Consells sobre olis


Enric I. Canela

Els consells dietètics són sovint les coses més absurdes i enganyoses, normalment fets parant l’orella i repetint allò que han dit altres. Malauradament la gent escolta i fa cas.

Posaré un exemple amb un tema que m’agrada. Haureu sentit moltes coses sobre olis i greixos, els bons i els dolents, les malediccions i els mals que us cauran a sobre si els preneu. No feu massa cas. Us donaré unes pautes fàcils sobre olis i greixos.

L’oli o alguns greixos s’utilitzen per fregir i amanir o condimentar. Dit d’altra forma, es poden ingerir després d’haver passat per un procés d’esclafament o prendre’s freds.

Els olis estan formats per glicerol esterificat amb àcids grassos i aquests àcids grassos poden ser saturats, monoinsaturats o poliinsaturats.

Els àcids grassos saturats no s’oxiden amb facilitats, els monoinsaturats són més susceptibles o enrancir-se, és a dir a oxidar-se, i els poliinsaturats s’oxiden amb facilitat.

Quan s’escalfen s’oxiden i formen principalment peròxids i aldehids que són bastant nocius si s’ingereixen. Són causants de malalties inflamatòries cròniques com ara l’aterosclerosi. També els aldehids són cancerígens.

Alguns olis no han patit transformacions químiques o bé haver-se manipulat al laboratori.

Els olis poden haver-se extret en fred o haver-se fet servir temperatures elevades i dissolvents.

En principi els olis i greixos que s’han obtingut sense elevar la temperatura i sense dissolvents són millors.

La conclusió és relativament fàcil d’enunciar. Els olis bons per consumir sense escalfar són els que s’han extret premsats en fred. A les nostres contrades el d’oliva extraverge de primera premsa. Els de nous i altres fruit secs o sèsam també, però no són freqüents a casa nostra.

Per fregir i escalfar a temperatures elevades convé fer els olis o els greixos saturats com ara el de coco, palma, pinyol de palma o llard. A baixa temperatura el d’oliva o la manega poden fer-se servir un cop sense risc.

No s’hauria de prendre en cap cas els olis processat com els de pinyolada, de soia, de blat de moro o gira-sol.

Cal evitar tots els refinats..

Un avís: els olis monoinsaturats o poliinsaturats caduquen. En un any millor canviar-los. També millor tenir-los a les fosques, frescos i en ampolles de color topazi. Evitem l’oxidació que causen la temperatura i la llum.

El cafè allarga la vida


Enric I. Canela

El cafè m’agrada i el tema m’apassiona. En aquest bloc he escrit uns quants petits articles en els que parlo del cafè, sempre bé (Preneu cafè i xocolata, però no us passeu!, La cafeïna i la malaltia d’Alzheimer, El cafè i el suc de taronja ens van bé per pensar millor, Cafès i coles, massa desconeixement i falsa informació, Si prens cafè tens menys risc de suïcidar-te, Qui ho havia de dir! El cafè contra el càncer, Podem prendre cafè amb plaer i sense por, Les begudes energètiques són molt diverses i El cafè enemic de la demència).

Algú podria dir que el plaer que em proporciona una tassa de cafè ben carregat m’ennuvola la ment i em comporto de manera subjectiva. Els metges han tingut sempre la mania de dir que el cafè és dolent que apuja la tensió, etc. Per si de cas sempre: no prenguis cafè. Jo sempre que no i segueixo amb els meus cafès.

Avui han saltat a tot el món molts titulars que vénen a dir que prendre entre 3 i 5 tasses de cafè al dia o uns 400 mg de cafeïna al dia no estan associats a efectes desfavorables sobre la salut i poden ser incorporats a la dieta saludable. Més encara, diuen que poden tenir efectes beneficiosos per a la salut ja que s’associen amb un menor risc de mort.

Tot bé d’uns treballs publicats a la revista Annals of Internal Medicine de l’11 de juliol de 2017. L’editorial de la revista (Moderate Coffee Intake Can Be Part of a Healthy Diet ), dos articles reservats per subscriptors (Association of Coffee Consumption With Total and Cause-Specific Mortality Among Nonwhite Populations i Coffee Drinking and Mortality in 10 European Countries: A Multinational Cohort Study) i un en obert dedicat als pacients que pot llegir tothom (Is Coffee Consumption Associated With Lower Risk for Death?) tracten el tema.

Els investigadors principals del treball Coffee Drinking and Mortality in 10 European Countries: A Multinational Cohort Study, i portaveus, Marc J. Gunter i Neil Murphy, són de la International Agency for Research on Cancer (IARC), de l’Organització Mundial de la Salut, a França. Amb tot, els estudis es van realitzar amb investigadors de diferents països i es van analitzar dades de 521.330 persones de més de 35 anys, de deu països europeus, procedents de l’Estudi prospectiu europeu sobre dieta, càncer i salut (EPIC).

L’altre treball, Association of Coffee Consumption With Total and Cause-Specific Mortality Among Nonwhite Populations, dirigit per investigadors de la University of Hawai’i, el National Cancer Institute i la University of Southern California, va estudiar un grups 185 855 persones d’entre 45 i 75 de diferents ètnies (afroamericans, llatins, hawaians nadius, americans d’origen japonès i blancs). Els resultats van ser similars, un consum de cafè més alt de cafè nes va associar amb un menor risc per totes les causes (malalties del cor, càncer, malalties respiratòries, ictus, diabetis i malalties renals).

Sembla, però, que a qui fuma, el cafè l’incita a fumar una cigarreta o un cigar. Això ja no és bo. Molts estudis no havien separat els efectes d’ambdós “vicis”. Si se separen es veu que el cafè no només no es dolent sinó que és bo.

És interesant notar que la menor mortalitat dels que prenen cafè és independent de si el cafè és normal o descafeïnat. O sigui que l’efecte de la cafeïna quedaria descartat. L’editorial de la revista diu que els polifenols i altres compostos bioactius al cafè tenen propietats antioxidants i la ingesta de cafè s’associa amb una reducció de la resistència a la insulina, la inflamació i els biomarcadors de la funció hepàtica. Segurament serà així. M’ha agradat llegir que aquest consum està associat a un menor risc de mort per qualsevol causa, especialment per malalties circulatòries i del tracte digestiu. Mirar que els que deien que cafè i hipertensió…

No crec que tinguem prou informació per saber els efectes aïllats dels diferents components, però podem prendre cafè amb tranquil·litat. Normalment quan escric d’aquestes coses faig força bibliografia, em podeu creure bastant. Del tot no, no estic habilitat per l’Estat per receptar.

Vaig a fer-me un en la meva vella cafetera exprés Minimoka (ja no es fabriquen, la van vendre a una altra marca i no val res).

Enric I. Canela

Puntualment L’Econòmic, 2n diumenge, ha sortit i amb la meva habitual col·laboració. Es tracta de l’article: L’empresa i la universitat.

Una reflexió sobre la manca de col·laboració Universitat – Empresa, com es diu habitualment, o un escassa capacitat del país de fer servir la tasca de recerca i innovació que es fa a les universitats i traslladar-la al sector productiu.

La tendència és carregar contra les universitat: Error. També queixar-nos de la manca de capacitat de l’empresa de no saber utilitzar el coneixement o de no estar preparada: Error. No és això. Segur que les universitats no en sabem prou i hi ha una part de culpa, segur que les empreses són petites i no “compren” coneixement ni contracten doctors. Tanmateix el problema de fons, la causa primordial, és per què som així.

El problema és cultural, com ho és l’horari de les televisions. Algú amb dos dits de front pot pensar que és bo programar un partit de futbol d’interès (no m’interessa gaire el futbol) a les deu de la nit? Doncs es fa i a l’endemà a la feina.

La religió i la cultura, ben lligades, amb permís del clima tenen molt a veure. Busqueu trets comuns entre Alemanya, Israel i Suïssa.

La revolució del coneixement requereix saber on estan les nostres mancances. No se soluciona només posant més diners en crear espais de transferència o amb campanyes sobre l’economia del coneixement. Calen canvis socials profunds. Ser un país líder o ser un país de serveis. Decidim!

Enric I. Canela

Avui he votat al concurs Animal | Planta 2018. La nostra Unitat de Cultura Científica (UCC+i) ha proposat que votem Nacra i l’Esperó de Bolòs. Com diu la nostra cap de la UCC+i, l Marga Becerra, l’objectiu és aprofitar aquesta “nominació” perquè la societat conegui a la Nacra i l’Esperó de Bolòs, els “nostres” candidats, els de la UCC+i de la Universitat de Barcelona, els meus també.

La nacra, la Pinna nobilis, és un mol·lusc bivalve amb forma triangular com si fos un ventall plegat. Un costat és molt punxegut i l’altre presenta una forma ben arrodonida. La superfície té moltes escames que són més abundants en organismes joves. La closca és d’un color entre marró i taronja (les escames són més clares). La seva mida pot arribar fins al metre de longitud.

L’Esperó de Bolòs, la Delphinium bolosii, és una espècie de la família de les Ranunculàcies, que va ser descrita l’any 1983 per dos membres de l’equip BioC, Cèsar Blanché i Julià Molero. Pertany a un grup d’espècies i subspècies d’origen oriental -la sèrie Fissa del subgènere Oligophyllon– que s’estén per tota la regió Mediterrània i que troben en la Península Ibèrica un extrem de la seva àrea de distribució).

Es tracta que tothom prengui consciència dels perills que afecten a aquestes i moltes espècies i que valorin la recerca i la feina de conservació que es fa sobre la biodiversitat del nostre planeta.

Ajudeu-nos en la difusió. Compartiu amb els vostres coneguts, amics i companys el concurs, animeu-los a participar! I voteu!

Enric I. Canela

L’altre dia llegia ¿Es malo el aceite de palma de las cremas? Mucho se ha hablado de sus efectos en la alimentación. Llega el turno de la cosmètica. Directament, sense anar-me per les branques, aquest article és tendenciós i no s’atén a la veritat.

Poden passar dues coses. La més pietosa, encara que costa, és que qui ho ha escrit no hagi llegit bé les fonts i hagi equivocat completament el missatge a donar. La segona és que l’article estigui seguint alguna línia marcada per desprestigiar un producte, amb falsedats, i afavorir d’altres.

Comença: “L’alarma va saltar quan un estudi realitzat per científics del govern d’EUA va suggerir que el palmitat de retinol (compost químic format a partir de la reacció entre retinol i àcid palmític) pot accelerar el desenvolupament de tumors a la pell i lesions quan s’aplica a presència de la llum solar.” La part bona és que donen l’accés a l’informe de The Environmental Working Group (EWG): The Problem With Vitamin A. Crida l’atenció que aquest títol faci referència a la vitamina A i no al monstre al que persegueix la premsa espanyola, gairebé tant com als independentistes catalans, l’oli de palma.

L’article del comitè d’EUA ens diu que els retinoides, la vitamina A ho és, poden tornar-se “tòxics” per acció de la llum ultraviolada, el sol. Diu l’article que “Els nord-americans tenen alts nivells de vitamina A preformada a les seves dietes, provinent de fetge, olis de peix, i l’enfortiment intencionat de cereals i llet. Els ingredients afegits als aliments enriquits són àmpliament utilitzats en cosmètics. El palmitat de retinil s’afegeix a almenys 120 protectors solars, a gairebé 70 filtres solars i 8 productes per als llavis. L’acetat de retinil i el linoleat de retinil estan en més de 380 productes per a la cura personal de la base de dades d’EUA, incloent-hi locions i productes per als llavis.” Atenció: fa referència diferents esters que tenen retinol, no importa l’àcid esterificat.

Conclou: “EWG recomana que els consumidors evitin filtres solars i altres productes per a la pell i els llavis que continguin vitamina A, palmitat de retinil, retinol, acetat de retinil, linoleat de retinil i àcid retinoic.” El risc està en la vitamina A i res de l’oli de palma.

De fet l’oleat de retinil, basat en l’oleic, ha de ser igualment evitat.

L’article del diari El País també diu: “Els científics han descobert que aquesta vitamina també pot estimular l’excés de creixement de la pell (hiperplàsia), i que sota la llum solar, el palmitat pot formar petites molècules anomenades radicals lliures que danyen l’ADN. L’evidència d’aquests efectes, encara que no és definitiva, és preocupant. La indústria de la protecció solar afegeix vitamina A en forma de retinyl palmitate o palmitat de retinol al voltant del 16% dels protectors solars, el 14% de les cremes hidratants de protecció solar i el 10% dels productes protectors per als llavis”. O sigui a menys de la quarta part. Això és una traducció de l’informe americà. Poso una frase en negreta i subratllat. L’original en anglès diu: retinyl palmitate can form small molecules called free radicals that damage DNA. Notareu que l’original diu palmitat de retinil i l’espanyol palmitat. Gravíssim, el que forma radical és el retinol i no el palmitat. Treure la paraula retinil pot ser una errada però distorsiona absolutament. El palmític a la pell no li fa absolutament res negatiu, més aviat si li farà bé.

L’article és tan tendenciós. Menteix per omissió, una forma de mentir, dir una cosa a mitges, que m’ensenyaven en aquelles classes de religió que rebia de nen. L’article del diari tradueix només la primera part de l’informe d’EUA però no l’anàlisi i conclusions.

Em pregunto: El País fa aquests articles gratis o tenen alguna subvenció per fer-los malament. Fastigós.

La universitat real


Enric I. Canela

Avui, com cada segon dissabte de més, L’Econòmic publica un article que vaig escriure a final de mes. Sempre és uns 10 o 12 dies antic. És La realitat de la universitat que no ha canviat i per tant l’article no ha perdut vigència.

Em destaquen: Valorat el desequilibri i conscients de la necessitat, el 10 d’octubre del 2006 la Generalitat (consellers del Pozo i Castells) va pactar amb els rectors un pla de finançament de les universitats públiques. Amb unes aportacions a les universitats en el període 2007-2010 de 3.260,20 milions d’euros de pressupost ordinari i 294,50 milions d’euros de millora del pressupost addicional condicionada a objectius.

Esperem que d’aquí un any això sigui història.

Enric I. Canela

El PUNT AVUI va publicar ahir un article que es titula La difícil lluita contra els greixos. L’article parteix de l’anunci fet fa una mica més d’un més pel secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó, que va dir que el Govern acabarà impulsant en un horitzó de 4 o 5 anys vista nous impostos a altres productes amb massa greix o sucre, al marge de l’impost sobre les begudes ensucrades que entra en vigor aquest dilluns. Va explicar en una entrevista a Rac 1 que els tributs a productes com la brioixeria industrial o els menjars preparats encara no tenen prou experiència internacional com per implementar-los a Catalunya però ha assegurat que hi ha voluntat d’avançar en aquest sentit, ja que les autoritats mèdiques indiquen que és un dels problemes que té la societat actual.

Al 2011 els danesos van aplicar un impost sobre els aliments amb greixos saturats. L’anomenat “impost als greixos” que gravava els aliments amb 16 corones daneses (4,74€) per kg de greixos saturats. Al cap d’un any el va suprimir perquè encaria la cistella de la compra i no canviava els hàbits alimentaris.

Els consells sobre l’alimentació són sempre d’interès i escoltar el que diu l’Organització Mundial de la Salut, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) o l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària (ACSA) s’han d’escoltar. Tanmateix les recomanacions canvien de manera ben explícita. Només cal estudiar els canvis en la piràmide dels aliments. Fins fa poc hi havia una gran b

ase amb cereals, pa i pasta. Ara això ha canviat.

Encara canviarà més. Jo dono una credibilitat relativa als “experts” que parlen, sovint des de la ignorància. Com que tinc cultura sobre el tema, m’informo i abans de creure una cosa busco la informació científica i valoro la coherència.

Deixeu-me dir que la paraula amb la que defineixo posar un impost sobre els productes amb greixos saturats és “bajanada”. Decidiran posar impostos a la llet, mantega, iogurts, formatge, ous, carn, és a dir tots els productes animals i alguns vegetals? Seria del gènere idiota. Clar que sempre es pot posar un per re

spirar. Suposo que la idea no era aquesta. On es posa la ratlla?

La primera cos que cal analitzar, al meu parer, és que és bo i que es dolent. Quins límits hem de considerar. Un impost sobre els greixos “trans”, que per cert, no deriva de “transformat” sinó de la paraula llatina que vol dir a l‘altra banda (recordeu Cisjordània i Transjordània: a una i altra banda del riu Jordà). La isomeria cis-trans ens defineix la disposició dels àtoms en els dobles enllaços o insaturacions. Els àcids grassos, i per tant els greixos, bons per la nostra alimentació són els cis. On són els trans? Els trans ens els aporten els remugants: xai o vedella, per exemple, perquè els bacteris en produeixen en la seva digestió, en petita quantitat però en formen. On més es produeixen? En els processos químics d’hidrogenació. Quan volem que un greix líquid (oli), que ho és per les insaturacions, és torni sòlid, l’hidrogenem. Era el cas de les margarines. Figura, fa uns anys, que eren més sanes que la mantega: rucada. Avui la USDA Food Composition Databases de l’United States Department of Agriculture diu que les margarines poden tenir entre un 25% i una quantitat menor al 0,5% i, en general, les que es vénen per menjar tenen continguts baixos. Això es fa perquè les hidrogenacions controlades permeten que els àcids grassos siguin cis i jo trans. Ell propòsit no es discutir sobre les margarines sinó comentar els canvis en les recomanacio

ns.

En tot cas hauríem de parlar d’impostos sobre greixos amb àcids grassos trans (descartem els derivats dels remugants?) i els greixos (olis) refinats. Per exemple, prendre “oli d’oliva” és un error, és, en part, refinat. Cal comprar oli d’oliva verge. Igual amb tots els olis. Olis de palma? Sense refinar. Té un gust més fort, però cap problema, és el que fan en alguns països. Hi ha gent que no li agrada l’oli d’oliva verge perquè té massa gust, pitjor per a ells. El de la figura és una porqueria.

Descartem, doncs, els greixos saturats com a “dolents”, em sembla fora de lloc. De fet no hi ha ni una sola prova científica seriosa que ho avali, com no n’hi ha cap que digui que el colesterol és perillós. Sobre això ja he escrit en aquest mateix bloc.

Naturalment s’han de canviar els hàbits alimentaris. Els estudis científics demostren que és bo que les dietes siguin baixes en carbohidrats, evidentment reduir al mínim els sucres, i altes en greixos. És menja menys i s’està més sà (1, 2).

Caldria educar de manera diferent. Totalment d’acord en eliminar molts aliments manipulats plens de sucres i de greixos refinats. No faré propaganda contra cap aliments concret però en trobareu molts. Reduir carbohidrats i que siguin complexos, més greix, tants ous com vulgueu, poca llet, fruites seques… I oposem-nos als greixos refinats, de producció no sostenible.

Massa àcids grassos poliinsaturats omega-6 és dolent sinó estan compensats pels àcids grassos poliinsaturats omega-3. Poc diuen els articles de premsa sobre això.

Enric I. Canela

Avui gràcies a El Periódico (veure El consum moderat d’alcohol també perjudica el teu cervell) he pogut llegir el treball Moderate alcohol consumption as risk factor for adverse brain outcomes and cognitive decline: longitudinal cohort study, publicat ahir al BMJ i fet per uns investigadors d’Oxford i Londres.

L’estudi conclou que el consum d’alcohol, fins i tot en nivells moderats, s’associa amb resultats adversos del cervell incloent atròfia de l’hipocamp. Aquests resultats donen suport a la recent reducció en la recomanació sobre el consum d’alcohol al Regne Unit i qüestionen els límits actuals que es recomanen als EUA.

En aquest estudi s’entén per consum moderat entre 140 i 210 g d’alcohol a la setmana, equivalent a 875 ml – 1.375 ml de vi del 14% (5 – 7,5 copes de 175 ml), o 2.272 ml – 3.408 ml de cerves del 5,2% (7 – 10 llaunes de 330 ml). Són quantitats molt habituals.

Els autors indican, com conclusió global el següent:

No hi ha gaires estudis prospectius dels efectes del consum d’alcohol en el cervell, i seria important la replicació d’aquests resultats en altres poblacions.

El consum d’alcohol dels individus en totes les fases de l’estudi va ser notablement estable per tant, aquesta mostra va ser suficient per detectar les diferències que hi ha entre els que canvien de forma considerable el seu consum i altres que beuen constantment.

Es necessiten investigacions amb un major nombre de persones per esbrinar si hi ha una gradació de riscos entre períodes curts i llargs períodes de més consum d’alcohol.

El descobriment que el consum d’alcohol en quantitats moderades s’associa amb múltiples marcadors de l’estructura del cervell i la funció cognitiva anormals té importants implicacions potencials per a la salut pública d’un gran sector de la població. Per exemple, en la mostra estudiada gairebé la meitat dels homes i una quarta part de les dones estaven actualment prenent alcohol dins d’aquest rang. A més, els hàbits de beure eren notablement estables durant un període de 30 anys, la qual cosa suggereix que els hàbits de consum de risc podrien començar en la mitjana edat.

Les pautes recomanades sobre la beguda es va mantenir sense canvis al Regne Unit des de 1987 fins a 2016. Aquests resultats donen suport a la recent reducció dels límits de seguretat que s’han recomanat al Regne Unit i posen en dubte les directrius actuals que hi ha a Estats Units, que suggereixen que fins a un 24,5 unitats per setmana és segur per als homes, ja que els resultats obtinguts mostren que les probabilitats d’atròfia de l’hipocamp augmenten amb tan sols 14-21 unitats d’alcohol a la setmana, i no trobem suport respecte a un efecte protector sobre l’estructura del cervell del consum lleuger. L’alcohol podria representar un factor de risc modificable del deteriorament cognitiu i les intervencions de prevenció primària dirigits a l’edat adulta podria arribar massa tard.

Enric I. Canela

De fa ja anys està instal·lat en l’inconscient col·lectiu que els greixos saturats són dolents i que hi ha un colesterol bo i un altre dolent. L’altre dia, sense anar més lluny, escoltava, en aquell programa que fan a TV3 sobre receptes de plats, una comentari del presentador que deia un cosa més o menys com: el xai és bo però que no cal abusar-ne perquè té greixos saturats que són dolents per a la salut. La veritat és que trobo força desafortunat traslladar contínuament a l’opinió pública aquest missatge. L’educació sobre alimentació i salut és nefasta, no només és pobre sinó que confon.

Durant anys s’han anat eliminat greixos saturats i s’han incorporat greixos poliinsaturats omega-6. Mal negoci per a la salut. Amb això no pretenc dir, ni de lluny, que els greixos amb àcids grassos omega-6 siguin dolents, però crec un error les campanyes per incorporar-los a la dieta. Avui, però no insistiré en els àcids grassos saturats, escriure sobre el colesterol.

El colesterol és un esteroide insoluble en aigua. És tracta d’una molècula central al nostre metabolisme i molt abundant a les membranes de les nostres cèl·lules. El seu paper a les membranes és mantenir la seva estructura, l’esquelet, ja que sense colesterol les membranes serien excessivament flexibles i permeables.

A partir del colesterol el nostre fetge fabrica sals biliars que s’aboquen al intestí prim i ajuden a la digestió dels greixos. També a partir del colesterol l’organisme sintetitza hormones esteroides (andrògens, estrògens i corticoides) i colecalciferol, la vitamina D.

El cos d’una persona d’uns 75 kg conté aproximadament 36 g de colesterol i diàriament excreta 1 g amb la femta. El compensa “fabricant-ne” uns 750 mg i obtenint-ne de la dieta uns 250 mg (són xifres molt aproximades). El cos controla la síntesi de colesterol. Si se’n pren amb el menjar se sintetitza poc. El colesterol no és bo ni dolent: és necessari. Baixar excessivament el colesterol de l’organisme no només no és bo sinó que és perillós. Alguns estudis indiquen depressions per un colesterol excessivament baix. Avui algú diu colesterol i molta gent corre a amagar-se com si s’hagués citat l’arribada del mitològic Kraken sortint del mar.

El malnom de colesterol dolent es dóna a les lipoproteïnes de baixa densitat (LDL) i el de colesterol bo a les proteïnes d’alta densitat (HDL). Tanmateix cada vegada hi ha més resultats que contradiuen això. De totes formes el món és tossut i alguns grans negocis ho prefereixen així.

En un estudi recent que es titula: Lack of an association or an inverse association between low-density-lipoprotein cholesterol and mortality in the elderly: a systematic review, expliquen que de les dades d’un total de 68.094 persones d’edat avançada és van treure les conclusions següents: “el colesterol LDL-C està inversament associat amb la mortalitat en la majoria de les persones més grans de 60 anys. Aquest resultat no quadra amb la hipòtesi del colesterol (és a dir, que el colesterol, en particular LDL-C, és inherentment aterogènic). Atès que les persones d’edat avançada amb alts nivells de LDL-C viuen tant o més que aquells amb baixa LDL-C, la nostra anàlisi proporciona raons per qüestionar la validesa de la hipòtesi del colesterol. D’altra banda, el nostre estudi proporciona els fonaments per a una re-avaluació de les directrius que recomanen la reducció farmacològica de LDL-C en la gent gran com un component de les estratègies de prevenció de malalties cardiovasculars“. En síntesi les persones amb colesterol dolent elevat moren menys de malalties cardiovasculars.

Per entendre aquests contradiccions cal recordar que les lipoproteïnes de baixa densitat, les LDL, no són totes igual, ni iguals entre diferents individus. Hi ha de diferents mides. Així podem distingir entre LDL-C, és a dir, allò que les analítiques ens donen, i el LDL-P que seria el nombre de partícules. Dues persones amb el mateix LDL-C poden tenir diferents LDL-P perquè llurs partícules seran de diferent mida. Les partícules petites són més denses i poden infiltrar-se bé a gravés de les parets internes de les artèries, mentre que les grans no.

S’ha vist que el LDL-C no és un bon predictor de risc de malaltia cardiovascular, el mentre que LPL-P si que ho és. Les partícules més petites es formen quan la concentració de triglicèrids és més elevada. Els triglicèrids s’eleven molt amb dietes riques amb hidrats de carboni i relativament pobres en greixos. Per altra banda, s’ha vist que dietes riques amb derivats de la llet (formatge i mantega) i més pobres en hidrats de carboni fan que LDL-P disminueixi o sigui que disminueixi el risc d’arteriosclerosi. En un altre estudi es va comprovar que prendre ous diàriament millorava el perfil de les lipoproteïnes disminuint la seva capacitat per formar ateròmers.

De moment, i a manca d’anàlisi rigoroses i segures al voltant de la mida, nombre i distribució de les LDL-C, és un bon consell calcular el valor de la relació TG / HDL-C. És dir, dividir la concentració de triglicèrids per la de “colesterol bo”. Un valor de 2 seria bo, valors per sobre de 3 per pensar-hi i un valor de 4 per córrer. Això ho tenim a l’anàlisi clínica habitual.

Què està passant amb la gent que té una mica més alt del que, erròniament, indiquen els protocols mèdics? Que es recepten estatines i se les prenen. Què fan les estatines? Frenen la síntesis de colesterol? Com ho fan? Inhibeixen un enzim que es diu HMG-CoA reductasa que el que fa és convertir HMG-CoA en mevalonat. Això podria dir poc als no bioquímics, però traduït vol dir que talla la ruta de producció de colesterol. Només això? No, també talla la síntesi de ubiquinona, el coenzim Q10, necessari per a la cadena respiratòria. Resultat: cansament, dolors i afebliment muscular. Més encara, evita la prenilació de les proteïnes, cosa que influeix en el sistema immunològic. Diuen que tot això, dolorós, és un efecte secundari que cal assumir per baixar el colesterol. Tanmateix, cal? Hauríem de parlar molt. Un altre dia parlaré del tema.

La maquinària econòmica està dedicada a vendre estatines, negoci estratosfèric. Potser caldria intentar reduir el seu consum, acabaran donant estatines als nadons. Ho dic així, amb prudència, per a què no em renyin els que en saben.

De totes formes podeu llegir The truth about fat and sugar is finally explained d’un eminent cardiòleg britànic.

Amb tot no em puc estar de donar un consell a algú que tingui el colesterol alt. Que miri la relació TG / HDL-C. Si la té alta que rebaixi molt els hidrats de carboni de la dieta, especialment els simples: res de sucre. Baixaran ràpidament els triglicèrids. Que no s’amoïni pels greixos saturats i que perdi pes. Si les coses no funcionen… de ben segur, però, que funcionaran. Algú coneix algun estudi seriós i ben fet que indiqui que el colesterol elevat provoca més ateromes?

Ah! I que no s’amoïni per l’oli de palma i l’àcid palmític. Aquest és un problema de la premsa.

Enric I. Canela


Avui ha tornat a sortir L’Econòmic. Hi ha un nou article meu: Créixer en feina de qualitat.

Destaquen:

La majoria de llocs de treball creats a Catalunya no tenen un efecte multiplicador alt com el té el sector d’empreses que participen en el disseny, desenvolupament i introducció de nous productes o processos de fabricació innovadors a través de l’aplicació sistemàtica de coneixements científics i tècnics, el sector High-Tech (alta tecnologia)–STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), un índex superior a quatre. Aquest sector ocupa majoritàriament personal qualificat, però només té alta qualificació una petita part. A Estats Units només, aproximadament, un 7% del personal que ocupa el sector està en llocs que requereixen alta qualificació.

Next »