Enric I. Canela

Portem una llarga temporada amb informacions poc acurades i a vegades contradictòries sobre com es transmet el SARS-CoV-2. Aquestes informacions, sovint conseqüència d’un titular, fa que els polítics prenguin decisions que, en molts casos, afecten l’economia de forma negativa.

Inicialment tothom estava amoïnat pel contagi a través del tacte. Tocar objectes amb el virus i infectar-se per tocar-se la cara o els ulls amb les mans contaminades. Es van fer estudis de la pervivència del virus sobre diferents suports i es va concloure que podia viure dies sobre alguns materials. La gent es treia les sabates en entrar a casa els carrers es desinfectaven. Calia portar guants en a les botigues. A mi em semblava que rentar-se mans i netejar objectes era una bona mesura, però era i soc anti-guants, mania que he agafat veient com els fan servir la majoria dels estudiants universitaris que per raó de feina se’ls han de posar. Serveixen per infectar-ho tot. L’altre dia observava en un centre mèdic de Barcelona un repartidor de material sanitari, amb uns guants blaus adequats per a la seva feina, com parlava pel mòbil amb els guants posats.

Naturalment, considero una rucada això de les sabates i de regar els carrers amb desinfectants.

Sembla que la ciència ja demostra que els contagis per la via dels objectes, fòmits, no es pot descartar, però és de baixa incidència i amb mesures de precaució evidents s’evita completament. Senzillament, rentant-se les mans. Podríem concloure que els fòmits contribueixen molt poc a la pandèmia. Benvingudes, però, totes les desinfeccions perquè coadjuvaran a la salut pública.

Les darreres discussions tenen a veure amb les gotes, microgotes i aerosols. Per aerosols tenim moltes i diverses accepcions en l’ús quotidià.

El que no hi ha dubte és que els contagis es produeixen per gotes (de 0,1 mm o més grans), i que les gotes viatgen distàncies molt curtes, gairebé arriben als 2 m. Per evitar un contagi per gotes, simplement cal distanciar-se una mica. I sí, per evitar el contagi per gotes la mascareta és útil. És evident que la lògica et diu que una conversa en proximitat és una situació idònia per respirar aquestes gotes. Molt poc probable caminant per un carrer, en un dia sense vent i en un carrer estret. Un carrer ample i una mica de vent ho fan improbable. Efectivament podem veure amb determinats experiment el cabal de gotes volant per l’aire, però el nombre de les que arribaran a destí decau molt amb la distància.

El contagi per gotes és el que està més documentat. Normal en entorns familiars, en grups que es mouen en espais tancats, llocs de treball poc ventilats, bars petits mal ventilats, o entre els que intercanvien gots o altres estris que s’introdueixin a la boca. La llista de situacions podria ser llarga i una petita reflexió ens farà veure quines són es situacions de risc pel que fa a les gotes. Per exemple, si estem dinant amb una persona i no tenim la certesa que no està infectat, la taula podria tenir 2 m. Ja es veu que no va així. La solució està en una taula a l’exterior o situada en un corrent d’aire: ventilació. Si eliminéssim el contagi per gotes, hauríem pràcticament acabat amb la pandèmia.

Possiblement, missatges clars sobre això ajudarien molt. Evidentment amb accions coherents. Completament absurd que un tren no tingui un bar i al mateix temps el veí de seient pugui estar menjant sense mascareta. A un restaurant es demana una distància de 2 m entre taules i en un tren estàs a tocar. No lliga.

Efectivament, els aerosols són via de contagi. El que passa és que la càrrega vírica d’una partícula d’aerosol és menor i la dispersió de les partícules molt ràpida, especialment si l’aire circula. El possible contagi és evident, virus que penetren en el nostre organisme amb l’aire inhalat.

Improbable el contagi si no és en un ambient molt carregat i sense ventilació. Es discuteix si hi ha proves, si no hi ha proves. Jo no ho poso en dubte la possibilitat del contagi, el que poso en dubte és que els contagis per aerosols els puguin provocar persones asimptomàtiques en llocs amplis i raonablement ventilats. Tampoc per persones amb símptomes en llocs ben ventilats, sempre que la distància es mantingui.

Jo recomano la lectura de la carta Airborne transmission of SARS-CoV-2 que 6 científics, de diferents disciplines especialistes en aerosols i en seguretat sanitària, van publicar el 5 d’octubre a la revista Science. La carta ha provocat diverses interpretacions, algunes desafortunades.

Les mesures que prenen els diferents governs sobre apertura, tancament i ús de determinats serveis o activitats no són sempre coherents. Les decisions les prenen en funció de l’activitat i no de les característiques de l’espai on es desenvolupen: completament equivocat. Què és més segur un dinar de 6 persones en un local de 4 m2 o un de 10 en un de 15 m2? Naturalment no estic considerant els petons, abraçades i altres contactes. Això si que cal reduir-ho a la mínima expressió.

Aquests mesos, esporàdicament he fet servir el transport públic. Els autobusos de Barcelona que jo vaig agafar al juny, juliol, agost, setembre i octubre no estaven gaire ocupats. Al juny, juliol i agost vaig tenir la sensació de seguretat. La circulació de l’aire era intensa, imagino que renovació. La netedat també. Al setembre i octubre la meva percepció va canviar. Tot i l’auditoria sobre desinfecció, la porqueria observable en alguns seients és notable (per no deixar-ho indefinit, citaré el V15 el proppassat dia 6). No sé si per normativa o per decisió del conductor, la climatització no funcionava, això en tots els que vaig agafar menys en 1. Crec exigible la renovació continua d’aire en el transport públic. Si no estan ben condicionats, és un problema a solucionar.

Podríem repassar moltes de les coses que fem cada dia i veure quines són de risc i quines no. Els nostres governants haurien de ser capaços de determinar quines són les situacions de risc i quines no. Recordeu que el canvi d’aire d’un local 4 o 5 vegades per hora és garantia de seguretat. Per què no exigim mesures d’aquests tipus?

Enric I. Canela

Aquest és un tema controvertit. He llegit moltes vegades opinions contradictòries sobre els efectes de prendre complements alimentosos de vitamines i minerals. Massa vegades opinions que, al meu entendre, estan mancades de coneixement. Voldria fer algunes puntualitzacions i explicar el que a mi em sembla que és la veritat i el que hi ha d’incert.

Tots nosaltres necessitem alimentar-nos i ho fem prenent una sèrie de nutrients que classifiquem, a causa de la quantitat que requereix l’organisme, en macronutrients i micronutrients.

Els macronutrients són els hidrats de carboni, els lípids, i les proteïnes. Els macronutrients lípids són fonamentalment els greixos. També requerim una elevada quantitat d’aigua, uns 2 litres al dia, però no la considerem un nutrient.

Encara que algunes persones en prenen molt, l’etanol no és un nutrient clàssic , tot i que, si en prenem, ens aporta energia. Des d’un punt de vista de salut, malgrat pugui ser un plaer per a molts, millor abstenir-se. El fetge i el còlon ho agrairan.

Els hidrats de carboni i els greixos ens subministren bàsicament energia. Les proteïnes també són energètiques, però són essencials per aportar els aminoàcids necessaris per a la construcció de les proteïnes de l’organisme.

El micronutrients són de dues classes: les vitamines i els minerals. Les vitamines es divideixen en hidrosolubles i liposolubles.

Les vitamines hidrosolubles, que es dissolen en aigua, són la B1 o tiamina, la B2 o riboflavina, la B3 o niacina, la B5 o àcid pantotènic o pantotenat, la B6 o fosfat de piridoxal o piridoxamina, la B7 o biotina, la B9 àcid fòlic o folat, la B12 o cobalamina i la C o àcid ascòrbic o ascorbat. Aquestes vitamines les hauríem de prendre a diari ja que, en ser hidrosolubles, s’eliminen per l’orina. Molts haureu observat que en prendre el que en diuen vitamina B (correctament vitamines del grup B) l’orina es torna de seguida d’un groc fluorescent, és la riboflavina. La vitamina B12 o cobalamina es comporta diferent ja que es conserva al fetge durant molt temps i encara que no es prengui cada dia no es té dèficit. Una persona ben alimentada, si deixa de prendre vitamina B12, pot trigar fins a 5 anys en consumir el dipòsit del fetge. Més tard, si no en pren, en tindrà.

Les vitamines liposolubles es dissolen en greixos. Són les vitamines A, D, E i K. Aquestes vitamines, no solubles en aigua, s’emmagatzemen a l’organisme i no cal prendre-les cada dia per no patir dèficit. La vitamina K no es conserva de la mateixa manera i cal estar atent en prendre-la diàriament.

Els minerals essencials els classifiquem en macrominerals: potassi, clor, sodi, calci, fòsfor, i magnesi, ordenats per la quantitat diària necessària; microminerals principals: zinc, ferro, manganès, fluor i coure; i microminerals menors; molibdè, iode, seleni i crom. Sempre ordenats per ordre de requeriment diari.

A més, dintre dels greixos, hi ha uns micronutrients que necessitem en poca quantitat, però que són essencials. Es tracta dels àcids grassos poliinsaturats. Popularment els denominem omega-6 i omega-3. Antigament, abans de conèixer-los bé, els denominaven vitamina F, de “fat”, greix.

Tots els micronutrients són essencials, no podem fabricar-los i els hem de prendre si volem viure. Una excepció és la vitamina D, precursora d’una hormona, el colecalcitriol, que si que la sintetitzem. Amb tot, la quantitat que podem sintetitzar, contra el que diuen alguns, suposadament, experts, és insuficient per a una bona salut.

Una de les coses bàsiques que cal saber és que els requeriments de vitamines i minerals de les persones adultes són els mateixos siguin joves o grans i no depenen del sexe. L’excepció és el ferro ja que les dones que tenen la menstruació tenen pèrdues mensuals que cal reposar.

És també convenient saber que s’accepta generalment que hi ha una ingestió diària recomanada (IDR, o daily reference intake, DRI), però cal saber que són dades que s’han revisat moltes vegades i, en general, a l’alça. No podem estar segurs que siguin aquestes les quantitats més adequades que cal ingerir diàriament. Un cas evident és el de la vitamina D. Ara està clar que cal més quantitat de la IDR. Particularment penso que en la majoria del casos estan infravalorades. Per altra banda, una alimentació desequilibrada o amb aliments inadequats podria causar-nos un dèficit. També hauríem de tenir previst que molts aliments, excessivament refinats o processats són molt pobres en micronutrients. Això no ens hauria de fer pensar que menjar bons aliments naturals serà sempre suficient.

Avui dia és més rar, però en alguns llocs la carència de micronutrients és endèmica. Posaré l’exemple d’algunes zones del Pirineu on l’alimentació local provocava el deteriorament i caiguda de les dents. Manca de fluor. Abans no se sabia, avui ja s’ha pal·liat.

Un altra exemple, la síndrome de Keshan, una zona al nord-est de Xina. La gent patia una malaltia greu, mortal, que provocava feblesa, vòmits i altres alteracions derivades d’una cardiopatia greu. La raó: la manca de seleni en aquells sòls. La manca de seleni també afecta la síntesi de les hormones de la tiroide.

Les persones conforme es fan grans acostumen a menjar menys. La quantitat d’energia que consumeixen normalment serà menor i per tant no requereixen tants aliments energètics (la proteïna és un cas diferent), però necessitaran la mateixa quantitat diària de micronutrients. Massa sovint això no es té en compte i una part considerable de gent de mitjana o elevada edat està mal “micronodrida”, té dèficits de vitamines i minerals que poden ser significatius i que els porta a una feblesa considerable davant la malaltia. No només això, sovint amb els anys, l’absorció intestinal de vitamines i minerals es deterioren i els dèficits encara són més grans. Un cas habitual és el de la vitamina B12 que afecta a moltes persones d’edat avançada.

Els dèficits no sempre són fàcils de detectar. Un dèficit freqüent en persones grans a la que res els ve de gust per menjar, és el de proteïnes. Normalment s’observa una pèrdua de massa muscular que va més enllà de la manca d’exercici. La feblesa és global. És fàcil de determinar amb una mirada professional i una petita enquesta. Els dèficits de micronutrients, alguns, es poden veure mitjançant una anàlisi clínica ben feta. De totes formes, millor que no ens calgui.

Sabem amb certesa, encara que no tant com voldríem els problemes patològics derivats del dèficit de micronutrients en l’alimentació i sabem que moltes de les patologies per dèficits lleugers són reversibles, però no tenim clar els efectes d’un dèficit lleuger permanent a llarg termini.

Així doncs, els micronutrients guareixen quan el que fan és compensar un dèficit. El que no fan, o aixó sembla demostrar la literatura científica i també és la meva opinió, és millorar la salut quan una persona ja té al seu organisme la quantitat necessària i en pren diàriament l’adequada.

L’excés de micronutrients no té un efecte positiu sobre l’organisme. El gran problema, com deia abans, és que realment no sabem quina és la quantitat diària necessària ni les concentracions òptimes. La meva experiència és que les concentracions “adequades” estan més a prop de límit superior o per sobre del que indiquen les anàlisis clíniques com a rang de normalitat que del límit inferior. Això en el cas que ens ho indiquin.

Consells? Jo no m’atreveixo a donar-los. Si que podem dir que una persona jove, ben alimentada, amb fruites i hortalisses madures de qualitat (locals, no de magatzem frigorífic agafades verdes i madurades “en captivitat”), productes integrals, bon oli, fruits secs, ous, formatges llevat i, si no és vegetarià, alguna carn i peix de qualitat no hauria de tenir cap dèficit. Les dietes rares, les miraculoses, poden provocar dèficits.

Les persones més grans, quan redueixen la quantitat que ingerien de joves, haurien de controlar els micronutrients que prenen. Segurament, a partir d’una certa edat es fa inevitable prendre suplements.

Insistint en la resposta al títol. Els micronutrients no crec que curin res. La mancança ens fa caure malalts i ens predisposa a inflamacions subcròniques i a no ser capaços de respondre a las situacions de risc. COVID-19 seria un exemple. Dubto que les persones amb una micronutrició adequada hagin patit la malaltia. Segurament tampoc agafen la grip ni es refreden o ho fan molt lleument.

Els consells que ens avisen que cal compensar el dèficit de micronutrients es confonen amb una actuació com a fàrmac, que no ho són. També alguns productes publicitaris ens enganyen.

Enric I. Canela

Fa mesos que vinc parlant del sistema immune i la seva relació amb la resistència a contreure la COVID-19, és a dir la capacitat de l’organisme a eliminar el SARS-CoV-2. Poc a poc, cada dia se’n parla més. Em manquen veus de referència i, especialment, prescriptors polítics fent èmfasi en tot allò que ens ha de fer més resistents davant la malaltia i deixant-se de prohibicions inútils.

Avui he llegit un magnífic article al diari ARA. Es titula L’envelliment del sistema immunitari agreuja el covid-19 en la gent gran. Hauria de ser la COVID-19. Una traducció d’un article de Veronique Greenwood, periodista científica del New York Times.

També he llegit a Valiaweb un article que recull les opinions de dos immunòlegs. Es tracta de Podem reforçar el nostre sistema immunitari?

Cal llegir-los i saber interpretar-los. El primer diu clarament que el sistema immune envelleix i que això ens fa molt més susceptibles a la malaltia.

El segon és molt clar. Diu que no hi ha suplements que permetin enfortir el sistema immune. Aquesta afirmació, que al meu parer és certa, s’ha de tractar amb cura. El suplements o les dietes no reforcen el sistema immune. El que passa és que les dietes inadequades o la manca de micronutrients deterioren el sistema immune.

El que és necessari és prendre suficients micronutrients, especialment la vitamina D, per evitar aquest deteriorament. Existeix una demostrada correlació entre el dèficit de vitamina D i incidència de malalties respiratòries, també la COVID-19.

La segona cosa que cal tenir present és que la quantitat de vitamina D que requereix una persona adulta és superior a la clàssicament recomanada. Avui sabem que es requereix una quantitat més elevada.

La lectura d’aquest segona article s’ha de fer amb precaució. Les recomanacions sobre estil de vida, esport, etc. són evidents. El que seria erroni seria deduir que la micronutrició no és cabdal. La majoria de la gent gran, amb un sistema immune més feble, té una micronutrició dolenta i sí que hauria de prendre suplements.

Enric I. Canela

Era el 12 d’abril que escrivia Elucubracions sobre la vitamina D i la COVID-19. Acabava aquell article dient:

Té sentit avui intentar defensar-se del virus amb vitamina D? Jo crec que no, anem una mica tard, però si crec que paga la pena preparar el futur. Seria bo disposar periòdicament de la informació del nostre estatus de vitamina D, amb la corresponent analítica, prendre suficient sol. No cal torrar-se. Una estoneta cada dia. I si cal, especialment a l’hivern, prendre aliments rics en vitamina D o algun suplement. Possiblement vagi bé en el futur.

Si no ajuda a no emmalaltir de COVID-19, segur que anirà bé per altres coses.”

Avui a Diario Médico he llegit l’article Calcifediol, metabolito de la vitamina D, muestra eficacia en Covid-19. El calcifediol es forma al fetge a partir de la vitamina D. El calcifediol viatja per la sang i al ronyó, quan ho requerim, es transforma en calcitriol, que és producte actiu. L’objectiu de la vitamina D és convertir-se en calcitriol quan el necessitem. El calcifediol és el producte que ens miren en les anàlisis clíniques. Es veu que administrar aquet metabòlit evita que la malaltia s’agreugi i no cal que els malalts vagin a la UCI.

Del mateix article he tret la informació per llegir The link between vitamin D deficiency and Covid-19 in a large population. Un article fet a Jerusalem. En aquest article s’estudia la correlació entre la vitamina D de ciutadans d’Israel de diferents llocs, centenars de milers de persones, i el contagi per SARS-CoV-2. Les conclusions van ser molt clares. Alt estatus de vitamina D, poc risc d’emmalaltir.

La meva opinió és que el contagi devia existir, però els contagiats devien ser asimptomàtics.

En tot cas, una confirmació més del que ja vèiem a l’abril. La desgràcia és que aquests brillants cervells que regeixen els nostres destins no van fer cas de les evidències científiques que alguns intentàvem assenyalar i no van recomanar a la gent que prengués la vitamina D3. Clar que els nostres governants no ens han recomanat beure lleixiu, com passa a EUA. Sempre hi ha qui està pitjor.

Enric I. Canela

Arran de la presència del SARS-CoV-2 i la malaltia que provoca, la COVID-19, he llegit més coses de les que són habitual sobre alguns micronutrients, entre ells el zinc i sobre com ens pot ajudar a lluitar contra aquest virus. Del zinc se n’ha parlat bastant al llarg dels darrers anys i se l’ha promogut com a suplement alimentós per combatre els refredats. Vejam que en sabem i que crec que hi ha sobre això.

Primer de tot, què és el zinc? Com tothom ja sap, el zinc és un metall que s’utilitza molt, però que ens sembla que el veiem poc. El tenim en algunes aliatges, com l’alpaca i el llautó i, sobretot, està recobrint molts cables d’acer, acer galvanitzat, per evitar que s’oxidin. Antigament els filferros d’estendre la roba eren d’aquest material. En forma d’òxid de zinc, pólvores blanques, es fa servir com a additiu en productes tan diversos com pintures o cremes farmacèutiques.

A l’organisme tenim zinc, però no està en la forma metàl·lica, està oxidat, parlem de zinc, però més exactament hauríem de dir ió zinc. Tenim una quantitat relativament elevada d’aquest ió a l’interior de les nostres cèl·lules, és l’ió metàl·lic més abundant dins la cèl·lula després dels ions potassi i magnesi.

Com sabem, els ions metàl·lics no els podem fabricar, els hem d’ingerir amb la dieta. Cada dia en perdem, per vies diferents, femta, orina i suor, i cada dia hem d’aportar-ne.

Com podem prendre’n? Les ostres són l’aliment més ric, de 10 a 20 vegades més de l’aliment que segueix. En general les vísceres animals en tenen bastant, però són quantitats comparables amb les d’altres aliments. Els crustacis en general són una bona font, però la millor alternativa a les ostres són el germen de blat, les pipes de meló, síndria, carabassa i gira-sol. Les mantegues de cacauet i sèsam, el tahín. El tofu, els ous i el formatge són relativament rics en zinc. Hi ha molts cereals d’esmorzar enriquits. Són molt pobres en zinc les hortalisses i les fruites. Els que s’alimentin bàsicament d’amanides i verdures poden patir un dèficit.

Per a què serveix el zinc? El tenim en més de 200 enzims formant part de la seva estructura i sense zinc no funcionen. Un dels enzims que en té és l’alcohol deshidrogenasa, que elimina l’etanol de l’organisme. Un altre enzim és la superòxid dismutasa tant la intracel·lular com la plasmàtica. Aquest enzim, que es coneix com a SOD Zn/Cu, juntament amb un similar, la superòxid dismutasa mitocondrial, SOD Mn, tenen com a funció eliminar l’anió superòxid.

L’anió superòxid és una espècie d’oxigen reactiu que es produeix a partir de l’oxigen quan respirem. El produïm en gran quantitat. És una espècia química que si no s’elimina provoca grans danys a l’organisme, és l’estrès oxidatiu. De fet respirar ens mata. Envellim per oxidació. La SOD serveix per defensar-nos de l’oxidació. A l’organisme es forma l’anió superòxid per moltes causes altres que la respiració, una és per la fagocitosi, quan s’eliminen patògens. Està clar que el zinc, formant part de la SOD, és essencial per eliminar espècies nocives.

El zinc té moltes altres funcions formant part de centenars de proteïnes. Una destacable és que permet la formació d’unes estructures proteiques que es denominen dits de zinc i que serveixen per a què el DNA pugui codificar proteïnes. La manca de zinc comporta molts problemes: retard en el creixement, retard en el desenvolupament sexual, susceptibilitat a infeccions, pèrdua de la gana i letargia mental.

Hi ha les “zinc-finger antiviral protein (ZAP)” que, com el seu nom indica, contenen zinc i eviten la replicació dels virus. Hi ha resultats que mostren que els interferons que es produeixen contra els SARS-CoV-2 indueixen la producció de ZAP i ajuden a eliminar el virus.

Finalment, sabem que el tim produeix una sèrie d’hormones, la timulina, la timosina, la timopentina i el factor humoral de tim, que participen en la regulació de la transformació i selecció de les cèl·lules immunes, i també sintetitza hormones similars a les altres glàndules endocrines com la melatonina, els neuropèptids i insulina, que són transportades per les cèl·lules immunes als llocs on són necessàries. Desgraciadament, el tim envelleix i deixa de produir la quantitat necessària d’aquestes hormones. El tim és el marcapassos del nostre sistema immune i per tant de la nostra capacitat de defensar-nos dels agents patògens.

La timulina és una petita proteïna que requereix zinc. Quan manca zinc i manca timulina activa hi ha una disminució de l’activitat de les cèl·lules assassines naturals (NK, natural killers) i de les cèl·lules T citotòxiques. El resultat és una incapacitat del sistema immune d’actuar correctament i eliminar cèl·lules infectades.

El sistema immune és altament depenent de zinc. De fet, hi ha molt resultats que mostren que suplements de zinc ajuden a combatre malalties comuns com ara el refredat. Hi ha autors que discuteixen aquests resultats, però el que no és discutible és que si manca zinc, les defenses decauen ràpidament.

Com sempre dic: la micronutrició adequada és la clau d’una vida saludable.

Un consell per acabar: si preneu suplements, no ho feu de qualsevol forma. Els ions metàl·lics com ara calci, magnesi, ferro, zinc, coure, s’interfereixen i competeixen per passar de l’intestí prim a la sang. Normalment la quantitat de calci o magnesi que es pren és molt alta comparada amb la d’altres ions metàl·lics, millor sempre prendre’ls en moments diferents que altres suplements. També, el ferro, el zinc i el coure s’assimilen millor acompanyats de cisteïna. Recomano prendre’ls amb acetilcisteïna i separats dels àpats i, si voleu, amb un suc de taronja. Els aprofitareu millor.

Enric I. Canela

No faré cap revisió exhaustiva de la informació que anem tenint sobre el comportament del SARS-CoV-2 i la situació sociosanitària que patim a Catalunya. El meu objectiu en aquest escrit n’és un altre. Si que, però, com a introducció uns pocs comentaris.

En un article de fa uns dies que vol analitzar per què a Espanya s’han disparat els casos de COVID-19 però no la mortalitat, Alberto García-Basteiro, investigador ISGlobal, diu, entre altres coses que “sembla que l’ús de les mascaretes a l’aire lliure potser que tingui menys impacte de l’esperat”. Qui ho esperava?

Un altre article recent diu que el contagi col·lectiu en un autobús de Xina confirma que el virus es transmet per l’aire. Hi havia una persona infectada i l’aire no es renovava, senzillament es refrigerava. El contagiats van ser 24 dels 68 que hi viatjaven a l’autobús. Les persones que estaven a portes i finestres no es van contagiar. La ventilació!

Sembla que la tossuda realitat apunta a què les mascaretes a l’aire lliure no serveixen per a res. M’atreveixo a dir que els distanciaments de les taules a les terrasses dels bars no fan altre cosa que ensorrar l’economia dels afectats. Altra cosa és si tots beuen del mateix got, però això no té a veure amb la distància,

L’article Crise de la Covid-19: la tyrannie du risque zero acaba amb el paràgraf: Ce qu’on attend des dirigeants en démocratie, ce n’est pas de céder à l’hystérie du risque zéro, qui s’apparente à l’univers carcéral mortifère d’Howard Hughes, mais de nous proposer à large discussion démocratique quel risque est acceptable, et sous quelles modalités ? Le risque ne disparaîtra jamais : il s’agit à présent de vivre avec, de l’accepter et de le défier, avant que lui-même ne se joue de nous.

Fa uns dies The Harvard T.H. Chan School of Public Health va publicar: “Guía en 5 pasos para medir la tasa de renovación de aire en aules“. La preocupació de tots els que han aprés a aplicar la lògica sobre les dades existents està en la ventilació. La ventilació cal mesurar-la correctament i aquest article ens explica com. Fer-ho en tots els locals i homologar-los ens donaria seguretat: a usuaris i prestadors de serveis. Potser els governs haurien de treballar aquesta línia.

Llegia en algun lloc, no recordo quin, un comentari que deia que si podies olorar el fum del tabac, el local no està prou ben ventilat. Podria ser, però no es pot inferir que l’olor impliqui contagi. Pràcticament tothom ha sentit parlar de l’àcid sulfhídric i si no el coneix, li recordaré que és una substància que fa una forta olor a ous podrits, bombes fètides. Doncs bé, aquest àcid és un gas tòxic, més que l’àcid cianhídric, que es feia servir a les cambres de gas a les execucions. Si un sent l’olor, que no pateixi, la concentració que som capaços d’olorar és innòcua. Si olorem cianhídric, olor a ametlles amargues, fugim, estem amb risc. Fa molta menys olor. El problema sempre és de concentració. Detectar el virus a 15 m de l’emissor és probable, que la càrrega vírica ens afecti, pràcticament nul·la. Això si, podem agafar el virus introduir-lo en una cèl·lula i veure que és viable. D’això a la infecció…

Com ja he posat de manifest alguna vegada, jo no crec que s’erradiqui el SARS-CoV-2 i, per tant la COVID-19 serà una malaltia endèmica, com ho són la grip i ho són els diversos tipus de refredat.

El que hem de fer és aprendre a conviure amb un nou patogen infectant la població. No només és això. Parlant d’economia, algú deia que la situació creada per aquest virus és conjuntural, que passarà i tornarem a una certa normalitat. Jo no ho veig així. Aquesta pandèmia ens ha de fer veure dues coses: 1) que el SARS-CoV-2 seguirà amb nosaltres, i 2) que poden venir altres virus que amb letalitats i capacitats de contagi diferents, més o menys perillosos. Tot això ens ha de fer organitzar de manera diferent sense caure en la “tirania del risc zero” que sembla que formi part del llibre d’oracions dels nostres dirigents.

No soc de cap manera anti-vacunes, però no tinc massa fe en les que es puguin obtenir contra aquest virus siguin la solució, encara que podran reduir la seva incidència. Tant de bo m’equivoqui, però si la vacunació es similar a la de la grip, seguirem tenint un problema, menor, però un problema. Molts passaran la malaltia i alguns moriran, com passa amb la grip.

Per altra banda hem de ser conscients que moltes persones grans o menys grans tenen la síndrome de fragilitat i són immunosenescents no respondran del tot bé a la vacuna i seguiran sent relativament vulnerables. Segueixo escoltant i veient campanyes de prevenció basades en l’aïllament de l’individu i la neteja de mans, mentre que no en veig encara cap que procuri per la immunoresistència de l’individu. A banda d’evitar comportaments de risc, la millor manera de protegir-se i protegir la col·lectivitat és tenir un sistema de defenses potent.

Malauradament el sistema immune, en nostre sistema de defensa interna, és complex. Jo no en sé prou, però si que hi ha coses senzilles que convé divulgar.

La primera cosa que convé saber és que l’envelliment està associat a tot un seguit de canvis en el sistema immune de l’individu. Aquests canvis es tradueixen en una desregulació del sistema immune, cosa que comporta una capacitat de resposta menor, tant la resposta innata com l’adquirida i també la seva coordinació. Aquesta menor capacitat de resposta del sistema immune comporta més malalties, càncers, infeccions, immunodeficiències i, en última instància, més mortalitat.

L’envelliment del sistema immune té a veure amb el del tim i hi ha teràpies experimentals de millora. Possiblement en uns anys veiem la seva aplicació. Tot i que aquests canvis estan associats a l’envelliment, no necessàriament ho estan a l’edat cronològica. El sistema immune té una edat pròpia, que pot ser més alta o més baixa que la cronològica.

Sembla que hi ha tota una bateria d’indicadors, paràmetres clínics, que ens permetrien conèixer aquesta edat del sistema immune. Són canvis en la fórmula de les cèl·lules blanques de la sang i la concentració d’algunes quimiocines. Tot això, encara que no forma part dels protocols habituals de les anàlisis clíniques, podrien ser incorporats juntament amb la determinació de la concentració d’algunes vitamines i minerals. Seria bo determinar bé quins són els perfils més vulnerables. Ni l’edat per sé ni una sola malaltia crònica podrien donar-nos una explicació suficient. S’estan fent milers de PCR. Podrien acompanyar-se d’altres determinacions clíniques que ens donarien informació més completa. Seria car, però mai tant com tancar l’economia del país.

Recordaré que moltes persones, especialment quan superen la meitat de la vida, tenen tendència a menjar menys i a tenir una dieta pobre en micronutrients. Els canvis dietètics, especialment en la micronutrició, són essencials per mantenir un sistema immune jove.

Reivindico polítiques actives en la prevenció, que vagin més enllà de les prohibicions sense base científica sòlida.

Controvertit oli de coco


Enric I. Canela

El tema del greix en l’alimentació és controvertit. De fa més de 40 anys està subjecte a polèmiques i recomanacions per evitar-los. Els greixos saturats han estat demonitzats amb l’acusació de ser un dels principals factors que contribueixen a les malalties cardiovasculars.

El raonament lògic emprat va ser: Els greixos saturats fan augmentar el colesterol plasmàtic, el colesterol eleva el risc de patir malalties cardiovasculars, ergo cal evitar els greixos saturats. Podem afegir-hi: l’oli de coco conté principalment àcid làuric, l’àcid làuric és saturat, ergo l’oli de coco no és saludable.

Hi ha, però, dos consideracions a fer. La primera és que el colesterol plasmàtic està format per motes fraccions diferents i cadascuna es comporta de diferent forma en el nostre organisme. La segona és que no hi ha cap evidència que els greixos saturats incrementin el risc de patir malalties cardiovasculars ni que afectin la mortalitat. Si que hi ha evidències de què augmenten el colesterol circulant. Hi ha moltes meta-anàlisis fetes amb resultats contradictoris. Unes ens diuen que ingerir greixos saturats és beneficiós i altres el contrari.

Sempre és bo recordar que la llet materna és molt rica en greixos saturats.

L’aterosclerosi és el resultat del dipòsit de diferents substàncies a l’endoteli, una d’elles el colesterol. Aquest dipòsit el provoquen les LDL-colesterol petites, denses i oxidades. Les partícules d’LDL-colesterol són diverses i segons la dieta i el metabolisme individual predominen les més grans o les més petites. Tenir moltes partícules LDL, si són grans i poc denses, no indica risc de malaltia cardiovascular. Tenir el colesterol elevat requereix observació però no necessàriament tractament.

Les partícules LDL-colesterol petites i denses acostumen a ser la conseqüència d’una elevada síntesi de triglicèrids a causa d’una dieta rica en hidrats de carboni. El resultat serà una concentració elevada de triglicèrids i una alta relació triglicèrids : HDL-colesterol. Si a sobre es prenen greixos que s’oxidin fàcilment, ja tenim el còctel perfecte. Sempre el podem millorar, però. Només cal que fem servir olis refinats, olis que hagin estat “purificats” amb extracció amb dissolvents orgànics. Segurament observarem cofois que LDL-colesterol baixa, però si anem més enllà veurem que la relació triglicèrids : HDL-colesterol augmenta. Mala cosa. Partícules d’LDL-colesterol petites i denses i a més oxidables.

Serà molt millor prendre un altre tipus d’oli. El d’oliva és bona cosa. Molt neutre pel que fa al colesterol. Una elecció més exòtica, però també saludable és l’oli de coco. Algú es posarà les mans al cap: “greixos saturats”, anatema!

Oli de coco que no estigui refinat, altrament malament. Com he comentat, en aquet oli hi trobarem àcid làuric, de 12 àtoms de carboni. Un àcid que viatjarà en part directament al fetge per la vena porta unit a l’albúmina, combustible alternatiu als hidrats de carboni. També el colesterol es veurà afectat. El colesterol total augmentarà i la relació triglicèrids : HDL-colesterol baixarà amb el conseqüent augment de les partícules d’LDL-colesterol gran i lleugeres, que no es podran oxidar fàcilment. Els àcids grassos saturats no s’oxiden. Tampoc podran penetrar a l’endoteli. Tindrem “colesterol”, però no risc d’aterosclerosi. El perfil lipídic després dels àpats serà bo. Si més no això és el que diuen els estudis fets fins ara.

Jo seguiré amb el meu oli d’oliva verge extret en fred, m’encanta.

Enric I. Canela

Cada dia que passa augmenta la improvisació sobre com combatre la pandèmia generada pel SARS-Cov-2. Massa decisions basades en ximpleries i en titulars de diaris. Sembla que els governs estiguin assessorats per tertulians, amb tot el respecte per a ells i elles. Finalment els tertulians opinen dels que els demanen, com jo podria opinar sobre òpera, futbols o macramé. La primera m’agrada i les altres no massa, de cap en soc expert, però per opinar que no quedi. Altra cosa és que de les meves opinions es faci norma.

Qualsevol decisió en el camp de la ciència té un grau d’incertesa, fem experiments i veiem uns resultats, el que també fem és buscar tota la informació existent, en diem “fer bibliografia”, contrastar-la i definir que farem després. Ens equivoquem i encertem. La prova i l’error són part del procés d’avenç científic. El que no fem o no hauríem de fer és ignorar la informació prèvia, encara que sigui d’una altra disciplina. Un químic, per citar la meva formació, no inventa les equacions diferencials, les aplica.

Sovint el polític no acaba de saber trobar els seus assessors i, si els té, pren massa decisions basant-se en titulars de premsa.

Ara em vull referir a Un estudio aporta nuevos indicios de una posible transmisión del virus por el aire. Val a dir que la notícia està ben tractada a La Vanguardia, no en altres diaris en els que l’he vist. Els científics determinen que en una habitació en la que es canvia l’aire 6 vegades per hora, es troba aerosols amb el virus en concentració suficient per contagiar a 5 m del punt d’emissió, un malalt. El treball original és Viable SARS-CoV-2 in the air of a hospital room with COVID-19 patient.

Poso com a contrapunt, article How safe is air travel? del MITMedical. Als avions l’aire es canvia completament cada 2 – 4 minuts. Els estudis mostren que és altament improbable que un passatger infectat contagiï a un altre separat un seien o una fila. Tot això sense mascareta. Un estudi rigorós mostra que, amb mascareta, tenim una possibilitat de 1/4.300 de contagiar-nos de Covid-19 en un vol complet de 2 hores, és a dir, que aproximadament 1 de cada 4.300 passatgers, de mitjana. Les probabilitats de contraure el virus són aproximadament la meitat, 1/7.700, si les companyies aèries deixen un seient intermedi buit. L’autor indica que la probabilitat de morir a causa del virus és inferior a la de morir per accident aeri.

Un altre estudi que m’ha agradat molt és Probability of aerosol transmission of SARS-CoV-2. La conclusió dels autors és que en espais reduïts els aerosols no són una forma eficient de contagi i que, probablement, siguin gotes més grans, amb uns 500 virus per gota. Els aerosols en tenen molts menys. Tanmateix, opinen els autors, és probable que quan l’aerosol sigui expulsat per la tos, cantar, parlar… en entorns amb mala ventilació puguin ser responsables del contagi. També fumar o xiular. Ara que alguns van contra el fum del tabac, sense cap base científica, s’ha de considerar que qualsevol expiració expulsa aerosols, quan més tancats estiguin els llavis i amb més força surti l’aire, més concentrats hi sortiran i més lluny hi arribaran.

Hem descobert la sopa d’all. La conclusió de tot plegat és que, malgrat algunes incerteses, la ventilació és la clau. M’agradaria tenir la informació de quines són les hipòtesis dels diferents contagis. Dubto que en trobem algun ens espais oberts. Ara tanquen els llocs d’oci, acabaran creant un problema d’ordre públic amb tanta amenaça i prohibició. Seria molt més fàcil, mentre no s’habiliten els espais millor, permetre les discoteques a l’aire lliure, som a l’estiu. Els contactes es produeixen igual, però en altres llocs.

Com això del fum del tabac. He sentit i llegit un munt del que a mi em semblen ximpleries. Perfectament comprovat que els fumadors tenen més problemes si emmalalteixen de la COVID-19. També que els fumadors infectats expulsen aerosols amb virus i les substàncies pròpies del tabac. Els fumadors infectats quan no fumen expulsen igualment aerosols amb virus. Probablement el problema sigui la proximitat en espais tancats amb un fumador infectat que parli, xiuli, canti o fumi.

Crec que caldria formular una nova prohibició. Seria una cosa com: “Es prohibeix xiular en espais a l’aire lliure quan no es pugui garantir la distància interpersonal mínima de 2 m”.

Insistiré. La feina de les administracions seria la d’aconseguir que tots els espais on hagin de conviure per treballar, estudiar o lleure estigués eficaçment ventilat. Evidentment sense deixar de fer controls i rastreigs.

Altra tasca, potenciar el sistema immune de la població, en primera instància: vitamina D3. Si no es fa, patirem.

Enric I. Canela

En el meu darrer escrit (Les sardines, l’aspirina, els espinacs, el bitxo i la COVID-19) vaig parlar de la relació existent entre l’alteració de la relació triglicèrids : HDL-colesterol. L’augment de la concentració de triglicèrids i la disminució de l’HDL-colesterol és una característica de la COVID-19 simptomàtica i amb tendència a la gravetat. Per això sembla que formulacions com els fibrats que serveixen per reduir la hipertrigliceridèmia poden ajudar a combatre la COVID-19.

És molt possible que les persones que tinguin aquesta relació baixa tinguin menys probabilitats de cursar, en cas de contagi i de què el sistema immune no aturi el virus abans, la COVID-19 amb deteriorament greu de la funció respiratòria. En tot cas i amb independència de la COVID-19, tenir aquesta relació baixa és un bon indici de bona salut del sistema cardiovascular.

Com que sobre la variació d’aquesta relació es diuen moltes coses, moltes d’elles errònies, recordaré alguns conceptes.

Què fa pujar els triglicèrids? Contra el que es pugui pensar, només un tipus d’aliment, els carbohidrats. I si es vol considerar l’alcohol un aliment, les begudes alcohòliques. Les dietes riques en colesterol els fan pujar, però de forma molt poc significativa. Els greixos, saturats o insaturats, fan baixar la concentració sèrica de triglicèrids. Matisaré que probablement els carbohidrats d’índex glucèmic baix no tindran aquest efecte, mentre que els d’índex glucèmic baix sí. Aquesta diferenciació no està massa estudiada, però jo crec que serà així.

Si es vol reduir el nivell de triglicèrids i no es pateix algun tipus de problema genètic, la cosa és ben senzilla: reduir al mínim els hidrats de carboni, segurament refinats, i augmentar els greixos. Evidentment, aprimar-se i fer exercici, reduir el teixit adipós, va bé, però sol no és suficient.

L’altra punt és, què fa baixar al concentració d’HDL-colesterol? Què la fa pujar? La fan baixar els carbohidrats. Així, si un la té baixa, no li convenen els carbohidrats. Que la fa pujar? Els greixos saturats i els monoinsaturats són els que més hi contribueixen i amb menys proporció els poliinsaturats.

Una concentració alta d’HDL-colesterol és un indicatiu que el colesterol és eliminat eficaçment dels teixits, també dels alvèols pulmonars. Si la concentració es baixa les lipoproteïnes riques en colesterol circularan més temps i tindran més oportunitat d’oxidar-se i de provocar dipòsits.

Una concentració alta de triglicèrids ens indicarà, probablement, que les lipoproteïnes de baixa densitat són petites i denses i que es dipositaran en l’interior del teixit.

Els triglicèrids circulen en més proporció quan ingerim carbohidrats, especialment refinats i d’índex glucèmic alt, seria el cas dels sucres. Normalment aquesta condició (HDL-colesterol baix i triglicèrids alts) va acompanyada de resistència a la insulina (pre-diabetis o diabetis). La insulina és menys efectiva i no provoca l’acumulació de triglicèrids en el teixit adipós i fa que el plasma estigui enriquit en aquestes substàncies.

La conclusió que podríem treure, sense aprofundir més en el metabolisme, és que els triglicèrids alts o la condició diabètica afavoriran els dipòsits aterogènics.

Ambdues condicions seran favorables a danys pulmonars en cas de l’atac del SARS-CoV-2. Ja sabeu que triglicèrids i obesitat van junts. Ara penseu en quines són les persones que tenen més risc de patir una COVID-19 greu.

Segurament tenir els triglicèrids baixos i una relació triglicèrids : HDL-colesterol baixa ens protegirà d’una COVID-19 greu. Ja sabeu, pocs dolços.

Enric I. Canela

Sabem que en els pocs casos en què la COVID-19 es manifesta amb una certa gravetat hi ha una “tempesta de citocines” que provoca una dislipoproteinèmia inflamatòria. Les seves característiques són: una concentració baixa d’HDL-colesterol (el que en diem “bo”) i LDL-colesterol (el dit “dolent”), una concentració alta de triglicèrids, un gran nombre de lipoproteïnes oxidades, i un perfil anormal de les fraccions proteiques que formen les lipoproteïnes. La severitat de la malaltia es correlaciona amb el grau d’hipolipidèmia, és a dir la disminució de la concentració de colesterol, una concentració anormalment baixa.

La principal condició per al dipòsit lipídic que condueix a l’aterosclerosi, amb el conseqüent estretament dels vasos sanguinis, és una concentració baixa d’HDL-C i alta de triglicèrids, molt més que el colesterol – LDL alt. Seria el fenotip aterogènic. Un canvi en aquesta línia, derivat de l’acció de SARS-CoV-2, condueix a l’estretament dels capil·lars dels alvèols pulmonars i a un greu deteriorament respiratori.

En condicions normals, la inflamació és un procés que s’inicia amb l’arribada d’unes substàncies inflamatòries, destaquen les oxilipines inflamatòries, i un cop la inflamació ha fet la seva funció, que és col·laborar a eliminar l’agent estrany, les substàncies resolutòries de la inflamació (les oxilipines resolutòries de la inflamació – SPM) redueixen la inflamació. En un sistema alterat com el que apareix en la COVID-19 greu això no passa i la inflamació no es redueix.

Les oxilipines són uns substàncies que el organisme produeix a partir dels àcids grassos poliinsaturats i les oxilipines resolutòries de la inflamació deriven dels àcids grassos poliinsaturats omega-3. Una dieta pobre en aquests àcids grassos afavoreix la manca de resposta antiinflamatòria. Una dieta rica en àcids grassos poliinsaturats omega-6 i pobre en àcids grassos omega-3 afavoreix la inflamació. Les sardines, els seitons i les arengades en són una bona font.

Una primera conclusió podria ser que una nutrició rica en àcids grassos omega-3 ens mantindrà en millors condicions per afrontar la defensa contra les inflamacions i també contra la inflamació que provoca el virus.

També sabem que l’aspirina és un fàrmac antiinflamatori que té una propietat única: a més d’inhibir la ciclooxigenasa 1 i reduir el dolor i la inflamació, com fan tots els antiinflamatoris no esteroidals (acetominofen o paracetamol, ibuprofen, etc.) modifica l’estructura de la ciclooxigenasa 2 i això fa que aquest enzim produeixi una oxilipina (una AT-lipoxina) que té propietats anticoagulants. L’aspirina ens van força bé. És un medicament barat i menystingut, però amb propietats extraordinàries.

La inflamació exagerada i contínua condueix a uns dipòsits de greix i en els alvèols pulmonars alteren la funció respiratòria. Si el malalt té problemes circulatoris i dèficit de vitamina K2 el risc de coagulopatia i embòlia pulmonar és molt gran. Bledes i espinacs són una bona font d’aquesta vitamina.

La inflamació desbocada és la conseqüència d’una excessiva resposta del sistema immune. És a dir, l’origen és el mal funcionament del sistema immune. En general, els medicament que es donen o ens puguin donar per combatre aquesta infecció no van dirigides a millorar el funcionament del sistema immune, tret de les vacunes, que a hores d’ara no existeixen. Alguns intenten col·laborar amb el sistema immune per eliminar el virus i altres lluiten contra els efectes provocats pel virus mentre que el sistema immune o altres medicaments poc a poc van actuant per eliminar el virus.

El mecanisme natural per reduir els triglicèrids i augmentar el colesterol – HDL és l’activació d’uns receptors que es denominen PPAR-α. Això ho saben molt bé els metges que per fer-ho recepten uns medicaments que es denominen fibrats. Fa uns dies uns investigadors israelians han publicat un estudi (The SARS-CoV-2 Transcriptional Metabolic Signature in Lung Epithelium) en els que suggereixen que el tractament amb fenofibrat, un dels fibrats més comercialitzats, podria reduir en pocs dies els dipòsits lipídics i restaurar la funcionalitat alveolar.

Sabem de fa temps que algunes substàncies de les pebroteres van molt bé per reduir els triglicèrids i combatre l’obesitat. Els pebrots picants són excel·lents. El bitxo conté capsaïcina, que a banda de ser un analgèsic aplicat de forma tòpica, s’uneix als PPAR-α i és un fort agonista, com els fibrats, capaç d’activar la reducció de triglicèrids i augmentar el colesterol-HDL. En general els picants van força bé. Segurament si aquestes substàncies fossin habituals a la dieta, el nombre de diabètics, ateroscleròtics i obesos seria menor.

De cap manera tot això evitarà que ens contagiem la COVID-19, però aquí tenim alguns suports per a una bona salut. La cultura nutricional no ens farà immunes a la malaltia, però ens pot ajudar a viure amb un sistema immune millor i més sans.

Next »