Enric I. Canela

Avui he llegit una notícia dolenta, la mort del vell patriota Jordi Carbonell (Barcelona, 1924). Jo vaig tenir el meu primer coneixement d’aquest polític lluitador durant la transició. Vaig saber més escoltant-lo l’11 de setembre de 1977. Un discurs en el que es mostrava contrari a pactar massa amb el “sistema”. No era, interpreto jo, favorable a la reforma i sí a la ruptura. Imagino que, vistes les coses amb anys de distància, que Jordi Carbonell tenia raó. Amb l’Estat espanyol castellà no es pot pactar res que pugui tenir a veure amb el reconeixement de la nació catalana. Jo aleshores no tenia cap consciència independentista. Era dels que creia en un estat plurinacional. Altres, més experimentats i realistes, deien que no.

En aquest bloc, però, no estic, avui, per parlar massa d’aquesta política. Senzillament, ara, vull recordar al Jordi Carbonell que va ser membre del Consell Social de la Universitat de Barcelona. Era la segona meitat dels anys 90. Vaig tenir el plaer de conversar amb ell i escoltar algunes de les seves intervencions.

Tinc la impressió que no tothom el prenia en massa consideració. Ell parlava sempre amb prudència i recordant que ell no era un expert. No puc més, però, que dir, que era sempre amable.

Després ens vàrem trobar en diversos ates de caire polític. Ell, darrerament, impossibilitat sempre hi volia ser.

El recordo amb afecte. El país l’ha de recordar amb gratitud.

Enric I. Canela

Fa uns dies Ramon Trullas, Professor d’investigació d’IIBB/CSIC/IDIBAPS i cap de l’equip de Neurobiologia en aquesta unitat i del CIBERNED, excel·lent investigador, escrivia al diari ARA l’article d’opinió La recerca catalana és excel·lent?.

Quan el vaig llegir em va sorprendre. Jo diària que la recerca catalana en l’àmbit biomèdic és bona sense arribar al que moltes vegades alguns polítics ens volen fer creure. Jo estic raonablement content de veure que l’any 2015 (el darrer publicat) la Universitat de Barcelona se situava en el grup 51-75 del món. En el mateix grup es troben les universitats de Heidelberg, Frankfurt i Munich, cap en la zona de 50 cap amunt. Si mirem la recerca d’impacte ens trobem per davant.

Tenim unes quantes empreses sorgides de la recerca biomèdica a Catalunya. És recerca innovadora? Jo diria que sí. La recerca translacional que tenim és d’alta qualitat.

És cert que a nosaltres ens costa mot més obtenir finançament i que els alemanys destinen molts més recursos. A l’Estat espanyol no hi ha política científica i la poca que hi ha a Catalunya és pobre. Parteix de la idea de tenir un jardí i només regar tres torretes. Cert que l’aigua és escassa però el que dic no deixa de ser cert.

Tenim un altre problema. Les empreses farmacèutiques alemanyes i les catalanes són “lleugerament” diferents.

Efectivament no som líders mundials. Tenim una recerca excel·lent? Suposo que una mica d’humilitat ens va bé, però en molts camps ens hem espavilat prou bé.

Clar, del CSIC no en parlo. El Max Plank està una “mica” millor.

Enric I. Canela

Abans he publicat La Universitat de Barcelona continua líder de l’Estat en el rànquing de Xangai. He dit poques coses, ha estat un apunt d’urgència.

Ara teniu la llista de la posició de les universitats de l’Estat. Al setembre tindrem un càlcul de les posicions exactes d’acord amb la puntuació. De totes formes podeu entrar a cada universitat i veure l’evolució gràfica.

En aquesta llista destaca l’aparició de l Universitat Rovira i Virgili i la desaparició de la Universitat de Sevilla i la Universitat de Saragossa. Hi ha canvis de posició que analitzarem quan tinguem puntuacions exactes perquè canvis de grup poden significar pujades o baixades molt petites.

Enric I. Canela

Aquesta matinada s’ha fet públic ARWU 2016, el rànquing de Xangai. Poques variacions pel que fa a l’Estat. La Universitat de Barcelona entre les 200 primeres universitats.

Les universitats Autònoma de Madrid i de Granada entre la 201 i la 300. Amb la que ens ha caigut a sobre: excel·lent.

Aquest és un apunt d’urgència. Més tard ho llegiré bé i ho comentaré.

Enric I. Canela

Fa pocs dies es va fer públic que la Generalitat de Catalunya destinarà aquest any 29 milions d’euros a l’impuls de grans projectes empresarials de recerca i innovació a través de la segona convocatòria de les Comunitats RIS3CAT, impulsades per ACCIÓ.

La convocatòria per a nous projectes de gran impacte s’obrirà el proper setembre i es preveu que junts mobilitzin 65 milions d’euros.

Les cinc primeres Comunitats RI3CAT que s’han posat en marxa al 2016 estan formades per 108 entitats participants i més 1.300 professionals. Són cinc projectes sectorials que mobilitzaran en total 43,8 milions d’euros, i que, a banda, han comptat amb un pressupost de 19,1 milions d’euros d’ACCIÓ (document).

Aquests grans projectes empresarials estan liderats per l’IRTA, Biocat, Leitat, l’IREC i Ficosa. Cada comunitat ha dissenyat un pla de treball i aquests sumen, en total, 26 projectes d’R+D i preveuen un total de 225 actuacions de creació de nous productes i serveis, una cinquantena de noves marques creades o registrades i la creació d’una desena de noves empreses.  

Han explicat les característiques dels diferents projectes Josep M. Montfort, director general de l’IRTA; Albert Barberà, director general de BIOCAT; Manel Balcells, comissionat de Salut de LEITAT; Manel Sanmartí, adjunt a Cap de l’Àrea Electrònica de Potència i Xarxes Elèctriques de l’IREC i Enric Vilamajor, director de Recerca i Desenvolupament de FICOSA.

Malgrat tot, es bastant poc el que s’ha fet aquest darrers dos anys. Crec que s’ha perdut el temps i que Catalunya està endarrerida. L’informe Universities and RIS3: the case of Catalonia and the RIS3CAT Communities indica algunes coses al respecte. L’informe, elaborat per Elisabetta Marinelli de l’Institute for Prospective Technological Studies, Knowledge for Growth Unit (KfG); Susana Elena-Perez de la Joint Research Center de la European Commission i Josep Alias de l’ACUP, contribueix al debat sobre el paper de les institucions d’educació superior en l’impuls de la RIS3 a partir del cas de Catalunya.

Enric I. Canela

Fa uns dies ens deia la Fundació Bancària “la Caixa” que el seu el Pla Estratègic 2016-2019 situa la recerca en un dels màxims nivells de prioritat, juntament amb l’atenció a les necessitats socials i el suport a la cultura i a l’educació.

En aquest context, l’entitat ha creat un consell assessor d’experts en recerca amb la finalitat que orienti les línies mestres d’actuació en aquest àmbit, que disposarà d’una inversió anual de 90 milions d’euros el 2019. El Consell Assessor estarà presidit per Isidre Fainé, president de la Fundació Bancària “la Caixa”, i tindrà com a vicepresident a Josep Baselga. Jaume Giró, director general de la Fundació Bancària “la Caixa”, dirigirà el nou òrgan.

S’hi incorporen, a més dels anteriors, Joan Massagué, Valentí Fuster, Pedro Alonso, Juan Ignacio Cirac, Victòria Camps, Andreu Mas-Colell, Israel Ruiz, Pere Berga, Josefina Castellví i Javier Solana. Jordi Portabella, director de l’Àrea de Recerca i Coneixement de la Fundació Bancària “la Caixa”, actuarà com a secretari. El Consell es reunirà quadrimestralment i tindrà la seu a Barcelona.

Podeu completar la informació a l’enllaç.

És una bona notícia que La Caixa segueixi pensant en ciència i recerca.

Enric I. Canela

Fa uns dies, concretament el 22 de juliol, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va fer públic que els guanyadors del XXVIII Premi Internacional Catalunya eren els investigadors Josep Baselga, Manel Esteller i Joan Massagué.

Els mèrits són: la seva revolucionària tasca, especialment en la recerca oncològica, amb la qual han contribuït significativament a l’avenç de la biomedicina mundial”.

Els tres guardonats rebran la distinció en un acte solemne, presidit pel cap del Govern, que tindrà lloc el pròxim 25 d’octubre a les 19 hores, al Palau de la Generalitat.

El Premi Internacional Catalunya, creat per la Generalitat el 1989, es concedeix anualment a aquelles persones que han contribuït decisivament amb el seu treball creador a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món. En la convocatòria d’enguany han concorregut un total de 138 candidatures provinents de 57 països, presentades per 246 institucions i pels mateixos membres del jurat.

Per raons de feina no ho havia ressenyat. No podia deixar de dir que des del món de la recerca catalana ens hem de felicitar per aquests guardons que poden de manifest la categoria dels nostres investigadors.

Certament la ciència no té fronteres i es fa millor allà on es donen les condicions per fer-la. Dels tres, Esteller l’està fent de fa uns anys a casa nostra, i a la Universitat de Barcelona.

Els dobles graus


Enric I. Canela

Avui llegia un article titulat Los sacrificios de estudiar un doble grado. Diu que tenen una nota de tall més elevada, que duren cinc anys i que requereixen més esforç. Afegeix que els experts alerten sobre una possible bombolla. Que tenen una nota de tall més elevada no és cap sorpresa: si el nombre de places és baix, per poc atractiu que sigui tindrà una nota de tall elevada. Si s’oferissin 2.000 places la nota de tall seria un cinc.

La reflexió sobre els doble grau és interessant. Fer dues carreres en poc més del temps que es requereix per fer una és un esforç molt gran i es requereix una alta capacitat i molta dedicació. La qüestió és si està justificat l’esforç i no es tracta d’un engany.

Les universitats inventen coses per destacar-se entre les altres, una mena de màrqueting, però les coses no estan sempre ben justificades. Un doble grau ha d’oferir coses complementàries i que aportin un valor afegit a l’estudiant. Fer Física i Matemàtiques, reservat als superdotats, és bo, segur. Moltes mescles que apareixen en el catàleg ho dubto.

El model espanyol, rígid, impedeix combinar coses adequadament i anem a parar a l’absurditat. M’agradaria que els estudiants, ben aconsellats, poguessin construir-se currículums personalitzats ben adaptats.

Malauradament jo ja no ho veure.

Enric I. Canela

Les dades oficials diuen que Alfons V el Magnànim va signar el 3 de setembre de 1450 el document de creació de la Universitat de Barcelona.

Avui llegia un article de Manuel Capdevila que posa en dubte aquests fets. Si té raó Capdevila, la Universitat de Barcelona seria la més antiga de l’Estat i una de les més antigues del món. Ell ja ho escrivia al 2012.

Diu Capdevila: “La teoria de Jordi Bilbeny de la censura de la Història deixa el camí obert a la investigació sobre aquest tema. La historiografia oficial diu que el 1715, Felip V, dins les disposicions del Decret de Nova Planta, va ordenar tancar la Universitat de Barcelona i totes les altres cinc Universitats de Catalunya, i en va crear una de sola per tot el territori a Cervera.

La meva hipòtesi és que, possiblement, la intenció del Borbó anés més lluny, seguint el sentit venjatiu que il·lustra l’esmentat Decret. En fer desaparèixer totes les universitats del país és possible que intentés esborrar al mateix temps les traces de la universitat de Barcelona de l’època pre-Trastàmara, deixant o falsificant els documents que movien l’origen cap al 1450, any en què consta que Alfons el Magnànim va autoritzar la fundació de l’Estudi General de Barcelona, etiquetat com l’origen de l’actual Universitat”.

Que Felip V va voler esborrar la història i va destruir documents que mostrarien el paper de Catalunya en el món i, sobretot, el seu paper principal en la construcció de la Confederació ibèrica.

Ja a l’any 999 havien Estudis generals a Vic. Sembla que al segle XIII, amb Jaume I, existia la Universitat de Barcelona.

Ni diré ni deixaré de dir, però la història està plena d’incògnites i manipulacions.

Enric I. Canela

Llegia que el passat dia 26 de juliol el Govern va aprovar el Projecte de llei de pròrroga del Pla Serra Húnter (Serra Húnter Programme) que té per objectiu la captació i retenció de talent en l’àmbit del personal docent i investigador contractat de les universitats públiques de Catalunya. Es tracta de personal docent i investigador altament qualificat i amb mèrits homologables als dels estàndards internacionals. Amb aquest acord, el Govern prorroga el Pla Serra Húnter fins a l’any 2030 amb efectes des d’1 de gener de 2016.

Just el dia abans jo havia escrit Caldria redefinir el Pla Jaume Serra Húnter. Penso que no calen més arguments. A mi em sembla bé un Pla Serra Húnter de captació i retenció de talent en l’àmbit del personal docent i investigador contractat de les universitats públiques de Catalunya, però de cap manera que tota la política de personal estable de les universitats estigui basada en aquest Pla ni tampoc que la universitat pública estigui sotmesa al Govern. A cap país es donen aquestes condicions.

Entenc, i ho torno a reiterar, que cal trobar un punt d’equilibri. Si això no es fa, al primer revolt polític el Pla Serra Húnter serà esborrat. Insisteixo “formular-lo de nou” i ben acordat, no eliminar-lo.

De totes formes, atès que es tracta d’un Projecte de llei, imagino que el Govern farà públic la situació de la plantilla de Personal Docent i Investigadors de les universitats públiques de Catalunya. En benefici de la transparència m’agradaria que fos així.

La universitat pública té una situació insostenibles quant a recursos humans. Sense un pla de xoc estem morts.

Next »