Vòrtex Vital


Enric I. Canela

Vòrtex Vital és un acte de divulgació que integra visions científiques del nostre concepte de vida (a diferents escales) i una perspectiva artística que entronca amb visions intuïtives i fins i tot ancestrals del que és intangible en el fet vital.

Vòrtex Vital és una singular proposta cultural que fusiona art i ciència per convidar-nos a reflexionar sobre què és en essència la vida, des del nivell microscòpic al còsmic, i com l’observació atenta de la natura ens aporta claus per entendre més enllà de la matèria.

En aquest acte s’hibriden paraula, pensament i música, i es promou el progrés paral·lel de ciència i consciència com a element fonamental per construir un futur realment sostenible.

L’acte està organitzat conjuntament pel Biomimetics Sciences Institute (BSI) i l’Academia Europaea (AE), comptarà amb la participació de destacades científiques i científics com la biòloga i escriptora Mercè Piqueras, la professora de Microbiologia de la UB Mercè Berlanga, el doctor en Ciències i director del Barcelona Knowledge Hub de l’AE Ricard Guerrero, així com el president del Biomimetics Sciences Institute, Pere Monràs i la cantautora Lídia Pujol.

Us convidem a a veure el programa complet de l’esdeveniment que tindrà lloc el dimarts 14 de maig, a les 18h, a l’Institut Estudis Catalans (Sala Prat de la Riba), al c/ Carme, 47 de Barcelona.

L’aforament és limitat, preguem confirmeu a Kimberly Katte: barcelona@acadeuro.org, o bé al tel. 93 270 17 27 (matins).

Enric I. Canela

The Endocannabinoid System as a Target in Cancer Diseases: Are We There Yet?

The endocannabinoid system (ECS) has been placed in the anti-cancer spotlight in the last decade. The immense data load published on its dual role in both tumorigenesis and inhibition of tumor growth and metastatic spread has transformed the cannabinoid receptors CB1 (CB1R) and CB2 (CB2R), and other members of the endocannabinoid-like system, into attractive new targets for the treatment of various cancer subtypes. Although the clinical use of cannabinoids has been extensively documented in the palliative setting, clinical trials on their application as anti-cancer drugs are still ongoing. As drug repurposing is significantly faster and more economical than de novo introduction of a new drug into the clinic, there is hope that the existing pharmacokinetic and safety data on the ECS ligands will contribute to their successful translation into oncological healthcare. CB1R and CB2R are members of a large family of membrane proteins called G protein-coupled receptors (GPCR). GPCRs can form homodimers, heterodimers and higher order oligomers with other GPCRs or non-GPCRs. Currently, several CB1R and CB2R-containing heteromers have been reported and, in cancer cells, CB2R form heteromers with the G protein-coupled chemokine receptor CXCR4, the G protein-coupled receptor 55 (GPR55) and the tyrosine kinase receptor (TKR) human V-Erb-B2 Avian Erythroblastic Leukemia Viral Oncogene Homolog 2 (HER2). These protein complexes possess unique pharmacological and signaling properties, and their modulation might affect the antitumoral activity of the ECS. This review will explore the potential of the endocannabinoid network in the anti-cancer setting as well as the clinical and ethical pitfalls behind it, and will develop on the value of cannabinoid receptor heteromers as potential new targets for anti-cancer therapies and as prognostic biomarkers.

Enric I. Canela

El passat diumenge, el dia 14 d’abril, L’Econòmic em va publicar l’article Política científica, una gran desconeguda.

És un article absolutament fruit de les meves vivències i de les meves creences. En general, la política científica és completament inexistent en la majoria dels països. Alguns, amb més recursos, es coordinen més i en altres la iniciativa privada fa de tractora del corresponent govern.

Tant a Catalunya com a l’Estat espanyol no hi ha ni hi ha hagut política científica. El món del coneixement ha evolucionat molt. Ara ja el coneixement és imprescindible per crear riquesa. Fa 30 anys podria tenir sentit un organisme de coordinació de les “polítiques” de recerca dels diferents departaments, com sense aconseguir-ho, a Catalunya volia ser la CIRIT, deformada i completament inútil fa 15 anys.

Avui un organisme d’aquet tipus seria complementari. El que resultat imprescindible és pensar que el coneixement ha d’impregnar la decisió política i que el país s’ha de construir sobre aquestes premisses.

Per posar un exemple, el Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent que, com el seu nom indica, ha de impulsar un Fòrum, no compta amb científics.

Ara hi ha unes eleccions. No sembla que la intel·ligència hi jugui cap paper.

Alimentació sostenible


Enric I. Canela

Aviat farà un mes, el dia 13 de gener vaig publicar a L’Econòmic l’article Innovar en nutrició saludable. Es tracta d’un reflexió sobre la necessitat d’invertit amb alimentació adequada millorar la salut i alhora sostenible. Al món s’està fent, potser no amb la força i determinació necessàries, però a casa nostra les coses no són iguals. Catalunya ha estat tradicionalment un lloc on la indústria i innovació alimentàries han assolit una bona posició.

No veig que actualment ni empreses ni administració estiguin movent-se pel camí adequat. Una visita crítica a les grans superfícies ens permet veure on són els lideratges i el paper secundari, màxim de distribuïdors de l’empresa catalana.

Deia: “Què podem fer? Què pot fer l’administració? Educar els professionals que tenen cura de la salut, educar la població i afavorir la recerca en aquests àmbits. La recerca en nutrició està relativament abandonada. També promoure que més empreses treballin sobre la innovació en l’alimentació saludable. Les possibilitats d’innovació en el camp de la nutrició són enormes. Cal, però, molta educació i assessorament professionals.

A banda de promoure la comercialització d’aliments integrals, poc processats, etc., cada dia, sortosament, hi ha més empreses internacionals que treballen per dissenyar nous aliments rics en micronutrients i també d’altres que elaboren formulacions de complements per a diferents situacions. El mercat europeu d’aliments funcionals ha estat el 2018 d’uns 30.000 milions d’euros.”

Potser que l’administració desperti i faci alguna cosa.

Enric I. Canela

Fa unes setmanes vaig publicar a L’Econòmic l’article El futur del país no és cosa de científics. El títol és bastant explícit.

El benestar del país depèn de què siguem capaços de desenvolupar una economia del coneixement poderosa. Aquesta economia té dos pilars bàsics. Un és el capital necessari per crear i sostenir inicialment empreses del coneixement amb emprenedors bons directius i l’altre els coneixement que aporten els científics. El binomi recerca – científic és clau.

Malgrat això, la política segueix apostant per “intel·lectuals” dedicats a opinar i poc als que treballen en la creació del coneixement. Escric en aquest article:

A final d’octubre es va crear el Consell Assessor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent. Va ser anunciat com quelcom de gran transcendència per definir com haurà de ser el nostre país.

La importància donada quedava reflectida en les paraules del president Torra: “Un fòrum de gran participació ciutadana que repensi la societat catalana del segle XXI. Que reflexioni sobre qui volem ser, què volem ser i com volem ser amb l’objectiu que un futur Parlament constituent, sigui quina sigui la seva composició, tingui una orientació clara de quina mena de país ambiciona la ciutadania.”

Al meu paper lamentable. Han passat setmanes i no veig cap gest que faci pensar que el país canvia.

Potser que reduïm el nombre de tertulians i augmentem el d’experts. Com sovint es diu, els tertulians van als programes a opinar del que no en saben, cobrant, i els experts hi van, menys, per parlar del que saben, gratis. Si per casualitat trobem que els programes uneixen algun experts amb els tertulians, aquests darrers tendeixen a contradir l’expert.

Enric I. Canela

El Claustre de la Universitat de Barcelona ha aprovat avui la Declaració per la llibertat dels presos polítics i l’arxivament de les causes judicials contra membres de la Universitat, presentada per l’agrupació UB per la República, per 127 vots a favor, 22 en contra i 10 en blanc.

Enric I. Canela

El dimecres 19 de desembre a les 12 h, l’Aula Capella de la Facultat de Filologia (Gran Via de les Corts Catalanes, 585) acollirà un acte en suport dels membres de la Sindicatura Electoral de l’1-O. Impulsat per UB x la República amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona, hi participaran Francesc Cardellach, degà de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut; les professores Marta Alegret i Conxita Àvila, en representació d’UB x la República; la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie; el professor de la Facultat de Dret Joan Queralt, i els professors de la UB que van ser membres de la Sindicatura Electoral, Marc Marsal i Jordi Matas. El periodista i director de Vilaweb, Vicent Partal, presentarà l’acte, en el decurs del qual també actuarà el Cor de la Universitat de Barcelona.

Enric I. Canela

Ara fa tres setmanes, el dia 11, vaig publicar a L’Econòmic l’article La formació superior enfocada a l’ocupació.

La meva tesi és que no tenim prou en compte les necessitats formatives i professionals, especialment davant un futur canviant. Les universitats catalanes haurien de deixar de competir en tot el que sigui la formació postgraduada professional.

El sistema de màsters espanyol és un error. Cal plantejar un nou model en tot allò que tenim competències i això només és una qüestió de voluntat política basada en el seny

Enric I. Canela

M’alegra que la Universitat de Girona i al seu rector hagin fet un Comunicat del rector de la Universitat de Girona de suport a Dolors Bassa. És exigible que totes les universitats i l’ACUP es manifestessin públicament i de forma explícita en favor de la democràcia, la llibertat i els drets humans.

Estem en un moment en que tenim presos polítics i professorat amenaçat de presó per defensar la llibertat dels ciutadans a expressar la seva opinió a través de les urnes. La universitat que jo vaig conèixer d’estudiant lluitava pels drets dels ciutadans, la universitat actual sembla haver-ho oblidat. A la Universitat de Barcelona tenim un professor que ha ocupat durant vuit anys diferents càrrecs en el rectorat i que ara està perseguit per defensar el dret a votar.

Tornaré a recordar el lema de la Universitat de Barcelona: Libertas perfundet omnia luce, “La llibertat il·lumina totes les coses amb la seva llum”.

Tots, pensem el que pensem, hem d’estar en favor de la llibertat i hem de ser solidaris amb els nostres companys i amb els polítics que ens han representat.

Universitat sense govern


Enric I. Canela

El passat 14 d’octubre vaig publicar a L’Econòmic l’article Universitat sense coordinació. Tot valorant la feina feta, em lamentava del model organitzatiu, la burocràcia professional sense una direcció amb autoritat.

La burocràcia professional, tal com la va definir el professora canadenc Henry Mintzberg és un model organitzatiu en el que els professionals, normalment altament qualificats, assumeixen el control de la seva feina. Efectivament el PDI és qui, en base a la llibertat de càtedra i llibertat de recerca, decideix com desenvolupa la seva tasca.

La burocràcia professional ben entesa assumeix que hi ha una direcció que marca les pautes i que tothom s’adapta a unes determinades directrius. Així hauria de ser a les universitats.

Deia en el meu article: “Al professorat no el coordina ni el dirigeix ningú en tota la seva activitat. A la universitat hi ha escassa jerarquia i una gran llibertat d’actuació i, depenent de la seva trajectòria, pot tenir alguna o gairebé cap dependència d’un altre company”.

Deia també que “la universitat, en general, no té uns mecanismes de control per garantir la qualitat dels seus actes i procediments. L’auditoria integral no està incorporada a l’estructura de la universitat i, probablement, el consell social no fa tota la feina que té encomanada”.

Tinc clar que no tothom està d’acord amb això, però els mecanismes que hi ha, no integrals, tenen poc a efectivitat. Potser en molts casos s’arriba a un diagnòstic correcte, però no existeix cap mecanisme eficaç per tal d’aplicar les solucions.

La universitat requereix govern efectiu, al segle XVII podia ser útil que tot els professors, no hi havia gaires professores, es reunissin al voltant d’una taula i acordessin un “primus inter pares” per ral que assumís l’autoritat formal però per prendre les decisions col·legiades. Entrat el segle XX això ja no servia, ara és un despropòsit.

Comunitat universitària i govern poden passar-se els propers trenta-cinc anys, són els que ja han passat de la Llei de Reforma Universitària que ja va néixer ultrapassada, per decidir com es governa la universitat. Mentre podran anar deixant passar les universitats d’altres llocs que ja fa temps que van decidir que per prendre decisions calia algú, o alguns, investit d’autoritat real.

Next »