tindran una tempesta de citocines que comprometrà la seva vida.

Un nota d’interès al final de l’article. La vacuna AstraZeneca es pot conservar en una nevera normal i només costa uns quants euros per dosi. S’espera que es produeixi a gran escala, podria tenir un paper vital en la sufocació de la pandèmia. Algú podria tenir interès en fer el boicot a aquesta vacuna?

Jo em quedo amb els comentaris de Rafael Vilasanjuan és director del departament d’Anàlisi i Desenvolupament d’ISGlobal, especialitzat amb plans de vacunació: “Si mires el prospecte de l’aspirina, té molts més efectes secundaris que la vacuna d’AstraZeneca. I l’ibuprofèn. Molts més. I no són medicaments que et prenguis quan tens una malaltia de vida o mort”.

Acabo: una persona més gran de 60 anys té 70 vegades més probabilitats d’ingressar a l’UCI per no vacunar-se que de tenir un trombe a causa de la vacuna.

Enric I. Canela

He llegit un article, una publicació encara no revisada i penjada a MedRxiv a primers de gener, que es titula “Blood omega-3 fatty acids and death from COVID-19: A Pilot Study“.

Els autors diuen que “Els àcids grassos omega-3 de cadena molt llarga (EPA i DHA) tenen propietats antiinflamatòries que poden ajudar a reduir la morbiditat i la mortalitat per infecció per COVID-19.”

Es basen en un estudi pilot amb 100 pacients per provar la hipòtesi que els nivells de RBC EPA + DHA (l’índex Omega-3, O3I) s’associaria inversament amb el risc de mort analitzant l’O3I en mostres de sang bancària extretes a l’ingrés hospitalari.

L’índex omega-3 (O3I) és un indicador del contingut dels àcids grassos poliinsaturats de cadena llarga omega 3: docosahexaenoic (DHA) i icosapentaenoic (EPA) en la membrana dels eritròcits. Seria el percentatge d’aquests àcids grassos respecte al total d’àcids grassos.

Aquest índex es va definir com un biomarcador de risc cardiovascular i cerebrovascular així com de la predisposició a malalties neurodegeneratives. Hi ha alguns estudis que mostren una bona correlació amb el risc cardiovascular.

Un O3I més gran del 8% és considera bo. Un valor inferior ja indica algun risc i caldria fer algunes avaluacions més i ingerir aquests àcids grassos.

El laboratori SYNLAB, especialista en anàlisi d’alt valor afegit, que fa aquesta anàlisi, ens indica.

  • Índex entre 1 i 4: Risc molt augmentat de patir accidents cardiovasculars i cerebrovasculars, de malalties degeneratives cerebrals, i molt alta predisposició a la depressió.
  • Índex entre 5 i 7: Risc significativament augmentat de patir accidents cardiovasculars i cerebrovasculars, de malalties degeneratives cerebrals, i alta predisposició a la depressió.
  • Índex entre 7 i 8: Baixa probabilitat de patir accidents cardiovasculars i cerebrovasculars, malalties degeneratives cerebrals, i baixa predisposició a la depressió.
  • Índex superior a 8: Excel·lent resultat. Molt baixa probabilitat d’accidents cardiovasculars i cerebrovasculars, de malalties degeneratives cerebrals, i de predisposició a la depressió. indicacions

En aquest estudi, els autors troben que pacients amb un O3I al 5,7% o superior tenien un risc de mort aproximadament del 75% inferior en comparació amb aquells per sota d’aquest valor. Indiquen que podria existir una relació, però que es necessiten estudis més amplis.

A mi no em sorprèn que els autors trobin aquest resultats, ja que un O3I de 5,7% és un valor baix i que ja seria un indicador d’un cert risc.

La conclusió a treure, és que cal estar atent a la concentració d’àcids grassos omega-3 que ingerim. Tenir un índex d’omega-3 baix és indicació de mala nutrició i la mala nutrició ens fa susceptibles a moltes malalties, no només a la COVID-19.

Parlar de que cal menjar ens portaria molt lluny d’on volia anar avui.

La guerra de les vacunes


Enric I. Canela

Probablement aquests darrers mesos s’ha parlat més de les vacunes o vaccins que en tota la història. Trobar la vacuna contra el SARS-CoV-2 i evitar la COVID-19 ha estat una competició amb molts guanyadors i resultats diversos. S’ha escrit molt sobre les vacunes i també s’han dit moltes ximpleries.

El concepte modern de vacuna va néixer l’any 1796, quan Edward Jenner va inocular a un nen de vuit anys una mica de matèria infectada que va obtenir de les pústules de les mans d’una munyidora de vaques que patia la verola bovina. Amb tot, la variolació sembla que ja formava part de les cultures índia i xinesa al segle XI. El protocol era diferent, però, aleshores posaven en contacte matèria infectada amb un drap i respiraven a través del drap i, naturalment, el sistema menys era menys efectiu.

El que fan les vacunes és emular la infecció. Quan entren al sistema circulatori provoquen una resposta immune innata, que al seu torn activa una resposta immune adaptativa específica de l’antigen. La immunitat innata és inespecífica, ràpida i no té memòria. La immunitat adaptativa produeix limfòcits i anticossos específics per a cada agent patogen, virus o bacteri i així evita que caiguem malalts.

Les vacunes han evolucionat molt en aquests més de dos segles i n’hi ha de diferents tipus.

Un classe és la de les vacunes de microorganismes vius atenuats. Es basen en aconseguir, mitjançant diferents tractaments, que el microorganisme perdi virulència. Un cop el microorganisme està “apaivagat” es pot injectar, teòricament, sense risc. En general provocarà resposta immunitària a través d’una infecció lleu. El principal risc d’aquests vacunes és que el microorganisme es pugui tornar agressiu altre cop. S’ha fet servir per la poliomielitis, el xarampió, les galteres, la rubèola, la varicel·la, la febre groga, els rotavirus, l’herpes zòster, i la grip.

Una altra classe és la de les vacunes de microorganismes inactivats amb radiació, agents químics o calor. Quan els microorganismes s’inactiven, conserven els elements que donen lloc a la reacció immunitària però ja no causen la malaltia. Aquestes vacunes requereixen, normalment, diverses inoculacions i afegir adjuvants. S’han fet vacunes d’aquesta classe contra el catarro o tos ferina, el còlera, l’hepatitis A, la ràbia, l’encefalitis japonesa, i l’encefalitis vírica per paparres.

Els adjuvants són ingredients utilitzats en algunes vacunes que ajuda a crear una resposta immune més forta en les persones que reben la vacuna, a ser més efectives. Les vacunes amb adjuvants poden causar més reaccions locals (com enrogiment, inflor i dolor al lloc de la injecció) i reaccions més sistèmiques (com febre, calfreds i dolors corporals) que les vacunes sense. Un adjuvant típic és l’alumini i això ha provocat moltes reaccions en contra de les vacunes.

Després tenim les vacunes de subunitats proteiques que s’obtenen fraccionant un virus o un bacteri amb tècniques fisicoquímiques. Sense l’àcid nucleic víric no poden causar la malaltia. Aquestes vacunes acostumen a produir menys immunitat que el microorganisme sencer i sovint requereixen adjuvants. S’han fet vacunes d’aquest tipus contra l’hepatitis B, la grip, el catarro o tos ferina, l’herpes zòster, el virus del papil·loma humà, la meningitis B, i la malària.

Per lluitar contra les malalties provocades per bacteris hi ha les vacunes toxoide. Es fan servir per a aquelles malalties ocasionades per substàncies patògenes secretades per bacteris. La vacuna (toxoide) s’obté destoxicant o inactivant la toxina per mitjà de calor o algun agent químic com ara el formaldehid. Com que actuen contra la substància tòxica i no contra el bacteri, no poden impedir la infecció, si la malaltia, ni provocar protecció comunitària. S’han fet vacunes d’aquesta classe contra el tètanus i la diftèria.

Una altra família és la de les vacunes VLP (virus-like particles). Són partícules que es formen per autoacoblament de les proteïnes víriques, sense els àcids nucleic i per tant sense capacitat d’infectar. Quan té lloc aquest autoacoblament, la vacuna resultant té una bona immunogeneïcitat. Hi ha diverses, però la més coneguda és la vacuna contra el virus del papil·loma humà (HPV). Aquesta vacuna protegeix del càncer de coll uterí. També se n’han fet contra l’hepatitis B i la malària.

Molts dels bacteris que causen malalties potencialment mortals en humans tenen càpsules de polisacàrids. Les vacunes basades en polisacàrids com a antígens provoquen una baixa immunitat i per tant no són massa útils. Se n’ha fet contra la pneumònia (pneumococ).

Les vacunes de polisacàrids conjugats són un altre tipus de vacuna, una millora de les anteriors. Quan els polisacàrids els unim a una proteïna transportadora (conjugació) augmenta molt la seva capacitat antigènica. De totes formes, per obtenir una bona immunització calen diverses inoculacions. Se’n produeixen contra diferents tipus de meningitis, contra el pneumococ i contra l’Haemophilus influenzae tipus b.

Totes les vacunes citades anteriorment conten els antígens. Els antígens, d’una forma o altra, s’introdueixen en el sistema circulatori i a partir d’ells el sistema immune generarà la immunitat adaptativa i fabricarà els anticossos.

Hi ha una altra sèrie de vacunes que fan que l’organisme receptor, és a dir nosaltres, fabriquem l’antigen, i a partir de l’antigen sintetitzem mitjançant les nostres cèl·lules, el sistema immune produeixi anticossos contra aquest antigen. Són vacunes basades en àcids nucleics. D’aquesta sèrie n’hi ha de dos tipus: les que es basen en ADN i les que es basen el ARN.

Les de tipus ADN són les vacunes basades en vectors vírics. Per prepara-les, es manipula un virus que no pugui infectar-nos (el vector) i se l’introdueix el codi genètic de l’antigen del virus contra el que volem actuar (l’ADN). El virus que s’utilitza habitualment com a vector és un adenovirus. Els adenovirus tenen una elevada capacitat per induir respostes immunes tant innates com adaptatives. Els adenovirus emprats o han estat modificats per no infectar humans o són d’altres espècie si no poden infectar-nos. També es fan servir els baculovirus d’insectes, que no poden infectar humans. Un exemple de vacuna d’aquest tipus és la vacuna contra l’Ebola.

Actualment ja es fer-la servir contra la COVID-19. L’antigen que s’introdueix en el vector és la proteïna d’espiga COVID-19, que es troba a la superfície del virus SARS-CoV-2. En infectar les cèl·lules, l’ADN del virus (vector) fa que produeixin grans quantitats d’antigen, que després desencadenaran una resposta immune. La vacuna imita el que passa durant la infecció natural. Això té l’avantatge de provocar una forta resposta immune cel·lular per part de les cèl·lules T, així com la producció d’anticossos per part de les cèl·lules B.

Les vacunes en ús contra el SARS-CoV-2 d’aquesta classe són la d’AstraZeneca, la de Johnson ¬ Johnson, i Sputnik V. S’estan investigant de noves per altres empreses farmacèutiques.

Un altre tipus de vacuna d’àcids nucleics que no introdueix l’antigen sinó que fa que el fabriquen nosaltres són les vacunes basades en l’ARN missatger (ARNm). Igual que les anteriors, donen instruccions a les cèl·lules humanes per tal que produeixen una proteïna vírica, que el cos reconeixerà com a estranya. Destacar que no entra al nucli cel·lular i per tant no modifiquen de cap manera el nostre ADN. L’ARNm no pot modificar el genoma.

Les vacunes d’ARNm estan encapsulades en una capa lipídica, una nanopartícula lipídica, i això permet que l’ARNm travessi fàcilment les membranes cel·lulars. Un cop dins de les cèl·lules, l’ARNm se separa de la capa lipídica i s’allibera al citoplasma on la maquinària cel·lular del cos fa còpies de l’antigen de la glicoproteïna d’espiga SARS-CoV-2. L’ARNm es descompon ràpidament i és eliminat per les nostres cèl·lules.

L’antigen sintetitzat per les cèl·lules, la proteïna d’espiga del SARS-CoV-2, es mostra temporalment a la superfície de les nostres cèl·lules, on es reconeix com un element estrany i activa les cèl·lules B i T del sistema immune.

La tecnologia de vacunes ARNm ofereix diversos avantatges respecte a les plataformes de vacunes clàssiques. La fabricació ràpida i escalable en comparació amb les vacunes convencionals permet una producció més ràpida de vacunes en resposta a nous agents patògens i a mutacions dels existent.

Les vacunes d’aquesta classe contra la COV-19 actuals són la de Pzifer i la de Moderna. La capa lipídica que embolcalla l’ARNm té una certa capacitat adjuvant.

Una de les polèmiques, diria que ara ja menor, és sobre els efectes secundaris d’aquestes vacunes. Tots els medicaments i, també, les vacunes poden tenir efectes secundaris. Qualsevol substància injectada intramuscularment provocarà alguna mínima reacció. Sempre s’ha de valorar els efectes secundaris respecte als beneficis. En un petit nombre de persones, el tomàquet provoca al·lèrgies i no per això aquesta fantàstica hortalissa s’ha posat en qüestió.

Tant la vacuna basada en ADN com la basada en ARN produeixen alguna molèstia, lleu, en un 10% dels vacunats, normalment més en la primera dosi que en la segona. La vacuna basada en ADN produeix més freqüentment molèsties en la persones grans, mentre que les basades en ARN en les persones joves.

En tot cas, els efectes secundaris d’aquestes vacunes que no tenen adjuvants són inferiors als d’altres tipus de vacunes.

Hi ha més vacunes en estudi que fan servir altres mètodes de producció, convencionals com la xinesa de les Infantes, no basats en àcids nucleics. Em sembla que s’estan estudiant més de 50. Quan tinguem més informació podrem parlar.

Una opinió molt personal i subjectiva. Si em donen a triar: vacunes d’ARNm.

Enric I. Canela

Avui llegeixo un parell de notícies sobre un tema que per mi era obvi, encara que no en coneixia cap estudi hospitalari:

conseqüència de l’article:

Vogel-González, M.; Talló-Parra, M.; Herrera-Fernández, V.; Pérez-Vilaró, G.; Chillón, M.; Nogués, X.; Gómez-Zorrilla, S.; López-Montesinos, I.; Arnau-Barrés, I.; Sorli-Redó, M.L.; et al. Low Zinc Levels at Admission Associates with Poor Clinical Outcomes in SARS-CoV-2 Infection. Nutrients 2021, 13, 562. https://doi.org/10.3390/nu13020562.

En aquest treball els autors fan un estudi de cohort observacional amb 249 pacients COVID-19 ingressats a l’Hospital del Mar. El seu estudi demostra una correlació entre els nivells sèrics de zinc i el resultat de COVID-19. Nivells sèrics de zinc inferiors a 50 µg / dL a l’admissió estan correlacionats amb una pitjor presentació clínica, un temps més llarg per assolir l’estabilitat i una mortalitat més alta. Els resultats in vitro indiquen que els nivells baixos de zinc afavoreixen l’expansió vírica en cèl·lules infectades amb SARS-CoV-2.

Interpreten que zinc baix al sèrum és un factor de risc que determina el resultat del COVID-19. Els autors animen a realitzar assaigs clínics aleatoris per estudiar la suplementació de zinc com a profilaxi i tractament potencial amb persones amb risc de deficiència de zinc

No puc més que alegrar-me que es faci la llum i agrair la publicació. El paper del Zn per evitar les infeccions víriques és conegut i la seva relació amb el sistema immune també. Em sorprèn que passin els mesos, el SARS-CoV-2 campi entre nosaltres, s’infecti i mori la gent, i ningú aconselli correctament sobre nutrició. Si us interessa, al setembre vaig escriure El zinc, discret defensor de la nostra salut.

Allà, entre altres coses, escrivia: El sistema immune és altament depenent de zinc. De fet, hi ha molt resultats que mostren que suplements de zinc ajuden a combatre malalties comuns com ara el refredat. Hi ha autors que discuteixen aquests resultats, però el que no és discutible és que si manca zinc, les defenses decauen ràpidament.

Jo tinc la certesa, com els autors del treball, que amb un nivell de Zn més elevat a l’organisme les infeccions són menys agressives i es curen abans. El que no veig clar és que el Zn tingui un paper rellevant durant la malaltia, com no sigui en casos de llarga malaltia, UCI per exemple. Tant de bo, però, funcionés quan la malaltia està declarada.

Si que tornaré a insistir en la necessitat de tenir cura de la micronutrició. Malgrat les proves sobre la necessitat d’una bona micronutrició, no veig que el sistema de salut faci res al respecte.

Enric I. Canela

Ara feia més de dos anys que no escrivia res sobre el cafè. He publicat diferents articles, el primer que recordo del 2008.

Aleshores ja deia: “En fa d’anys que ho dic, cada vegada que ataquen el cafè dic que estan equivocats“.

Aquí tenia la llista dels escrits que recordo:

 

Sense ser exhaustiu, vaig seguint les coses que es publiquen sobre els efectes del cafè. No tenia intenció de publicar gaire coses més sobre aquesta meravellosa beguda, però, com que és una de les meves dèries, no m’hi he pogut estar.

Aquesta setmana vaig veure una ressenya titulada: El café, gran aliado del tracto digestivo y el cerebro, que feia referència a un article de revisió publicat a la revista Nutrients: Effects of Coffee and Its Components on the Gastrointestinal Tract and the Brain–Gut Axis.

La revista és del més de desembre i dedica la portada a l’esmentada revisió. Concretament en relació a la imatge de la portada diu:

Aquesta revisió narrativa proporciona una visió general de l’efecte de les begudes de cafè; els seus subproductes; i els seus components sobre la mucosa gastrointestinal (implicats principalment en la permeabilitat, secreció i proliferació), els components neuronals i no neuronals de la paret intestinal responsables de la seva funció motora i l’eix cervell-intestí. Tot i que els estudis in vitro, in vivo i epidemiològics han demostrat que el cafè pot exercir múltiples efectes sobre el tracte digestiu, inclosos efectes antioxidants, antiinflamatoris i antiproliferatius sobre la mucosa i efectes de la motilitat a les capes musculars externes, molts d’aquests efectes encara sorprenentment desconeguts. Es necessiten encara estudis addicionals per comprendre els mecanismes d’acció de certes propietats del cafè que promouen la salut al tracte gastrointestinal i transferir aquest coneixement a la indústria per desenvolupar aliments funcionals que millorin la salut de l’eix gastrointestinal i cervell-intestí

La revista també púbica en aquest mateix número l’article Does Drinking Coffee and Tea Affect Bone Metabolism in Patients with Inflammatory Bowel Diseases? El resum d’aquest article diu:

Els pacients que pateixen malaltia de Crohn i colitis ulcerosa tenen un major risc d’osteoporosi a causa de la densitat mineral òssia més baixa. Els factors de risc de l’osteoporosi es divideixen en immodificables, és a dir, l’edat, el gènere, els factors genètics, així com els modificables, com ara la dieta, el nivell d’activitat física i l’ús d’estimulants. El cafè i el te contenen nombrosos compostos que afecten el metabolisme ossi. Algunes substàncies com els antioxidants poden protegir els ossos; altres substàncies poden augmentar la reabsorció òssia. Tot i això, la influència del cafè i el te en el desenvolupament i el curs de malalties inflamatòries de l’intestí és contradictòria“.

Aquest dos article potser faran caure el mite dels efectes nocius del cafè per al sistema gastrointestinal.

Enric I. Canela

Llegia l’altre dia una notícia a Infosalus amb el títol “La dieta vegana, más eficaz para perder peso y controlar el colesterol que la mediterrània“. Fan referència a un article titulat “A Mediterranean Diet and Low-Fat Vegan Diet to Improve Body Weight and Cardiometabolic Risk Factors: A Randomized, Cross-over Trial” i publicat al Journal of the American College of Nutrition. Està signat per un grup de metges que pertanyen a un col·lectiu denominat Physicians Committee for Responsible Medicine. No coneixia aquest centre. Es dedica a promoure l’alimentació vegetariana estricta, a lluitar contra l’experimentació animal i altres aspectes de l’ètica i la sostenibilitat. Va tenir conflictes amb l’American Medical Association (AMA) a començaments dels anys 90, però sembla que això està superat. Aquest és el primer article que, sota el meu punt de vista, mereix ser considerat article científic.

El treball es fa fer amb uns 60 voluntaris distribuïts en dos grups a l’atzar. Uns van prendre dieta vegetariana baixa en greixos (consistent en fruites, verdures, cereals integrals i llegums), els altres dieta mediterrània (protocol PREDIMED, que consisteix en fruites, verdures, llegums, peix, lactis baixos en greix i oli d’oliva verge extra, limitant o evitant les carns vermelles i greixos saturats). No existia límit en la ingesta i cada participant podia prendre la quantitat d’aliment que volgués. L’estudi va durar 16 setmanes.

Els que van prendre dieta vegetariana van disminuir la ingesta en 500 kcal, mentre que els que van prendre la dieta mediterrània van mantenir la ingesta. Com és lògic, els de la dieta vegetariana es van aprimar. És destacable, com veurem, que el grup de la dieta vegetariana va variar la distribució dels aliments i la proporció de greixos va disminuir i la de hidrats de carboni va augmentar durant les 16 setmanes.

Una altra conclusió, segons els autors, és que el perfil lipídic del grup de la dieta vegetariana millora, però no en el cas de la dieta mediterrània. Les dades són les següents.

 

Dieta mediterrània

Dieta vegetariana

Δ [colesterol total (mg/dL)

-3,3

-14,5

Δ [HDL-colesterol] (mg/dL)

-0,6

-5,0

Δ [LDL-colesterol] (mg/dL)

-0,2

-11,1

Δ [VLDL-colesterol] (mg/dL)

-2,5

+1,7

Δ [triglicèrids] (mg/dL)

-9,8

+8,2

Δ {[triglicèrids]/[HDL-colesterol]}

-0,20

+0,38

 

Segons els autors, el perfil lipídic millora en el cas de la dieta vegetariana. Ho diuen perquè baixen més les concentracions de colesterol total i d’LDL-colesterol. Tanmateix, els autors no parlen de la concentració de triglicèrids. Clarament augmenten en la dieta vegetariana i disminueixen en el cas de la dieta mediterrània. Aquest augment es deu a l’increment de la proporció carbohidrats en detriment dels greixos en el cas de la dieta vegetariana.

Els autors no ho estudien, però la relació [triglicèrids]/[HDL-colesterol] és un clar indicador de risc. En tots els casos el valor és més alt del que seria desitjable, però dins la normalitat. Durant aquestes setmanes, el valor al que s’arriba en la dieta vegetariana és més alt, mentre en el cas de la dieta mediterrània disminueix.

Això és un indicador de partícules de LDL-colesterol més petites i denses que en el cas de la dieta mediterrània degut a la proporció d’hidrats de carboni. Per altra banda, la major proporció d’àcids grassos omega-6 en la dieta vegetariana fa que les partícules d’LDL s’oxidin més fàcilment.

En conclusió, la interpretació dels autors és, al meu parer incorrecta. En aquest cas concret, la dieta mediterrània és més sana. No prenen en consideració aspectes perfectament coneguts sobre el colesterol i els triglicèrids (podeu veure Colesterol: aparteu les criatures i Controvertit oli de coco).

L’oli d’oliva i els fruits secs són meravellosos. Als EUA no ho saben prou.

Next »