Enric I. Canela

Els arguments idiotes adoptats pel conjunt sempre m’han deixat estupefacte. He llegit i escoltat que podrà haver graus de Matemàtiques de tres anys i graus de quatre anys. Quin drama. Una universitat els fa de tres i l’altre de quatre. Espectacular. Ara també passa si traiem el cap per sobre dels Pirineus. Podem agafar un britànic, un italià i un català amb graus de Matemàtiques acabats ben diferents. Més encara, jo vaig estudiar Química, una carrera de cinc anys i ara hi ha químics francesos amb carreres de tres anys i catalans amb carreres de quatre. Estic completament desfet en veure això. Quines estupideses, Déu meu.

Imaginem que jo sóc un empresari de la indústria química del futur. Se’m presenten candidats diversos. Un francès (grau de 3 anys), un escocès (grau de 4 anys), un català (grau de 3 anys), un català (grau de 4 anys), un grec (grau de 4 anys) i un alemany (grau de 4 anys). Com resoldré el problema? Descarto tots els de tres anys i em quedo amb els de quatre? Davant d’aquet greu problema faig una altra cosa, agafo el telèfon, truco a Jean-Claude Juncker i li dic: company, això no pot ser, mira quin problema tinc, hem d’homogeneïtzar Europa. El president europeu pensa que m’hi tornat idiota. Doncs això. El Consell d’Estat espanyol va considerar que això era un drama que trencava el sistema universitari espanyol. A veure si després d’això tots, ben enfadats, han decidit dimitir perquè no els han fet cas i han marxat de vacances a Frejenal de la Sierra i així es perden de vista.

Passa que quan a la gent la tenen engabiada i la deixen lliure no sap moure’s. A mi em passa amb el braç. Se’m va trencar i la feinada que tinc per tal que deixi de ser un braç inútil. Deixeu-me afegir que si jo estigués seleccionant un col·laborador no miraria massa la durada de la carrera, miraria altres coses. Només la miraria si alguna estúpida norma estranya em digués que haig de comptar els crèdits que ha cursat el candidat per saber si el puc tenir o no. Aleshores tots morts. Amb Espanya hem topat. Paciència i a buscar postil·les de La Haia. Els catalans, però, no som capaços de trencar amb la psicologia espanyola. D’acord en què hem de complir les normes, però, si us plau, no us empelteu les neurones. Res, seguidisme. Una abraçada en un hostal de Baeza i ja s’ha acabat pensar.

Si les universitats catalanes fossin lliures, completament lliure, en fixació de preus, elecció de model i selecció d’estudiants les coses serien fàcils, molt fàcils. Quin és el problema? Que només puc escollir el model. Podria seleccionar els estudiants? Sí, però no m’atreveixo. Podria millorar la selecció fent-la en comú amb les altres universitats catalanes? Sí, però des del Govern em fa mandra tocar res. I els preus? Alguna cosa podríem fer, o no? Total que tenim una política de sedació col·lectiva.

En última instància, tenim un model dolent perquè col·lectivament no ens atrevim a fer el que cal fer. Si algú és valent i ho intenta, podrà millorar les coses? Un de sol no ho sé, però amb un cert acord potser si que avançaríem. Tot costa.

Enric I. Canela

No per conegut i esperat les reaccions són menors. El Consell de Ministres ja ha aprovat, avui, el Reial Decret pel qual es modifica el Reial Decret 1393/2007, de 29 d’octubre, pel qual s’estableix l’ordenació dels ensenyaments universitaris oficials i el Reial Decret 99/2011, de 28 de gener, pel qual es regulen les ensenyaments oficials de doctorat. No hi diu res que no coneguéssim.

Com era lògic ara vénen les reaccions, duraran tres dies. Cadascú diu i dirà la seva. La meva opinió l’he anat manifestant durant aquests darrers dies i no l’he canviat. Ara, primer, us adreçaré al Comunicat de la Universitat de Barcelona en relació amb el Reial decret d’Ensenyaments Universitaris oficials. La UB, com no pot ser altrament, es posa al costat de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles. Com també sabíem, la Secretaria d’Universitats i Recerca del Govern és favorable al Reial Decret que reforça l’autonomia universitària.

Alguns sindicats pretenen que la comunitat universitària estan en contra per les raons que ells diuen. Mentida, la comunitat no s’ha manifestat. El debat ha estat mínim. Entre altres coses la gent diu: que facin el que vulguin, la misèria en la que vivim fa que la gent passi bastant i vagi una mica més a la seva. O sigui: si algú diu que la comunitat universitària pena… ni cas. No pensa res, cadascú de nosaltres pensa el que vol. És impressionant veure com els periodistes ens interpreten. Ja ni els cito.

Veig dos grans problemes en la reforma. Un és la rigidesa mental del país. Massa gent no entén que poden conviure graus de tres anys i graus de quatre. Més encara, m’agradaria que la mateixa universitat, la meva, fes un grau, per exemple, de Química de tres anys i un altre de quatre anys. És el futur, a veure si se n’assabenten alguns i ho fan. El secretari d’Universitat i Recerca parla de definir àmbits per fer uns graus o altres. No. No ho vaig així. De totes formes confio sempre en el seny del nostre governant. Quan el deixen fa bona feina, el problema és que a vegades no el deixen.

L’altre són els preus. Aquí em posiciono clarament amb els estudiants. No es pot abordar aquest tema sense modificar radicalment el sistema de preus. Pot ser un gran parany. Ahir sortia un estudi (Què paguen els estudiants universitaris) sobre la desmesura dels preus dels graus i màsters. Si els preus fossin més europeus, oblidem Anglaterra, no tindríem una part de la discussió.

Com que ningú s’hi fica, reiteraré dues coses que he dit altres cops. Caldria que el Reial Decret permeté els estudis de cinc anys amb sortida de màsters i que s’implantés el preuniversitari. Sense el preuniversitari els graus de tres anys són un risc. El sistema educatiu espanyol és una catàstrofe i la majoria dels que acaben el batxillerat no estan en condicions de fer un grau de tres anys en condicions.

Amb sort podem intentar fer això quan siguem independents. De moment hem utilitzat l’autonomia per fer un sistema educatiu que arriba a més gent, però que la deixa amb una formació molt més deficient que abans de l’autonomia. No és culpa de l’autonomia, però la contribució catalana al desastre és gran. No ho dic jo, l’informe PISA indica alguna cosa. No només és un problema de diners, és un problema de cervell.

Bé, com que no vull polèmiques amb els meus propers, ho deixo aquí, més endavant en parlarem.

Ara algunes universitats, ja preparades, es llençaran i el curs 2016-2017 tindran graus, altres no. Veurem com evoluciona el sistema.

Enric I. Canela

Avui l’Observatori del sistema universitari ha presentat l’informe El finançament de les universitats públiques a Catalunya, 1996-2014. Podeu veure també una breu presentació.

El resum executiu ens posa de manifest com han evolucionat les matrícules. Més o menys, sense conèixer dades exactes, la comunitat universitària sap que la despesa total de les universitats públiques s’ha reduït molt (un 21%), però no tant com els ingressos aportats pel Govern a les universitats (45%). Això ha estat gràcies a la forta pujada d’un 47% de les matrícules i taxes que paguen els estudiants.

El que no és tan conegut és que costen els estudis. L’informe indica la manca de comptabilitat analítica. Cert, no hi ha comptabilitat analítica. O si però no s’ensenyen els resultats. L’informe, amb una sèrie de supòsits, basats en informació assequible (hi ha encara més de la que han vist els autors) obtenen uns resultats que indiquen que el percentatge del cost de la docència assumit pels estudiants oscil·la entre un 31‐32% a la UPF, URV i UPC i fins a un 56% a la UB. Diuen que els estudiants d’Economia de la UB estarien assumint un 85% del cost de la docència que reben. Jo, amb les dades de la UB, donaria uns resultats una mica diferents, però no gaire.

Massa gent s’obstina en dir coses diferents, però les dades són tossudes. Crec que aquest informe marcarà un punt d’inflexió i caldrà sortir a explicar les coses.

Enric I. Canela

La Fundació Conocimiento y Desarrollo (CYD) ha endegat el Programa Mentors CYD per ampliar els vincles entre la universitat i l’empresa.

L’objectiu del Programa Mentors CYD és posar en contacte els millors estudiants amb els millors directius d’Espanya.

Els Mentors CYD, Patrons de la Fundació CYD i empresaris del màxim nivell, es posen a disposició d’estudiants de l’últim any de la seva carrera per ajudar-los a identificar, desenvolupar i potenciar les competències necessàries per al seu èxit professional i acompanyar-los en la presa de decisions.

Si estàs estudiant l’últim any de la carrera i tens un bon expedient acadèmic; i si tens ganes d’aprendre i desenvolupar personal i professionalment, pots participar en el Programa. Envia’ns el teu CV, el teu expedient acadèmic i una carta de presentació a fundacioncyd@fundacioncyd.org.

No ho he posat tot, si voleu saber més coses del programa aneu al web de la Fundació CYD.

Enric I. Canela

Una gran notícia. Els sindicats Comissions Obreres, CSIF, UGT i la Confederació Intersindical Galega, molt arrelada a la universitat catalana, ens volen salvar del Reial Decret que permetrà que les universitats puguin fer graus de tres anys i màsters de dos. Han fet un comunicat que no compro.

El govern espanyol l’aprovarà previsiblement demà en el Consell de Ministres. El seu rotllo és que si tenim en compte els elevats preus dels estudis de postgrau i les dificultats per accedir a beques i ajuts, aquestes transformacions expulsaran de la universitat a l’alumnat amb menys poder adquisitiu.

No necessàriament, hem de lluitar pels preus públics i no per la durada dels estudis. M’hi apuntaria, a això no.

Com que no es tracta de defensar la universitat sinó de plantejar opcions ideològiques, ens alerten dels reials decrets que modificaran els requisits per a la creació de centres i universitats i el sistema d’acreditació del professorat universitari funcionari, fonamental per a l’accés a la professió docent i investigadora, acabaran per convertir les universitats en empreses de serveis educatius.

Per conscienciar-nos els delegats sindicals es concentraran divendres 30 a les 12 hores davant dels rectorats de les universitats públiques en protesta per l’aprovació del Reial Decret llei.

Igual si s’interessessin més per la independència de Catalunya ens trauríem de sobre alguns problemes, entre altres els que genera Wert.

Enric I. Canela

Avui hem tingut l’oportunitat d’anar a un acte històric, per a mi històric, la inauguració del Paranimf de la Facultat de Medicina. Ho dic perquè les obres de la Facultat de Medicina les vaig gestionar fa més de vint anys. Encara no han acabat. L’alegria de trobar i escoltar l’arquitecte Toni Ubach, ànima de la reforma.

El menys important del dia és el resultat, esplèndid per altra banda. Per a mi el més important són les relacions personals, les relacions entre els presents i les vivències de cadascú. La UB és un ésser viu que es mou i creix, s’estableixen llaços neuronals. Avui alguns mig inhibits al meu cervell s’han animat.

La part real: una magnífica obre que s’ha culminat amb un gran degà: Francesc Cardellach. El rector, Dídac Ramírez, mereixia presidir aquest acte.

La inauguració ens ha permès escolar al Dr. Antonio M. de Lacy, que ens ha parlat d’innovació en cirurgia. Ens ha explicat, entre altres coses, AIS Channel (Advances In Surgery Channel), podeu veure el tràiler. Si voleu aneu a veure què és i què vol AIS Channel, un gran projecte

Avui també, coses de les agendes el Servei de Farmàcia de l’Hospital Clínic de Barcelona s’ha dotat d’un robot pioner per preparar la quimioteràpia dels pacients oncològics de forma automàtica i sense errors, tenint en compte que permet monitoritzar el procés i reduir la manipulació dels farmacèutics del centre.

Trobo extraordinari el que està fent la Facultat de Medicina, els meus companys investigadors i metges, i l’Hospital Clínic, tot un exemple i una meravella de la que hem d’estar orgullosos. Jo me’n sento, solidàriament orgullós.

Un país anestesiat


Enric I. Canela

Aquestes darreres setmanes estic escrivint molt poc en aquest bloc. Algun dia potser no tinc massa ganes, però la realitat és que hi ha molt poca cosa a dir sobre universitats.

No sé si això és bo o dolent, però hi ha poca cosa. Algunes coses de ciència, normalment no en parlo, però no del “xup-xup” de la universitat. Llegint trobes que la Universitat Complutense de Madrid investigarà el cas Monedero. A veure si ha fet les feines a Veneçuela sense permís. Segur que si, però és una notícia, per a nosaltres, intranscendent.

A banda d’això hi ha un ERO de 75 treballadors a la Universitat Politècnica de Madrid que va anul·lar el Tribunal Suprem, però que la Universitat no vol acceptar.

Francament poc moviment. Mentre esperem a veure que fa el ministre Wert. Si la universitat catalana fos normal, en un país normal, ens dedicaríem a parlar d’innovació i altres coses de futur, però trobo el país anestesiat.

Enric I. Canela

És ben sabut que Esperanza Aguirre és una destacada membre del Partit Popular, ha ocupat càrrecs i ha fugit de la policia quan ha comés infraccions. No és un model de ciutadana. Ara ella es dedica a donar lliçons quan es comporta com una prepotent d’aquelles de “no sap amb qui està parlant”.

Bé, ara, la senyora que pertany al partit on tots els seus tresorers estan en processos judicials i un munt de càrrecs estan imputats o sota sospita, on molts d’ells han cobrat en negre, els sobres, es dedica a insultar la universitat.

La “immaculada” Aguirre ataca la universitat perquè uns pocs professors, principalment de la Universitat Complutense de Madrid que és es fan aquestes coses polítiques, s’han dedicat a fer un experiment polític i algun treball en condicions no acceptables. La universitat té milers de professors i mitja dotzena tirant llarg han fet el que ella considera inadequat. Tots en el mateix sac. Ens insulta a tots!

Quants polítics té el Partit Popular en negocis bruts? Que calli i vagi a llepar les seves misèries a la seu Popular del carrer Gènova i no empipi amb els seus vòmits.

Enric I. Canela

El diari ABC publica un article de Lucia Dorronsoro sobre la reforma de la durada de graus i màsters que al ministre d’Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert ha plasmat en un Reial Decret que ja tenim a sobre. Em serveix per dir alguna cosa.

Com ja hem comentat molts cops, el canvi de sistema, hauria d’implicar un any menys de grau i un més de màster, a les universitats que així ho vulguin. Tal com es defineix, l’adaptació és voluntària, a partir del setembre, però el Consell d’Estat diu que és massa precipitat i demana més temps.

De fet a partir del mes de setembre, cada universitat podrà triar lliurement si redueix la durada dels seus graus i allarga la dels seus màsters, si tots, si alguns, … gran llibertat d’elecció.

Aquest sistema està més d’acord amb el que predomina a l’EEES on els graus tenen una durada de tres anys i els màsters de dos.

A mi aquest moment m’agrada molt perquè posa en contradicció els sistema. Un munt de gent que deia que sí, ara diu que no. Uns que massa ràpid, altres que diuen que massa ràpid i si poguessin, d’amagat, ho posarien a funcionar demà… Fantàstic.

Deixant de banda bromes i ironies, caldria canviar el sistema completament i, com deia fa uns dies, Per què no tornem a implantar el curs preuniversitari. Seria l’únic sistema lògic, tornar uns anys endarrere i fer com els anglesos.

Clar que aquesta idea només serà possible si som independents i manen persones intel·ligents. Ser independent no es garantia de res, només que serem capaços d’encertar o equivocar-nos sense ajuda dels fanàtic espanyolistes. Tanmateix podríem votar tenir el sistema bolivarià, els astres no ho vulguin.

Enric I. Canela

Fa uns dies escrivia Obama vol una formació pre-universitària gratuïta. The Economist publica ara en relació a aquest tema l’article Zero tuition. Una anàlisi política realista que diu, clarament, després de repassar la situació, que més diners no es posaran sobre la taula. La conclusió és que amb Obama a la presidència i els Republicans controlant el Congrés, res important canviarà.

Sembla que el gran canvi podria ser simplificar, per acord de Demòcrates i Republicans, els formularis per demanar suport financer al govern, que ara són massa llargs, amb més de 100 preguntes.

Next »