Claustre noucentista


Enric I. Canela

Ahir va haver Claustre a la UB. Podeu llegir la referència: El Claustre de la UB no aprova l’informe anual de gestió. Un resultat estrany pels fets objectius, però no pels actors.

L’informe de gestió inclou tot un seguit d’accions que, suposo, devien ser aprovades en general, millors que en anys anteriors. Com que el rector està pilotant una reestructuració i a molts no els agrada, doncs, au, aquí tens, et castiguem per dolent.

Conclusió: el claustre és una cosa inútil, pròpia d’èpoques passades, molt passades, i que en èpoques pre-democràtiques i de transició podia servir de vàlvula d’escapament.

Si mirem els resultats, d’un claustre de 300 persones al que van assistir només 166 persones, trobem que el col·lectiu PDI hi ha votat favorablement —62 vots a favor, 44 en contra i 12 en blanc—, mentre que els col·lectius del PAS —6 a favor, 13 en contra i 7 en blanc— i dels estudiants —2 a favor, 16 en contra i 4 en blanc— hi han votat en contra. El resultat global ha estat 70 vots favorables, 73 en contra i 23 en blanc.

El PDI, entre els que m’incloc, vam votar més a favor que en contra, normal. L’informe del rector mostrava una excel·lent gestió ateses les circumstàncies polítiques.

Ja es veu el desmesurat interès que suscita el claustre. També la gran utilitat que té.

Suposo que és un resultat bastant inútil perquè les coses continuaran d’una manera semblant. La reestructuració se seguirà fent, el rector farà totes les reunions i converses que calgui, el seu tarannà és profundament democràtic i sempre escolta a tothom. M’atreveixo a dir, sense que per això em consideri un vident, que algunes de les propostes que hi ha en els papers sortiran bé, altres seran modificades per sortir bé i algunes quedaran pendents de trobar solucions millors. Si això passa, haurà estat un èxit del rector.

Enric I. Canela

Es veu que José Ignacio Wert va anar a explicar coses a la comissió d’Educació del Congrés dels Diputats (i 2). Va anar allà i va dir que la combinació d’un sistema de préstecs universitaris compatible amb el de beques generals que actuï com a garantia d’equitat i com un mecanisme de compensació de desavantatges.

Política Wert: Va retallar 75 milions d’euros en la partida general de beques en l’últim curs, ha congelat la quantia destinada a ajudes en els pròxims pressupostos i va aprovar un decret en 2012 que va incrementar de forma substantiva dels preus universitaris.

Deu ser una frase extraordinària. La podem traduir dient que la igualtat d’oportunitats és una cosa pròpia de les abelles obreres. En absolut dels súbdits (millor definició del que és un ciutadà en un govern del PP) del Regne d’Espanya. Si tothom pot estudiar no hi haurà qui vulgui ocupar llocs poc qualificats. Quina societat seria, insuportable!

Enric I. Canela

Podíem llegir al web de Biocat que Montserrat Vendrell, directora de Biocat i del Parc Científic de Barcelona de la UB, ha estat nomenada membre de l’Industry Advisory Committee (IAC) de l’ELIXIR, una organització intergovernamental amb base a l’European Bioinformatics Institute (EBI) de l’European Molecular Biology Laboratory (EMBL).

L’Industry Advisory Committee s’ha constituït recentment amb l’objectiu de rebre consell estratègic d’alt nivell de la mà d’experts independents a l’ELIXIR, incloent pimes, proveïdors i editors. La selecció dels 11 membres finals de l’IAC es va fer mitjançant un procés de nominació oberta que es va dur a terme durant l’estiu i la primera reunió d’aquests membres es durà a terme el 26 de febrer del 2015.

Hem d’estar contents ja que és un capital més a casa nostra.

Just quan hem vist que Espanya es convertirà en membre de ple dret de la infraestructura europea de bioinformàtica ELIXIR, que va ser creada per aprofitar al màxim la gran quantitat de dades que genera avui en dia la recerca en ciències de la vida. La participació espanyola s’estructura a través de l’Institut Nacional de Bioinformàtica (INB), una plataforma de l’Institut de Salut Carlos III (ISCIII) el node central està allotjat al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO). Catalunya Vanguardista ens ho explica amb detall.

ELIXIR va ser creat oficialment el desembre de 2013. Fins ara els seus membres de ple dret són el Laboratori Europeu de Biologia Molecular (EMBL) i els onze països següents: República Txeca, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, Israel, Països Baixos, Noruega, Portugal, Suècia, Suïssa i el Regne Unit.

Mateo Valero parla clar


Enric I. Canela

Mateo Valero és catedràtic d’Arquitectura de C9omputadors de la UPC i director del Barcelona Supercomputing Center, el BSC. Aniré una mica més enllà: sense Mateo Valero no existiria el BSC. En el seu moment, any 2002-2004, crec recordar, ell va ser la condició necessària. Òbviament no la suficient, però sense la seva feina, del començament dels 90, no existiria avui aquest centre. És un gran gestor de la ciència i un investigador impagable. Suposo que haureu deduït que admiro la feina de l’amic Mateo Valero.

Llegia ahir una entrevista que li publicava el diari El País. El País li posa com a titular: “El millor seria que el ministre d’Economia fos un bon investigador“. Aquesta frase, en el seu context, la diu quan explica la intel·ligència Mas-Colell que diu, cert, havia estat candidat al premi Nobel i era un reconegut investigador. Ens diu, és clar, que Mas-Colell va prendre decisions encertades.

Com que jo sé que anireu ràpid a llegir l’entrevista, només us tradueixo una pregunta i la seva resposta.

P. Si tingués la possibilitat de canviar quatre coses per avançar en aquesta direcció, què canviaria?

R. El primer, que el Parlament i el ministre d’Hisenda siguin sensibles a la importància de la ciència i ho demostrin amb fets. El segon, un instrument, una agència independent dels polítics. I un pacte polític per a la ciència. Als països on la ciència està ben considerada, hi ha un sistema de promoció i gestió independent de quin partit governi. Tercer, avaluació i reconeixement als investigadors destacats. I quart, també és important crear a Espanya un ecosistema en el qual estiguin els investigadors, les empreses i l’administració. Investigar és invertir diners per obtenir idees, és una màquina de fissió. Però ens cal ser capaços de produir molt més diners a partir dels diners invertits en generar aquestes idees, crear una màquina de fusió. Tenim bones idees, però si no les portem al mercat, si no tenim unes empreses que aprofitin aquest coneixement, som un centre de recerca lliure per a les multinacionals.

Enric I. Canela

Seguint amb el diari El País i els seus articles sobre la universitat, avui m’haig de referir a un article de Francesc de Carreras, catedràtic de Dret Constitucional de la UAB. El títol és: Tres problemas de la Universidad.

Destaca el diari: La deficient formació primària i secundària, els criteris endogàmics de selecció del professorat i la perversió de l’autonomia i la democràcia internes determinen el pèssim rumb de l’ensenyament superior.

El primer problema el subscrit completament. L’opinió de Carreras la comparteixo sencera.

Només comparteixo en part el problema de la selecció del professorat. Els anglosaxons no fan el model de proves que defensa Carreras i no tenen els nostres vicis. La selecció de personal no ha de ser un circ.

Estic bastant d’acord en el tercer punt. L’autonomia universitària no vol dir fer el que vulguem. Vol dir fer les coses que ens encarreguen amb eficàcia, decidint nosaltres com ho fem millor. Som com una cooperativa de serveis, també si la llei ho decidís podríem ser una empresa de serveis.

Hi ha coses discutibles, però l’article m’ha agradat.

Enric I. Canela

L’European Research Council (ERC) ha seleccionat 328 científics per rebre els ajuts Starting Grants que poden arribar a 2 milions d’euros. D’aquests ajuts 20 són a centres de l’Estat espanyol. Destaca Catalunya amb 8 ajust. Són:

Ciències Socials i Humanitats
Ruben Enikelopov (Universitat Pompeu Fabra – UPF). És investigador ICREA.
Caterina Calsamiglia (Markets, Organizations and Votes in Economics – MOVE)
Iñaki Permanyer (Centre d’Estudis Demogràfics – CED)

Ciències Físiques i Experimentals
David Carrera (Barcelona Supercomputing Center – BSC)
Darrick Chang (Institut de Ciències Fotòniques – ICFO)

Ciències de la Vida

Manel Irimia (Centre de Regulació Genòmica – CRG)
Núria Montserrat (Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona – CMRB)
Albert Quintana (Universitat Autònoma de Barcelona – UAB)

Amb aquests últims resultats, són 72 els investigadors del sistema de recerca de Catalunya que han obtingut ajuts Starting Grants des del 2007, any de la seva creació. Del total d’investigadors, un 55% desenvolupen la seva recerca en centres CERCA i un 38% a universitats catalanes, i més d’un terç del total amb contractes ICREA.

La música dels rànquings


Enric I. Canela

Avui he vist al diari El País dos articles destinats a la universitat i els rànquings. Un és “Sin universidades en la Champions” i l’altre “¿Es cuestión de recursos?: ‘Rankings’ universitarios y productividad”.

El primer article és molt crític amb la universitat de l’Estat. No estic gaire d’acord amb l’anàlisi que fa. Si dels resultats objectius però no de les causes. Està clar que la universitat de l’Estat té molts problemes. Els primers són financers, però la solució dels problemes financers no necessàriament faria incrementar posicions a les universitats. Està clar que les universitats que estan al capdamunt dels rànquings tenen pressupostos que superen el de la UB o la UAB en més de cinc vegades. Els diners expliquen una part.

De totes formes la capacitat de contractar lliurament i pactar salaris és clau per ser productiu. Contractar no es pot perquè hi ha un tal Dr. Montoro, malgrat ser catedràtic enemic públic de la universitat que s’hi oposa. Pactar salaris tampoc perquè els salaris vénen determinats pels diaris oficials.

La política de finançar contractes predoctorals, per fer el doctorat, és clau, al meu entendre la més important. Actualment és un desastre.

La norma tampoc no afavoreix. Prendre decisions implica pactes i consensos que provoquen l’esterilització dels cervells. Si se segueixen els camins ordinaris, l’opinió d’un persona que desconeix un tema pesa igual que la del que la coneix. Aberrant. Hi ha que confonen democràcia i estupidesa, són els que pretenen votar les lleis de Newton i veure si s’apliquen o no. En tenim.

El segon article ens mostra una correlació entre pressupost i producció científica de les universitats espanyoles. Es mostra com la UB és més productiva i que, en general, les catalanes destaquen.

Una conclusió, dels articles del diari, és la importància dels rànquings, que no es mouran del panorama universal. Algunes beques dels països en vies de desenvolupament universitari es concedeixen per anar a universitats ben situades. En aquest moment és la UB l’única ben situada, però el risc de caure és gran. No perquè ho fem pitjor, sinó perquè altres reben uns ajuts que nosaltres no. Res no s’improvisa, cal una política interna concreta i determinada, però també la de l’administració.

Caldrà esperar que la política canviï.

Crítica a la universitat


Enric I. Canela

Avui llegia l’article Críticas (de ida y vuelta) a la Universidad de Lola Galán, la defensora del lector del diari El País. Té a veure amb les crítiques rebudes a la sèrie d’articles que des del dia 1 de desembre dedica el diari a la universitat de l’Estat (veure Una revisió de l’endogàmia i Notícies remenades).

Hi ha un altre article que no he comentat Ser mal profesor sale barato. És un article simpàtic, crític amb el professorat, però com que hi ha de tot, destaca el que no funciona. Bàsicament de la Universitat Complutense de Madrid, el redactor va anar a classe. Posats a criticar, es podria fe seriosament. Clar que el diari ha de vendre.

Es veu que aquests articles, especialment aquest, han provocat la indignació d’alguns professors. Jo crec que els articles del diari són parcials, esbiaixats i de poc nivell. Tenen un escàs rigor. Van uns redactors a quatre classes de Filosofia i treuen conclusions sobre l’ensenyament de Química. No ho fan, apunten i disparen, però de la lectura es pot passar del particular al general, malament, suspens en Filosofia. No guanyaran el Pulitzer.

Està clar que professors dolents n’hi ha, centres on hi ha incompliment, també. El model docent que tenim està aviciat. Hem passat del sistema antic (pre-Bolonya) a un mode (Bolonya). De fet tota la festa ha anat per convertir la nostra universitat en britànica i no sabem ni nosaltres ni els estudiants.

També cal dir que el control a la universitat és com la corrupció. Hi ha candidats a corruptes arreu, però si es controla, si les lleis, les normes i els controls funcionen, hi ha menys corruptes: cost – benefici, Si t’enxampen! Amb el professorat igual, si ets dolent s’aguanta l’estudiant. No hi ha més. Ningú controla i els estudiants creuen, amb raó, que queixar-se no serveix de gaire. Mecanismes, en tenim, però passa com la justícia. Si es queixa un estudiant de primer, potser quan arribi a tercer…

Ja he fet com el periodista, generalitzar. Ni és igual en tots els ensenyaments, ni és igual en totes les universitats. Serveixi, però, la meva volguda generalització per mostrar que falla el model i falla la norma.

Tan de bo el govern espanyol, la política, la justícia, la banca, … funcionessin tan malament com la universitat. Tanmateix, ara toca ficar-se amb la universitat. Ara han sortit uns ximples ha preguntar si està bé que el professorat universitari es dediqui a la política. Ho han fet perquè es veu que els de Podemos són professors temporals d’universitat. Dic ximples perquè no sé quina és o era, no sé que dir, la professió de Pilar del Castillo, Julio Iglesias, Alfredo Pérez-Rubalcaba, Mercedes Cabrera, Ángel Gabilondo, María Jesús Sansegundo, Cristóbal Montoro, etc.

Enric I. Canela

Catalunya Vanguardista entrevistava a Arcadi Navarro Cuartiellas, professor d’investigació ICREA i director del Grup de Recerca en Genòmica Evolutiva de l’Institut en Biologia Evolutiva (CSIC-UPF) i Team Leader al Centre de Regulació Genòmica (CRG). Des 2013 dirigeix el projecte EGA (Archivo Europeo del Genoma-Fenoma) a Barcelona.

Una entrevista de “posta al dia”, rica i ben feta. Em quedo amb una resposta. Ja llegireu més si us interessa.

En realitat, Barcelona ja és des de fa temps una ciutat de referència científica, molt especialment en genòmica. I aconseguir la cogestió del EGA no fa més que confirmar aquest fet. A Barcelona conflueixen una investigació biomèdica molt potent, centres de recerca en genòmica líders i la capacitat del BSC, tot en un espai relativament reduït. És una combinació inhabitual.

Enric I. Canela

Podeu llegir que el Consell de Govern de la UB va aprovar dijous sense cap vot en contra, només dues abstencions, el pressupost per a l’any 2015, que puja a 367,1 milions d’euros —el del 2014 era de 356,3 milions d’euros. Els comptes de la UB s’incrementen, doncs, un 3%, tot i que si es descompta l’augment en 10 milions dels ingressos i les despeses finalistes, la part genèrica pràcticament es manté igual que el 2014. Els nous comptes de la UB asseguren la continuïtat de la plantilla de la institució, a més de garantir la renovació d’una partida de 600.000 euros per al programa d’ajuts econòmics adreçats a estudiants amb dificultats econòmiques, el bkUB, i assegurar un volum d’inversions de 5 milions d’euros.

Malauradament, la Generalitat de Catalunya continua tenint un endarreriment en el pagament de més de 50 milions d’euros amb la UB, que s’arrossega des del 2011. Fins a 45,8 milions són en concepte de pagaments corrents, i 8,3 milions són de deute històric. Aquesta situació té un impacte directe sobre la tresoreria de la UB i un sobrecost en la despesa financera. Sense aquest sobrecost segurament es podrien destinar aquests recursos a millorar la docència i la recerca. Ara els donem als bancs.

Podeu completar la informació.

Next »