El sol, el menjar i la salut


Enric I. Canela

Fa un parell de mesos es va publicar un article en International Journal of Cancer (Effect of mistimed eating patterns on breast and prostate cancer risk (MCC‐Spain Study) ) en el que es va avaluar la possible relació entre patrons de sopar i dormir i els càncer de pròstata i pit.

Els resultats van posar de manifest que si se sopa abans de les 9 i/o s’espera un mínim de dues hores després de sopar per anar al llit, la probabilitat de patir aquestes malalties disminueix un 20%. Un resum d’aquest treball es pot trobar a Cenar temprano se asocia con menos riesgo de cánceres de mama y de pròstata.

Fa ja molt que se sap que no tenir en compte els ritmes circadiaris per alimentar-se i dormir comporta problemes de salut, però en aquest cas es demostra la correlació amb el càncer.

Sabem perfectament que els animals de ritme diürn tenim un patró de secreció d’algunes hormones adaptat a estar en alerta durant el dia i dormir per la nit. Estem adaptats a mobilitzar-nos, nosaltres i els nostres neurotransmissors, segons marquin els ritmes de llum i foscor.

A final de l’any passat es va publicar un molt bon resum titulat Does Eating Before Bed Lead to Weight Gain and Negative Metabolic Changes?. En aquest excel·lent article, l’autor analitza els efectes de menjar abans d’anar a dormir.

Jo només diré que la insulina, que tots coneixeu bé i que tants problemes causa quan manca, va de baixa amb la caiguda del sol. Segueix un ritme de secreció diürn associat a la ingesta de glucosa. Prendre glucosa al vespre no és gens recomanable. Problemes de salut i adquisició de greix.

Ara que s’està discutint a la comissió europea sobre els canvis d’hora dues vegades a l’any i la quasi decisió de suprimir aquestes modificacions de rellotges i també, en el nostre cas, de quin fus horari ens convé més, hauríem de tenir present que l’inici de la nostra activitat no hauria de produir-se abans de la sortida del sol, que hauríem de dinar quan el sol està al zenit i sopar abans que la llum desaparegui del tot.

Jo soc partidari de seguir l’hora solar i educar la població per dormir una mica més, però no es tan important l’hora que marqui el rellotge com l’adequació dels nostres hàbits al sol.

Per exemple, a quina hora hauríem de dinar demà? Seria ideal entre dues i 2/4 de tres, que seria el migdia ja portem dues hores de diferència amb el sol. Quan arribi l’hivern ja serà diferent, aleshores hauríem de dinar entre la una i 2/4 de dues. Si anéssim a l’hora solar, hauríem de dinar entre les dotze i 2/4 de d’una.

Segurament trobarem vells pagesos que ens explicaran quins horaris seguien els seus pares abans de la guerra civil.

Si mirem els diferents països veurem una certa adaptació als seus costums i el sol. Ara tenim l’hora alemanya, no m’agrada, però no passa res, però ens convé menjar a hores diferents.

Font de la imatge

La llet indultada


Enric I. Canela

Coincidint amb la Diada apareixia a la revista The Lancet l’article: “Association of dairy intake with cardiovascular disease and mortality in 21 countries from five continents (PURE): a prospective cohort study”. Van estudiar durant més de 9 anys el comportament de més de 136.000 persones.

Les conclusions del treball són que el consum de llet està associat a un menor risc de mortalitat i de les principals malalties cardiovasculars en una variada cohort multinacional.

No entraré a resumir el treball ja que hi ha un magnífic resum La leche, beneficiosa para la salud cardiovascular a Madri+d, però si que faré algun comentari lacti.

La llet sencera de vaca és un aliment que conté aproximadament 5,3 g de lactosa, 3,3 g de greix i 3,2 g de proteïna per cada 100 g. Més de la meitat del greix és saturat. Té un elevat contingut amb àcid palmític i àcid oleic.

La llet de vaca és diferent de la de cabra i més encara de la humana. La llet és un aliment que la natura ha dissenyat per alimentar els nadons dels mamífers i quan els animals, entre ells els humans, deixen d’alimentar-se amb llet poden perdre la capacitat de digerir el sucre principal de la llet, la lactosa. Es diu que l’individu pateix intolerància la lactosa. Com que no la pot digerir, arriba intacta a posar-se en contacte amb la microbiota i els microorganismes del còlon la metabolitzen de forma explosiva, cosa que causa gasos i moltes molèsties. Una part de la població és intolerant i en aquest cas han de prescindir de la llet.

La llet de vaca té algunes proteïnes que provoquen al·lèrgies en persones sensibles i no conté pràcticament oligosacàrids, a diferència de la humana que en té molts.

És un bon aliment per a nosaltres? Si no som intolerants a la lactosa i no tenim al·lèrgies, podríem dir que sí, tot i que no estic segur que a la llarga provoqui algun problema a l’intestí prim i això ajudi a tenir determinades inflamacions cròniques.

De totes formes, la llet, com altres molts aliments amb greix, ha esta criminalitzada perquè conté greixos saturats. Una criminalització estúpida, com ho és criminalitzar els greixos saturats i l’àcid palmític abundant en ells.

Ara estudis científics exhaustius ens diuen que la llet sencera és saludable i evita malalties cardiovasculars. Sorpresa! Per a mi cap.

Molta gent, amant de la llet, l’ha deixat de prendre per consells mèdics i dietètics equivocats i l’ha canviat per llets sense greix, aigualides o per substituts vegetals. No aconsello res al respecte. A mi no em prova la llet, sóc mig intolerant, i no m’agrada. Crec que provoca algunes al·lèrgies, no en prenc fa uns quants decennis però no la criminalitzo.

Si us agrada la llet i en voleu prendre, deixeu-vos d’històries, llet sencera, amb el seu greix i si pot ser ben fresca de vaca ben alimentada al Pirineu millor, que així ajudareu a la pagesia. La bulliu i endavant.

La figura és de Rapid test for detection of A2 type cow milk at farm level.

Enric I. Canela

La setmana passada, diumenge, com és habitual cada segon diumenge de mes, vaig publicar a L’Econòmic un article. Es tracta de Universitat, recerca i innovació ignorades. El títol és prou clar i explícit. Lamento, com la majoria dels professionals que treballem a la universitat, que el Govern no hagi recuperat el DURSI. No anem bé, vivim de renda. La política de recerca va tenir moltes accions positives en un determinat moment i els investigadors catalans de les universitats i els centres de recerca que hi havia als anys 80 i 90 van captar bastants recursos dels plans espanyols. La política de finals dels 90 i fins la crisi ve ser positiva amb la creació de centres nous i la creixent ignorància governamental de la recerca universitària. No descriuré ara les polítiques que han anat a potenciar una determinada recerca amb un pervers mecanisme de retroalimentació que cada vegada fa més difícil mantenir-se. Recordem que la probabilitat que una molècula d’aigua passi de líquid a vapor creix conforme esclafem, augmentem l’energia del sistema. Cal, doncs, una millora del conjunt de la recerca per obtenir millor resultats, sense que això sigui obstacle per facilitar el creixement dels més competitius.

No repetiré el que vaig comentar en aquell article, però si que algun comentari, quan reivindicava el DURSI, eren les sigles de Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, no volia demanar exactament un clon d’aquell departament. Demanava Universitats, Recerca i Innovació. L’espai no donava per gaire més.

Si que aclariré el que penso sobre la situació de les polítiques d’innovació en el Govern. Tot i la titularitat de la Innovació en aquest departament que demano, la innovació, com la recerca, són transversals i les polítiques transversals que impliquin diferents departaments necessàries.

Reivindico la recuperació de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica, crec que encara existeix després d’una modificació del 2009 que la convertia en la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació amb competències diferents, que tampoc ens van portar enlloc. Un organisme moribund es va convertir en un organisme mort. Entremig va fer gimnàstica però res perquè, entre altres coses, no hi havia una veu específica en el consell executiu. Cal aquesta veu, altrament anirem a pitjor.

Reivindico la recuperació d’aquest òrgan, ben dotat, i formant part del departament responsable d’universitats i recerca. Evidentment, amb una forta implicació i participació d’Empresa.

Imatge de https://www.autodesk.com/redshift/future-robots-2017/

No empastifeu la universitat


Enric I. Canela

El meu missatge als polítics és que no empastifin la universitat com han empastifat la política amb la seva incapacitat per treure del mig tot el que està podrit. Pocs són corruptes, però molts són culpables per no actuar. El seu comportament contamina tot el que hi ha al voltant.

Els polítics al llarg de la història han evolucionat molt. Hem refereixo als polítics escollits democràticament, en cap cas als dictadors ni als que estan en la política per herència, que no cal que evolucionin, són autoritat per la gràcia de Déu (i inviolables).

El pas dels anys ha fet la política socialment menys elitista i més professional. Els polítics de fa un segle provenien de classes benestants i en general tenien una bona educació. Referint-nos als polítics catalans i espanyols, els polítics de la transició eren diversos quant a orígens, ja hi accedien aquells que no formaven part de la classe alta o mitjana – alta. Trobàvem de tots els orígens, però no eren polítics professionals i hi havia diversitat. Els currículums acadèmics tenien relativament poca importància, jo diria que cap. Jo, per la meva professió, tenia una tendència a mirar que havien estudiat, a veure si trobava químics. Els màsters encara no hi havia arribat, més enllà dels selectes màsters elitistes de sempre. Hi havia doctors, no molts però hi eren.

El pas dels anys va fer que els polítics fossin persones que pràcticament no havien fet altra cosa a la vida que romandre dins d’un partit i “progressar” sent assessors d’algú de més alt rang. No coneixien gaire cosa més que el que observaven a l’exterior del partit o del grup parlamentari. Mala cosa si el que has de fer és decidir sobre el que mai no has tocat.

Avui aquests polítics, els que no han sortit al carrer, són majoria. Com que normalment no han fet res més que romandre al partit, no tenen res més que posar al currículum que la carrera que han fet i la llista de cadires sobre les que s’han assegut en el món polític.

Apareixen els màsters en el sistema universitari espanyol. En el món no polític els graduats creuen que si no fan un màster no progressaran, les empreses s’han acostumat a mirar si tenen un màster encara que no tingui la més mínima utilitat per la feina per la que busquen la persona, etc. Hem arribat a la sobre-formació. Es demana més del que és necessari per la feina. Els graduats haurien d’esperar per fer el màster que els interessi segons necessitats professionals i no gastar temps i diners en coses mig inútils. Les coses van ara així, què hi farem.

Els polítics fan coses similars i fan cursos, alguns menors, i màsters. De vegades, aprofiten la confusió en la nomenclatura de les titulacions i l’absurda normativa espanyola per dir que tenen un màster quan és un títol propi de menor contingut. Crec que Pablo Casado va convertir un curs de 4 dies a Madrid en un postgrau a Harvard.

En algunes universitats creades de forma “curiosa” van aparèixer personatges que van voler ingressar diners fàcils aprofitant connexions polítiques. En diríem, col·loquialment i en català incorrecte, “xiringuitos”. Normalment, si cal acusar a una universitat és per manca de control dels seus dirigents i no és normal que un “xiringuito” o una mala pràctica impliqui el mateix en la resta de la universitat encara que les sospites puguin ser inevitables.

La Universitat Rey Juan Carlos (URJC) ha estat escollida paradigma del xiringuito. Estava creada a prop del poder i per ser contrapoder d’altres, quan es fa política amb les universitats, passa això. Tenim universitats “rares”.

El professorat, en general, té la dignitat mateixa que els seus companys d’altres universitats, però sempre hi ha alguns aprofitats que viuen del “xiringuito”. Caldria mecanismes de control per eliminar aquetes situacions. El problema és que el rector fa massa pactes per ser rector i normalment no fa la feina que li pertoca. Quan és una persona digna, la gran majoria, té por. No deixa de ser “primus inter pares”, el rector no és més que jo. Avui fa aquesta feina, però demà no la farà. És el model.

La llei ens ha portat a això perquè els que han fet les lleis segueixen depenen de vots i tenen por. Fer les coses bé et pot costar el càrrec, deixem-ho córrer.

Aquest és un problema. Jo tinc dubtes seriosos dels màsters i postgraus de la URJC, entre ells el de Pablo Casado. Jo crec que és un frau.

Aprofitant aquesta situació i la ignorància generalitzada, el piròman oficial del regne, el que voldria crear un ku-kux-klan a Catalunya, Albert Rivera, insulta Pedro Sánchez, sabent que diu una mentida, creant confusió al voltant de la seva tesi doctoral.

No insistiré sobre això. Avui dia saber si una tesi en espanyol ha plagiat coses en espanyol costa minuts. No hi ha cap plagi. El problema és que la ignorància de Pedro Sánchez, la mateixa que la majoria de doctorands, no és seva feina, li va fer dir que estava en una base de dades (TESEO). No, TESEO són fitxes. Qui va obrar malament va ser la Universitat Camilo José Cela que, malgrat que la tesi correspon al programa del Reial Decret del 20076, li era d’aplicació el Reial Decret del 2011 pel que fa a la publicació de la tesi en un format electrònic en obert.

El desconeixement del procediment és tan gran que avui aquest divendres, el mateix secretari general d’Universitats, José Manuel Pingarrón, ha dit que és potestat del doctorand publicar la tesi en obert. Li recomano al secretari general que és miri l’article 14 del Reial Decret 99/2011. Si més no, jo interpreto aquest text d’aquesta manera:

Un cop aprovada la tesi doctoral, la universitat s’ha d’ocupar del seu arxiu en format electrònic obert en un repositori institucional i ha de remetre, en format electrònic, un exemplar de la mateixa així com tota la informació complementària que sigui necessària al Ministeri d’Educació als efectes oportuns.

Sobre el plagi, les ximpleries que he sentit són enormes, però ja està desmentit. Cal distingir, però, entre errades quant a les cites bibliogràfiques i plagi. Cert que una frase no citada adequadament pot ser literalment plagi, però si no influeix en res quan a discussió i conclusions de la tesi doctoral, jo diria que és mala praxi i prou. De totes formes, el sistemes de detecció de plagi sembla que han descartat el plagi.

Total res de res. A la vista d’això, en comptes de demanar disculpes, apareixen missatges dient que la tesi doctoral és dolenta. Una sèrie de persones jutgen la feina del tribunal que va jutjar la tesi doctoral. Perfecte. No acusen a Pedro Sánchez, declaren inepte el tribunal. Fins i tot s’atreveixen a dir que és un tribunal sense categoria. No seré tan agosarat com ho són aquests experts periodistes, però en cap cas es pot fer comparèixer al president del govern de l’Estat al Congrés per discutir si la seva tesi és bona o no.

La universitat s’ha d’aixecar, tots a una, contra els polítics que s’atreveixen a ficar-se en un territori que no és el seu. Si volen, que facin la legislació millor. Molta feina tenen mirant la seva pròpia incompetència,

Si volen entretenir-se, que vagin a veure “les variants evolutives” del currículum acadèmic de frau d’Albert Rivera, que ha mentit en el seu currículum, com fa la majoria de les vegades amb afirmacions que en un sistema judicial “diferent” haurien d’acabar al jutjat i seguir amb la seva dimissió. Fins i tot la rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona ha hagut de desmentir que fos doctorand.

És hora que expulsin de la política aquest personatge nefast que només busca l’enfrontament entre veïns.

No puc deixar de dir, per acabar, que a la universitat només li han faltat les declaracions idiotes de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, quan va explicar que quan va entrar en política una alta executiva d’una multinacional li van oferir “acabar la universitat fàcilment”, i que ho va refusar.

Resposta: a mi el rectorat de la Universitat de Barcelona m’ha ofert jugar de mig centre en el primer equip de futbol en el proper “clàssic” contra el Real Madrid.

Article publicat a Facebook el 14 de setembre de 2018

Enric I. Canela

Existeix una gran confusió sobre la publicitat de les tesis doctorals i el tema ha passat a debat públic per culpa de la tesi doctoral de Pedro Sánchez Pérez-Castejón. Bé estaria si no fos perquè molts indocumentats pontifiquen i a sobre calumnien i embruten encara més la política.

Ahir vaig escriure La tesi doctoral de Pedro Sánchez, però davant del que s’està dient m’ha semblat oportú fe algun comentari.

El Mundo vol fer un aclariment i en una sèrie de preguntes – resposta escriu:

Pregunta ¿No està, llavors, en Teseu, com va assegurar Sánchez al Congrés?
Resposta A la base de dades Teseu del Ministeri d’Educació només figura la seva fitxa informativa, amb els noms dels membres del tribunal, de la directora i un petit resum del seu contingut. Sánchez no té el deure legal de penjar-la sencera perquè li empara el Reial Decret 1393/2007, que no obliga a publicar les tesis completes digitalitzades i és la norma per la qual es regia el seu programa de doctorat. No és fins el Reial Decret 99/2011 quan s’estableix un «arxiu en format electrònic obert en un repositori institucional».

Errada: A Pedro Sánchez no li empara el RD 1393/2007 perquè el RD 99/2011 diu en la seva Disposició transitòria primera. Doctorands conforme a anteriors ordenacions.
1. Als doctorands que en la data d’entrada en vigor d’aquest Reial decret haguessin iniciat estudis de doctorat conforme a anteriors ordenacions, els serà d’aplicació les disposicions reguladores del doctorat i de l’expedició del títol de Doctor per les que haguessin iniciat aquests estudis. En tot cas, el règim relatiu a tribunal, defensa i avaluació de la tesi doctoral previst pel present Reial decret és aplicable als estudiants a partir d’un any de la seva entrada en vigor.

Assenyalo en groc que la publicació de la tesi doctoral està dins l’article relatiu a tribunal, defensa i avaluació de la tesi doctoral (art. 14), que en els apartats 5 i 6 preveu:

5. Una vegada aprovada la tesi doctoral, la universitat s’ha d’ocupar del seu arxivament en format electrònic obert en un repositori institucional i ha de remetre, en format electrònic, un exemplar d’aquesta tesi, així com tota la informació complementària que sigui necessària al Ministeri d’Educació als efectes oportuns.

6. En circumstàncies excepcionals determinades per la comissió acadèmica del programa, com poden ser, entre d’altres, la participació d’empreses en el programa o escola, l’existència de convenis de confidencialitat amb empreses o la possibilitat de generació de patents que recaiguin sobre el contingut de la tesi, les universitats han d’habilitar procediments per desenvolupar els apartats 4 i 5 anteriors que assegurin la no-publicitat d’aquests aspectes.

Fins on jo sé, el repositori del Ministeri amb competències sobre universitats Teseo només té fitxes i no hi ha tesis doctorals completes ni antigues ni modernes.

L’article 14 en el seu apartat 6 indica en quins casos es pot excloure la tesi doctoral de la publicitat. No està massa clar, però en tot cas la Universitat Camilo José Cela hauria de tenir un acord de la Comissió Acadèmica del programa per embargar la publicació o preservar el secret.

Com és habitual, la legislació espanyola vol ser sempre massa detallista i escriu sobre el que no sap. En temes d’universitat i més de doctorat això passa sempre.

La publicitat de les tesis doctorals xoca amb els drets d’autor i les universitats no obliguen a la cessió de drets previ, com fan les universitats britànics, per exemple.

En aquest punt podria aparèixer un conflicte quan l’autor de la tesi vol cedir aquests drets a una editorial. Normalment en ciències experimentals i de la salut aquestes coses no es donen.

Qui mana? La universitat o l’autor de la tesi doctoral? És aquí on la norma hauria de ser més clara. Al meu entendre hauria de manar la universitat, però no m’atreveixo a dir més. Una normativa més adequada i senzilla sobre aquests temes seria d’agrair.

La Universitat Camilo José diu que necessita el permís de Sánchez per fer pública la tesi doctoral en el repositori. Si no hi ha algun embolic editorial, ho dubto.

El que si hi ha és un llibre “La nueva diplomacia económica española. Innovaciones institucionales y estrategias en las relaciones económicas de España hacia Latinoamérica, Europa, Asia y África” de 2013 que podria ser la base del problema.

També ens diuen els periodistes que la tesi també inclou ‘autoplagi’ en formar part de la seva tesi articles publicats per ell mateix en una revista científica.

És habitual que durant el desenvolupament de la tesi doctoral es vagin publicant en revistes de l’especialitat els resultats, que després es presenten conjuntament amb la tesi doctoral. Això varia segons la disciplina, però en la majoria és un suïcidi no fer-ho. Normalment si no estan les publicacions, la tesi doctoral es considera dolenta. El que si és obligat és que això es faci constar i s’adjunti amb l’exemplar de la tesi doctoral. Desconec si es va seguir el procediment, així com la data de les publicacions citades.

Les conclusions són:

1.- No corresponia a Pedro Sánchez la publicació

2.- La Universitat Camilo José Cela seria la responsable

3.- Si hi ha hagut cessió de drets a l’editorial Delta, la tesi no es pot incloure en un repositori sense un dictamen jurídic que avali la decisió.

4.- No té el més mínim sentit demanar explicacions al doctorand sobre l’acte acadèmic.

5.- Haver fet la tesi amb col·laboradors és completament normal i això no és plagi.

6.- La determinació de plagi no li correspon a l’acadèmia. La llei espanyola li dona la potestat única als jutges i prescriu als cinc anys.

7.- Albert Rivera posava en el seu currículum que era doctor de Dret Constitucional, que no ho és, i ara demostra que és un pocavergonya (sí ho és) amb aquest merder que ha muntat per poder sortir a la premsa.

Enric I. Canela

Val a dir que jo no sé res sobre la tesi doctoral de Pedro Sánchez Pérez-Castejón ni m’importa, però la quantitat d’imbecil·litats que he llegit en un mes i especialment avui sobre la tesi doctoral del president espanyol és per nota i m’ha animat a parlar-ne.

La culminació ha estat l’estúpida intervenció de l’incendiari Albert Rivera. El “fenomen” ha dit que hi ha “dubtes raonables” sobre la publicació del treball doctoral de Sánchez i que cal “acabar amb les sospites” sobre això. Li ha retret: “Vostè és de les poques persones que fa una tesi doctoral i l’oculta”. Ignorància total del calumniador.

De totes formes Pedro Sánchez ha demostrat un cert desconeixement de la normativa perquè ha replicat que la seva tesi “està publicada d’acord amb la legislació” i que a més està penjada a la plataforma Teseu, una base de dades de tesis doctorals.

Tampoc és cert però Pedro Sánchez no hi té res a veure amb això. És cert que està publicada a Teseo, repositori de totes les fitxes de les tesis doctorals de l’Estat, però no hi ha accés a les tesis doctorals. Catalunya si té un repositori nacional on hi figuren les tesis llegides a Catalunya i alguna altra que s’ha volgut incorporar pels investigadors interessats. És TDX que avui, ara, conté 27.967 tesis dipositades.

La fitxa de la tesi de Pedro Sánchez és:

Pedro Sánchez no havia de fer altra cosa que dipositar la tesi doctoral a la secretaria corresponent de la Universitat Camilo José Cela i atenir-se al que diu el Reial decret 99/2011, de 28 de gener, pel qual es regulen els ensenyaments oficials de doctorat. Concretament en el seu article 14 diu:

Article 14. Avaluació i defensa de la tesi doctoral.

1. El tribunal que avaluï la tesi doctoral s’ha de compondre d’acord amb els requisits fixats per la universitat i d’acord amb el que estableix el present article.

2. La totalitat dels membres que integrin el tribunal han d’estar en possessió del títol de doctor i han de tenir experiència investigadora acreditada. En tot cas, el tribunal ha d’estar format per una majoria de membres externs a la universitat i a les institucions col·laboradores en l’escola o programa.

3. El tribunal que avaluï la tesi ha de disposar del document d’activitats del doctorand, a què es refereix l’article 2.5 d’aquest Reial decret, amb les activitats formatives portades a terme pel doctorand. Aquest document de seguiment no dona lloc a una puntuació quantitativa però sí que constitueix un instrument d’avaluació qualitativa que complementa l’avaluació de la tesi doctoral.

4. La tesi doctoral s’ha d’avaluar en l’acte de defensa que té lloc en sessió pública i consisteix en l’exposició i defensa del doctorand del treball de recerca elaborat davant els membres del tribunal. Els doctors presents a l’acte públic poden formular qüestions en el moment i la forma que assenyali el president del tribunal.

5. Una vegada aprovada la tesi doctoral, la universitat s’ha d’ocupar del seu arxivament en format electrònic obert en un repositori institucional i ha de remetre, en format electrònic, un exemplar d’aquesta tesi, així com tota la informació complementària que sigui necessària al Ministeri d’Educació als efectes oportuns.

6. En circumstàncies excepcionals determinades per la comissió acadèmica del programa, com poden ser, entre d’altres, la participació d’empreses en el programa o escola, l’existència de convenis de confidencialitat amb empreses o la possibilitat de generació de patents que recaiguin sobre el contingut de la tesi, les universitats han d’habilitar procediments per desenvolupar els apartats 4 i 5 anteriors que assegurin la no-publicitat d’aquests aspectes.

7. El tribunal ha d’emetre un informe i la qualificació global concedida a la tesi en termes d’«apte» o «no apte».

El tribunal pot proposar que la tesi obtingui la menció de «cum laude» si s’emet en aquest sentit el vot secret positiu per unanimitat.

La universitat ha d’habilitar els mecanismes necessaris per a la materialització de la concessió final de la menció esmentada i ha de garantir que l’escrutini dels vots per a l’esmentada concessió es faci en una sessió diferent de la corresponent a la de defensa de la tesi doctoral.

He subratllat els articles sobre la publicació. Qui ha de fer públiques les tesis doctorals és la universitat i no el doctorand.

Concretament la normativa de la Universitat Camilo José Cela diu:

Article 31. Arxiu de la tesi doctoral
1. Un cop avaluada favorablement la tesi doctoral, la UCJC s’ocuparà d’arxivar-en els formats que estimi oportuns (format físic i electrònic) en el seu repositori institucional i ha de remetre, en format electrònic, un exemplar, així com tota la informació complementària que sigui necessària, al Ministeri d’Educació als efectes oportuns. Almenys un exemplar ha de quedar en possessió de la Secretaria General de la UCJC per al seu arxiu i custòdia, un altre a Biblioteca i un tercer en les dependències de la EID-UCJC.

El problema és que les universitats no compleixen la llei i la majoria no fan públiques les tesis. Que Albert Rivera i els seu seguici de piròmans reclami a la Universitat Camilo José Cela si tan interès té en aquesta tesi doctoral.

El doctorand no pot amagar mai la tesi doctoral com diu l’ignorant d’Albert Rivera. Es veu que Pablo Iglesias, tot i ser professor u universitari, tampoc coneix la normativa.

Altra cosa és si la tesi es bona o dolenta, si hi ha conclusions vàlides o no. De tesis dolentes podríem omplir una catedral, de bones també. Els responsables de la nota són els membres del tribunal. No tinc el gust de conèixer els membres del tribunal, ni tinc opinió sobre la tesi doctoral del Pedro Sánchez, però ni és secreta ni ell l’amaga.

Per si algú no ho sap, no existeix cap normativa que obligui a publicar els treballs de final de grau o màster, de fet millor que sigui així. Si que s’ha de fer amb les tesis doctorals

Finalment recomano als grans periodistes dedicats a parlar de treballs de màster i de tesis doctorals que s’informin abans de quedar en ridícul.

Bona Diada 2018


Enric I. Canela

Visca Catalunya lliure

Enric I. Canela

M’ha cridat l’atenció un article a Diario Médico (El uso de edulcorantes bajos en o sin calorías no elevaría la glucosa en sangre) que fa referència a una publicació de l’Eupean Journal of Clinical Nutrition (Glycemic impact of non-nutritive sweeteners: a systematic review and meta-analysis of randomized controlled trials). En teoria el que diu el titular és una obvietat, però en ciència tot s’ha de comprovar.

En aquest estudi es demostra que el consum dels edulcorants sacarina, aspartam, estèvia i suclalosa no augmenta la glucosa en sang. Són edulcorants que teòricament no afecten al metabolisme dels hidrats de carboni i no provoquen la formació de glucosa. En conclusió no tenen impacte sobre la glucèmia.

De totes formes jo no recomano l’ús d’aquest edulcorants. Es perfectament conegut que la ingesta prolongada de sucralosa provoca la ingesta de més aliments. A mi això no és el que em fa recomanar no prendre’n aquests edulcorants. El problema està en els efectes, probablement considerables, sobre la microbiota.

La ingesta d’aquests, i altres, edulcorants modifica la microbiota en una extensió i forma desconeguda. És ben conegut els greus efectes que pot tenir modificar la microbiota sobre la salut, fins i tot mental. Millor no arriscar-se en entrar en un terreny desconegut quan és absolutament innecessari.

Enric I. Canela

Durant el més de juliol vaig fer unes entrades a MésEconomia per tractar el tema del colesterol i evidenciar alguns falsos mites.

El primer fou L’incomprès colesterol (I) on comentava que és el colesterol, per a què el fem servir i com circula per l’organisme. Al final deia: Ens podríem preguntar si tenir massa colesterol circulant és culpa de menjar-ne massa o de fabricar-ne en excés. També ens podríem preguntar si el colesterol és realment dolent per a la nostra salut. És per això que cal preguntar-nos: Què és el que realment ens col·loca en situació de risc cardiovascular?

El segon va ser Els triglicèrids viatgers (II) on explicava que segons les dades que disposem, concloents, el problema no és el colesterol, són partícules petites i denses que el transporten i que només es formen si prenem massa triglicèrids. No només això, s’ha d’oxidar i per oxidar-se hem de tenir al cos àcids grassos poliinsaturats, d’aquells que porten alguns olis, com el de soia. Acabava: Si us han diagnosticat que podríeu tenir problemes per culpa del colesterol, abans de prendre estatines i altres “remeis”, doneu una oportunitat al vostre cos amb una bona dieta. Potser us estalviareu una medicació amb molts efectes secundaris.

El darrer és Torpedes contra el colesterol (III) on faig una breu incursió en la formació dels ateromes i explico alguna cosa de les espècies reactives. Alguns comentaris sobre l’auxili mèdic: les estatines, al meu parer innecessàries en molts casos, però com que no sóc metge, no hem feu cas. Finalitzo l’article i la sèrie dient: Com que la satisfacció és imprescindible per gaudir d’una bona salut, és bo recordar que tots els estudis científics indiquen que menjar aliments amb colesterol o greixos saturats, tot amb moderació, no cal abusar-ne, no afectarà la nostra salut.

El conjunt una mica llarg, però resumir-ho podria haver-ho fem més complex de lectura.

Enric I. Canela

El 8 de juliol, fa ja gairebé un més, L’Econòmic em va publicar l’article mensual (tret de l’agost). Aquesta vegada era: Millorem l’accés a la universitat.

Aquest és un tema que m’amoïna, i molt. No acabo de comprendre perquè, tenint totes les competències, no separem d’una vegada la prova de suficiència que donaria el títol de Batxillerat, la culminació de la secundària, i l’accés a la universitat, a la titulació completa. És cert que hi ha ponderacions, però discrepo completament que s’obviïn proves i valoracions que tinguin més en compte coneixements i capacitats específiques.

Next »