Enric I. Canela

La melatonina és una substància ben interessant. Fa anys, però tampoc tants, se li havien atribuït propietats miraculoses. La podem trobar com a complement alimentós, en dosis baixes, i en farmàcies. Hi ha moments en els que ha estat de moda i després ha quedat mig oblidada per tornar a aparèixer en algun titular al cap d’un cert temps.

Tanmateix, la melatonina no és una substància estranya a nosaltres, la melatonina és una hormona i, com totes les hormones, la sintetitza el nostre organisme. Se la coneix com l’hormona de la foscor, la secreta la glàndula pineal situada a prop del centre del cervell, entre els dos hemisferis. La glàndula pineal era per als egipcis l’ull d’Horus, en cercles esotèrics es considerava la porta de l’anima, i la teosofia, bevent de l’hinduisme, la considera el tercer ull que s’ha d’obrir per assolir nivells de desenvolupament superior.

És la melatonina una hormona amb propietats taumatúrgiques? És l’elixir de l’eterna joventut? Ens porta a dimensions superiors? Què hi ha de cert en tot el que es diu? La fisiologia és menys esotèrica.

Al nostre organisme la melatonina és forma a partir de la serotonina. La glàndula pineal és el lloc principal on es forma, però sabem que també se sintetitza al cervell, la retina, els limfòcits, el tracte gastrointestinal, les cèl·lules de la medul·la òssia, les plaquetes i la pell. Amb tot, la melatonina circulant a la sang deriva gairebé exclusivament de la glàndula pineal .

La serotonina la sintetitzem a partir del triptòfan, un aminoàcid essencial, que no el podem sintetitzar nosaltres i l’ingerim amb les proteïnes. No hauríem de tenir cap dèficit de triptòfan tot i ser l’aminoàcid menys abundant. Els aliments més rics són les proteïnes d’animals marins, les llavors de sèsam i les pipes de gira-sol. El triptòfan es ven com a complement alimentós per combatre la depressió.

Entre el triptòfan i la serotonina hi ha un producte intermedi, el 5-hidroxitriptòfan, que abreujadament es coneix com a 5-HTP. El 5-HTP també és un aminoàcid que es troba a la naturalesa (per exemple, s’extreu de les llavors de la Griffonia simplicifolia, un llegum africà). El podem trobar en el mercat com a complement alimentós. Les especificacions diuen que ajuda a combatre la depressió. El fonament estaria en què el 5-HTP travessa bé, millor que el triptòfan, la barrera hematoencefàlica i afavoreix la formació de serotonina.

S’ha formulat la hipòtesi que la disminució de l’activitat de les vies de serotonina és una de les causes de la depressió, encara que aquesta hipòtesi no s’ha confirmat clarament. Segurament hi intervenen més factors. El que sí està demostrat és que la serotonina està lligada als ritmes circadiaris i que les alteracions de la concentració d’aquest neurotransmissor desregula els ritmes i això comporta canvis d’estat d’ànim i depressió. De fet, molts dels medicaments que es donen per combatre la depressió actuen incrementant la concentració de serotonina accessible a les neurones.

Les alteracions del ritme circadiari que produeixen trastorn del son i alteració de la secreció de melatonina són característics en la depressió. La melatonina podria tenir un paper antidepressiu en mantenir els ritmes circadiaris.

La síntesi de melatonina a partir de la serotonina ve regida pels cicles dia – nit. La llum marca el ritme de producció. La llum blava activa unes cèl·lules de la retina que contenen un fotopigment, la melanopsina. Aquestes cèl·lules connecten amb una regió de l’hipotàlem que es coneix com a nucli supraquiasmàtic. El nucli supraquiasmàtic està connectat amb el gangli cervical superior i aquest amb la glàndula pineal.

Quan la retina capta llum blava, envia un senyal al nucli supraquiasmàtic i aquest immediatament, envia l’ordre d’inhibir la síntesi de l’enzim que transformarà la serotonina en melatonina: es deixa de produir l’hormona. Quan hi ha foscor aquest senyal inhibidor no es rep, l’enzim se sintetitza i la serotonina es converteix en melatonina. Recordem que les llums que ens arriben a la nit poden interrompre la seva síntesi. Especialment nocives són les pantalles d’aparells electrònics.

La melatonina és un cronobiòtic, la seva secreció s’ajusta a la durada de la nit. La seva funció fisiològica principal és transmetre informació sobre el cicle diari de llum i foscor a les estructures del cos.

La melatonina que secreta la glàndula pineal al torrent sanguini regula una sèrie de funcions fisiològiques quan s’uneix a un receptors de melatonina situats en diferents llocs de l’organisme. Així, afavorirà que determinades funcions les realitzin els nostres òrgans en moments determinats del dia. L’organització circadiària d’altres funcions fisiològiques depèn també del senyal de melatonina, per exemple, les defenses immunitàries, antioxidants, l’hemostàsia i la regulació de la glucosa.

Tanmateix, el que no fa la melatonina, contra el que s’havia cregut fa un temps, és regular el son. El que si sembla que té són unes lleus propietats hipnòtiques i disminueix la latència del son. Probablement, aquest estat col·labora en avançar l’efecte dels neurotransmissor que “apaguen” les neurones.

La melatonina és citoprotectora, essent una de les seves principals funcions l’eliminació de radicals lliures i en la regulació de la resposta immune. Com a molècula citoprotectora, la melatonina reverteix el dany inflamatori de baix grau observat en els trastorns neurodegeneratius i l’envelliment.

Hem de tenir present que la melatonina passa de les cèl·lules glials de la glàndula pineal al líquid cefalorraquidi constituent del sistema glimfàtic, circula pel cervell i, probablement, activa el drenatge de les neurones, la qual cosa elimina les proteïnes tòxiques, i neutralitza les espècies reactives que provoquen la neurodegeneració.

La melatonina tindria una gran significació com a molècula antioxidant al cervell ja que, tot i que aquest òrgan només representa el 2% del pes del cos humà, consumeix al voltant del 20% de l’oxigen del cos. Aquest alt nivell de consum d’oxigen provoca una gran quantitat d’espècies reactives que cal eliminar.

En models experimentals de la malaltia d’Alzheimer i la malaltia de Parkinson, s’ha observat que la melatonina prevé la neurodegeneració. Un nombre limitat d’assajos clínics avalen la potencialitat de la melatonina en una fase inicial d’aquestes malalties.

Els nivells baixos de melatonina a la sang caracteritzen l’edat avançada. Els adults grans produeixen menys melatonina i això contribuiria a afavorir aquestes i altres malalties. S’ha determinat que la concentració de melatonina circulant està disminuïda en els trastorns neurodegeneratius, la síndrome metabòlica, i les malalties cardiovasculars.

L’administració de melatonina a animals vells contraresta un nombre significatiu de canvis relacionats amb la senescència. Així, la melatonina permetria un envelliment més saludable.

Malauradament, la indústria farmacèutica no dona gaire suport als estudis de melatonina ja que no pot patentar una substància natural.

Canvis horaris absurds


Enric I. Canela

Avui m’ha semblat que era un dia especial per recordar i recomanar a qui estigui interessat en el tema, un article que vaig escriure ara just fa 3 anys coincidint amb el canvi d’hora d’aquell any.

L’article és Jo trio l’hora solar.

Faig notar que m’agrada més l’hora d’estiu, però que ens hauríem de regir per l’hora solar. No ho fem i a sobre ho anem canviant per decisions sense sentit actual.

No ho deia aleshores, però convé recordar que els enemics més grans d’una vida ordenada són les cadenes de TV. D’alguna manera, malgrat les plataformes, ordenen els horaris de molta gent. No cal ni dir els problemes que generen els horaris dels esports.

Enric I. Canela

De fa anys que hi ha interès científic respecte els beneficis per a la salut de la magrana (Punica granatum), els seus components i els metabòlits derivats d’aquests components. El cert és que ens manca recerca per saber més coses sobre l’absorció intestinal d’aquests productes, llurs biodisponibilitat i metabolisme, i las transformacions que ocasionen sobre la microbiota i viceversa.

Fa bastants anys que escric coses sobre la magrana. La primera fou al 2010 amb Els beneficis del suc de magrana, després al 2011 amb Les virtuts de la magrana i amb La millor recepta contra el càncer, finalment, la més recent, al 2017 amb La microbiota “menja” magranes. Totes van ser entrades curtes. Avui, després de llegir algunes novetats que s’han publicat, recolliré, en un article més llarg, els darrers avenços i aclariments que crec significatius.

Primer diré que a la magrana o, millor, al suc de la magrana se li ha atribuït un gran nombre d’efectes benèfics sobre l’organisme, i si tot fos cert seria la font de l’eterna joventut.

S’han fet estudis i s’ha publicat que els seus components tenen efectes antiinflamatoris i immunosupressors, inhibeixen l’angiogènesi, la proliferació i indueixen l’apoptosi en cèl·lules canceroses d’osteosarcoma, càncer de pròstata, càncer de còlon i línies cel·lulars de càncer de coll uterí, i tenen efecte antibacterià i antivíric, activitat antioxidant, contraresta l’estrès oxidatiu, activitat hepatoprotectora, activitat antidiabètica i contra l’obesitat, i activitat antiateroscleròtica. Més que no en cito. Molts dels estudis han estat fets amb cultius cel·lulars o animals d’experimentació. No hi ha molts que siguin concloents efectuats amb humans.

També s’ha suggerit que aquesta beguda podria tenir potencial per a la terapèutica de diverses malalties immunitàries, com ara càncer, aterosclerosi, hiperlipèmia, isquèmia de miocardi, diabetis, inflamació i infeccions, infertilitat masculina, dany cerebral, obesitat i malaltia d’Alzheimer.

D’on se suposa que venen tots aquests efectes? La magrana és una font rica de molts compostos fenòlics, com ara el·lagitanins, antocianines, altres flavonoides i àcids fenòlics. Moltes de les virtuts que s’atribueixen a la magrana venen d’un el·lagitaní que es diu punicalagina.

Una característica de la magrana, que la diferencia d’altres fruits, és que és rica en punicalagina. La punicalagina és un producte relativament rar, ja que només la contenen tres altres plantes llunyanes per a nosaltres: l’ametller índic (Terminalia catappa), l’ametller de l’Índia Oriental (Terminalia myriocarpa) i l’africà arbust de vellut (Combretum molle). La punicalagina és soluble en aigua i s’hidrolitza en compostos polifenòlics més petits, un d’ells és l’àcid el·làgic.

Els efectes positius de la magrana s’atribueix bàsicament a aquesta substància i/o als els seus metabòlits produïts al tracte intestinal. El suc de magrana conté també altres el·lagitanins i polifenols de menor pes molecular.

Hi ha altres fruits que en la seva part comestible contenen el·lagitanins, no punicalagina, en una proporció semblant a la magrana. Citaré baies (nabiu, maduixa, maduixot, gerd, grosella, i mora), nous i altres fruits secs, i moltes fruites tropicals, així com moltes plantes medicinals i el te. Amb tot, la magrana difereix en què el seu suc és enormement més ric en aquestes substàncies, ja que amb els sucs s’extreuen els polifenols que conté el mesocarpi o albedo (la part blanca interna de la pell) on s’insereixen les llavors. Aprofito per comentar que el albedo de molts fruits, com els cítrics, és rics en valuoses substàncies bioactives.

Hi ha molts estudis sobre els efectes dels polifenols sobre la salut humana. Els polifenols s’engloben dins un conjunt enorme de productes del metabolisme secundari vegetal, són: àcids fenòlics, flavonoides (flavonols, flavones, flavanols, dihidroflavonols, antocianidines, calcones, dihidrocalcones, neoflavonoides, i isoflavones), estilbens, lignans, tanins i altres diversos no classificables entre aquests.

Aquest grup de milers de substàncies molt diferents tenen propietats químiques diverses que les faran comportar-se de diferent forma una vegada en el nostre sistema digestiu. Algunes seran absorbides en gairebé la seva totalitat i s’integraran al nostre organisme i allà seran metabolitzades i exerciran efectes diversos. Altres o no s’absorbiran gens o molt poc.

Els polifenols que no s’absorbeixen són substrat dels microorganismes del tracte intestinal i allà fermenten i són transformats ens altres substàncies. En cas de fermentació gairebé completa, produeixen àcids grassos de cadena curta d’efecte beneficiós per als colonòcits, les cèl·lules del còlon, d’on es derivaria un efecte preventiu del càncer colorectal. Algunes d’aquestes substàncies, procedents dels polifenols originals, poden ser absorbides i passar a la circulació sanguínia i tenir efectes sobre els nostres òrgans.

Per altra banda, els polifenols que ingerim i que no són absorbits o només ho són parcialment, tenen efecte prebiòtic, és a dir són “aliment” per a la microbiota i provocant el desplaçament d’espècies, fan que algunes augmentin en proporció i altres disminueixin. Aquests canvis tenen efecte evident sobre la nostra salut, normalment positiu. Per exemple, reduir l’obesitat.

Així, quan ingerim un polifenol es poden produir diversos efectes: 1) l’absorció del polifenol que afectarà d’una o altra manera als nostres òrgans; 2) la transformació del polifenol i absorció dels productes derivats que afectaran als nostres òrgans; i 3) la modificació de la microbiota pel polifenol no absorbit o els productes derivats no absorbits amb els efectes sobre el nostre organisme que provoca el canvi de la microbiota. Normalment amb la majoria d’aliments rics en polifenols es produeixen tots els efectes esmentats. No cal ni dir que quan prenem aliments que contenen diversos polifenols, tots els efectes es donen alhora.

Un exemple recent és un treball sobre polifenols fet per un grup de la Universitat de Barcelona (Crosstalk among intestinal barrier, gut microbiota and serum metabolome after a polyphenol-rich diet in older subjects with “leaky gut”: The MaPLE trial; DOI: https://doi.org/10.1016/j.clnu.2021.08.027). En aquest treball els autors mostren, mitjançant una intervenció realitzada amb persones més grans de 60 anys que vivien en residències de la tercera edat i que van seguir una dieta rica en polifenols durant vuit setmanes, que incloure en l’alimentació fins a tres porcions diàries de poma, cacau o xocolata negra, te verd, nabius, taronges o suc de magrana millora la permeabilitat intestinal en produir canvis específics a la seva microbiota intestinal. Els autors fan una anàlisi dels canvis en la microbiota i creuen que es poden plantejar dietes personalitzades que permetin un envelliment saludable.

Els diversos estudis fets ens permeten saber aproximadament la biodisponibilitat d’alguns polifenols. És a dir, quina quantitat del polifenol ingerit podem determinar al plasma. També saber si s’ha acumulat, s’ha transformat o s’ha excretat per l’orina. Saber tot això, disposar d’un mapa del comportament de tots els polifenols, és un repte apassionant d’enorme complexitat. Tanmateix, de resultat impossible.

Per què impossible? Resulta que si dues persones prenen una mescla de polifenols durant uns quants dies, el seu efecte sobre els respectius organismes probablement serà diferent. L’explicació és simple, però el resultat és impredictible a priori. Les dues persones no tenen una microbiota igual i els polifenols es transformen de diferent forma a l’intestí i s’absorbeixen substàncies distintes. Podem dir que hi ha diferents metabotipus, és a dir grups de persones que tenen una microbiota amb una composició més o menys semblant i que porta a productes metabòlics similars a partir d’un determinat nutrient o substància bioactiva ingerits.

Podem, doncs, dir que els polifenols són beneficiosos per a la salut de tothom? Em permeto afirmar que, segons la meva opinió sí, que a mig termini poden beneficiar més a unes persones que a altres, però que a totes els produirà un efecte prebiòtic positiu. És possible que un efecte descrit sobre un aliment determinat (ric amb determinats polifenols) es produeixi en unes persones i en altres no, però en totes tindrà un efecte a mig termini sobre la microbiota i és possible que a la llarga també l’efecte es produeixi en les persones en les que no s’havia produït, com a conseqüència de canvis en la microbiota. Normalment els experiments fets no són prou llargs com per apreciar aquests canvis.

Tornem a les nostres magranes. Ja comentava fa uns anys a La microbiota “menja” magranes que part de les propietats de l’àcid el·làgic es deuen a la microbiota. Per acció dels bacteris l’àcid el·làgic es converteix en urolitina A o en urolitina B, segons el fenotip. De fet hi ha més tipus d’urolitines.

És bastant clar que la punicalagina no s’absorbeix. A l’estómac ja deu hidrolitzar-se i finalment tenim a l’intestí, entre altres coses, àcid el·làgic. Aquestes substàncies, per acció de la microbiota, es transformen en urolitines (són diverses, les principals A i B). S’afirma que són el veritable compost bioactiu.

El cas és que pràcticament només s’absorbeixen les urolitines, capaces de circular per la sang i arribar a diferents teixits diana, on elles sí que podrien desencadenar diferents reaccions moleculars i cel·lulars.

Amb tot, els resultats publicats són diversos i alguns mostren resultats positius en beure suc de magrana i altres no tant. L’explicació més plausible és que, com s’ha demostrat experimentalment, no tothom produeix urolitines, o no produeix les mateixes, o no en les mateixes quantitats. També s’ha demostrat l’efecte prebiòtic de les urolitines, que canvien la microbiota al cap d’un temps de prendre suc de magrana.

En algun cas, la manca d’efecte prebiòtic o de presència d’urolitines podria ser deguda a la molt petita quantitat de punicalagina que tenen els sucs de magrana que es produeixen a partir d’arils (els granets vermells) sense extracció de la closca i les membranes. En teoria és un suc “més fi”, però de menor qualitat saludable.

Els polifenols i el suc de magrana donarien per escriure molt més, però només afegiré una conclusió:

Tot i no saber si prenent suc de magrana es produiran les beneficioses urolitines, ni estar segur si les urolitines tenen efectes miraculosos sobre els nostres òrgans, sí crec que la microbiota millorarà i, possiblement, a mig termini tot l’organisme es beneficiï.

Enric I. Canela

El magnesi (Mg) és un metall, que oxidat (catió cMg2+), tenim al nostre organisme en quantitat relativament elevada. Una persona de 70 kg de pes té uns 24 g de magnesi.

Hi ha molt magnesi a la Terra. És un element abundant al mar en forma de clorur de magnesi (MgCl2),una sal que és deliqüescent, és a dir absorbeix aigua de l’aire i es dissol en aquesta aigua. L’aire dels llocs propers al mar porta el clorur de magnesi, que es diposita arreu. Amb el sol i la temperatura alta, s’asseca i els objectes queden impregnats i quan baixa la temperatura absorbeixen l’aigua de l’aire i tot queda moll. Alguns recordareu que si deixàveu sal comú en un plat al cap de poc temps hi havia aigua i la sal estava dissolta. La sal marina “es mulla”. En els salers es posaven uns grans d’arròs per desfer els grumolls. La sal marina, la no refinada que alguns fareu servir, conté, entre altres sals, clorur de magnesi.

Com passa amb tots els minerals del cos és essencial, no el podem fabricar i per tant l’hem d’ingerir en una quantitat igual a la que excretem per la femta, l’orina i la suor.

El magnesi que excretem per l’orina i la suor prové del metabolisme, mentre que el que excretem per la femta, a banda d’una petita quantitat que procedeix dels suc digestius, correspon al magnesi contingut als aliments o en els suplements i que no s’ha absorbit.

Més del 99% del total de Mg2+ corporal es troba a l’espai intracel·lular, emmagatzemat principalment als ossos (50-65%), on, juntament amb el calci i el fòsfor, participa en la constitució de l’esquelet i les dents, però també dels músculs, dels teixits tous, i òrgans (34-39%), mentre que menys de l’1-2% està a la sang i als fluids extracel·lulars. El catió potassi és el més abundant a l’interior de les cèl·lules i el següent és el catió magnesi.

El magnesi té moltes funcions en el cos humà, una d’elles és la de servir de cofactor en més de 600 reaccions enzimàtiques i en més de 200 com a activador. El magnesi és essencial per a la regulació de la contracció muscular, inclòs el cor, la pressió arterial, el metabolisme de la insulina i és imprescindible per a la síntesi de l’ADN, l’ARN i les proteïnes.

És un fet conegut, però no prou entès, la importància del magnesi en el metabolisme ossi. L’os està format per les cèl·lules òssies integrades en una matriu. Aquesta matriu té un part de matèria orgànica, el col·lagen, que integra cristalls i material amorf inorgànic. Aquesta matèria inorgànica són polifosfats càlcics combinats amb carbonats i clorurs, i fluor; aquest darrer un contaminant que li confereix resistència. També inclou els ions sodi i magnesi.

El magnesi està a l’os en una quantitat molt petita respecte el calci. Ara bé, aquesta petita quantitat ajuda a la mineralització i evita la pèrdua de densitat òssia. Sabem bé que la deficiència de magnesi és quelcom que afavoreix l’osteoporosi. Hi ha un consens en correlacionar la baixa concentració de magnesi en el sèrum amb la pèrdua de densitat òssia i l’osteoporosi. D’això no podem deduir que prendre magnesi permeti “guarir” l’osteoporosi, però sí que prendre diàriament la quantitat adequada és un factor preventiu. Per altra banda, sabem que magnesi afavoreix la formació i activitat del calcitriol (derivat actiu de la vitamina D) i de la PTH (hormona paratiroide) que regulen la calcificació de l’os.

Un tema conegut fa molt anys, però no completament entès, és el del paper del magnesi en el sistema nerviós. El magnesi és un element indispensable per la transmissió nerviosa òptima i la coordinació neuromuscular. La concentració de magnesi fisiològica protegeix contra l’excitació neuronal excessiva que condueix a la mort cel·lular.

Una de les funcions neurològiques del magnesi és la de bloquejar un canal d’entrada de calci a la neurona. Es tracta del receptor de glutamat NMDA. El glutamat és un neurotransmissor que excita les neurones (senyalització excitadora glutamatèrgica). El magnesi fisiològic manté en el nivell adequat els senyals glutamatèrgics, però una concentració baixa pot donar lloc a la sobreestimulació a la conseqüència de neurotoxicitat, estrès oxidatiu i la mort de les neurones. El dèficit de magnesi s’ha implicat en la transmissió glutamatèrgica anormal en molts trastorns neurològics i psiquiàtrics, inclosos: migranya, dolor crònic, epilèpsia, Alzheimer, Parkinson i ictus, a més de depressió i ansietat.

Faré una digressió. Recordareu que el glutamat es fa servir molt per potenciar el sabor d’alguns aliments, proporciona el sabor umami. Estimula centres hipotalàmics que generen el desig de prendre’n més. Podria ser interessant per a la gent gran inapetent. Està bastant clar que la indústria en abusa. La mitjana d’ingesta està per sobre del 6 g diaris. La indústria del glutamat genera molts ingressos.

S’ha especulat sobre el perill d’abusar d’aquest saboritzant, especialment els nens, ja que s’ha dit que afecta les emocions, el comportament i l’estat d’ànim. Completament cert que estimula menjar sense parar determinats aliments com per exemple molts d’aquests aperitius denominats snaks que els nens ingereixen sense fre quan tenen una bossa davant.

Amb tot, les dades científiques indiquen que el glutamat a la dieta no produeix augments apreciables de les concentracions de glutamat a la sang, i que la barrera hematoencefàlica limita el pas del glutamat de la sang al cervell, de manera que els nivells de glutamat cerebral no augmenten. En conclusió: la ingesta dietètica de glutamat no produeix alteracions funcionals al cervell. El que si que incrementa el desig de menjar, a vegades porqueries.

Tornant al magnesi, s’ha observat que la ingesta de magnesi té efectes positius en la migranya i la depressió. També hi ha dades que indiquen que el magnesi està relacionat amb les malalties cròniques del dolor, així com en els trastorns psiquiàtrics més comuns, com l’ansietat i la depressió. Hi ha alguns treballs que suggereixen un efecte positiu del magnesi per millorar la recuperació post-ictus i per a la seva prevenció. S’investiga sobre la resta de malalties neurològiques, però no s’hi pot afirmar res. Caldria aclarir que, més que efectes positius del magnesi, el que passa és que si l’organisme no disposa del magnesi que requereix, els efectes són negatius. El magnesi no cura res, la seva manca provoca patologies. Convé recordar que aquest receptor, l’NMDA, també és regula per zinc, per tant, com a preventiu neurològic, és convenient disposar de zinc suficient a l’organisme.

El dèficit de magnesi a l’organisme no és fàcil de conèixer. Encara que es determini la concentració mitjançant una anàlisi de sang o l’excreció a , l’orina, aquestes dades no estan sempre correlacionades amb l’estatus en diferents parts dels nostres òrgans.

La deficiència subclínica de magnesi és freqüent entre la població general i causa diferents patologies. Els primers signes de deficiència intensa de magnesi inclouen debilitat, pèrdua de gana, fatiga, nàusees i vòmits. Després, es poden produir contraccions i rampes musculars, entumiment, formigueig, canvis de personalitat, espasmes coronaris, ritmes cardíacs anormals i convulsions quan la deficiència de magnesi és gran. Quan el dèficit es baix, és asimptomàtic, però lentament es deteriora l’organisme.

Quant magnesi hem de prendre diàriament i com el podem prendre? Considerant l’eficàcia de l’intestí en absorbir el magnesi, és dir la quantitat que no s’absorbeix, s’estima que un home adult n’hauria d’ingerir uns 420 mg i una dona adulta uns 320 mg. De totes formes, aquests valors estan calculats en funció del pes. Si pesen igual, no hi ha cap raó per suposar que una dona requereixi menys magnesi que un home. Jo em quedaria amb els 420 mg per a tothom.

Ingerim això diàriament? En prenem amb l’aigua i dependrà de si bevem aigua dura o molt mineralitzada o d’osmosi. Una aigua com Font Vella no arriba a 10 mg de Mg2+/l, mentre que l’aigua de Vilajuïga en té 47 mg/l. Si ens fixem en l’aigua de l’aixeta (dades del 2015), la de Girona en tenia 62,5 mg/l i la de Barcelona 10,4 mg/l. La d’osmosi pràcticament res. Amb l’aigua de beguda podríem prendre magnesi, la quantitat dependrà de la procedència de l’aigua, però ni de bon tros la quantitat necessària.

Si ens fixem en els aliments, els més rics són el segó dels cereals. Cada 100 g de segó té més de 750 mg de Mg2+. Ningú no pren quantitats de segó tan elevades. Els cereals crus i integrals són rics, però un plat d’arròs integral cuit no té més de 85 g de magnesi. Els llegums són bastant rics, però un cop bullits, no gaire, un plat de fesols uns 130 mg. Amb un plat de tofu tindríem uns 140 mg de Mg2+.

Les llavors com ara les pipes de carabassa o de gira-sol i les llavors de sèsam també són molts riques, però tampoc acostumem a prendre grans quantitats. Les nous (100 g) en tindrien uns 200 mg.

Els vegetals de fulla verda, la clorofil·la, són rics en magnesi, però aquest magnesi no s’absorbeix. La degradació de la clorofil·la a pH àcid, a l’estómac, dona lloc a un producte que s’excreta.

La conclusió és que sense una bona disciplina, prendrem menys magnesi del necessari. De fet, dades que tenim de l’Estat espanyol indiquen que la majoria ingereix menys del necessari. També dades d’Estats Units d’Amèrica indiquen el mateix.

Segurament seria interessant assessorar-se i pensar en la conveniència de prendre suplements de citrat o lactat de magnesi.

Enric I. Canela

La síndrome de fatiga crònica (SFC), també coneguda, de forma impròpia, com a encefalomielitis miàlgica (ME) i amb un nom menys utilitzat, però més adequat malaltia sistèmica d’intolerància a l’esforç, és una malaltia multisistèmica que debilita greument qui la pateix. El símptoma principal és una fatiga persistent inexplicable ja en el moment d’aixecar-se del llit, amb una incapacitat de fer cap mena d’esforç sense sentir-se esgotat i amb un fort malestar. Tot això, a més d’altres símptomes com dolor articular i muscular persistents, disfuncions cognitives, son no reparador i, fins i tot, nàusees.

En els que la pateixen es veuen afectats els sistemes nerviós, endocrí, digestiu, immunològic, i esquelètic. Aquestes afectacions s’associen amb disfuncions del metabolisme energètic i del transport iònic cel·lular. Els mitocondris es trenquen i manca energia a l’organisme. Avui tenim dades contrastades que indiquen que l’augment de coenzim Q10 i NADH, és a dir substàncies que actuen com a reductors al mitocondri, ajuden a reduir la fatiga que experimenten els pacients. Pal·liarien, en a part, els danys de l’estrès oxidatiu.

Una altra característica d’aquesta malaltia és que els malalts presenten un nivell elevat d’anticossos contra els seus receptors adrenèrgics, cosa que indica que es tractaria d’una malaltia autoimmune. Aquests anticossos (anticossos funcionals autoimmunes) també es presenten en persones sanes, però la concentració és molt baixa. Probablement hi ha un trencament de l’homeòstasi i el sistema es desregula amb un marcat augment d’aquests anticossos. L’afectació del sistema adrenèrgic i colinèrgic es tradueix, entre altres coses, en cansament i manca d’energia.

L’etiologia d’aquesta síndrome no està ben determinada, però darrerament s’ha descrit un microbioma modificat tant a la saliva com a l’intestí dels pacients. Segurament alguna infecció vírica o bacteriana ha alterat la microbiota. És coneguda l’associació entre el virus d’Epstein-Barr, causant de l’herpes i la mononucleosi infecciosa, i alteracions en la microbiota. Una hipòtesi és que alguna proteïna vírica pugui produir algun efecte com el del gluten als celíacs.

En tot cas, en aquesta malaltia, alguns microorganismes estan augmentats i altres disminuïts. És destacable que molts parents del malalt tenen alteracions similars, la qual cosa suggereix la implicació de factors ambientals o relacionats amb la genètica. Tot i que calen estudis addicionals per determinar si l’alteració de la microbiota és una causa o una conseqüència de l’aparició de la síndrome de fatiga crònica, aquesta similitud de perfils entre el pacient i els seus parents fa pensar que el microbioma alterat podria ser una causa determinant de la malaltia o de part dels seus efectes.

Avui sabem que la microbiota intestinal té un paper important en la fisiopatologia dels trastorns neurològics i psiquiàtrics a través de l’eix microbiota-intestí-cervell. Aquesta, connexió està ben descrita i creiem que modificacions de la microbiota ocasionen alteracions del son. En alguns casos es redueix el temps de son d’ones lentes, la qual cosa fa que no siguin un son reparador. L’individu afectat s’aixeca cansat. Aquest és un fet característic de les persones afectades per la síndrome de fatiga crònica. Per la seva banda, la privació de son afecta el sistema immunològic i redox, la qual cosa produeix neuroinflamació i estrès oxidatiu.

El nostre cervell és un òrgan complex, format per cèl·lules diverses, les més conegudes són les neurones, però hi ha més cèl·lules, la glia. Aquestes cèl·lules, que fins no fa gaire només se les considerava com un “pegament” per mantenir les neurones al seu lloc, tenen una funció logística. La glia protegeix, nodreix i aïlla les neurones. Transporta els nutrients necessaris de la sang a la neurona. També juga un paper clau en el sistema immunitari.

Aquestes cèl·lules també eliminen tots els residus metabòlics i proteics de les neurones, i els exporten al líquid cefalorraquidi que circula i banya el cervell. Aquests sistema es coneix com a sistema glimfàtic. El sistema glimfàtic es comunica amb el sistema limfàtic, ja a l’exterior del cervell i així es “neteja” i descansa el cervell. Aquest drenatge es produeix durant el son profund, el son d’ones lentes.

És possible que alguna alteració específica de la microbiota afecti el sistema immunològic i el sistema glimfàtic, de forma que l’autoimmunitat i la manca de drenatge del cervell es combinin per produir els símptomes característics de la síndrome de fatiga crònica.

Una hipòtesi versemblant és que si som capaços de modificar la microbiota intestinal alterada o defectuosa, la disbiosi, per tal de recuperar l’equilibri, disposarem d’una estratègia prometedora per al tractament de moltes malalties cerebrals.

La forma clàssica de modificar la microbiota és a través de la dieta i alguns complements (probiòtics i prebiòtics), cosa que podrien donar bons resultats en el tractament de la malaltia. S’han obtingut bons resultats administrant a pacients Lactobacilus casei i Bifidobacterium infantis.

El trasplantament de microbiota fecal és una teràpia biològica dràstica que implica la transferència de la microbiota intestinal d’individus sans a pacients per reconstruir la microflora intestinal del pacient. A hores d’ara el tractament ha esta positiu en algunes malalties neurològiques, així com en la síndrome de l’intestí irritable i altres disfuncions intestinals. En el cas de síndrome de fatiga crònica, el trasplantament de microbiota fecal podria ser una possible teràpia per guarir o pal·liar la malaltia. A hores d’ara hi ha alguns assaigs clínics pendents de finalització i alguns resultats prometedors amb casos sense recaiguda. Caldrà, segurament, esperar una mica.

Arribat aquest punt, puc concloure que se saben moltes coses de la malaltia, però encara no s’han lligat totes les peces i, el que és més important no coneixem les causes reals, que podrien ser diverses, ni els tractaments definitius, que podrien dependre de la causa que origina la malaltia.

Un comentari sobre una altra malaltia, la fibromiàlgia. La fibromiàlgia a vegades es confon amb la síndrome de fatiga crònica. Tampoc no se sap gaire més sobre les causes i tractaments. Una manera de diferenciar-les sense aprofundir massa és que en la fibromiàlgia té més pes el dolor i en la síndrome de fatiga crònica el té el cansament. Les anàlisis clíniques mostren algunes diferències en dues substàncies que tenen a veure amb el dolor, però res no exclou que fossin manifestacions semblants de diferent gradació.

Amb el que he llegit i sé, què faria jo si tingués la desgràcia de patir una d’aquestes malalties?

Primer ocupar-me de tenir una bona micronutrició. Específicament, intentaria augmentar la concentració de coenzim Q10 i NADH a l’organisme per, entre altres coses, millorar la funció mitocondrial; fugiria de la llum blava (pantalles de mòbil i altres dispositius) i prendria melatonina i aniria a dormir a una certa distància del sopar i relativament d’hora per procurar-me un son profund; i procuraria millorar la salut de la microbiota amb una dieta exempta de cereals, tret de l’arròs, i de productes animals amb l’excepció d’ous i una mica de formatge, acompanyada de probiòtics i prebiòtics.

Evidentment, no deixaria de consultar un bon especialista i discutiria una mica amb ell, perquè molts tractaments abusen de substàncies que alteren la neurotransmissió i dels analgèsics forts. No voldria caure en això, però si no hi ha més remei…

No estic receptant res, no m’atreviria a entrar en aquest terreny, però si intento aportar una mica de llum als coneixements de la malaltia. De totes formes, el que jo faria tampoc tindria cap efecte negatiu sobre la persona. Prendre micronutrients, alimentar-se bé i procurar descansar…

Enric I. Canela

El ferro és un nutrient essencial, és a dir que no podem sintetitzar i l’hem d’ingerir diàriament. És l’únic micronutrient que, durant uns anys de la vida, homes i dones adults necessitem ingerir en quantitats diferents. Concretament, les dones en edat fèrtil perden sang mensualment i és en els eritròcits, els glòbuls vermells, on està l’hemoglobina. L’hemoglobina conté la major part de ferro de l’organisme. A la taula següent és pot veure la distribució del ferro a l’organisme.

La mioglobina és una proteïna que està als músculs i capta l’oxigen que transporta l’hemoglobina, que també és una proteïna, per tal que les cèl·lules musculars puguin respirar. Les proteïnes ferritina i homosiderina són els magatzems de ferro de l’organisme.

Diàriament s’eliminen glòbuls vermells vells, aproximadament un 0,8% del total, i es degraden proteïnes que contenen ferro. Uns 20 mg de ferro són alliberats a la circulació sanguínia i reutilitzats un 95%. Les pèrdues de ferro diàries són molt petites. En absència de menstruació o hemorràgies, són d’aproximadament 1 mg. Es perd per exfoliació de les cèl·lules de la pell i dels intestins i per la bilis.

Perdem també ferro en qualsevol hemorràgia. Per les ferides exteriors o per la femta o l’orina. Aquestes pèrdues per la femta o la orina sovint són indicadors d’alguna malaltia. Perdre sang en absència de ferides és indicatiu d’alguna malaltia com ara esofaguitis, gastritis, varius, úlcera pèptica, diverticulosi, angiodisplàsia, i malalties inflamatòries dels budells.

Com que hem de mantenir el balanç de ferro, haurem d’incorporar diàriament una quantitat igual, 1 mg (les dones en edat fèrtil 1,5 mg aproximadament). Si no ho fem, gastarem de les nostres reserves, la ferritina i l’homosiderina.

El ferro que perdem l’hem de reposar. Un problema és que el ferro que contenen els aliments s’assimila malament i varia molt segons l’aliment i la quantitat de ferro que tenim a l’organisme. Per exemple, el ferro de la llet materna s’absorbeix en un 50%, mentre que el dels cereals només en un 10%. Considerant una baixa absorció, es recomana ingerir cada dia uns 8 mg de ferro en cas d’homes i de dones no fèrtils i de 18 mg en cas de dones en anys fèrtil.

Haurem de tenir present que el ferro hem (principalment procedent de l’hemoglobina i la mioglobina) s’absorbeix molt més que el ferro no hem. El ferro hem només està en l’alimentació animal. El ferro no hem és el que trobarem en els aliments vegetals.

Un inconvenient per a l’absorció del ferro no hem dels vegetals són els oxalats, fitinats i tanins. Aquestes substàncies complexen el ferro i s’elimina per la femta. Això passa especialment amb els cereals i altres aliments rics en fibra. Els vegetarians estrictes haurien d’anar amb compte amb quins aliments prenen segons el seu contingut en ferro. El llevat de cervesa i el germen de blat en són rics. Com que la vitamina C ajuda a l’absorció, també ho fa l’acetilcisteïna, una bona opció per suplementar-se és un suc de taronja amb llevat de cervesa.

Els que no siguin vegetarians estrictes poden prendre ous, que també en contenen una quantitat raonable.

Si tenim dèficit, podem prendre suplements. Sempre que se’n prenguin, un aspecte que cal tenir present és la composició. El ferro és un catió (un metall oxidat) i ha d’anar acompanyat d’un anió per formar una sal. No totes les sals funcionen igual. Una prova escatològica és mirar el color de la femta quan es pren un suplement de ferro. Si el color és fosc, tendint a negre, el ferro no s’està absorbint. El color el dona l’òxid fèrric.

Els suplements que em semblen més recomanables són aquells que estiguin formulats amb mescles de diferents anions: bisglicinat, citrat, pirofosfat, lactat, gluconat, piroglutamat, aspartat i glutamat, entre d’altres i millor si van acompanyats de vitamina C i acetilcisteïna. Sempre és convenient mirar quina és la quantitat de ferro. Sovint trobem: conté x mg de citrat ferrós. x mg de citrat ferrós no són equivalents a x mg de ferro, són molts menys. M’agraden els suplements que indiquen el ferro i quin és el grau d’aportació respecte a la quantitat diària recomanada (14 mg).

El producte perfecte no sé si existeix, però alguns s’hi acosten. A mi m’agrada un que es diu Ferrum6 de la casa Vitae, pràcticament té tot el que he comentat abans. Només li afegiria ascorbat (vitamina C), però la solució és senzilla, prendre’l amb un suc de taronja. Això sí, procurar distanciar la presa del suplement del cafè, ja que els polifenols del cafè dificulten l’absorció. També s’ha d’evitar prendre el suplement de ferro en un moment diferent d’altres suplements, especialment de calci.

Inútils a sanitat


Enric I. Canela

Dimarts la Comissió de Salut Pública va acordar seguir el criteri de l’informe de l’Institut Carlos III, el de combinar vacunes. Van acordar que els menors de 60 anys que hagin rebut una primera dosi de la vacuna AstraZeneca rebin la segona de Pfizer. De totes formes, dimecres al vespre el ministeri ha corregit i els usuaris podran triar entre Pfizer i AstraZeneca. Suposo que la raó està en el rebombori que ha causat conèixer el despropòsit que havien acordat.

La ministra Carolina Darias va encarregar un estudi i el resultat publicat és que l’efectivitat en fer la vacuna heteròloga es multiplica per 7 i no hi ha cap risc. Si aquest estudi és per determinar la seguretat de la vacunació heteròloga, és a dir amb dues vacunes diferents està mal fet ja que s’ha fet només amb 672 persones, nombre insuficient per a un assaig de seguretat.

Si és per immunogenicitat el nombre de voluntaris podria ser suficient, però l’estudi és deficient ja que està fet sense els corresponents blancs o controls. Hagués estat millor que haguessin fet comparacions amb les seqüències 1a Pfizer i 2a Pfizer, 1a Astrazeneca i 2a Astrazeneca, 1a Pfizer i 2a Astrazeneca i 1a AstraZeneca i 2a Pfizer, com han fet els britànics recentment.

L’únic que podem afirmar del cert és que la probabilitat de tenir efectes secundaris lleus a causa dels components de la vacuna, augmenten ja que el nombre de components susceptibles de provocar reaccions lleus és més gran. Per altra banda, no conec casos d’efectes secundaris a causa d’una segona dosi de la vacuna AstraZeneca a persones que ja havien estat inoculats amb aquesta vacuna. Tots els casos, mínims per a una alarma, es deuen a la primera inoculació.

Si qualsevol científic normal, no lligat excessivament a “amistats benefactores”, demana un projecte de recerca com aquest, seria descartat d’immediat. Imagino que es tracta d’un projecte per encàrrec i confio en què el “dissenyador” no hagi estat un científic. Suposo que tot i ser llicenciada en Dret, ella no és experta, aquesta ministra té algun assessor que haurà estudiat alguna cosa relacionada amb la immunologia i per això el estudi encarregat resulta sorprenent. És ben conegut que el contacte amb el mateix antigen provocarà una resposta multiplicadora. Hi haurà un reforç,

Jo no sé si algú haurà cobrat per pensar aquest estudi quins interessos hi ha darrera. Quins foscos interessos hi ha al ministeri per haver encarregat un estudi sense cap connexió entre objectiu científic i propòsit polític i no fer cas de les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut i de l’Agència Europea del Medicament? O són un conjunt d’incompetents que haurien d’estar lluny de qualsevol decisió que afecte a altres humans (i si pot ser a qualsevol ésser vivent) o tenen interessos que no convé explicar. Seria desitjable que s’exigís una investigació parlamentària sobre aquesta decisió. Potser només es volen treure de sobre AstraZeneca que em sembla que és la vacuna més barata.

Per acabar-ho d’adobar, la pròpia Moncloa diu sobre aquest estudi: “Conèixer si és possible implementar esquemes heteròlegs de vacunació emprant vacunes de diferents fabricants permetria el disseny de campanyes de vacunació més flexibles, el que permetria accelerar el procés i facilitar la solució de possibles eventualitats, com l’impacte produït per un fre relacionat amb processos de subministrament. Pel que fa a la interpretació dels resultats d’aquest estudi, en relació amb la possible comparació amb altres assaigs clínics, cal ser prudent, ja que les metodologies i els grups de persones tractades no són sempre idèntics; en tot cas, amb les dades ja obtingudes es pot afirmar que la resposta immunitària observada en CombivacS està en el mateix rang que la descrita amb pautes basades en dues dosis de la mateixa vacuna.”

El propòsit em sembla adequat i subscric que és una bona idea, però amb aquet assaig no ho sabran mai. Després d’aquesta explicació encara resulta més incomprensible la decisió inicial que va prendre la comissió de salut pública.

Enric I. Canela

Al mes de juliol vaig escriure un article que vaig titular “La ceba terapèutica“. El vaig escriure amb la idea de comentar les diferents defenses de l’organisme davant dels patògens i, òbviament, entre ells el SARS-CoV-2. El títol té a veure amb la N-acetilcisteïna, abreujadament NAC. La ceba en conté. L’article el finalitzada així:

Sabem que la concentració cel·lular de glutatió disminueix amb l’edat. Molta gent pren N-acetilcisteïna com a suplement, especialment a l’hivern, per prevenir la grip, la bronquitis i altres malalties de l’aparell respiratori. Ben conegut l’efecte beneficiós de prendre molta ceba. Les concentracions de les formulacions farmacèutiques no són tòxiques.”

Aquesta setmana, a partir d’un article de Diario Médico (La suplementación con GlyNAC, clave en el envejecimiento saludable) he pogut llegir un article que es titula: Glycine and N-acetylcysteine (GlyNAC) supplementation in older adults improves glutathione deficiency, oxidative stress, mitochondrial dysfunction, inflammation, insulin resistance, endothelial dysfunction, genotoxicity, muscle strength, and cognition: Results of a pilot clinical trial (Premranjan Kumar, Chun Liu, Jean W Hsu, Shaji Chacko, Charles Minard, Farook Jahoor, Rajagopal V Sekhar; Clin Transl Med. 2021 Mar;11(3):e372. doi:10.1002/ctm2.372).

En aquest article els autors indiquen que han demostrat que la suplementació durant 24 setmanes a adults grans (70-80 anys) amb una mescla de glicina i NAC, font de cisteïna, redueix l’estrès oxidatiu, entre altres coses perquè augmenta la concentració de glutatió, potent antioxidant, al teixits de l’organisme. En síntesi: aquesta suplementació corregeix la deficiència intracel·lular de glutatió. Indiquen que aquesta suplementació en persones grans podria ser un mètode senzill i viable per promoure la salut, tot disminuint, també, la immunosenescència. Els resultats obtinguts van ser espectaculars, amb una recuperació del nivell d’alguns paràmetres a valors propers als dels 20 anys.

Els aminoàcids es consumeixen i els hem de reposar cada dia. Els investigadors van determinar que als 12 dies de deixar de prendre el suplement, els valors s’havien deteriorat i tornaven a ser els que tenien abans del tractament. La conclusió a extreure és que calia mantenir una dosi diària d’aquestes substàncies.

La quantitat diària de glicina i de NAC que van prendre cada dia va ser, aproximadament, de 0,01 g per kg de pes. Com a mucolític, la quantitat que s’acostuma a prendre de N-acetilcisteïna és de 0,6 g al dia. Amb tot, aquesta quantitat, unes 10 vegades superior, no comporta cap risc. Òbviament, la glicina és completament innòcua.

Respecte a la glicina, és interessant comentar que molta gent pren suplements de glicina sense ser-ne conscient i creient que prenen un producte miraculós. Moltes persones prenen col·lagen, en alguns casos de procedències exòtiques i a preus elevats. La glicina és un aminoàcid molt abundant en el col·lagen, un 30% ho és. La gelatina també n’és molt rica. Prendre col·lagen o gelatina és prendre glicina. El col·lagen o la gelatina que ingerim és degrada a l’estómac i a l’intestí prim en aminoàcids, predominantment glicina. La forma més barata i plaent per als que els agradi aquest menjar, són els peus i les galtes de porc. Clar que també els calamars, les sípies i els pops en son rics.

No s’ha de confondre la gelatina amb un succedani que és fa servir per fer postres i que és una fibra.

La glicina limita la formació de glutatió. Si tenim poca glicina, no es formarà glutatió. La glicina és un aminoàcid molt curiós. Fa molts anys, un amic em va fer veure la seva importància. Jo no n’era conscient.

Es veu que els investigadors tenen les coses clares i la Universitat de Baylor ha patentat la fórmula d’un complement i Nestle Health Science l’ha afegit a un dels seus productes i l’està comercialitzant.

De fet la glicina la podeu trobar en pols a uns 20 euros per kg. Evidentment, no cal prendre’n tanta com la que han fet servir en aquests experiments. La NAC és una mica més cara, però per 100 euros/kg la trobareu. Amb 2 g de cada al dia en sobraria. O sigui que amb 30 cèntims al dia ja n’hi hauria prou. Podeu afegir unes bones vitamines.

Aposto que el sistema immune us millorarà. Menys risc de caure malalt, de COVID-19 també.

Enric I. Canela

Estic francament sorprès. Després de la sèrie d’incongruències i absurds relatius als efectes secundaris de les vacuna d’AstraZeneca i Janssen per prevenir la COVID-19, vaig llegir que els vacunats amb una primera dosi de la vacuna d’AstraZeneca podrien rebre la segona dosi de la vacuna de Pfizer.

Ara llegeixo que es comencen uns estudis per valorar la combinació de la vacuna d’AstraZeneca (1a dosi) i Pzifer (2a dosi).

De fet la meva sorpresa no és tan per un estudi de combinació de vacunes basades en diferents principis (inoculació d’ADN i inoculació d’ARN missatger). Trobo sempre interessant l’augment de coneixement. Considero de gran interès científic saber com es comporta el sistema immune quan és estimulat de formes diferents per produir immunitat contra un determinat virus. Podria ser de gran valor futur. Potser es podrien aconseguir immunitats de molt llarg abast amb la combinació de diferents estímuls. Ara bé, aquests estudis no es fan en 15 dies, calen mesos, i per conèixer l’abast de la immunitat anys.

La meva sorpresa és per plantejar-se donar la 2a dosi de vacuna Pfizer a les persones que han rebut la 1a de la vacuna AstraZeneca per solucionar el problema de la paralització de l’ús de la vacuna d’AstraZeneca.

Jo no crec en que els efectes secundaris siguin significatius i no em faria res vacunar-me amb el producte d’AstraZeneca i encara menys per la 2a dosi.

No es coneix cap cas en el que els famosos trombes hagin aparegut després de la 2a dosi. Absurd, doncs, no donar la 2a dosi a les persones que no han notat cap efecte secundari greu.

El que jo no faria es rebre una 2a dosi d’una vacuna diferent a la de la 1a. Hauré de meditar sobre el tema, però crec que m’haurien de donar la 2a dosi lligat.

És una bona idea fer els estudis proposats, ara bé, cal plantejar-se continuat amb el programa de vacunació oblidant aquests riscs que són més el fruit de mitjans i xarxes que no científics. L’essencial és vacunar.

Enric I. Canela

Divendres vaig escriure un article sobre les vacunes: El vodevil de les vacunes. Entre d’altres, no hi vaig fer referència a un article del mes juny, en primera versió, i definitiu del setembre: Platelets Can Associate With SARS-CoV-2 RNA and Are Hyperactivated in COVID-19.

La tesi dels autors és que les plaquetes es troben a la primera línia de la patogènesi del COVID-19, ja que elles serien les que alliberen diversos conjunts de molècules en les diferents etapes de la malaltia. Les plaquetes poden tenir el potencial de contribuir a l’aclaparadora tromboinflamació del COVID-19, i la inhibició de les vies relacionades amb l’activació de les plaquetes pot millorar els resultats durant el COVID-19.

He citat aquesta referència perquè sembla clar que les plaquetes són protagonistes en els danys més greus que causa el SARS-CoV-2 i també en els efectes secundaris més greus i escassament observats, principalment en les vacunes d’AstraZeneca i Janssen.

Sabem que aquests efectes secundaris es deuen a les plaquetes i podrien ocasionar-se a les cèl·lules precursores de les plaquetes, els megacariòcits. La hipòtesi seria que els adenovirus inactivats que formen aquestes vacunes indueixen la síntesi de les proteïnes víriques antigèniques en els megacariòcits i en les plaquetes.

L’organisme del subjecte vacunat al cap d’uns dies, entre 3 i 12, ja haurà produït anticossos anti-Sars-CoV-2, i aquests anticossos reconeixeran com a estranyes les plaquetes i les eliminarà. L’organisme en produirà més, joves i actives, i el resultat de tot plegat serà una trombocitopènia amb possible trombosi de sins venosos cerebrals (TSVC), a l’abdomen (trombosi de venes esplàncniques) i trombosi arterial.

Per a mi hi ha una pregunta inicial i una altra posterior depenent de la resposta a la primera.

  1. tots els vacunats amb aquestes vacunes desenvolupen plaquetes amb la proteïna antigènica a la superfície?
  2. Si la resposta és negativa, què fa que unes persones desenvolupin aquestes plaquetes anormals?
  3. Si la resposta és afirmativa, per què a algunes persones l’atac dels anticossos els provoca greus problemes?

En tot cas, si sabem que la majoria de la minoria de persones afectades són dones de menys de 50 anys.

De moment no tenim una explicació clara. Al meu parer, cal alguna cosa més que les plaquetes expressant la proteïna antigènica per explicar els efectes secundaris greus.

Si sabem que les plaquetes i el procés de la coagulació s’influencien mútuament i hi ha indicis dades que indiquen que gràcies a la interacció entre les plaquetes i la cascada de coagulació, l’hemostàsia és molt més eficaç que ho serien els dos processos per separat.

Sabem que els estrògens influencien la síntesi dels factors de coagulació i també sabem que, en molt petita quantitat, també se sintetitzen els megacariòcits. Un canvi en la composició del còctel d’estrògens, potser andrògens, que circula i que s’emmagatzema a les plaquetes podria tenir un efecte desencadenant. Podria haver un desequilibri hormonal (dominància d’estrògens)?

Jo no exclouria la vitamina K2, que juga un paper essencial en la gènesi dels trombes, No se li ha fet gaire cas, però jo als hospitalitzats per la COVID-19 els hi determinaria la vitamina K2. Ja fa un any escrivia aquí mateix Dèficit de vitamina K en els casos més severs de COVID-19.

Una possibilitat és que se sumin la síntesi de plaquetes antigèniques, algun desequilibri en els estrògens amb els factors de coagulació alterats i un dèficit de vitamina K2.

Unes anàlisi clíniques completes ens haurien de dir alguna cosa al respecte. Jo penso, des de la escèptica ignorància, que la bioquímica que es fa és massa limitada.

El temps ens ho dirà, però recordem que els efectes secundaris greus són extraordinàriament greus.

Next »