Enric I. Canela

M’ha cridat l’atenció l’article La molécula chavista que ‘cura’ el virus, que va publicar La Vanguardia el proppassat dia 26. Sembla que s’hi origina en una notícia veneçolana de finals d’octubre. Segons l’article es tracta d’una molècula que denominen DR-10 i està elaborada a Veneçuela. Diu l’article que el principi actiu de la molècula és un derivat de l’àcid ursòlic, que inhibeix al 100% la replicació del virus in vitro.

Certament la notícia és exòtica. Cal destacar que no hi parla d’actuar sobre organismes vius, diu in vitro (en vidre, del llatí) o sigui, no ha guarit ningú.

L’àcid ursòlic és un triterpenoide, una substància molt complexa, present en fruits i herbes de les que coneixem com a medicinals. Podem citar les pomes, les maduixes, els gerds, i el romaní o la sàlvia. Hi ha més de 20.000 terpenoides coneguts produïts pel metabolisme vegetal. S’utilitzen molt, a partir d’extractes d’herbes, en la medicina xinesa i en l’aiurvèdica.

Fa uns quants anys, al juny del 2011, vaig escriure un petit article que titulava Les virtuts de la poma amb pell, quan se sabien menys coses de l’àcid ursòlic. Aleshores em va interessar parlar de les propietats conegudes d’aquesta substància que, probablement, tenia un paper protector de la poma.

Ara no faré cap posada al dia del que se sap sobre l’àcid ursòlic i l’anunci veneçolà, ja que podeu llegir un bon article, DR-10, la presunta molécula venezolana anticoronavirus, en el bloc de Félix Moronta. També podeu llegir Maduro habló de molécula que ‘anula’ la COVID, ¿pero qué encontraron en verdad los científicos en Venezuela?

No comentaré tot el que ja podeu llegir en aquests dos articles, que estan ben fets i em semblen rigorosos. Informen bé del que deu haver passat a Veneçuela.

El que si faré és un comentari genèric sobre els milers de molècules vegetals que el nostre organisme és incapaç d’absorbir en quantitats significatives i a les que atribuïm propietats miraculoses. Entre elles estan la majoria dels bioflavonoides assajats, catequines del te i altres herbes medicinals, terpenoides com l’àcid ursòlic o bufadienolides presents al kalanchoe o els cardenolides.

No hi ha una conclusió única sobre el comportament a l’organisme d’aquestes substàncies. En tot cas, l’absorció intestinal és baixa i la seva biodisponibilitat també. Quan les ingerim, una petita part podria ser absorbida per l’intestí prim, però ràpidament el fetge les modificaria i serien excretades amb la bilis. Ignoro si part d’aquestes petites quantitat tenen algun efecte significatiu sobre virus i bacteris, jo ho dubto. El que si sabem és que algunes d’aquestes substàncies com els bufadienolides i els cardenolides tenen efecte sobre el múscul cardíac. S’han fet servir com a tòxic i com a medicaments. Alguns insecticides estan fets a base de cardenolides. Les plantes es defensen dels insectes amb aquestes substàncies.

El que si sabem és que la major part de la substància ingerida és transformada al cec i via la circulació enterohepàtica torna al fetge i la bilis excreta els productes més o menys transformats. Aquests productes són ara absorbits de nou per l’intestí prim. Aquests metabòlits de les substàncies originals, biodisponibles, podrien tenir algun efecte sobre diferents funcions metabòliques i propietats antibacterianes i antivíriques.

Per altra banda, està demostrat que aquestes substàncies del metabolisme secundari de les plantes tenen un efecte sobre la microbiota, la modifiquen, i afecten el sistema immune. Sobre aquest tema ja he parlat en aquest bloc (veieu, entre d’altres, Els intrigants β-glucans). Podeu veure un exemple a La microbiota “menja” magranes.

La meva conclusió és que els efectes de moltes preparacions, orientals i occidentals, que contenen substàncies bioactives, la major part de les vegades, no es deuen a l’acció directa de la substància present a la preparació, sinó que són els efectes sobre la microbiota i els productes resultants de l’acció de la microbiota sobre la substància, els que finalment afecten al nostre organisme.

Jo tinc una natural confiança en moltes d’aquestes preparacions basades en herbes medicinals, com també en els components bioactius dels productes vegetals.

Tornem al començament. Fa algun efecte la molècula DR-10? El titular de Maduro és una rucada, però podria perfectament ser que els derivats de l’àcid ursòlic tinguessin algun efecte sobre el SARS-CoV-2. Saber-ho requeriria un experimentació que a hores d’ara no s’ha fet. El seu efecte in vitro, que caldria veure-ho publicat en alguna revista científica, no em diu res sobre la seva acció en éssers vius.

Enric I. Canela

Confesso que tinc una certa debilitat per l’aspirina. Estic més predisposat a prendre-la que no pas qualsevol altre analgèsic. Avui voldria fer alguns comentaris sobre aquest singular medicament que fa més de 110 anys que és al mercat. D’entrada dir que deu ser el medicament que més s’ha fet servir mai.

Les seves funcions clàssiques són fer baixar la febre (antipirètic), calmar el dolor (analgèsic) i reduir la inflamació (antiinflamatori). També fa molts anys que es recepta, en dosis baixes, per evitar accidents cardiovasculars per les seves singulars característiques d’antiagregant plaquetari.

És molt interessant veure com avui dia la recerca farmacèutica busca en els fàrmacs propietats sobre la fisiologia humana diferents de les que van propiciar la seva síntesi i comercialització. D’aquesta forma es redueixen molt els costos de la recerca ja que les proves de tolerància i efectes secundaris ja estan fetes i documentades. L’aspirina, medicament més que assajat sobre l’organisme humà, no és una excepció. Avui sabem que pot prevenir alguns càncers. També que pot ajudar a la salut òssia i a algunes malalties neurològiques. Tanmateix, per raons òbvies, m’han cridat l’atenció les seves propietat antivíriques.

L’aspirina pertany a un grup de medicaments que es denominen Nonsteroidal anti-inflammatory drugs (NSAIDs) i en català els coneixem amb les sigles AINE (antiinflamatoris no esteroidals). Entre els més coneguts d’aquests medicament es troben l’aspirina (àcid acetilsalicílic), l’ibuprofen i el diclofenac (el voltaren, entre d’altres en conté). L’aminocetofen (paracetamol) no és un AINE perquè no és un fàrmac antiinflamatori. A vegades, erròniament, l’inclouen en aquest grup. El paracetamol és un medicament que en dosi alta pot fer mal al fetge. Si es pren seguit, es aconsellable prendre també actetilcisteïna, precursora del glutatió, que serveix per eliminar els metabòlits del paracetamol de l’organisme.

La major part dels efectes d’aquests medicaments es deuen a què inhibeixen uns enzims que es diuen ciclooxigenasa. En tenim 3. La COX-1 que està distribuïda per tot l’organisme i és constitutiva, és a dir en tenim sempre; la COX-2 que es produeix en alguns teixits, no arreu, quan hi ha una alteració patològica (entrada d’endotoxines i alliberament de citocines), en diem induïble, és a dir no és constitutiva; i la COX-3 que és constitutiva, com la COX-1, però només la tenim al sistema nerviós central. Al sistema nerviós central tenim poca COX-1 i sembla que es produeix molt poca COX-2.

Aquests enzims transformen els àcids grassos poliinsaturats de cadena molt llarga (de les sèries omega-3 i omega-6) en unes molècules conegudes com a prostaglandines i tromboxans. D’aquests àcids grassos, el més abundant, conegut i estudiat és l’àcid araquidònic (de la sèrie omega-6). La funció de les prostaglandines produïdes normalment per la COX-1 és fisiològica, és a dir formen part del metabolisme normal. Regulen, entre altres coses, la formació de la mucosa del sistema gastrointestinal. L’agregació de les plaquetes també depèn de la COX-1. La COX-2 no és constitutiva, només apareix en estats patològics i està clarament relacionada amb la inflamació i el dolor. La COX-3 regularia la temperatura corporal, que depèn de l’hipotàlem, i per tant la febre.

La capacitat d’inhibir l’agregació plaquetària, el comportament com a anticoagulant, depèn de la inhibició de la COX-1, seria un efecte secundari que aprofitem en alguns casos. La causa és la inhibició de la formació dels tromboxans. Els inhibidors de la COX-1 com l’ibuprofen, els salicilats i el diclofenac s’uneixen de forma reversible i per tant són antiagregants plaquetaris febles. L’aspirina també inhibeix la COX-1, però de forma irreversible i el seu efecte antiagregant és més fort i persistent.

Els efectes secundaris es deuen a la inhibició de la COX-1 i els efectes característics dels antipirètics, analgèsics i antiinflamatoris a la inhibició de la COX-2. El paracetamol, que no és antiinflamatori, inhibiria la COX-3. L’aspirina és singular. No inhibeix la COX-2, modifica la seva activitat. La reacció de la COX-2 amb l’aspirina, una acetilació, dona un enzim nou que el que fa és produir unes substàncies amb un efecte beneficiós, són les epi-lipoxines que serveixen per rebaixar la inflamació. La inhibició de la COX-2 fa que no hi hagi més inflamació, però les epi-lipoxines ajuden a eliminar-la. Una característica única de l’aspirina entre altres antiiflamatoris.

Per altra banda, com que la inhibició de la COX-1 afecta la formació de la mucosa gastrointestinal, la majoria dels AINE poden, en excés o en persones delicades, ocasionar sagnat agut o lesió de la mucosa gàstrica. Cal tenir present que el seu efecte no es deu a la presència del fàrmac a l’estómac, es deu a la seva circulació per l’organisme. Sovint, quan es prenen AINE, amb paracetamol no caldria, és recepta omeprazole. Cal tenir present els efectes secundaris de l’omeprazole, entre ells l’osteoporosi.

Vaig ara al tema que m’ha portat a escriure aquest article. L’activitat antivírica de l’aspirina, concretament dels virus RNA. Sense ser exhaustiu, entre ells hi trobem el virus de l’hepatitis C (VHC), de la malaltia de l’Ebola, els SARS-CoV, els MERS-CoV, els de la grip, els rinovirus, el virus del xarampió, el virus de poliomielitis i també els retrovirus, incloent-hi el virus de la immunodeficiència humana (VIH).

Quan estem refredats i ens prenem un analgèsic com el paracetamol, no fem gaire més enllà de treure’ns el dolor, si en tenim. Si prenem una aspirina activarem el nostre organisme per lluitar contra el virus.

Què es creu que fa realment l’aspirina contra els virus? Els investigadors tenen moltes proves, acumulades de molts anys, de la capacitat de l’aspirina per reduir la replicació, la propagació i la infectivitat de diversos RNA alhora que regula positivament la producció d’interferó tipus I. L’efecte està demostrat, el mecanisme no està del tot demostrat i seria molt complicat d’explicar.

Quins són els tractaments contra els principals problemes causats a l’organisme pel SARS-CoV-2? Agents antivirals, immunomoduladors, antiinflamatoris i antitrombòtics, a banda d’altres productes en experimentació. Aquestes característiques les té totes l’aspirina.

No m’invento res si dic que l’aspirina pot ser una eina per lluitar contra la COVID-19. Actualment al Regne Unit s’està assajant donar a malalts de COVID-19 diàriament una dosi baixa continuada d’aspirina (aproximadament 1/3 d’aspirina). En aquest cas ho fan per evitar l’agregació plaquetària, un risc per a aquests malalts. Els resultats no sistemàtics a EUA han demostrat que l’aspirina redueix les complicacions en els pacients.

De moment no hi ha cap estudi sistemàtic, que jo conegui, per fer servir l’aspirina també com a antivíric contra la COV-19, si que hi ha estudis però no en fase clínica. Jo espero que en poc temps això ja no ho pugui dir. Tinc fe en la capacitat preventiva i curativa de l’aspirina. A vegades coses molt senzilles ens solucionen grans problemes. Clar que l’aspirina és barata i hi ha poc negoci.

Enric I. Canela

Reiteradament he insistit en el fet que les escoles és un punt calent pel que fa als contagis. La darrera vegada a Els restauradors tenen raó. Els articles que he anat escrivint aquests mesos han tingut un elevat grau d’encert. Malauradament les idees, que no són meves, són de la ciència i de la lògica, no han estat compartides pels responsables polítics.

Escric ara aquesta nota perquè avui he llegit a Diario.es l’article Contagios ‘al salir de clase’: los brotes de COVID-19 son el doble en Secundaria que en Primaria, pero se dan fuera de las aulas. Us recomano la lectura, l’article de @MonicaZas i @paurodra està ben lligat.

La tesis és exactament la que explico en el meu article. L’escola no són només les aules, és el que succeeix des que l’alumne surt de casa al matí, fins que hi torna acabades les activitats escolars. No cal que em repeteixi. Espero que el fet que sigui un diari de qualitat com Diario.es el que ho diu ajudi.

Seguint amb les incongruències, que mantenen el nivell, d’ineptitud política, m’he trobat amb un bon article Riesgo viral en los aeropuertos de John Carlin i protagonista de l’incident el mateix John Carlin. Ens explica com va haver de traslladar-se de l’aeroport a l’avió i de l’avió a l’aeroport. Les companyies, per estalviar, no fan servir els fingers, fan servir els autobusos amb 55 persones dins. Escriu Carlin, “…segons un decret reial es permetia un màxim de 55 passatgers en els autobusos. O sigui, la responsabilitat final resideix en aquells governants que consideren, si és que ho han considerat, que sopar amb set familiars a casa o beure una cervesa a l’aire lliure representa més riscos per a la salut d’estar tancat amb una multitud dins d’una caixa mòbil.” Sense comentaris. Seguirem anant per un carrer sense gent amb mascareta per no contagiar un fanal. Intel·ligència al poder.

Esperem que algú reflexioni d’una vegada per totes i posi totes les variables i totes les normes una al costat de l’altra, que prengui un tranquil·litzant per no deprimir-se i intenti endreçar les coses. Si es prenen les mesures correctes ara, viurem unes festes tranquil·les. I si us plau, no sigueu amb els restauradors com la Inquisició amb els heterodoxos.

Els restauradors tenen raó


Enric I. Canela

L’altre dia el vicepresident del Govern amb funcions de president, Pere Aragonès, admetia que a la desesacalada de la primera onada del maig i juny “potser es va anar massa ràpid” i afegia que ara s’hauran d’anar flexibilitzant les restriccions de manera més progressiva. Això no és cert o, si més no, no és totalment cert. Cito al vicepresident com a màxima autoritat catalana. Ho podria fer extensiu a altres que insisteixen en els mateixos missatges.

Un vici que ens hauríem de treure de sobre i queda vegada arrela més a la societat és que “per repetir moltes vegades una cosa no es converteix en certa”. Si que provoca que cada vegada més gent se la cregui i, segons com, cada vegada el dany que pot provocar una falsa creença sigui més gran, ja que es prenen decisions amb fonaments erronis.

Vejam! Van sorgir moltes crítiques sobre la gestió sanitària espanyola i hi incloc la catalana. Crítiques internes, però també d’altres països. Nosaltres també vam criticar la comunitat veïna per fer les coses molt malament. Avui tenen molt millor resultats. Oriol Mitjà té alguna cosa a dir.

Han passat unes setmanes d’aquestes ferotges crítiques. Veiem que els països veïns estan en situació similar o pitjor de la que estàvem. Fins i tot alguns estats modèlics que considerem, com Alemanya, tenen estats i ciutats en situació crítica, per no parlar de França. Podeu llegir els informes BIOCOMSC per tenir una visió més completa.

Quina diferència hi trobem? Els ritmes. Podria ser que una desescalada més ràpida hagués provocat un avançament dels contagis, però no anar més lent en eliminar restriccions a la llibertat no sembla que els hagi evitat.

Ara comentaré una gràfica que he agafat, de data 11 de novembre del departament de Salut (Dades Covid).

La gràfica mostra en ordenades l’EPG, que es tradueix com a risc de rebrot, cada dia ens en parlen. A les abscisses tenim les dates. Els valors d’EPG de la primera i segona onades no tenen massa a veure perquè al començament es feien poques proves i els valors són menors. El que si que ens serveix són les tendències. Si ens fixem, uns dies després del confinament de març (abans ja s’havien acordat algunes restriccions) veiem que la corba baixa i continua baixant fins primer de maig. En aquell moment comencem a gaudir d’una certa llibertat de moviment, però poca. La corba segueix baixa, per sota de la línia verda. Continua així fins el 4 de juliol. El dia 23 de juny vam tornar a la llibertat. La gent es mou i hi ha un ritme d’activitat més gran. S’estabilitza el 20 de juliol. Es manté relativament alta però estable. Es diuen coses, que si mascaretes, que si fum, etc. Hi ha mobilitat i coses mal fetes, però com que no hi ha canvis, tot es manté estable. Hem assolit un cert equilibri, precari, però equilibri. Això continua així fins final de setembre. Aleshores comença a pujar. Ho fa fins que limitem la mobilitat. Seguirà baixant mentre la mobilitat sigui baixa, però no arribarà als nivells de maig. No serà possible perquè, malgrat les limitacions, la major part dels contactes socials no s’han eliminat.

Cada canvi en la tendència de la corba està relacionat amb alguna cosa que havia passat uns dies abans. Tant en el cas de les pujades com en el de les baixades. Les baixades són la suma de diverses restriccions. Les pujades es deuen als contagis per diverses causes. Tant increments com decrements són el resultat de diversos factors. Quants més factors modifiqui, més es modificarà la corba.

Què va trencar el fràgil equilibri que havia a començaments de setembre? Mirem que va passar a mig setembre que va provocar el canvi de tendència uns dies després. Fàcil: va començar l’activitat escolar i acadèmica.

Avui ho reconeix tothom, però amb la boca petita. Alguns ho dèiem des del començament. Les restriccions adoptades pràcticament arreu afecten la universitat. En molts llocs l’educació secundària.

Seguim amb el mantra: “l’escola és un lloc segur”. Jo també ho crec, com ho és la universitat. Totes les mesures estan preses en els recintes. El professorat fa la seva feina. Més o menys es respecten les normes que eviten contagis. Tanmateix, aquest no és problema. Posaré l’exemple de la universitat i els sonats brots en festes de col·legis majors.

Hi ha sistemes oberts i sistemes tancats. No es pot entendre l’escola com l’edifici. L’escola és un procés, que comença quan el nen o nena surt de casa i acaba quan hi torna. Cal anar a l’entrada i la sortida de les escoles i observar. Veureu els “contactes socials”. Pares i mares tocant nens, canalla jugant i alliberant energia. La majoria de contagis que conec, no serà significatiu, però és la meva experiència, provenen de nens o nenes.

La meva conclusió, ja l’he comentat abans, és que els confinaments actuals amb escoles obertes no permetran arribar a un EPG de 300.

Els restauradors tenen raó quan es queixen. Ells no tenen la culpa dels contagis produïts en altres entorns. No negaré que una part del conjunt dels bars puguin contribuir al contagi. No tindria sentit. Tanmateix no és pot matar tot el sector. En aquests sis mesos algú no ha tingut alguna idea relativa a normes de prevenció que no sigui posar grillons a la gent i tancar locals. Normes d’homologació, per exemple. Segur que molts auditors ambientals es fregarien les mans si els contractessin.

De les coses que s’han fet bé, destacaria la campanya de mantenir-se en silenci en els trens. Quan van fer allò de no fumar pel carrer, vaig dir que millor diguessin no xiular.

Avui he sentit parlar a la consellera de derrotar el virus. Ens ha fet una arenga militar. M’ha recordat a Pedro Sánchez envoltat de generals i amb llenguatge militar. Que vagi tranquil·la, no derrotarem cap virus. Com no hem derrotat el de la grip. Serà allà, és manifestarà més o menys en funció del sistema immune de la població de la capacitat de les vacunes de generar immunitat.

Bo seria que d’un per totes abordessin els punts de contacte social més sensibles. Anar a dinar a un restaurant no ho és, com no ho és anar a la Sagrada Família mig buida. Això sí, mentre no cantin tots alhora “donam la fe dels meus pares” o el Virolai. Una celebració religiosa en silenci no és perillosa. I parlant del dret de culte que no poden restringir, el meu culte és un sopar al vespre en un restaurant. Entenc que és un dret fonamental que no haurien de conculcar-me.

Enric I. Canela

Mentiria si digués que no estic sorprès per la poca diferència que hi ha entre la incidència del virus en època càlida i menys càlida, que no freda que encara no ha arribat. No m’esperava això en aquestes dates. No em sorprèn que els efectes del virus sobre el sistema de salut no siguin tan destructors com els de fa uns mesos.

Una cosa és evident, tots, sistema de salut, polítics i ciutadans, sabem més coses sobre aquests virus i els seus efectes.

Pel que fa al tractament dels que manifesten símptomes, els professionals de la medicina són ara capaços de tractar-los amb més eficàcia i els hospitals estan més ben dotats, cosa que comporta i comportarà menys malalts greus i una menor mortalitat relativa.

Malgrat aquest coneixement, al meu parer, s’han comès excessius errors durant aquests mesos de pau relativa. Errors, que contra el que poden dir moltes veus, no són característics d’un o altre estat o comunitat. En tot cas, els països menys previsors o amb uns comportaments socials menys rígids han manifestat l’agreujament abans. També aquells llocs més calvinistes i habitualment crítics amb l’estat espanyol han caigut en xifres molt altes i preocupants, en alguns casos pitjors que les espanyoles.

També hem de ser conscients que les xifres actuals de contagis publicats no tenen res a veure amb les de fa uns mesos. Aleshores no teníem la menor idea del nombre de contagis. Les dades que si ens hem de mirar amb cura són les d’ingressats als hospitals i les de casos greus actius (UCI). També els morts. L’ocupació de les UCI a Catalunya és alta. Ja preocupant i si no s’atura, l’augment de casos pot provocar un col·lapse del sistema. Cal dir que entre finals de març i finals de maig hi havia més ingressats que no pas ara i que el ritme de creixement de març i abril era més alt que l’actual, però el pendent de creixement és alt i creix. La dada que realment m’amoïna és la pressió sobre el sistema de salut. La resta no crec que tingui excessiva importància, més enllà de la que li vulguem donar. La taxa de contagis del refredat és molt alta i ningú no en fa cas.

Aquesta és una malaltia que està cercant el seu lloc a la nostra societat per quedar-s’hi i, com ja he comentat algun altre cop, hem de trobar les eines per equilibrar la capacitat d’atenció hospitalària i i el ritme de contagis que requereixin aquesta atenció mèdica. Amb la grip ja es va fer i, tret d’alguns anys que actua amb especial virulència, el sistema la té ben assimilada. Les vacunes hi ha contribuït, però, com és ben conegut, ni tothom es vacuna ni tothom genera anticossos per acció de les vacunes, especialment les persones immunosenescents.

Aquest equilibri es pot aconseguir augmentant molt la capacitat de resposta hospitalària, en un grau que no té encara ningú al món, o reduint el ritme de contagi. Ambdues coses hauran de convergir. Pretendre que tot se solucionarà amb mesures de prevenció és una magna ximpleria. Una de les coses que no hem fet bé és no disposar ja d’un pla d’urgència de recursos humans necessaris per atendre el futur proper, però tenim el Govern dedicat a discutir si són llebrers o conillers, mentre els conills campen tranquils. No cal més que escoltar com estan les infermeres i, especialment, aquelles especialistes que han de tenir cura dels quiròfans i les UCI per captar el gran problema que tenim. A part d’homilies televisives, el Govern ha fet alguna cosa? Jo no ho sé, però vist tot plegat sospito que no gaire. Si anem a mirar què ha fet el govern espanyol, descobrirem que està preparant la legió per vèncer al virus. Ja sabeu. Sincerament, no veig programa enlloc.

Una altra cosa que no ha fet bé el Govern i que és molt greu, és la política de prevenció en allò que sospitàvem que podria anar bé per evitar infeccions. Jo a l’abril ja recomanava que es prengués vitamina D3 i vitamina K2 i també que els locals tinguessin una ventilació eficaç. Ara veiem ja molts resultats que ens estan dient que la majoria de gent hospitalitzada per la COVID-19 té dèficit de vitamina D. Fa mesos que sabíem que això anava així, però com que “no hi havia prou evidències científiques”, no fem res. Si la vitamina D hagués estat perillosa ho entendria, però no, sempre beneficiosa.

Si observem com actuen els diferents sistemes polítics contra aquesta malaltia veiem de tot i a modes i batzegades. Funcionen amb onades contagioses. Cap mesura està basada en gaire més que amb intuïcions. Els “experts recomanen confinament”. Per això no cal ser expert. És cert que si tothom es queda a casa un parell de mesos la cosa baixarà dràsticament, però si no es fa res, com fins ara, d’aquí sis mesos tornarà la cosa a estar igual. Es dirà que la vacuna ho solucionarà. No, no passarà així tan aviat. Tampoc ens podem permetre fer confinaments domiciliaris cada 6 mesos. La cosa és senzilla d’enunciar: morts pel virus o morts de gana.

El més trist és que avui sabem molt de com es comporta el virus en llocs tancats, sigui un bar o un aula (i 2), sabem que l’autoritat del professorat no té efecte sobre el virus.

Si observem que ha passat aquestes setmanes amb els contagis i els malalts. Em fixaré en una dada que és molt fiable. Les persones a les UCI. Després de l’alliberament de la població, el 7 de juliol assolim el mínim d’ocupació a les UCI, 40 ingressats. A partir d’aquí, hi ha més contagis i patim una pujada que arriba als 120 i aleshores creix poc a poc fins uns 150. De cop i volta hi ha un canvi de tendència, el 9 d’octubre. Les UCI es van buidant al mes de juny, i desen de fer-ho el 7 de juliol, uns 15 dies després de l’alliberament. El gran canvi posterior de tendència es produeix el 9 d’octubre. Que va passar al setembre que va comportar més contagis i entrades a les UCI? Jo tinc una tendència malaltissa a aplicar allò de “causa – efecte” i a intentar trobar correlació amb els fets.

Si mirem esdeveniments, a l’estiu hi ha més contactes entre jovent i es produeixen augments en aquestes franges. Els restaurants estan oberts, aleshores i fins fa 15 dies. Segurament no seran ells els que han provocat un canvi de tendència.

En aquests mesos el missatge, repetit contínuament, fins a la sacietat, i ho entenc, és que les escoles són un lloc segur. Jo no dubto de la seguretat de les aules si s’apliquen els protocols de ventilació. Tinc més dubtes pel que fa al comportament en les zones de lleure i a les entrades, però especialment a la sortida de les escoles. Us convido a anar a diverses escoles i observeu els grups de nens i, especialment d’adults que hi van.

Un recent article de The Lancett (Physical distancing in schools for SARS-CoV-2 and the resurgence of rhinovirus, oct 22, 2020) ens diu que els nens són els principals motors de transmissió del rhinovirus, amb la transmissió posterior a adults associada a exacerbacions de les malalties de les vies respiratòries i hospitalitzacions.

A Southampton, Anglaterra, es va fer el test a 3.898 adults entre el 23 de març i el 20 de setembre de 2020 i 1898 adults durant el mateix període del 2019. Va haver-hi una caiguda de la taxa de detecció de tots els virus respiratoris, inclosos els rhinovirus, després del bloqueig que allà va ser el 23 de març de 2020. La detecció de rhinovirus es va mantenir baixa en comparació amb l’any anterior després d’obrir el país el 10 de maig de 2020. Al voltant de dues setmanes després de la reobertura simultània de les escoles primàries i secundàries estatals a principis de setembre, es va produir un fort augment del nombre de deteccions en adults similars a les del 2019.

Segons els autors, les dades suggereixen que les mesures de distanciament físic adoptades per les escoles no impedeixen eficaçment la transmissió del rhinovirus. Si les mesures actuals d’allunyament a les escoles no impedeixen la transmissió de rhinovirus, sembla probable que passi el mateix amb el virus de la grip, per a la qual també se sap que els nens petits són transmissors clau. Les implicacions per al SARS-CoV-2 no les sabem del tot, ja que sembla que els nens petits són menys susceptibles a la infecció que els nens més grans o els adults, però un cop infectats tenen nivells similars de virus detectables a la nasofaringe.

Hi ha molts més treballs sobre el tema. Un altre article recent ens diu que el personal adult que treballa a les escoles és molt més transmissor que els alumnes, però que els alumnes també ho són. Un altre article, també de The Lancett ens posa de manifest que el tancament i obertura de les escoles té impacte en la transmissió. El diari Independent en fa un resum (Coronavirus: Reopening schools causes R transmission rate to surge, study suggests) El problema d’aquests darrers articles és la dificultat d’aïllar els diferents factors.

El cert és que molts articles i declaracions tendeixen a parlar de la seguretat dels centres escolars, com també ho són les universitats i les han tancat.

La meva opinió, més o menys expressada, és que l’interior de l’aula és segur. Tota la resta, incloent-hi el temps entre la sortida i arribada a l’escola o a casa és un vector significatiu.

Les dades són aquestes, els fets diària jo. Ara hem vist que era del gènere idiota tancar bars i restaurants. Crec que els cobrefocs nocturns tindran un efecte més gran. L’experiment francès de confinar tot l’estat menys les escoles em permetrà valorar si la meva hipòtesi és correcta.

El que jo tinc clar és que, a banda de mesures urgents que ja he comentat (vitamines D3 i K2, ventilació, etc.), faria un rigorós seguiment de tota la mobilitat associada a les entrades i sortides de les escoles. Pares i mares apilonats a la porta no va bé.

Deixo per al final: Barcelona hauria de reduir al 30% l’aforament del transport públic, segons el ‘semàfor’ de Sanitat. Hem vist imatges molt lletges.

En un lloc que conec bé i que té un índex de contagis per sobre de 2.000, la cosa està bastant concentrada i sembla que va començar amb dos casaments i un bateig multitudinaris. Naturalment estava prohibit fer-ho.

Tots els problemes exposats no els soluciona un confinament perimetral. El mateix efecte tindria posar-se barretina.

Enric I. Canela

Portem una llarga temporada amb informacions poc acurades i a vegades contradictòries sobre com es transmet el SARS-CoV-2. Aquestes informacions, sovint conseqüència d’un titular, fa que els polítics prenguin decisions que, en molts casos, afecten l’economia de forma negativa.

Inicialment tothom estava amoïnat pel contagi a través del tacte. Tocar objectes amb el virus i infectar-se per tocar-se la cara o els ulls amb les mans contaminades. Es van fer estudis de la pervivència del virus sobre diferents suports i es va concloure que podia viure dies sobre alguns materials. La gent es treia les sabates en entrar a casa els carrers es desinfectaven. Calia portar guants en a les botigues. A mi em semblava que rentar-se mans i netejar objectes era una bona mesura, però era i soc anti-guants, mania que he agafat veient com els fan servir la majoria dels estudiants universitaris que per raó de feina se’ls han de posar. Serveixen per infectar-ho tot. L’altre dia observava en un centre mèdic de Barcelona un repartidor de material sanitari, amb uns guants blaus adequats per a la seva feina, com parlava pel mòbil amb els guants posats.

Naturalment, considero una rucada això de les sabates i de regar els carrers amb desinfectants.

Sembla que la ciència ja demostra que els contagis per la via dels objectes, fòmits, no es pot descartar, però és de baixa incidència i amb mesures de precaució evidents s’evita completament. Senzillament, rentant-se les mans. Podríem concloure que els fòmits contribueixen molt poc a la pandèmia. Benvingudes, però, totes les desinfeccions perquè coadjuvaran a la salut pública.

Les darreres discussions tenen a veure amb les gotes, microgotes i aerosols. Per aerosols tenim moltes i diverses accepcions en l’ús quotidià.

El que no hi ha dubte és que els contagis es produeixen per gotes (de 0,1 mm o més grans), i que les gotes viatgen distàncies molt curtes, gairebé arriben als 2 m. Per evitar un contagi per gotes, simplement cal distanciar-se una mica. I sí, per evitar el contagi per gotes la mascareta és útil. És evident que la lògica et diu que una conversa en proximitat és una situació idònia per respirar aquestes gotes. Molt poc probable caminant per un carrer, en un dia sense vent i en un carrer estret. Un carrer ample i una mica de vent ho fan improbable. Efectivament podem veure amb determinats experiment el cabal de gotes volant per l’aire, però el nombre de les que arribaran a destí decau molt amb la distància.

El contagi per gotes és el que està més documentat. Normal en entorns familiars, en grups que es mouen en espais tancats, llocs de treball poc ventilats, bars petits mal ventilats, o entre els que intercanvien gots o altres estris que s’introdueixin a la boca. La llista de situacions podria ser llarga i una petita reflexió ens farà veure quines són es situacions de risc pel que fa a les gotes. Per exemple, si estem dinant amb una persona i no tenim la certesa que no està infectat, la taula podria tenir 2 m. Ja es veu que no va així. La solució està en una taula a l’exterior o situada en un corrent d’aire: ventilació. Si eliminéssim el contagi per gotes, hauríem pràcticament acabat amb la pandèmia.

Possiblement, missatges clars sobre això ajudarien molt. Evidentment amb accions coherents. Completament absurd que un tren no tingui un bar i al mateix temps el veí de seient pugui estar menjant sense mascareta. A un restaurant es demana una distància de 2 m entre taules i en un tren estàs a tocar. No lliga.

Efectivament, els aerosols són via de contagi. El que passa és que la càrrega vírica d’una partícula d’aerosol és menor i la dispersió de les partícules molt ràpida, especialment si l’aire circula. El possible contagi és evident, virus que penetren en el nostre organisme amb l’aire inhalat.

Improbable el contagi si no és en un ambient molt carregat i sense ventilació. Es discuteix si hi ha proves, si no hi ha proves. Jo no ho poso en dubte la possibilitat del contagi, el que poso en dubte és que els contagis per aerosols els puguin provocar persones asimptomàtiques en llocs amplis i raonablement ventilats. Tampoc per persones amb símptomes en llocs ben ventilats, sempre que la distància es mantingui.

Jo recomano la lectura de la carta Airborne transmission of SARS-CoV-2 que 6 científics, de diferents disciplines especialistes en aerosols i en seguretat sanitària, van publicar el 5 d’octubre a la revista Science. La carta ha provocat diverses interpretacions, algunes desafortunades.

Les mesures que prenen els diferents governs sobre apertura, tancament i ús de determinats serveis o activitats no són sempre coherents. Les decisions les prenen en funció de l’activitat i no de les característiques de l’espai on es desenvolupen: completament equivocat. Què és més segur un dinar de 6 persones en un local de 4 m2 o un de 10 en un de 15 m2? Naturalment no estic considerant els petons, abraçades i altres contactes. Això si que cal reduir-ho a la mínima expressió.

Aquests mesos, esporàdicament he fet servir el transport públic. Els autobusos de Barcelona que jo vaig agafar al juny, juliol, agost, setembre i octubre no estaven gaire ocupats. Al juny, juliol i agost vaig tenir la sensació de seguretat. La circulació de l’aire era intensa, imagino que renovació. La netedat també. Al setembre i octubre la meva percepció va canviar. Tot i l’auditoria sobre desinfecció, la porqueria observable en alguns seients és notable (per no deixar-ho indefinit, citaré el V15 el proppassat dia 6). No sé si per normativa o per decisió del conductor, la climatització no funcionava, això en tots els que vaig agafar menys en 1. Crec exigible la renovació continua d’aire en el transport públic. Si no estan ben condicionats, és un problema a solucionar.

Podríem repassar moltes de les coses que fem cada dia i veure quines són de risc i quines no. Els nostres governants haurien de ser capaços de determinar quines són les situacions de risc i quines no. Recordeu que el canvi d’aire d’un local 4 o 5 vegades per hora és garantia de seguretat. Per què no exigim mesures d’aquests tipus?

Enric I. Canela

Aquest és un tema controvertit. He llegit moltes vegades opinions contradictòries sobre els efectes de prendre complements alimentosos de vitamines i minerals. Massa vegades opinions que, al meu entendre, estan mancades de coneixement. Voldria fer algunes puntualitzacions i explicar el que a mi em sembla que és la veritat i el que hi ha d’incert.

Tots nosaltres necessitem alimentar-nos i ho fem prenent una sèrie de nutrients que classifiquem, a causa de la quantitat que requereix l’organisme, en macronutrients i micronutrients.

Els macronutrients són els hidrats de carboni, els lípids, i les proteïnes. Els macronutrients lípids són fonamentalment els greixos. També requerim una elevada quantitat d’aigua, uns 2 litres al dia, però no la considerem un nutrient.

Encara que algunes persones en prenen molt, l’etanol no és un nutrient clàssic , tot i que, si en prenem, ens aporta energia. Des d’un punt de vista de salut, malgrat pugui ser un plaer per a molts, millor abstenir-se. El fetge i el còlon ho agrairan.

Els hidrats de carboni i els greixos ens subministren bàsicament energia. Les proteïnes també són energètiques, però són essencials per aportar els aminoàcids necessaris per a la construcció de les proteïnes de l’organisme.

El micronutrients són de dues classes: les vitamines i els minerals. Les vitamines es divideixen en hidrosolubles i liposolubles.

Les vitamines hidrosolubles, que es dissolen en aigua, són la B1 o tiamina, la B2 o riboflavina, la B3 o niacina, la B5 o àcid pantotènic o pantotenat, la B6 o fosfat de piridoxal o piridoxamina, la B7 o biotina, la B9 àcid fòlic o folat, la B12 o cobalamina i la C o àcid ascòrbic o ascorbat. Aquestes vitamines les hauríem de prendre a diari ja que, en ser hidrosolubles, s’eliminen per l’orina. Molts haureu observat que en prendre el que en diuen vitamina B (correctament vitamines del grup B) l’orina es torna de seguida d’un groc fluorescent, és la riboflavina. La vitamina B12 o cobalamina es comporta diferent ja que es conserva al fetge durant molt temps i encara que no es prengui cada dia no es té dèficit. Una persona ben alimentada, si deixa de prendre vitamina B12, pot trigar fins a 5 anys en consumir el dipòsit del fetge. Més tard, si no en pren, en tindrà.

Les vitamines liposolubles es dissolen en greixos. Són les vitamines A, D, E i K. Aquestes vitamines, no solubles en aigua, s’emmagatzemen a l’organisme i no cal prendre-les cada dia per no patir dèficit. La vitamina K no es conserva de la mateixa manera i cal estar atent en prendre-la diàriament.

Els minerals essencials els classifiquem en macrominerals: potassi, clor, sodi, calci, fòsfor, i magnesi, ordenats per la quantitat diària necessària; microminerals principals: zinc, ferro, manganès, fluor i coure; i microminerals menors; molibdè, iode, seleni i crom. Sempre ordenats per ordre de requeriment diari.

A més, dintre dels greixos, hi ha uns micronutrients que necessitem en poca quantitat, però que són essencials. Es tracta dels àcids grassos poliinsaturats. Popularment els denominem omega-6 i omega-3. Antigament, abans de conèixer-los bé, els denominaven vitamina F, de “fat”, greix.

Tots els micronutrients són essencials, no podem fabricar-los i els hem de prendre si volem viure. Una excepció és la vitamina D, precursora d’una hormona, el colecalcitriol, que si que la sintetitzem. Amb tot, la quantitat que podem sintetitzar, contra el que diuen alguns, suposadament, experts, és insuficient per a una bona salut.

Una de les coses bàsiques que cal saber és que els requeriments de vitamines i minerals de les persones adultes són els mateixos siguin joves o grans i no depenen del sexe. L’excepció és el ferro ja que les dones que tenen la menstruació tenen pèrdues mensuals que cal reposar.

És també convenient saber que s’accepta generalment que hi ha una ingestió diària recomanada (IDR, o daily reference intake, DRI), però cal saber que són dades que s’han revisat moltes vegades i, en general, a l’alça. No podem estar segurs que siguin aquestes les quantitats més adequades que cal ingerir diàriament. Un cas evident és el de la vitamina D. Ara està clar que cal més quantitat de la IDR. Particularment penso que en la majoria del casos estan infravalorades. Per altra banda, una alimentació desequilibrada o amb aliments inadequats podria causar-nos un dèficit. També hauríem de tenir previst que molts aliments, excessivament refinats o processats són molt pobres en micronutrients. Això no ens hauria de fer pensar que menjar bons aliments naturals serà sempre suficient.

Avui dia és més rar, però en alguns llocs la carència de micronutrients és endèmica. Posaré l’exemple d’algunes zones del Pirineu on l’alimentació local provocava el deteriorament i caiguda de les dents. Manca de fluor. Abans no se sabia, avui ja s’ha pal·liat.

Un altra exemple, la síndrome de Keshan, una zona al nord-est de Xina. La gent patia una malaltia greu, mortal, que provocava feblesa, vòmits i altres alteracions derivades d’una cardiopatia greu. La raó: la manca de seleni en aquells sòls. La manca de seleni també afecta la síntesi de les hormones de la tiroide.

Les persones conforme es fan grans acostumen a menjar menys. La quantitat d’energia que consumeixen normalment serà menor i per tant no requereixen tants aliments energètics (la proteïna és un cas diferent), però necessitaran la mateixa quantitat diària de micronutrients. Massa sovint això no es té en compte i una part considerable de gent de mitjana o elevada edat està mal “micronodrida”, té dèficits de vitamines i minerals que poden ser significatius i que els porta a una feblesa considerable davant la malaltia. No només això, sovint amb els anys, l’absorció intestinal de vitamines i minerals es deterioren i els dèficits encara són més grans. Un cas habitual és el de la vitamina B12 que afecta a moltes persones d’edat avançada.

Els dèficits no sempre són fàcils de detectar. Un dèficit freqüent en persones grans a la que res els ve de gust per menjar, és el de proteïnes. Normalment s’observa una pèrdua de massa muscular que va més enllà de la manca d’exercici. La feblesa és global. És fàcil de determinar amb una mirada professional i una petita enquesta. Els dèficits de micronutrients, alguns, es poden veure mitjançant una anàlisi clínica ben feta. De totes formes, millor que no ens calgui.

Sabem amb certesa, encara que no tant com voldríem els problemes patològics derivats del dèficit de micronutrients en l’alimentació i sabem que moltes de les patologies per dèficits lleugers són reversibles, però no tenim clar els efectes d’un dèficit lleuger permanent a llarg termini.

Així doncs, els micronutrients guareixen quan el que fan és compensar un dèficit. El que no fan, o aixó sembla demostrar la literatura científica i també és la meva opinió, és millorar la salut quan una persona ja té al seu organisme la quantitat necessària i en pren diàriament l’adequada.

L’excés de micronutrients no té un efecte positiu sobre l’organisme. El gran problema, com deia abans, és que realment no sabem quina és la quantitat diària necessària ni les concentracions òptimes. La meva experiència és que les concentracions “adequades” estan més a prop de límit superior o per sobre del que indiquen les anàlisis clíniques com a rang de normalitat que del límit inferior. Això en el cas que ens ho indiquin.

Consells? Jo no m’atreveixo a donar-los. Si que podem dir que una persona jove, ben alimentada, amb fruites i hortalisses madures de qualitat (locals, no de magatzem frigorífic agafades verdes i madurades “en captivitat”), productes integrals, bon oli, fruits secs, ous, formatges llevat i, si no és vegetarià, alguna carn i peix de qualitat no hauria de tenir cap dèficit. Les dietes rares, les miraculoses, poden provocar dèficits.

Les persones més grans, quan redueixen la quantitat que ingerien de joves, haurien de controlar els micronutrients que prenen. Segurament, a partir d’una certa edat es fa inevitable prendre suplements.

Insistint en la resposta al títol. Els micronutrients no crec que curin res. La mancança ens fa caure malalts i ens predisposa a inflamacions subcròniques i a no ser capaços de respondre a las situacions de risc. COVID-19 seria un exemple. Dubto que les persones amb una micronutrició adequada hagin patit la malaltia. Segurament tampoc agafen la grip ni es refreden o ho fan molt lleument.

Els consells que ens avisen que cal compensar el dèficit de micronutrients es confonen amb una actuació com a fàrmac, que no ho són. També alguns productes publicitaris ens enganyen.

Enric I. Canela

Fa mesos que vinc parlant del sistema immune i la seva relació amb la resistència a contreure la COVID-19, és a dir la capacitat de l’organisme a eliminar el SARS-CoV-2. Poc a poc, cada dia se’n parla més. Em manquen veus de referència i, especialment, prescriptors polítics fent èmfasi en tot allò que ens ha de fer més resistents davant la malaltia i deixant-se de prohibicions inútils.

Avui he llegit un magnífic article al diari ARA. Es titula L’envelliment del sistema immunitari agreuja el covid-19 en la gent gran. Hauria de ser la COVID-19. Una traducció d’un article de Veronique Greenwood, periodista científica del New York Times.

També he llegit a Valiaweb un article que recull les opinions de dos immunòlegs. Es tracta de Podem reforçar el nostre sistema immunitari?

Cal llegir-los i saber interpretar-los. El primer diu clarament que el sistema immune envelleix i que això ens fa molt més susceptibles a la malaltia.

El segon és molt clar. Diu que no hi ha suplements que permetin enfortir el sistema immune. Aquesta afirmació, que al meu parer és certa, s’ha de tractar amb cura. El suplements o les dietes no reforcen el sistema immune. El que passa és que les dietes inadequades o la manca de micronutrients deterioren el sistema immune.

El que és necessari és prendre suficients micronutrients, especialment la vitamina D, per evitar aquest deteriorament. Existeix una demostrada correlació entre el dèficit de vitamina D i incidència de malalties respiratòries, també la COVID-19.

La segona cosa que cal tenir present és que la quantitat de vitamina D que requereix una persona adulta és superior a la clàssicament recomanada. Avui sabem que es requereix una quantitat més elevada.

La lectura d’aquest segona article s’ha de fer amb precaució. Les recomanacions sobre estil de vida, esport, etc. són evidents. El que seria erroni seria deduir que la micronutrició no és cabdal. La majoria de la gent gran, amb un sistema immune més feble, té una micronutrició dolenta i sí que hauria de prendre suplements.

Enric I. Canela

Era el 12 d’abril que escrivia Elucubracions sobre la vitamina D i la COVID-19. Acabava aquell article dient:

Té sentit avui intentar defensar-se del virus amb vitamina D? Jo crec que no, anem una mica tard, però si crec que paga la pena preparar el futur. Seria bo disposar periòdicament de la informació del nostre estatus de vitamina D, amb la corresponent analítica, prendre suficient sol. No cal torrar-se. Una estoneta cada dia. I si cal, especialment a l’hivern, prendre aliments rics en vitamina D o algun suplement. Possiblement vagi bé en el futur.

Si no ajuda a no emmalaltir de COVID-19, segur que anirà bé per altres coses.”

Avui a Diario Médico he llegit l’article Calcifediol, metabolito de la vitamina D, muestra eficacia en Covid-19. El calcifediol es forma al fetge a partir de la vitamina D. El calcifediol viatja per la sang i al ronyó, quan ho requerim, es transforma en calcitriol, que és producte actiu. L’objectiu de la vitamina D és convertir-se en calcitriol quan el necessitem. El calcifediol és el producte que ens miren en les anàlisis clíniques. Es veu que administrar aquet metabòlit evita que la malaltia s’agreugi i no cal que els malalts vagin a la UCI.

Del mateix article he tret la informació per llegir The link between vitamin D deficiency and Covid-19 in a large population. Un article fet a Jerusalem. En aquest article s’estudia la correlació entre la vitamina D de ciutadans d’Israel de diferents llocs, centenars de milers de persones, i el contagi per SARS-CoV-2. Les conclusions van ser molt clares. Alt estatus de vitamina D, poc risc d’emmalaltir.

La meva opinió és que el contagi devia existir, però els contagiats devien ser asimptomàtics.

En tot cas, una confirmació més del que ja vèiem a l’abril. La desgràcia és que aquests brillants cervells que regeixen els nostres destins no van fer cas de les evidències científiques que alguns intentàvem assenyalar i no van recomanar a la gent que prengués la vitamina D3. Clar que els nostres governants no ens han recomanat beure lleixiu, com passa a EUA. Sempre hi ha qui està pitjor.

Enric I. Canela

Arran de la presència del SARS-CoV-2 i la malaltia que provoca, la COVID-19, he llegit més coses de les que són habitual sobre alguns micronutrients, entre ells el zinc i sobre com ens pot ajudar a lluitar contra aquest virus. Del zinc se n’ha parlat bastant al llarg dels darrers anys i se l’ha promogut com a suplement alimentós per combatre els refredats. Vejam que en sabem i que crec que hi ha sobre això.

Primer de tot, què és el zinc? Com tothom ja sap, el zinc és un metall que s’utilitza molt, però que ens sembla que el veiem poc. El tenim en algunes aliatges, com l’alpaca i el llautó i, sobretot, està recobrint molts cables d’acer, acer galvanitzat, per evitar que s’oxidin. Antigament els filferros d’estendre la roba eren d’aquest material. En forma d’òxid de zinc, pólvores blanques, es fa servir com a additiu en productes tan diversos com pintures o cremes farmacèutiques.

A l’organisme tenim zinc, però no està en la forma metàl·lica, està oxidat, parlem de zinc, però més exactament hauríem de dir ió zinc. Tenim una quantitat relativament elevada d’aquest ió a l’interior de les nostres cèl·lules, és l’ió metàl·lic més abundant dins la cèl·lula després dels ions potassi i magnesi.

Com sabem, els ions metàl·lics no els podem fabricar, els hem d’ingerir amb la dieta. Cada dia en perdem, per vies diferents, femta, orina i suor, i cada dia hem d’aportar-ne.

Com podem prendre’n? Les ostres són l’aliment més ric, de 10 a 20 vegades més de l’aliment que segueix. En general les vísceres animals en tenen bastant, però són quantitats comparables amb les d’altres aliments. Els crustacis en general són una bona font, però la millor alternativa a les ostres són el germen de blat, les pipes de meló, síndria, carabassa i gira-sol. Les mantegues de cacauet i sèsam, el tahín. El tofu, els ous i el formatge són relativament rics en zinc. Hi ha molts cereals d’esmorzar enriquits. Són molt pobres en zinc les hortalisses i les fruites. Els que s’alimentin bàsicament d’amanides i verdures poden patir un dèficit.

Per a què serveix el zinc? El tenim en més de 200 enzims formant part de la seva estructura i sense zinc no funcionen. Un dels enzims que en té és l’alcohol deshidrogenasa, que elimina l’etanol de l’organisme. Un altre enzim és la superòxid dismutasa tant la intracel·lular com la plasmàtica. Aquest enzim, que es coneix com a SOD Zn/Cu, juntament amb un similar, la superòxid dismutasa mitocondrial, SOD Mn, tenen com a funció eliminar l’anió superòxid.

L’anió superòxid és una espècie d’oxigen reactiu que es produeix a partir de l’oxigen quan respirem. El produïm en gran quantitat. És una espècia química que si no s’elimina provoca grans danys a l’organisme, és l’estrès oxidatiu. De fet respirar ens mata. Envellim per oxidació. La SOD serveix per defensar-nos de l’oxidació. A l’organisme es forma l’anió superòxid per moltes causes altres que la respiració, una és per la fagocitosi, quan s’eliminen patògens. Està clar que el zinc, formant part de la SOD, és essencial per eliminar espècies nocives.

El zinc té moltes altres funcions formant part de centenars de proteïnes. Una destacable és que permet la formació d’unes estructures proteiques que es denominen dits de zinc i que serveixen per a què el DNA pugui codificar proteïnes. La manca de zinc comporta molts problemes: retard en el creixement, retard en el desenvolupament sexual, susceptibilitat a infeccions, pèrdua de la gana i letargia mental.

Hi ha les “zinc-finger antiviral protein (ZAP)” que, com el seu nom indica, contenen zinc i eviten la replicació dels virus. Hi ha resultats que mostren que els interferons que es produeixen contra els SARS-CoV-2 indueixen la producció de ZAP i ajuden a eliminar el virus.

Finalment, sabem que el tim produeix una sèrie d’hormones, la timulina, la timosina, la timopentina i el factor humoral de tim, que participen en la regulació de la transformació i selecció de les cèl·lules immunes, i també sintetitza hormones similars a les altres glàndules endocrines com la melatonina, els neuropèptids i insulina, que són transportades per les cèl·lules immunes als llocs on són necessàries. Desgraciadament, el tim envelleix i deixa de produir la quantitat necessària d’aquestes hormones. El tim és el marcapassos del nostre sistema immune i per tant de la nostra capacitat de defensar-nos dels agents patògens.

La timulina és una petita proteïna que requereix zinc. Quan manca zinc i manca timulina activa hi ha una disminució de l’activitat de les cèl·lules assassines naturals (NK, natural killers) i de les cèl·lules T citotòxiques. El resultat és una incapacitat del sistema immune d’actuar correctament i eliminar cèl·lules infectades.

El sistema immune és altament depenent de zinc. De fet, hi ha molt resultats que mostren que suplements de zinc ajuden a combatre malalties comuns com ara el refredat. Hi ha autors que discuteixen aquests resultats, però el que no és discutible és que si manca zinc, les defenses decauen ràpidament.

Com sempre dic: la micronutrició adequada és la clau d’una vida saludable.

Un consell per acabar: si preneu suplements, no ho feu de qualsevol forma. Els ions metàl·lics com ara calci, magnesi, ferro, zinc, coure, s’interfereixen i competeixen per passar de l’intestí prim a la sang. Normalment la quantitat de calci o magnesi que es pren és molt alta comparada amb la d’altres ions metàl·lics, millor sempre prendre’ls en moments diferents que altres suplements. També, el ferro, el zinc i el coure s’assimilen millor acompanyats de cisteïna. Recomano prendre’ls amb acetilcisteïna i separats dels àpats i, si voleu, amb un suc de taronja. Els aprofitareu millor.

Next »