L’argila de Prometeu


Enric I. Canela

Segons algunes llegendes de la mitologia grega, Prometeu, el tità cosí de Zeus, va crear l’home amb argila i va ser Pal·les Atena que amb el seu alè li va donar la vida.

L’altre dia vaig escriure La saviesa del conill. En aquest article introduïa el tema de la vitamina A i els seus vitàmers. Avui pretenc comentar una mica els seus múltiples efectes, i el seu paper metabòlic.

Anys en darrere hi havia una associació conceptual entre la vitamina A i vista. Es considerava la vitamina del ulls, de la visió. L’associació és correcta, però no unívoca. Quan jo era estudiant de batxillerat i m’explicaven les vitamines, la llista de les liposolubles estava encapçalada per la vitamina A o antixeroftàlmica. T’ensenyaven que era la vitamina que servia per evitar la xeroftàlmia. La xeroftàlmia o sequedat de l’ull pot ser causada per una deficiència severa de vitamina A. És la sequedat patològica de la conjuntiva i la còrnia. El primer símptoma és la mala visió a la nit, la ceguesa nocturna o nictalopia, ja descrita per Hipòcrates, que recomanava menjar fetge per guarir-la. A la llarga pot provocar ceguesa com a resultat del dany de la còrnia i la retina.

Tanmateix, la vitamina A no només és això. Dels vitàmers de la vitamina A, l’àcid retinoic (en dues formes, àcid tot-trans-retinoic i àcid 9-cis-retinoic) actua com a hormona, mentre que el retinal (tot-trans-retinal i 11-cis-retinal) intervé unint-se a una proteïna en el cicle visual i el retinol (tot-trans-retinol) cal per a la síntesi de glicoproteïnes.

Per la seva banda, els carotenoides, tant els que són pro-vitamina A com els que no, actuen com a antioxidants. A més. L’escissió dels carotenoides que no produeix vitamina A, dona lloc a unes substàncies conegudes com apocarotenals amb propietats diverses i a les que se les atribueixen moltes de les virtuts de tractaments terapèutics o pseudoterapèutics amb carotenoides. Un altre dia faré una descripció genèrica d’algunes de les característiques dels carotenoides, filtres solars vegetals.

El que coneixem menys és el detall del paper hormonal de l’àcid retinoic. Sabem moltes coses, cada dient més, però ens manca el mapa complet. Coneixem que l’àcid retinoic en les seves formes 9-cis i tot-trans s’uneix a receptors nuclears (RAR/RXR) i indueix la formació de determinades proteïnes. El seu paper és el d’activar la síntesi de proteïnes.

Si aquests és el seu paper, no ens ha d’estranyar que l’àcid retinoic sigui vital en la vida embrionària per al desenvolupament dels òrgans, així com per a la funció visual. És fonamental per a l’embriogènesi, el creixement cel·lular i la diferenciació, el desenvolupament ocular, el modelatge precoç del sistema nerviós axial i central, la neurogènesi, la regulació del desenvolupament dels brots de les extremitats i l’organogènesi, el creixement i la maduració de les cèl·lules epitelials, l’apoptosi i la funció immunològica. L’àcid retinoic té un paper essencial en la regulació de la immunitat de la mucosa.

Una conclusió que hem de treure d’això darrer és que la vitamina A també té un paper clau en la defensa de l’organisme. Hem parlat sovint del paper de la vitamina D en l’enfortiment del sistema immunològic, assumint que no hi havia altres dèficits importants de micronutrients, però l’àcid 9-cis-retinoic és també fonamental per al desenvolupament dels limfòcits. L’acció conjunta d’ambdues hormones és clau. No fem tan d’èmfasi perquè probablement els dèficits de vitamina D són més acusats. Això no obstant, no seria una mala idea que tots els hospitals, quan ingressen un malalt o fan una analítica, miressin les concentracions d’ambdues vitamines. Ens en portaríem alguna sorpresa.

De la mateixa forma, la vitamina D i l’àcid tot-trans-retinoic juguen un paper conjunt i essencial en evitar la proliferació de cèl·lules tumorals. No coneixem encara moltes coses, però si tenim evidències que ens mostren la importància de la vitamina A en evitar molts tipus de càncer, especialment de pulmó.

La vitamina A juga un paper central en la prevenció i millora de patologies pulmonar. Algunes dades indiquen que l’àcid retinoic indueix indirectament la activació dels fibroblasts regeneratius potenciant la diferenciació i reparació de cèl·lules epitelials alveolars. Això proporciona una estratègia terapèutica que pot influir en la patogènesi de la fibrosi pulmonar.

També podem destacar que cada dia tenim més dades respecte la possibilitat de fer servir estratègies farmacològiques alternatives per als pacients amb malaltia pulmonar obstructiva crònica i, concretament, emfisema pulmonar, malaltia que implica la destrucció dels alvèols. La teràpia cel·lular i l’enginyeria de teixits funcionen en models que fan servir cèl·lules mesenquimàtiques i àcid retinoic per a la gènesi alveeolar. A hores d’ara hi ha alguns estudis en marxa. Alguns resultats són esperançadors. En tot cas, però la vitamina A té efectes positius.

Recomanació final: la natura ens ofereix moltes formes de prendre vitamina A, no ho desaprofitem. Jo m’he decantat per la pastanaga.

La saviesa del conill


Enric I. Canela

Quan parlem de vitamina A no tothom sap que és, alguns no identifiquen el mateix i la majoria ni tan sols s’acosta a la descripció correcta. El primer que hem de dir és que és un micronutrient essencial, és a dir, nosaltres no tenim capacitat de produir vitamina A i l’hem d’ingerir amb els aliments o en forma d’algun complement alimentós. Hi ha un gran dèficit mundial. Molta gent té aquesta carència, especialment en països on manquen aliments, però també, per ignorància, en el nostre món.

La vitamina A, però, no és una substància única, són diverses substàncies bioactives, els vitàmers. Són el retinol, el retinal i tres isòmers de l’àcid retinoic. Cada vitàmer té una funció diferent.

La vitamina A la ingerim principalment en forma d’esters de retinol i en forma de pro-vitamina A. La pro-vitamina A o millor en plural, pro-vitamines, són substàncies que a l’organisme es converteixen en els vitàmers de la vitamina A. Són els carotenoides pro-vitamínics.

Quan mirem continguts de vitamina A, sovint ens indiquen l’activitat en equivalents de retinol ja que fan una equivalència entre les pro-vitamines i els vitàmers actius que es formen a l’organisme a partir de les pro-vitamines.

El retinol és un alcohol que no és soluble en aigua i si ho és en els medis no polars com els greixos. Això ens fa deduir que el retinol el trobarem en les parts grasses dels aliments de procedència animal. Els aliments més rics són els olis de fetge de peix, el de bacallà que antigament es donava com a complement per dèficits de vitamines A i D3, i també d’àcids grassos poliinsaturats omega-3 encara que ben bé en aquelles èpoques no ho sabien.

Evidentment, els fetges de peix, així com els fetges d’animals, com el gall d’indi, ànec, vedella, etc. també són bones fonts. En menor quantitat els lactis.

El retinol s’absorbeix perfectament al duodè i s’incorpora a l’organisme. El magatzem, en forma de palmitat de retinol, un ester formato per l’àcid palmític i el retinol, el tenim al fetge.

El retinol s’oxida a l’organisme i forma el retinal. El retinal tampoc és soluble en aigua. Una oxidació més completa ens produeix àcid retinoic, que igualment no és soluble en aigua.

El món vegetal no ens proporciona cap dels vitàmers de la vitamina A, però sí ens proporciona pro-vitamina A en forma de carotenoides: els carotens (β, α-carotè, β, β-carotè i β, γ-carotè) i les xantofil·les (β-criptoxantina). Amb tot, hi ha molts carotens i xantofil·les que no són pro-vitamina A. Per exemple, el licopè, l’astaxantina, la luteïna i la zeaxantina. Aquestes carotenoides tenen també activitat biològica positiva tot i que encara en sabem poc. Aquestes pro-vitamines les tallen en dues parts uns enzims específics i produeixen una o dues molècules de retinal. El retinal proporciona retinol i àcid retinoic.

Així com el retinol s’absorbeix molt bé, no passa el mateix amb els carotenoides. Quan mirem taules que ens indiquen continguts de vitamina A, sabrem els equivalents de retinol que té l’aliment, però en el cas dels vegetals no sabrem la quantitat de pro-vitamina que absorbirem. Una de les raons és que hi ha persones que són “baix absorbidores de carotenoides” i altres que són “alt absorbidores de carotenoides”. Sembla que les diferències estan genèticament determinades. Així doncs, quan prenem aliments animals sabem si estem ingerint la quantitat recomanada necessària, però si prenem aliments vegetals no. Amb tot, si prenem una quantitat suficient de l’aliment vegetal no hauríem de tenir dubtes.

La pastanaga és segurament la font vegetal en la que tothom pensa quan es parla de vitamina A vegetal. Doncs bé, un got gran de suc de pastanaga (uns 230 ml) conté 9 vegades la quantitat d’equivalents de retinol recomanats. Tot i no saber si l’absorbim tot o no, només que ho fem en un 15% ens en sobraria. Si ens prenguéssim la pastanaga sencera (aproximadament mig kg ens donaria aquest volum de suc) en prendríem 15 vegades la quantitat necessària.

Els vegetarians estrictes poden estar tranquils respecte a la vitamina A si prenen abundant pastanaga. També es abundant a les escalunyes, els calçots, el cibulet, el julivert, pebrots, moniato, etc., però la pastanaga és més rica. Par pal·liar el dèficit de vitamina A en el món, s’ha generat un arròs modificat genèticament, és el arròs daurat. L’arròs té tota la maquinària bioquímica per produir β, β-carotè, però no en el gra. Aquest arròs en produeix. El color daurat es deu al carotè. El color de pastanagues i moniatos es deu al β, β-carotè.

La pastanaga és un bon aliment ja que el got gran conté, referit a les quantitats diàries recomanades, el 33% de vitamina C, el 14% de vitamina E, el 46% de vitamina K, el 14% de tiamina, el 8% de riboflavina, el 5% de niacina, el 2% de folat i el 5% d’àcid pantotènic. També, el 6% de calci, el 6% de ferro, el 8% de magnesi, el 3% de zinc, el 5% de coure, el 15% de manganès i el 2% de seleni. A banda de la vitamina A, la quantitat de vitamines C i K i de manganès són destacables.

Els conills són savis, senten passió per les pastanagues, ells saben que els hi van molt bé per tenir aquestes vitamines, però massa pastanaga és perillosa. Si no els hi donem i no ho controlem, ells es deixen endur. No sobrealimenteu el vostre conill de companyia amb pastanagues. Són herbívors, els mataríeu. Una curiositat: són també copròfags és a dir mengen excrements. Els conills fan dos tipus de deposició, una la mengen i l’altra no. La raó és que en el còlon, el nostre també, la microbiota produeix vitamina B12, que ja no podem absorbir. Una solució és menjar l’excrement que la conté. Els conills són uns dels que ho fan, nosaltres no en tenim costum.

Arribat a aquest punt, no he explicat perquè serveixen els vitàmers de vitamina A i la pro-vitamina A. Com que és llarg, ja ho faré un altre dia.

Enric I. Canela

Ni gelats, ni refrescs ensucrats. Ells tampoc no en prenen! És una idea que em ve al cap quan sento dir horrors sobre la fructosa. Deixaré una idea en començar: un consum excessiu de sucres contribueix molt a l’obesitat i la diabetis i, posteriorment, a les malalties cardiovasculars. També excés d’àcid úric i gota.

La fructosa és un sucre simple i un nutrient comú de la nostra alimentació. És un sucre que el podem trobar lliure, com a fructosa, o formant part de molècules més complexes, com ara la sacarosa, el sucre comú, que està format per una molècula de glucosa i una de fructosa. La mel té un 35% de glucosa i un 40% de fructosa. El xarop d’atzavara, alternativa defensada per molts que propugnen alimentació sana, conté, aproximadament, un 70% de fructosa i un 30% de glucosa. Totes les fruites contenen glucosa i fructosa, en proporcions variables, i sacarosa, que, a la vegada, al budell, donarà glucosa i fructosa.

La fructosa és més dolça que la sacarosa. La sacarosa té un valor patró de 100 i la fructosa de 173, mentre que la glucosa només en té 73.

Als Estats Units, per substituir el sucre, per raons polítiques i econòmiques, van canviar el sucre cubà per un edulcorant de composició variable, el xarop de blat de moro alt en fructosa. N’hi ha diferents tipus. El més ric en fructosa, 55%, és més dolç i més econòmic que la sacarosa i s’empra en la indústria. El que més s’assembla a la sacarosa, un 42% de fructosa, és igual de dolç. Aquestes substàncies les trobem en moltes begudes.

En síntesi, la fructosa la podem prendre afegida, en productes endolcits, sucres afegits, o bé en forma natural, constitutiva, a les fruites. Una persona que mengi molta fruita i cap substància endolcida ingerirà fructosa. La gran pregunta: Aquesta persona està posant en risc la seva salut?

Anem a pams. Si estem en dejú i prenem una cullerada de glucosa (no ho aconsello), l’aliment per excel·lència de les nostres cèl·lules, que succeirà? La glucosa serà ràpidament convertida en energia. Acabarà en CO2 i aigua. Si en prenem més, arriba un punt en que comença a convertir-se en glucogen per emmagatzemar-se i si continuem prenent-hi acaba transformant-se en greix, que s’emmagatzema als adipòcits.

Què passa si en comptes de glucosa prenem fructosa? Inicialment passa més o menys el mateix. El seu destí és “cremar-se”. Una part es transforma en glucosa i l’altra es crema per la mateixa via que la glucosa per proporcionar energia. Si en prenem més, es convertirà en glucosa i la glucosa en glucogen. A diferència de la glucosa, que és el combustible de les nostres cèl·lules i la sang la transporta arreu, la fructosa és ràpidament eliminada, convertida en energia o en glucosa. No tenim pràcticament fructosa circulant per la sang. Si seguim prenent fructosa i ja tenim energia suficient, el fetge la captarà, no té aturador com sí el té la incorporació de glucosa, i la transformarà en greix.

Aquest seria el comportament metabòlic normal. Hi ha estudis que amb models animals de sobrealimentació, i en humans amb dosis suprafisiològiques, que demostren el potencial de la fructosa com a causa de la malaltia metabòlica. Aquests estudis habitualment s’han fet amb dosis de fructosa que superaven el 50% de l’energia total, amb escreix molt més del consum habitual dels humans.

Les revisions sistemàtiques i les metaanàlisis d’assaigs controlats no han demostrat que els sucres que contenen fructosa es comporten de manera diferent d’altres formes d’hidrats de carboni digeribles ni causin cap mal.

Normalment els grans consumidors de begudes ensucrades i altres productes altament endolcides acostumen a tenir un estil de vida poc saludable i els seus bevedors sovint consumeixen més calories, fan menys exercici, fumen més i tenen un patró dietètic pobre. Ja tendeixen a l’obesitat.

La conclusió és que el consum excessiu de sucres en forma d’aliments i begudes ensucrades com a font d’excés de calories no és una estratègia prudent. En els nens és gravíssim. Els pares que inflen els nens a begudes ensucrades i esmorzars i berenars dolços haurien d’anar a un centre d’educació nutricional abans de continuar intoxicant els fills.

La fructosa és un nutrient de risc quan ens sobrealimentem amb ella. Si es tracta d’una persona no diabètica, més que la glucosa. Prendre fruita és ben saludable. Tota la que vulgueu.

Allò que fan alguns “experts” de recomanar prendre fruites pobres en fructosa és una burrada. Segurament un se sobrealimentarà, quan ja està fart d’un dinar, amb un gelat o altres postres ensucrats, però dubto que es rebenti en acabat de dinar prenent un plat de fruita i que la fructosa li creï cap problema.

Enric I. Canela

Entre els molts aliments o complements alimentosos que no són comuns a Catalunya està la maca. La maca és un producte que va estar de moda fa uns anys i després se li ha fet molt poc cas.

La maca, de nom llatí Lepidium meyenii, ha estat tradicionalment un aliment dels pobles andins. La maca, a més d’un aliment, la consideraven un medicament. Es conrea a més de 4.000 m d’altitud. Fa uns trenta anys els xinesos van començar a conrear-la i ara són importants productors.

La maca és una planta biennal de la família de les brassicàcies, antigament dites crucíferes. És una família diversa ja que hi conté més de 3.000 espècies de plantes. En ella hi trobem el bròquil, el nap, la col, la mostassa, la ruca o la maca, d’entre d’altres.

La maca va entrar amb força en el mercat europeu dels complements com a remei alternatiu per tractar la reproducció i la disfunció sexual. En els anys que començava a comercialitzar-se el sildenafil, sota la marca Viagra, alguns naturòpates recomanaven prendre maca perquè aleshores es deia que tenia efectes similars, que era un afrodisíac. És una evidència que no els té, si més no com el sildenafil, tot i que hi ha estudis que justifiquen un cert efecte potenciador del vigor sexual masculí i un augment de la quantitat i qualitat del semen.

Entre les moltes virtuts que se li han atribuït, també s’ha publicat que la maca té altres efectes farmacològics com ara la millora de la síndrome climatèrica femenina, com immunoestimulant i pal·liatiu de la fatiga. En general, s’ha reconegut com un remei tradicional per als símptomes de la menopausa ja que influiria en l’equilibri hormonal.

Les propietats de la maca es deuen a un conjunt de substàncies que inclou alcaloides, flavonoides, esterols, esteroides, glucosinolats, isoticianats i macàmides.

Estudis sobre línies cel·lulars han demostrat que les macamides i el macaè tenen una bona capacitat antioxidant i s’ha publicat que les macamides són citotòxiques per a les cèl·lules de la leucèmia i els càncer de còlon, pit, fetge i pulmó, i s’han fet algunes recomanacions com una possible teràpia complementària sense efectes secundaris. Igualment s’ha indicat el seu efecte preventiu.

Amb tot, les revisions Cochrane, que per als que no ho coneguin, és un grup internacional amb seu al Regne Unit que revisa els diferents assaigs i evidències científiques i avala o critica els resultats, només recull assaigs sobre els efectes en els efectes sobre el semen, la libido masculina i femenina i la post-menopausa.

Els resultats que avalen són l’augment de la concentració seminal i un lleuger augment del desig sexual en els homes, i en les dones efectes positius sobre el desig sexual, l’excitació, la lubricació i l’orgasme. També un lleuger efecte pal·liatiu de la fatiga en dones joves.

No hi ha gaire revisions seriososes més. Algunes de les propietats que se li han atribuït requeririen més recerca, però el que si sabem és que no hi ha efectes secundaris negatius.

Al meu parer, la maca pot ser un complement interessant ja que pel tipus de molècules que conté, crec que tenen efecte sobre el sistema endocannabinoide. Amb tot, reiteraré el que he escrit algun altre cop: els efectes de moltes substàncies del metabolisme secundari vegetal varia segons la microbiota que tenim. És a dir, allò que és positiu per a alguns, no té efecte sobre altres.

Si algú hi està interessat trobarà moltes receptes a la xarxa, algunes suggestives.

Cànnabis, Jekill o Hyde


Enric I. Canela

Fa uns dies, la comissió de Sanitat i Consum del Congrés dels Diputats va aprovar un dictamen de la subcomissió del cànnabis medicinal que avala l’ús terapèutic del cànnabis. A més en el dictamen es determinen les bases per a la futura regulació. En menys de sis mesos el govern espanyol a través del ministeri de sanitat indicarà els casos en els que els metges podran receptar cànnabis. Hi ha els tractaments contra les nàusees degudes a la quimioteràpia, l’esclerosi múltiple, l’epilèpsia, i el dolor crònic oncològic.

Tothom sap més o menys què és el cànnabis, però potser no com actua el cànnabis o, millor, les substàncies que conté la planta. Fins i tot alguns que l’han tastat en una o altra forma no ho saben.

A l’organisme tenim moltes molècules que transmeten senyals, és la comunicació cel·lular. Ho fan mitjançant missatgers químics, que poden ser ions i aleshores parlem de senyals elèctrics, o molècules i ens referim a hormones i neurotransmissors, encara que no hauríem de dir neurotransmissors quan els senyals tenen lloc fora del cervell.

La comunicació pot ser per un contacte directe entre cèl·lules adjacents, per molècules que viatgen per la sang, les hormones, o per altres missatgers que una cèl·lula allibera molt a prop de la cèl·lula diana.

El cortisol, per exemple, és una hormona que viatja per l’organisme i s’uneix a receptors específics per comunicar una instrucció determinada. La dopamina no viatja per la sang, s’allibera del botó sinàptic d’un terminal axonal de la neurona presinàptica, molt propera a una neurona veïna postsinàptica, i s’uneix a un receptor específic de la dendrita d’aquesta neurona. És tracta d’una unió sinàptica. La unió del neurotransmissor a un receptor postsinàptic comunica una instrucció bioquímica a la neurona que el conté.

El neurotransmissor transmet la informació quan la neurona presinàptica el lliura a l’espai sinàptic i el neurotransmissor s’uneix a un receptor de la neurona postsinàptica.

No sempre és així, sovint passa que per regular aquest senyal, per exemple per evitar un excés de resposta, el neurotransmissor alliberat per la neurona presinàptica s’uneix a un receptor de la mateixa neurona presinàptica i així frena la neurotransmissió. Es tracta d’un autoreceptor. Normalment li diu a la neurona que deixi d’alliberar el neurotransmissor a l’espai sinàptic.

Hi ha una altra forma de regular el senyal. Quan el neurotransmissor entra en contacte amb el receptor de la neurona postsinàptica, aquesta sintetitza una substància que s’allibera a l’espai sinàptic i aquesta s’uneix a un receptor de la neurona presinàptica. És la neurotransmissió retrògrada.

Entre els molts missatgers químics del nostre organisme implicats en la neurotransmissió retrograda estan els cannabinoides endògens o endocannabinoides. El nom el reben per una coincidència amb substàncies presents en una planta ben coneguda, el cànnabis que anomenem més com a marihuana. Així, distingim entre els cannabinoides endògens, molècules del nostre organisme, i els exògens, fitocannabinoides, de la marihuana. Cal dir que són molècules que no s’assemblen en res, però totes elles tenen la propietat d’interaccionar amb els receptors de cannabinoides.

En realitat no hi ha un únic cànnabis o marihuana, hi ha tres classes principals i altres híbrides per enriquir-les en alguna de les substàncies que contenen. Són, la principal és el cannabis sativa i a més hi ha el cannabis indica, també molt freqüent, i el cannabis ruderalis, de poc interès. Aquestes plantes contenen diferents substàncies: més de 100 cannabinoides i diferents terpens.

Un ús poc conegut del cànnabis és el de les seves llavors que es fan servir com a suplement d’àcids grassos omega-3.

La substància més coneguda i abundant del cànnabis és un cannabinoide, el Δ9-tetrahidrocannabinol o, abreujadament THC. Es tracta d’una substància psicoactiva, psicotròpica i liposoluble. Quan la ingerim produeix uns efectes ben característics d’eufòria i ganes de riure, relaxació, alteració de la percepció del temps, més percepció sensorial, i augment de la gana. Aquests efectes es deuen a què el THC s’uneix a uns receptors que tenim al nostre organisme, i que per això denominem com receptors de cannabinoides (CB1 i CB2) i els activa. Estan, el CB1, principalment al sistema nerviós central, i, el CB2, al sistema immunològic.

Una altra substància present a la marihuana i també molt abundant és el cannabidiol, el CBD. També és un cannabinoide, però en aquest cas no és psicoactiva. No genera cap tipus d’addicció. També s’uneix als receptors de cannabinoides i els inhibeix.

Aquests dos cannabinoides constitueixen més del 40% de la suma de tots els cannabinoides. La proporció entre ells varia segons la varietat de marihuana. Es conreen algunes seleccionades que són molt pobres en TCH i per tant poc o gens addictives. Aquestes varietats riques en CBD tenen més interès comercial i terapèutic.

Aquests receptors no estan a l’organisme per unir aquestes substàncies vegetals, fisiològicament serveixen per unir una sèrie de molècules que deriven dels àcids grassos poliinsaturats, els que coneixem com a omega-6 i omega-3. La principal funció dels cannabinoides endògens és la de controlar múltiples vies metabòliques. Se sintetitzen i s’emmagatzemen en vesícules cel·lulars i s’alliberen a estímuls endògens i exògens per regular l’homeòstasi interna. Controlen mitjançant neurotransmissió retrògrada. Els cannabinoides endògens més abundants deriven d’un àcid gras omega-6 i són el 2-AG (2-acilglicerol) i l’anandamida.

Com que quan es van descobrir els cannabinoides endògens es va veure que ja es coneixien els seus receptors com a receptors de cannabinoides, i per això se’ls va designar com a cannabinoides endògens.

Encara que he citat dos receptors, el CB1 i el CB2, i dos cannabinoides endògens, el 2-AG i l’anandamida, els sistema endocannabinoide és molt complex i intervenen més receptors i moltes més molècules que s’hi uneixen. Saber per a què serveixen els cannabinoides endògens ens ajuda a entendre algunes propietats terapèutiques de les substàncies que conté el cànnabis, no totes psicoactives.

Com ja he indicat, tenen una funció reguladora, i redueixen l’efecte d’alguns estímuls cosa que disminueix l’estrès o el dolor i manté l’equilibri del cos. Són substàncies “pacificadores” que participen en la modulació d’una gran quantitat de processos cognitius i fisiològics.

L’efecte dels cannabinoides de la marihuana, principalment THC i CBD per alleujar el dolor estan relativament ben determinats. Històricament s’han fet servir com a calmants.

Malauradament manquen molts estudis per conèixer la farmacologia dels diferents cannabinoides. Ja comencem per desconèixer una gran part dels mecanismes de funcionament dels cannabinoides endògens. Coneixem, i no a fons, l’anandamida i el 2-AG, però a l’organisme en tenim molts més i competeixen entre ells. Per exemple, ¿fins a quin punt els cannabinoides endògens derivats dels omega-3 i produïts en major quantitat per dietes riques en aquests àcids, no podrien ser beneficiosos per moltes disfuncions? Competirien amb els altres? Jo diria que sí, però no coneixem les respostes.

Atès que el CBD pur, no la planta de marihuana, no té efectes negatius coneguts, es comercialitza sense traves. De fet, trobem al mercat molts olis i cremes, en alguns casos a preus abusius i, a més, sense especificacions prou clares sobre continguts. De vegades és diu que té CBD i és cert, però en quantitats ridícules, altres cops no està clar quina és la concentració, etc. Entenc que s’hauria d’actuar amb rigor.

Comercialitzar la planta és una altra cosa i aquí està el dilema político-científic. El consum de cànnabis de forma contínua té efectes neurodegeneratius. En models animals, els cannabinoides exògens donen lloc a anomalies cognitives i de comportament.

Tot i que encara no s’ha dilucidat el mecanisme de les complicacions neurològiques i cerebrovasculars mitjançades pel cànnabis, les dades demostren que els receptors cannabinoides s’expressen en alta densitat a les àrees implicades en la cognició i el comportament, especialment durant els períodes de neurodesenvolupament i maduració de l’individu. Aquestes fets generen preocupació sobre els efectes potencials dels fitocannabinoides sobre la funció cognitiva a llarg termini. També hi ha evidència experimental d’augment del risc d’ictus reportat en els usuaris de marihuana.

El consum lúdic esporàdic o més continu per tractament d’alguna malaltia, especialment el dolor haurien d’estar normalitzats, tot i que segurament per a la comercialització lúdica caldria pensar en varietats de marihuana pobres en THC i per tant poc addictives. El que clarament no és gens aconsellable és l’ús durant llargs períodes de temps de varietats de cànnabis amb un, relativament, alt contingut de THC. El sistema biomèdic hauria de poder realitzar un estudi de llarga abast sobre els efectes dels diferents cannabinoides, ja que els efectes secundaris no estan gaire ben determinats.

Té poc sentit que l’alcohol o del tabac, d’efectes nocius ben coneguts i sense cap benefici sobre el consumidor, siguin legals i el cànnabis no.

La meva opinió és que hauria de ser legalitzat per al ús mèdic i en el cas d’ús lúdic només algunes varietats.

Amb tot, la cosa és molt complicada i potenciar la recerca i la indústria relacionada tindria tot el sentit. Els terpens, que ja he mencionat tenen propietats molt interessants i poder-les tenir en compte tant per a l’ús biomèdic com per a altres aplicacions seria de gran utilitat.

La màgia de la canyella


Enric I. Canela

La canyella és una espècia ben coneguda per nosaltres. En posem en moltes postres i també està present en moltes receptes. La fem servir en infusions i es combina amb el té. Segons el cas, fem servir canyella en pols o canonets de canyella.

La canyella és, probablement, de les primeres espècies documentades en la història de la humanitat. Totes les antigues cultures comerciaven amb aquest preuat producte. Els emperadors romans en posaven al vi. Molts anys abans, els antics egipcis van ser els primers a utilitzar la canyella a la cuina. També feien servir pols de canyella, càssia, comí, anís i mirra per purificar els cadàvers. Els xinesos i els indis la utilitzaven, igual que sumeris i babilonis. El preu era molt elevat i segons en quins moments més elevat que el de l’or. Els historiadors podrien escriure molt sobre la canyella en la història.

L’autèntica canyella és la que coneixem com a vertadera o de Ceilan (Cinnamomum zeylanicum o verum), provinent de l’escorça del canyeller, arbre de la família del llorer.

Sota el mateix nom es fan servir espècies similars com la càssia, dita canyella xinesa, (Cinnamomum aromaticum o cassia), i, amb menor importància, la canyella vietnamita (Cinnamomum loureiroi), i la indonèsia (Cinnamomum burmanni) provinents de l’escorça d’arbres propers al canyeller (els cinnamomum).

La canyella vertadera és diferencia de les altres espècies pel seu sabor més dolç i poc picant. De vegades a la cuina es prefereixen espècies no vertaderes com la càssia.

Una cosa que m’ha cridat l’atenció és el frau que cometen els subministradors d’espècies, les que es venen a les botigues de queviures. En general, les etiquetes no indiquen quina espècia concreta és. Jo entenc que haurien de ser sancionats per frau i per posar en risc la salut pública.

La càssia, la indonèsia i la vietnamita contenen cumarina, les dues darreres en quantitats molt elevades, mentre que la canyella vertadera no. La cumarina és lleugerament tòxica per als ronyons i el fetge. Es considera que no s’haurien de superar els 0,1 mg de cumarina per kg de pes i per dia. Amb tot, prendre una quantitat menor de forma continuada també ho és. Una cullerada de cafè al dia d’aquesta espècia ens podria provocar danys. Si esporàdicament s’afegeix com a condiment no passa absolutament res, però sí si es pren cada dia, per exemple afegida una beguda o plat. En tot cas, el consumidor hauria de saber que compra i ser advertit del risc. Hi ha qui diàriament n’afegeix a alguna tisana.

Els remeis tradicionals a base de canyella l’empren en forma d’escorça, d’olis essencials o pols de l’escorça. La canyella conté molt manganès, ferro, fibra dietètica i calci. La quantitat de ferro és alta, tot i que el podem ingerir amb aquesta espècia no és gaire significatiu.

Molt més significatiu: La canyella conté derivats, com ara cinamaldehid, àcid cinàmic, cinamats i molts altres polifenols bioactius. El cinamaldehid representa entre el 65% i el 80% de l’oli d’escorça de canyeller. Tot sembla indicar que moltes de les propietats de la canyella sobre el nostre organisme es deuen al cinamaldehid.

Malgrat que les propietats de totes aquestes substàncies no eren ni són completament conegudes, la canyella s’ha utilitzat en la medicina tradicional durant segles.

A la canyella se li atribueix la capacitat de reduir la concentració de glucosa en sang i augmentar la d’insulina, el que té efectes positius per reduir la diabetis tipus 2. S’ha especulat sobre els efectes beneficiosos de la canyella en la malaltia d’Alzheimer, l’artritis i l’arterioesclerosi, el càncer, efectes antiinflamatoris sobre l’organisme, i altres trastorns neurològics. S’ha publicat que redueix el colesterol total, el LDL-colesterol els triglicèrids i augmenta la concentració d’HDL-colesterol. També que baixa la pressió sistòlica.

Segurament, però el més conegut dels efectes fisiològics de la canyella és que la canyella té forts efectes hipoglucemiants, ja que pot actuar com a mimètic de la insulina, per potenciar l’activitat de la insulina o per estimular el metabolisme de la glucosa cel·lular. Això fa que l’ús de canyella com a complement es recomani sovint per al tractament de la diabetis mellitus tipus 2.

Malgrat que això sembla bastant documentat, hi ha pocs estudis clínics que ofereixen suficients garanties i per això aquests fets no s’han incorporat a la praxis mèdica.

El que si podem afirmar, és que la canyella té una bona capacitat antioxidant i s’ha utilitzat com a additiu per prevenir l’oxidació. Probablement la capacitat antioxidant contribueixi a evitar inflamacions subcròniques, base de moltes malalties.

Tenint present tot això, i atès que la canyella vertadera no té efectes nocius sobre l’organisme, la meva opinió és que dos grams cada dia podrien ser un bon complement per a les persones amb diabetis i, especialment, pre-diabetis. Moltes persones grans estan al límit en el nivell de glucosa al matí i en dejú. Possiblement tinguin la condició de pre-diabètics.

Per altra banda, encara que molts dels efectes que s’atribueixen a la canyella deriven d’assajos in vitro o amb ratolins, no són menyspreables. Molt coneixement de la medicina aiurvèdica i xinesa té avui una demostració científica.

Enric I. Canela

El 27 d’abril el Parlament va aprovar modificar la Llei 1/2003 d’Universitats de Catalunya. La modificació es va publicar al DOGC del 16 de maig. La llei que modifica la llei d’Universitats és fruit d’una ILP promoguda per estudiants i amb el suport d’altres col·lectius de la comunitat universitària, que va iniciar el seu camí amb la primera recollida de signatures el 14 de febrer de 2019. El Parlament ja havia aprovat al 2016 una moció per reduir els preus de les matrícules i amb aquesta ILP es volia garantir que el Govern ho faria.

El text aprovat diu diverses coses declaratives de caire social i indica que els preus dels serveis administratius universitaris han de tenir una tarifació social, però el que és més immediat i de més impacte mediàtic i pràctic és una disposició transitòria que diu:

Reducció dels preus públics dels serveis acadèmics universitaris

Els preus públics dels serveis acadèmics universitaris s’han de reduir, de manera progressiva, durant els tres exercicis econòmics següents a l’aprovació d’aquesta llei, fins a assolir un únic preu en els estudis de grau igual o inferior al preu més baix dels fixats pel Decret 300/2021, del 29 de juny, pel qual es fixen els preus dels serveis acadèmics a les universitats públiques de Catalunya i a la Universitat Oberta de Catalunya per al curs 2021-2022 (17,69 euros), i un únic preu en els estudis de màster igual o inferior al 70% del preu fixat pel mateix decret (igual o menor 19,369 euros). Les reduccions anuals que es facin han d’anar acompanyades dels recursos suficients per a assumir aquesta mesura sense perjudicar l’estabilitat pressupostària ni la prestació del servei per part de les universitats. (Els importes entre parèntesis els he introduït jo, la resta és, a tenor literal, el que diu el DOGC).

La història dels preus de les matrícules universitàries és complicada. La diferència entre l’ensenyament preuniversitari i l’universitari és l’obligatorietat. Pel fet de ser obligatori, per accedir a l’ensenyament preuniversitari cal pagar una taxa, mentre per accedir a la universitat un preu públic. O sigui, parlar de taxes quan es fa referència a les matrícules és un error, habitual. Millor referir-se a preus de les matrícules.

La llei de l’estat de taxes i preus públics diu que les taxes tendiran a cobrir el cost del servei, però que es tindrà en compte la capacitat de qui l’ha de pagar, mentre que el preu públic ha de cobrir, com a mínim, el cost del servei (es considera poder obtenir un benefici) i si hi ha raons que ho aconsellin es pot fixar un preu menor sempre que s’acompanyi la subvenció diferencial, que, afegeixo, cal fer constar en la memòria pressupostària corresponent.

Això va fer que es penses en establir el cost de cada titulació concreta (ara grau i màster) segons disciplines. Durant un munt d’anys s’ha portat una política absurda, en part condicionada per Madrid, sobre costos de la universitat i preus a cobrar. Un despropòsit total que, recentment, ho va embolicar el nefast ministre Wert. Tot plegat s’ha barrejat sempre en discussions sobre l’equitat i sobre la necessitat de recursos de les universitats per cobrir la manca de finançament de la Generalitat.

Tots els països mantenen econòmicament una part important de la universitat ja sigui per subvenció directa, ja sigui per transferències via beques i ajuts a les famílies. Els graus de subvenció són diversos com es pot veure a la taula de més avall (extreta d’Education at a Glance 2021, taula de l’apartat C3 de la pàgina 256). Són dades estadístiques de l’any 2018.

L’esforç públic espanyol i el portuguès estan a la cua de la Unió Europea. S’ha de tenir en compte que aquí s’inclouen les universitats privades. Una part de l’ensenyament universitari el cobreixen les universitats privades, que no les finança l’administració pública. Imagino que Catalunya no s’allunyarà gaire dels valors espanyols.

Si ens centrem en el sistema de beques i preus de matrícula, és a dir el sistema públic, les matricules són elevades i les beques espanyoles no gaire abundants. A Catalunya les matrícules són relativament més cares, de les més cares de la Unió Europea, i les beques més elevades que la mitjana espanyola, amb un millor efecte redistributiu. Opinions polítiques hi ha per tots els gustos i models també. En alguns països, les matrícules són gratuïtes i els estudiants reben un ajut per viure. Alguns economistes dient que d’aquesta manera els pobres financen els rics i altres opinen que és la millor manera de fer política social i reforçar l’economia del coneixement.

La meva opinió és que en un país on la matrícula sigui gratuïta i els estudiants rebin un ajut, si suspenen sense una causa major que ho justifiqui, haurien de pagar

Pel que fa a Catalunya, segurament calia deixar de ser líders en el preu que paguen els estudiants per accedir a la universitat. Millor altres lideratges.

Un altre aspecte que jo considero gravíssim és la diferència de preu entre uns i altres ensenyaments. Com comentava abans, això ve pel fet de la definició legal conforme s’hauria de cobrir el cost i, en tot cas, subvencionar la diferència respecte al que es cobra.

A partir d’aquí s’ha especulat, més que fer una comptabilitat de costos pública i homologada, sobre el que costa la docència universitària globalment. Els costos es calculen i no es discuteix sobre si són llebrers o conillers. Hem passat més de vint anys parlant de costos i no calculant-los. Mentre, les administracions han comés un error en assignar tot el cost de la universitat a la docència quan no és cert. La despesa més elevada de la universitat és el cost del personal. El professorat dedica una part de la seva jornada, en general no arriba al 50%, a la docència i la resta la dedica a altres activitats universitàries, preferentment la recerca. Igualment, hi ha personal d’administració i serveis exclusivament dedicat al suport a la recerca. No tindria sentit relacionar la matrícula que pagarà l’estudiant amb el cost de la universitat inclosa la recerca. No puc estar-me d’afegir que trobo insòlit que Catalunya no disposi encara d’un sistema modern i homologat de costos, comú a tot el sistema universitari. És una peça més del sistema de transparència que hauríem de tenir i que reclamo.

Vist que no podem basar la matrícula amb el tema de costos, és exòtic que uns ensenyaments siguin més cars que uns altres. A Catalunya avui els tenim agrupats en grups, teòricament segons el que costen, i fem pagar a l’alumne segons el grup. Deixeu-me dir que les universitats eren favorables a tenir els seus ensenyaments en els grups més cars perquè cobraven més matrícula. Recordo, en primera persona, com fa uns anys es van incorporar un conjunt d’ensenyaments en el grup més car per dotar de més recursos una universitat.

Per citar alguns exemple, el grau d’absurd arriba al fet que la Bioquímica està en el grup B, mentre que les Ciències Biomèdiques en el grup C, més car. Això és perquè el nom conté la paraula “mèdiques”. També sabem que la Química, que és bastant més cara que la Enginyeria Química, està en el grup B i l’altra, que té la paraula “Enginyeria” en el C. Totalment absurd i qui paga les conseqüències és l’estudiant.

Per això haig de felicitar la consellera de Recerca i Universitats per haver agafat i solucionat aquest problema. Estava madur, però era complicat fer-ho sense afectar els recursos de les universitats.

Jo especialment m’alegro perquè s’ha eliminar aquest greuge absurd entre estudiants. Per altra banda, s’està intentant que hi hagi titulats STEM i fins ara tenen la matrícula més cara.

Esperem ara que es culmini el traspàs de les beques i que amb recursos propis es pugui acabar de definir una política de suport als estudiants universitaris, però també demanaria una exigència en els resultats.

Indicadors de costos reals i rendiments són una exigència. La transparència i el retiment de comptes fa lustres que espera.

Enric I. Canela

M’ha cridat l’atenció llegir que Espanya és el primer consumidor mundial de benzodiazepines amb 110 dosis diàries per 1.000 habitants. Aquestes dades surten de l’informe de la Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents (JIFE) de les Nacions Unides. He trobat l’informe, però no he vist els valors concrets, deuen estar en algun altre document. El que si hi diu, explícit, és que Espanya és líder en el consum d’aquests fàrmacs. Curiosament, a Alemanya pràcticament no hi ha consumidors i a l’Estat espanyol el consum és desmesurat. És interessant l’informe de l’any anterior Psychotropic Substances – Technical Report on es poden trobar dades del consum de cadascuna de les diferents substàncies psicòtropes.

Al sistema nerviós central tenim dos abundants neurotransmissors, un excitador i l’altre inhibidor. L’excitador és l’àcid glutàmic, que a pH fisiològic estarà en forma de glutamat, i l’àcid gamma-aminobutíric (GABA), que a pH fisiològic estarà en forma de gamma-aminobutirat.

El glutamat és principal neurotransmissor excitador i el GABA és el principal neurotransmissor inhibidor en adults. Tots dos neurotransmissors estan químicament relacionats. El GABA es produeix per la descarboxilació de l’àcid glutàmic, és a dir per la pèrdua d’un grup àcid. Les neurones glutamatèrgiques alliberaran glutamat i són excitadores i les neurones GABAèrgiques alliberen GABA i són inhibidores. Ambdues controlen l’equilibri entre excitació i inhibició en l’escorça cerebral, entre altres regions. La majoria de neurones dels ganglis basals utilitzen GABA com a neurotransmissor principal.

Recordem que els ganglis o nuclis basals són agrupacions internes de neurones a cada hemisferi cerebral. Són el nucli caudat, el putamen, el globus pàl·lid, la substància negra i el nucli subtalàmic. Aquests nuclis estan associats amb una varietat de funcions, com ara el control dels moviments motors voluntaris, l’aprenentatge procedimental, l’aprenentatge d’hàbits, l’aprenentatge condicional, els moviments oculars, la cognició i l’emoció. Així doncs, els ganglis basals i les seves connexions són determinants en la selecció, execució i aprenentatge de noves conductes que tenen la seva expressió mitjançant actes motors, pensaments i emocions.

Un desequilibri dins dels sistemes de neurotransmissors excitadors i inhibidors corticals és inherent als trastorns del comportament social que són fonamentals per a la majoria dels trastorns psiquiàtrics.

Es pot dir que el GABA “adorm” les neurones, produeix un efecte relaxant. Un dels objectius de la relaxació, inconscient, és alliberar GABA en algunes zones del cervell. Investigadors coreans han mostrar com la música, han estudiat la coreana (segurament el rap no), modifica la concentració de GABA. Sembla que la meditació i el ioga, possiblement entre altres tècniques de relaxació, produiria aquests efectes.

El que fa GABA és unir-se a uns receptors específics i fer que el receptor, que és un canal iònic tancat, s’obri i entri l’ió clorur, que és molt abundant a l’exterior cel·lular. És el receptor GABAA. Això “adorm” la neurona, la hiperpolaritza. El canal és específic i quan s’obre només pot entrar el clorur i també una mica de bicarbonat. El GABA és degrada i ja no fa efecte. Aquest seria el funcionament habitual.

El receptor GABAA que actua com a canal iònic és una proteïna complexa i té molts llocs on es poden unir altres molècules, unes de forma fisiològica i altres farmacològica. Entre les que es poden unir de forma fisiològica estan els neuroesteroides, que s’uneixen a un lloc al·lostèric i faciliten l’acció de GABA. És a dir, potencien la relaxació. També sembla que ho farien els endocannabinoides encara que la informació sobre això és escassa.

De forma farmacològica els barbitúrics, les benzodiazepines, alguns altres anestèsics, i l’etanol. L’etanol actual de forma general en moltes parts del cervell. L’etanol té unes característiques fisicoquímiques que fan que pugui difondre’s arreu. Per exemple, deshidrata les cèl·lules i altera la constant dielèctrica de les membranes. No és senzill separar tots els efectes patològics de l’etanol.

S’hi uneixen també un conjunt de productes derivats de l’àcid barbitúric, els barbiturats o barbitúrics. Entre els anestèsics estan el propofol, l’etomidat, el metohexital, el tiopental, l’isofluran, el sevofluran, i el desfluran.

A més, estan els més coneguts, utilitzats en medicina i d’ampli consum, les benzodiazepines. Abans de comentar més sobre les benzodiazepines dir que el receptor GABAA, a banda d’on s’uneix de manera natural el GABA, té altres llocs d’unió, al·lostèrics. Cada lloc i cada molècula que s’uneix al lloc corresponent, provocarà efectes més o menys intensos i més o menys perdurables. En tots els casos, els efectes seran sedants i poden arribar a adormir completament a la persona (coma farmacològic), com busca l’anestèsia, o, simplement, produir més o menys relaxament. Els barbitúrics, que fa anys s’havien utilitzat bastant en farmacologia i, fins i tot, en el mercat negre, són perillosos i fàcilment ocasionar la mort. Inicialment produeixen relaxament i eufòria, però tenen un risc molt gran de sobredosi.

Les benzodiazepines han substituït els barbitúrics i, com he comentat abans, són reines en el mercat. Un gran avantatja de les benzodiazepines és que el seu efecte és reversible i és difícil la sobredosi. Els problemes, però, no acostumen a estar en la sobredosi, estan en la mescla de substàncies i en la dependència que generen.

Cal tenir present que les benzodiazepines són depressores dels sistema nerviós central, també pulmonars, encara que no gaire. Quan hi ha depressió pulmonar hi ha abundant CO2. Si la benzodiazepina es pren amb una altra substància depressora més potent, succeirà que el CO2 augmentarà i hi haurà poc O2, cosa que pot ocasionar la mort. Un depressor clàssic és l’alcohol. La combinació d’alcohol i benzodiazepines pot ser mortal. Moltes de les morts que llegim que han tingut lloc per alguna ingesta de fàrmacs o sobredosi tenen a veure amb la mescla d’alcohol i benzodiazepines. Una forma de suïcidar-se.

També són substàncies depressores els opioides. Pot ser que una persona no sàpiga que està prenent opioides i es posi involuntàriament en risc. Podria ser el cas de la codeïna o la hidrocodona, opioides que es posen als xarops contra la tos. També el tramadol contra el dolor.

Una hipòtesi que vull comentar és que les benzodiazepines seden profundament i eviten que es passi per les diferents fases del son. Aixà provoca que no es “netegi” el cervell. Recordem l’existència d’un sistema glimfàtic, connectat amb la glia, que neteja les neurones mentre dormim. Si no fem neteja facilitem diferents estats patològics per acumulació de substàncies tòxiques. M’agradaria disposar d’un estudi estadístic que correlaciones incidència de la malaltia d’Alzheimer i ingesta de benzodiazepines. Igualment la Síndrome de Fatiga Crònica amb la ingesta d’aquestes substàncies. Algunes persones amb dolor prenen benzodiazepines per descansar i això pot acabar desencadenant la malaltia. Al meu parer trobaríem clars indicis de causa.

Vull enllaçar aquesta informació amb un tema de malaurada actualitat, es tracta de les drogues que sembla es fan servir per cometre agressions sexuals. Se n’ha parlat de moltes, no m’allargaré aquí, però tots els productes citats tenen més o menys efectes anestèsics.

Pel que he pogut extreure de declaracions expertes en premsa, la majoria dels casos estan relacionats amb el consum d’alcohol i en segon lloc per benzodiazepines. Sovint amb la mescla.

Recordem que alcohol i benzodiazepines poden causar la mort. Els autors d’un intent de submissió química, podrien posar en risc la vida de la víctima. Violació i homicidi.

M’han donat cortisona!


Enric I. Canela

Moltes persones, en molts casos diverses vegades a la vida, són tractades amb corticoides. Sovint sents que algú diu: “m’han donat cortisona”. Hauran pres per via oral, tòpica, injectada o per inhalació hidrocortisona o algun altre corticoide sintètic. Parlant amb propietat hauríem de dir d’algun glucocorticoide, que podria ser natural o sintètic. L’administració d’aquestes substàncies buscarà bé potenciar, probablement de forma intensa, un procés natural del nostre organisme, o bé pal·liar llur dèficit.

El funcionament organitzat i coordinat de l’organisme és la conseqüència d’una sèrie de senyals que viatgen a més o menys distància per transmetre instruccions als diferents òrgans. Alguns d’aquests senyals són molècules que es desplacen per la sang a llarga distància, és la comunicació endocrina deguda a les hormones. Els corticoides natural són hormones.

El cortisol és el principal glucocorticoide de l’organisme. En farmacologia se l’acostuma a denominar hidrocortisona. Quan algú pren hidrocortisona el que està prenent és cortisol, una substància que ja fabrica l’organisme. Els glucocorticoides són les hormones esteroides produïdes per la zona fascicular de les glàndules adrenals o suprarenals, situades sobre els ronyons. El nom glucocorticoide indica que són corticoides que mobilitzen glucosa.

Les hormones esteroides són diverses i totes deriven del colesterol. La majoria les produeixen les glàndules suprarenals, en regions diferents, la placenta, l’úter i les gònades, tot i que també la pell i el sistema nerviós central en produeixen. En tenim cinc classes: glucocorticoides, mineralcorticoides, andrògens, estrògens, i progestàgens, a les que hem d’afegir la vitamina D3, que també és una hormona. A més, del colesterol també deriven els àcids biliars.

La secreció de glucocorticoides està finament regulada. El cervell, en una regió que es denomina hipotàlem, secreta una petita proteïna que es coneix com a hormona alliberadora de corticotropina (CRH). Aquesta hormona estimula, a poca distància, una altra zona del cervell, la glàndula pituïtària o hipòfisi. Aquest estímul fa que s’alliberi una altra petita proteïna que es coneix com a corticotropina o hormona adrenocorticòtropa (ACTH). Aquesta hormona, ja a molta distància, estimula les glàndules suprarenals.

Aquest estímul origina la secreció dels glucocorticoides. En són tres: el cortisol, la corticosterona i l’11-desoxicortisol. L’únic que està en concentració significativa és el cortisol. Avui hi ha molts glucocorticoides sintètics fabricats per la indústria farmacèutica. La cortisona és un producte de la degradació del cortisol a l’organisme, que el fetge torna a transformar en cortisol. Si prenguéssim cortisona el fetge la transformaria lentament en cortisol.

També tenim unes hormones que són mineralcorticoides. Aquest nom té a veure amb què controlen la concentració de l’ió sodi i potassi a la sang i amb ell la tensió arterial. El que fan és evitar que el ronyó elimini aigua i sodi i afavorir l’eliminació de potassi. El més important és l’aldosterona. Convé saber que els glucocorticoides tenen una certa activitat mineralcorticoides i viceversa.

Moltes hormones no circulen durant tot el dia a concentració constant. Normalment les hormones han d’enviar senyals en determinats moments i situacions. En general haurem de considerar un ritme oscil·latori natural, els ritmes circadiaris. Els nivells sèrics de glucocorticoides presenten oscil·lacions diürnes, amb un pic a primera hora del matí i un nadir a la nit en animals diürns com els humans, però el contrari en animals nocturns com els rosegadors. A més, s’alliberen en determinats moments en què per qualsevol circumstància el bon funcionament de l’organisme ho demana.

Els glucocorticoides, com moltes altres hormones, tenen la propietat de la retroinhibició, és a dir, inhibeixen llur pròpia producció. Significa que el producte circulant, el cortisol, actua sobre el cervell i fa que es deixi d’estimular la seva producció. Això s’ha de tenir molt present quan es prenen com a medicament. En aquest cas, normalment la substància està circulant durant tot el dia a concentració elevada, a diferència de quan ho fa de manera natural, que té pic i vall. Això fa que es vagi reprimint la capacitat del cervell d’estimular la producció dels glucocorticoides. Si els deixem de prendre de cop, ens podem trobar amb que el cos ja no els produeix, s’ha “desacostumat” i tindrem un problema greu ocasionat pel dèficit. Normalment s’haurien de deixar de prendre lentament per tal que l’organisme recuperi les seves funcions. Normalment s’acostuma a considerar que després de tres setmanes de prendre’n el cos ja nio en produeix.

En el cas del cortisol la causa de l’alliberament fora del cicle horari és l’estrès. De fet se’l coneix com a hormona de l’estrès. L’estrès és pot considerar com l’estat de desequilibri fisiològic derivat de la percepció d’amenaces externes o internes, reals o imaginàries, que l’organisme intenta compensar per mantenir l’equilibri fisiològic òptim. En el sistema de l’estrès, a més del cortisol, estan implicades l’hormona alliberadora de corticotropina (CRH), l’hormona antidiürètica o vasopressina (ADH), l’adrenalina i la noradrenalina.

Diàriament, davant de la previsió de la feina que ens vindrà després d’aixecar-nos o de l’estrès, el cos es prepara per afrontar aquesta “lluita” diària o sobrevinguda. En el cas del dia a dia, quan ens aixequem, el sistema estrès no respon de forma tan intensa com en el cas d’emergència.

La funció de l’hormona és fer que augmenti la disponibilitat de glucosa al cervell. Per fer-ho, el cortisol actua sobre el fetge, el múscul, el teixit adipós i el pàncrees. El nivell elevats de cortisol augmenta la gluconeogènesi i disminueixa la síntesi de glucogen alhora que inhibeix la producció d’insulina i estreny les artèries, la qual cosa obliga la sang a bombejar més fort per ajudar a la nostra resposta a l’estrès.

Els glucocorticoides no tenen una resposta ràpida. Quan l’hormona arriba a la cèl·lula diana, entra al nucli i allà el que fa és activar o reprimir la síntesi de proteïnes. En el cas ja citat d’augmentar la glucosa disponible, farà que es formin més enzims necessaris per a la gluconeogènesi. Tot aquest procés, des que arriba el senyal fins que es produeix un augment de la síntesi de nova glucosa passa un cert temps.

El cortisol actua per suprimir funcions no essencials en cas d’emergència, com la resposta immune i la digestió. Es tracta de concentrar tots els recursos en solucionar l’emergència. Podem imaginar que l’organisme posa tots els seus recursos a combatre l’emergència, a fer que es disposi de més energia dedicada a aquesta funció i atura tot el que no contribueixi a aconseguir-ho.

Mentre actuen els glucocorticoides, el cos està més exposat a la infecció. Els glucocorticoides tenen una sèrie d’accions en el sistema immunitari. Suprimeixen l’expressió de citocines inflamatòries i la immunitat mitjançada per cèl·lules, entre les que es troba el suïcidi (apoptosi) de les cèl·lules T proinflamatòries, suprimeixen la producció d’anticossos de cèl·lules B i redueixen la migració de neutròfils durant la inflamació donant lloc a un augment del risc d’algunes infeccions. En conjunt, els glucocorticoides tenen efectes tant d’immunodepressió com immunosupressors. Quan es prenen glucocorticoides tenim més risc d’agafar alguna malaltia.

Al mateix temps, dins d’aquest procés d’estalvi, tenen un efecte antiinflamatori mitjançant la inhibició de la síntesi de mediadors de la inflamació com de la repressió de la transcripció de proteïnes necessàries en el procés inflamatori. Per això els glucocorticoides es recepten molt sovint per combatre la inflamació.

Com a conclusió, hem de saber que els glucocorticoides són uns medicaments fantàstics. Ens poden treure de molts problemes greus, però hem de saber que tenen ubiqüisme, els trobarem arreu i per tant tenen gran quantitat d’efectes secundaris. Fins l’1% del nostre genoma pot ser modulat pel cortisol. Només cal dir que cal manegar-los amb molta cura. Potser metges i pacients en fan un abús.

Els ritmes de la glucosa


Enric I. Canela

La glucosa és el principal nutrient de les nostres cèl·lules i l’organisme treballa per tal que mai no en manqui. En situació fisiològica, hi ha un subtil equilibri que manté la seva concentració en sang sempre dins d’uns límits (entre 74 i 106 mg/dl en dejú). Si n’hi ha massa, la retira a l’interior de les cèl·lules on s’acumularà en forma de glucogen o es convertirà en greix, si en manca transformarà el glucogen en glucosa i en fabricarà de nova a partir d’altres substàncies de l’organisme. Alhora també obté part de l’energia que necessita dels greixos i les proteïnes. Massa poca glucosa, hipoglucèmia, mata; un excés de glucosa, hiperglucèmia, mata lentament. Ens cal, doncs, mantenir la seva concentració controlada.

Totes aquestes operacions bioquímiques les regulen sensors, neurotransmissors i hormones. Els sensors detecten la concentració de glucosa circulant i, segons el cas, les hormones i neurotransmissors donen les instruccions necessàries per incrementar o disminuir la concentració de glucosa.

Com és obvi, després dels àpats circula més glucosa per la sang. La glucosa entra al fetge que la transforma en glucogen i l’emmagatzema com a reserva. Emmagatzemem un màxim de 100 g de glucogen. Aquesta quantitat varia en funció del pes del fetge. Per la seva banda, la insulina, una hormona que secreta el pàncrees, fa que entri al múscul i allà també es converteix en glucogen, un màxim d’uns 400 g, també depenent de la massa muscular total. La insulina també fa que la glucosa entri al teixit adipós on es transformarà en àcid palmític i tot seguit en greix. Després, durant el dia, la glucosa es va consumint i quan baixa la concentració per sota d’un determinat nivell tenim gana i mengem.

Durant la nit es va consumint la glucosa que s’allibera del glucogen hepàtic de reserva i nova glucosa que el fetge forma a partir d’altres substàncies de l’organisme. A la matinada s’acaba el glucogen i s’està en una situació de lleugera hipoglucèmia. Abans de despertar-nos, una hormona que es diu cortisol secretat per les càpsules suprarenals, el principal glucocorticoide, prepara el cos per a la feina diària. El cortisol fa que es formin més eines bioquímiques per formar nova glucosa a partir d’altres substàncies de l’organisme. Tenim una hormona principal, també pancreàtica, que és la que dona les instruccions per a què aquestes eines sintetitzin las glucosa. El cortisol i l’adrenalina l’activen, és el glucagó, amb funció en part oposada a la de la insulina. Si se’n forma massa, la insulina actua per eliminar la glucosa excedent.

Simplificant molt, quan sobra glucosa al torrent sanguini entra al fetge i, a més, la insulina la fa entrar al múscul i al teixit adipós. On s’acumula en forma de glucogen i greix. Si al fetge ja tenim tot el glucogen que podem acumular, és formen greixos de reserva. Quan manca glucosa circulant, per a què els teixits no passin “gana”, el glucagó “ordena” al fetge que tregui el glucogen i formi glucosa i que en fabriqui de nova.

Quan estem en una situació d’estrès necessitem energia. Un ensurt, situació de lluita, etc. L’organisme respon, i l’adrenalina i la noradrenalina es mobilitzen per tal que, entre altres coses, mobilitzem glucosa. La noradrenalina també fa que s’alliberi cortisol i el cortisol activa també la producció de glucosa.

A les persones diabètiques els passa que, per algun defecte, la insulina no transmet bé els senyals i els teixits no la capten bé i s’acumula en la sang; és la hiperglucèmia. La hiperglucèmia és molt perillosa. Les persones diabètiques sovint no poden contrarestar l’efecte matinal del cortisol amb insulina i tenen una hiperglucèmia, és el “fenomen de l’alba”. Es considera que hi ha diabetis quan la concentració de glucosa en dejú és superior a 125 mg/dl. Tanmateix, hi ha una situació en la que la glucosa està per sobre del límit superior de la concentració de normalitat, 106 mg/dl, sense arribar a la situació de diabetis. És considera que hi ha prediabetis. És una circumstància no patològica, però que requereix atenció.

La diabetis ocasiona danys a l’organisme per la capacitat de la glucosa (o altres sucres com la fructosa, la galactosa o la mannosa) d’unir-se per reaccions espontànies a les proteïnes. Forma els productes finals de glicació (els AGE). La reacció per la que té lloc aquesta unió es coneix com a reacció de Maillard, és la glicació de les proteïnes, és a dir la unió d’un sucre reductor a una proteïna. Una reacció ben coneguda a la cuina. La reacció de Maillard té lloc quan sucres i proteïnes reaccionen duran el cuinat i es formen unes substàncies denominades melanoïdines que confereixen atractives propietats organolèptiques als aliments.

A l’organisme l’excés glucosa en contacte amb les proteïnes també ho provoca. Deteriora la funcionalitat de les proteïnes afectades, les fa defectuoses o inútils. Això dona lloc a complicacions en la diabetis, com són els processos inflamatoris, neurodegeneració, insuficiència renal, danys vasculars, dany a la retina, problemes del sistema immunitari, i resistència a la insulina, cosa que agreuja la diabetis. La retinopatia diabètica, produïda per la unió de les proteïnes dels vasos sanguinis de la retina amb els sucres, és causa de ceguesa o greus alteracions de la visió en el diabètics, és una de les patologies més evidents de la diabetis.

Alguna d’aquestes coses també els passen en menor grau a les persones d’edat avançada, encara que no hi hagi un excés de sucre. Les proteïnes que tenen una vida molt llarga es van combinant amb els sucres al llarg dels anys i es deterioren irreversiblement.

Una forma de controlar si hi ha glicació de les proteïnes o no és determinar la concentració d’hemoglobina glicada. Els glòbuls vermells tenen una vida d’uns 3 mesos. Es controla periòdicament. Sempre té lloc aquesta reacció espontània i una petita quantitat d’hemoglobina es deteriora per la unió dels sucres. Com que l’hemoglobina es recicla trimestralment, els valors de normalitat haurien d’estar entre el 4 % i el 6 % i no augmentar. Quan aquest valor s’incrementa, ens haurem d’amoïnar i mirar de posar-hi remei. Un valor entre el 6 % i el 6,4 % ens indicaria prediabetis.

És destacable que el cortisol, que ens prepara al matí la maquinària per produir glucosa i poder fer la feina diària, segueix un ritme circadiari. La concentració és mínima durant la nit i assoleix un màxim a les nou del matí, per tornat a decaure lentament. Segueix un patró invers al de la melatonina. Sembla que la serotonina seria un desencadenant de la formació de cortisol.

A més, les cèl·lules productores d’insulina, glucagó i somatostatina, les cèl·lules β-, α- i δ, respectivament, dels illots de Langerhans, agrupacions cel·lulars del pàncrees, tenen receptor de melatonina. És a dir, la melatonina estaria implicada en la producció d’aquestes hormones. Diversos estudis indiquen que un augment dels nivells de melatonina circulant condueix a una regulació a la baixa de la secreció d’insulina i viceversa. O sigui que quan cau el sol tindrem una menor producció d’insulina i la ingesta de glucosa provoca una augment de concentració en sang superior a la que provocaria la mateixa ingesta al matí i que es trigui més a assolir les condicions de normalitat. Un mateix aliment implicaria una càrrega glucèmica més gran al vespre que al matí.

Això ens diu que en la secreció d’insulina o glucagó, impulsats per les condicions de dejuni d’alimentació i reflectits per canvis ràpids en els nivells de glucosa en sang, hi ha un mecanisme addicional regit pels ritmes circadiaris. La secreció d’insulina i glucagó tenen un ritme horari que es superposa al que causen els àpats i el dejuni. Aquests ritmes garanteixen l’adaptació òptima de les dues hormones en anticipar, mentre descansem, el que es requerirà posteriorment.

Una conclusió que hauríem de treure és que els àpats igual que el descans nocturn s’han d’adaptar als ritmes naturals. Menjar massa i anar al llit massa seguit és dolent. I millor si allunyem els hidrats de carboni de les darreres hores del dia.

Next »