Enric I. Canela

Alguns cops he parlat de les virtuts de les magranes (Els beneficis del suc de magrana; La millor recepta contra el càncer; Les virtuts de la magrana). Aquesta vegada parlaré a partir de nous coneixements que es tenen sobre aquesta fruita i que comparteixen les fruites que coneixem com a baies, fruites vermelles o de bosc (maduixa, maduixot, gerds…) i també les nous. Aquestes fruites tenen polifenols, un d’ells és l’àcid el·làgic. Aquest àcid unit a glucosa o ramnosa forma l’el·lagitanina.

S’ha escrit molt sobre l’àcid el·làgic i les seves propietats antioxidants i antitumorals, en part per ser anti-angiogèniques, però m’ha interessat comentar que part de les propietats d’aquest polifenol es deuen a la microbiota, els bacteris intestinals. Per acció d’aquests bacteris l’àcid el·làgic es converteix en urolitina A o en urolitina B. Hi ha variacions segons el fenotip.

Aquests metabòlits en el que es transforma l’àcid el·làgic s’absorbeixen bastant bé i sembla que podrien tenir efectes beneficiosos sobre el càncer de pit, de pulmó i de pròstata.

Segurament l’àcid el·làgic per se és beneficiós, però més encara ho són els seus metabòlits.

Conèixer el que fan els nostres microorganismes i els efectes dels productes que d’ells s’obtenen al nostre còlon obre un escenari extraordinari.

Enric I. Canela

El proper dilluns hi ha l’acte de presentació del Portal de la Recerca de les Universitats de Catalunya. La presentació serà a la una del migdia al Recinte Modernista de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona sota la presidència del conseller d’Empresa i Coneixement i president del Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya (CSUC) Jordi Baiget.

Aquest és un projecte que va començar al maig de l’any 2013 i està en funcionament des de fa pocs mesos. Jo, en representació de la Universitat de Barcelona, vaig compartir hores amb altres persones per tal d’ajudar a fer-ho possible. Certament estic content perquè és de les poques coses a la meva vida que he vist que s’acomplien calendaris. Tothom, del CSUC i de les universitats, ha treballat amb professionalitat.

Aquest Portal permet conèixer tota l’activitat científica dels investigadors de les universitats de Catalunya. És un Portal com el que tenen les neerlandesos i els danesos. Tal com ho veig és una primera fase d’un projecte que pot i ha d’anar més enllà per ser útil a tot el teixit productiu del país i ha de servir també per informar als ciutadans interessats.

Des d’aquí no puc fer més que felicitar als professionals el CSUC. També agrair als companys de la Universitat de Barcelona el suport que m’han donat.

Enric I. Canela

Avui s’ha fet pública la convocatòria del III Concurs Comas i Solà. Demà 20 de gener s’obre el període de presentació de propostes de curtmetratges. Els doctorands poden presentar les seves propostes al concurs fins al 22 de maig i els guanyadors es faran públics a través del web del projecte durant la primera setmana de juny del 2017.

El concurs està organitzat conjuntament per l’Escola de Doctorat i la Unitat de Cultura Científica i Innovació (UCC+i), amb el suport de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat de Barcelona.

El concurs pretén que la recerca que fan els investigadors en formació pugui arribar de forma amable i entenedora i, sobretot, breu als ciutadans. Es tracta també de donar visibilitat i protagonisme als doctorands de la Universitat de Barcelona.

Els vídeos guanyadors en la primera edició del certamen van ser Metabolisme tumoral, Textured in peace (TIP) i Aliens species vs. genomics, d’Helga Simon, José Antonio Padilla i Maria Casso, respectivament. En el cas de la segona edició del concurs, les doctorandes Joanna Sierpowska, Elisabet Tintó i Silvana de Souza Pinheiro es van proclamar guanyadores amb els vídeos Brain mapping, ap2-hs, un gen important en el paràsit de la malària? i Un microscopio virtual, respectivament.

Vaig tenir l’oportunitat de ser impulsor i membre del jurat de les dues edicions anteriors. També he ajudat a fer possible aquesta edició. Ho he fet amb autèntica il·lusió. Crec que necessitem que els nostres investigadors en formació tinguin més protagonisme social i sigui més valorada i divulgada la feina desinteressada que fan

Enric I. Canela

Avui he fet un repàs de les principals dades del document Indicadores bibliométricos de la actividad científica española 2005-2014. Edición 2016, publicat per l’Observatori Espanyol d’R+D+i (ICONO) de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT), dependent del Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat.

Em sembla que vaig saber de la seva publicació a finals de desembre, però no he prestat atenció fins ara que la Universitat de Barcelona se n’ha fet ressò.

La conclusió, una vegada més, és que la Universitat de Barcelona és el centre amb més productivitat científica de l’Estat. Va darrere del CSIC, però dir que el CSIC és un centre em sona estrany. El CSIC és un conjunt de centres distribuïts per l’Estat espanyol. En tot cas, la Universitat de Barcelona és la primera universitat i darrere d’ella està la Universitat Autònoma de Barcelona. Si mirem impactes normalitzats, aquestes universitats es distingeixen entre les universitats.

Catalunya és líder estatal, per comunitats autònomes i molt a prop Madrid, tot i que Madrid cau quan es comparen magnituds qualitatives.

Aquestes dades són d’Scopus. Segurament els resultats de la Universitat de Barcelona (i de Catalunya) millorarien lleugerament amb la base de dades Web of Science.

Crec que ens hem d’alegrar d’aquests resultats 2005-2014. Potser d’aquí un parell d’anys trobem una situació lleugerament pitjor perquè altres que ens vénen darrere estan millorant més ràpid.

Al meu parer el país sencer, Catalunya, necessita fer una reflexió i veure com potencia la ciència i com fa que s’apliqui. Fan falta més diners, però també i més algunes polítiques barates de les que he parlat en algun altre moment. És necessari alinear les forces i fugir de maniqueismes.

Enric I. Canela

El curri és una mescla variable d’espècies prou conegut a la nostra cuina. Hi ha moltes preparacions en funció del lloc. De totes formes a casa nostra poques. Totes són marques comercials més o menys semblants i, a més, als efectes d’aquest article no importa.

En general al curri hi trobem gingebre, cúrcuma, bitxo, llavors de comí, pebre negra, llavors de mostassa, llavors de coriandre, llavors de fonoll, i algunes herbes aromàtiques.

Al curri se li atribueixen múltiples propietats beneficioses per a la salut i es diu que aquestes barreges d’espècies ajuden a eliminar malalties en alguns asiàtics. És cert?

Un dels components principals i imprescindible és la cúrcuma. La cúrcuma és una planta asiàtica molt popular a Índia. Quan es trituren els rizomes i es converteixen en pólvores, de color groc, s’obté el que a les botigues podem comprar com a cúrcuma, en realitats el rizoma convertit en pols. És la substància bàsica que s’utilitza per fer curri.

Aquestes pólvores tenen un component fonamental denominat curcumina, un fenol natural d’escassa solubilitat en aigua. La curcumina la podem agrupar dins dels curcuminoides. La cúrcuma conté altres curcuminoides en menor proporció.

Existeixen proves de les propietats beneficioses de la curcumina contra algunes malalties, entre elles i principalment el càncer. També s’han estudiats els seus efectes contra la disfunció erèctil. Les proves, però, s’han obtingut el laboratori i no es tenen massa dades en humans d’aquests efectes. Les raons són fàcils d’entendre: la curcumina no s’absorbeix bé a l’enteròcit i pràcticament la totalitat s’excreta, en part modificada, no sabem massa com i quins efectes té, per la nostra microbiota.

Es treballa per aconseguir que la curcumina s’absorbeixi i així poder aprofitar les seves innegables virtuts. Hi ha alguna publicació sobre una derivat de la curcumina, obtingut de la curcumina al laboratori, que s’absorbeix i que té les propietats de la curcumina. De fet s’ha publicat a les revistes científiques que un d’aquests productes té millor comportament contra la disfunció erèctil que el Tadalafil, conegut comercialment com a Cialis. També s’ha encapsulat la curcumina en nanopartícules i així s’absorbeix bé. Dues formes relativament cares comparades amb la curcumina.

Curiosament s’ha observat que quan la curcumina es barreja amb piperina del pebre l’absorció intestinal és molt més elevada. El gingerol i la capsaïcina, que estan al gingebre i al bitxo, respectivament, també podrien potenciar l’absorció. De fet mescles d’aquestes espècies s’han patentat a Estats Units com a potenciadors de l’absorció intestinal d’alguns medicaments. Gairebé tots els components del curri tenen propietats farmacològiques. La majoria dels components tenen una absorció intestinal relativament baixa, però mesclats amb altres es potencia la seva absorció.

He fet aquest article amb un objectiu. Posar de manifest com estudiar la medicina antiga d’alguns països i les seves costums ens pot ajudar a millorar la nostra salut o a prevenir la malaltia. Un camp de recerca gens o poc subvencionat amb molt de futur.

No tinc cap botiga de curri.

Enric I. Canela

Fa uns dies el Partit Popular, a través de la seva portaveu en temes d’educació, deia que caldria fer iguals les matricules universitàries en les diferents comunitats autònomes. Un nou embolic.

En èpoques llunyanes es va decidir que els preus de les matrícules fossin preus públics i no taxes. Tothom parla de taxes però no és correcte. Copiaré algunes definicions:

  1. Les taxes són tributs que paguem perquè utilitzem per a benefici privat un bé públic, perquè l’administració ens dóna un servei o perquè es realitzin activitats en règim de dret públic. És a dir, impostos que hem de pagar. Encara que alguns dels pagaran només aquelles persones que compleixin certs requisits (per exemple, que es presenti a l’examen del permís de conduir) i altres que haurem de pagar tots quan rebem un servei (per exemple la renovació del DNI). Un dels principis de les taxes és el principi d’equivalència, és a dir, quan paguem una taxa el pagament que realitzem ha de ser com a màxim l’equivalent al cost, el segon principi és el de la capacitat de pagament, de manera que quan sigui possible l’ens públic ha d’acomodar les taxes a la nostra capacitat de pagament. Les entitats públiques també han de tenir en compte el que preveuen ingressar per taxes a l’hora d’establir els seus pressupostos.
  2. Els preus públics són prestacions pecuniàries que es donen a una entitat pública per serveis o activitats que també es realitzen per part del sector privat i la sol·licitud és voluntària. És a dir, paguem a un ens públic per un servei que també ens el dóna el sector privat i que és voluntari. Els preus públics no han d’estar adaptats a la capacitat de pagament o al cost del servei. La llei estableix que han de ser com a mínim el cost del servei (és a dir, no han de costar diners i es deixa la porta oberta a obtenir benefici per part de l’administració) però també s’admeten excepcions per motius socials, culturals, benèfics o de interès públic sempre que es pressuposti i es disposin fons per al finançament de l’activitat.

En resum podem dir que les taxes són obligatòries i estan regulades mentre que els preus públics són voluntaris i permeten a les entitats públiques obtenir beneficis o subvencionar diferents tipus d’activitats.

Cobrar per la prestació del servei universitari un preu inferior al cost del servei era contrari a la Llei 8/1989, de 13 d’abril, de Taxes i Preus Públics. Com que això estava passant de manera sistemàtica, l’any 1998 es va modificar aquesta llei per la Llei 25/1998, de 13 de juliol, de modificació del règim legal de les taxes estatals i locals i de reordenació de les prestacions patrimonials de caràcter públic. La modificació indica que:

  1. Els preus públics es determinaran a un nivell que cobreixi, com a mínim, els costos econòmics originats per la realització de les activitats o la prestació dels serveis a un nivell que resulti equivalent a la utilitat derivada dels mateixos.
  2. Quan hi hagi raons socials, benèfiques, culturals o d’interès públic que així ho aconsellin, es poden assenyalar preus públics que siguin inferiors als paràmetres que preveu l’apartat anterior, prèvia adopció de les previsions pressupostàries oportunes per a la cobertura de la part del preu subvencionada.

Traduït a llenguatge ordinari vol dir que cal indicar quin és el cost del servei i l’administració, si aplica el punt 2, ha de compensar a qui presta el servei.

Crem que portem massa anys incomplint els preceptes legals. Crec que hauria dues solucions. La primera és legislar que les matrícules són taxes i fixar un preu idèntic per a tots els crèdits. La segona és fer públics els costos de cada servei, cada titulació (grau o màster) i cobrar una part i subvencionar la resta a la universitat. Jo m’inclino per les taxes i per fer públic el cost de cada servei.

Qualsevol de les solucions, si pretén acostar els preus universitaris entre comunitats autònomes tindria un cost molt elevat per a l’administració de la Generalitat.

Estic segur que aquest any això seria enormement complicat però em temo que caldrà plantejar alguna previsió pensant en el futur.

Enric I. Canela

Llegia de les virtuts de les nous del Brasil. De fet fa pocs dies havia llegit coses sobre elles arran de la classe de micronutrients que vaig fa unes poques setmanes. Tocava parlar del seleni i vaig llegir algunes coses d’aquestes nous.

Les nous del Brasil són, amb molta diferència, l’aliment que conté més seleni. El seleni és un element químic no metàl·lic, no massa abundant a la Terra, és el 34è. El seu nom prové de Selene, la Lluna en grec. És parent del sofre.

Aquest element, però, que és essencial per a nosaltres. El nostre cos conte 2 parts per milió, poc però imprescindible. N’hauríem de prendre freqüentment. S’estima que n’hauríem d’ingerir 0,125 mg cada dia. No necessàriament de manera sistemàtica dia, és una mitjana, ja que el seleni s’acumula a les proteïnes formant-ne part.

Jo poso en dubte si aquesta quantitat, els 0,125 mg al dia és l’adequada. Els mètodes per determinar la quantitat diària necessària es posen en dubte. Potser una mica més és millor.

Només 50 g de nous del Brasil contenen 1 mg de seleni, que és unes vuit vegades la quantitat diària necessària. S’ha de comptar, però, que 50 g de nous del Brasil aporten 330 kcal. La part complementària positiva és que aporten una quantitat alta d’àcids grassos omega-3.

Què fa el seleni al nostre organisme? Només té una funció: formar parts de proteïnes. De les proteïnes que en forma part en destacaré dues: la glutatió peroxidasa i la tioredoxina reductasa. Es tracta de dos enzims que s’encarreguen d’eliminar espècies d’oxigen reactiu. Les espècies d’oxigen reactiu són espècies químiques que provoquen alteracions a les cèl·lules, genèricament podem parlar de càncer i envelliment.

Conclusió prendre uns 30 g de nous del Brasil al dia pot ser una gran idea per mantenir-se sà.

Enric i. Canela

No diré res que no sapigueu, però si avui tornava a escriure en el bloc, no podia deixar de fer el meu reconeixement al Prof. Joan Rodés. El Prof. Rodés ens va morir el passat dia 10. Dijous 12 al migdia, al Tanatori de Sant Gervasi, va tenir un multitudinari i breu acte de comiat. La sala estava completament plena atès el reconeixement i mèrits de Joan Rodés.

No relataré les virtuts de Joan Rodés. La Universitat de Barcelona li dedica un espai a les notícies. Recomano també la lectura de la nota que va elaborar Diario Médico. Les hemeroteques en van plenes.

Jo vaig conèixer l Prof. Rodés sobre l’any 1989 arran de la creació de la Fundació Clínic. A partir d’aleshores vam tenir relacions esporàdiques. Puc dir que sempre van ser extraordinàriament amables. Era una persona d’una afabilitat que només era superada per la seva intel·ligència.

La recerca catalana li deu molt, altres ho han dit amb més coneixement que jo. Sempre tindrà un lloc en la memòria de la Universitat de Barcelona i en la de la seva comunitat.

Enric I. Canela

Després d’un article dient que “ja torno a ser aquí”, escric per comentar que avui L’Econòmic ha publicat el meu article mensual. És tracta de “Com voldria la universitat“.

Destaquen els editors: Existeix a Catalunya recerca relativament bona en altres àmbits que té dificultats per mantenir-se. Tot i compartir la idea que no és possible estar en primera línia en tot i que no hi haurà mai prou recursos per lluitar pel lideratge en tots els camps, és una necessitat de país formar professionals ben preparats en tots els sectors i això no vol dir només fer graduats ben formats. També necessitem més doctors que s’integrin a la societat i això implica que s’han de finançar contractes predoctorals i també la recerca per tal que puguin fer les seves tesis doctorals.

Jo no sé si està o no ben destacat. El que si sé és que: El govern ha d’invertir per situar les universitats en les millors condicions i per fer que el coneixement es converteixi en recursos.

Retorn a la normalitat


Enric I. Canela

Portava força temps sense tocar el bloc, ara un mes. Moltes raons em van fer aturar. La principal va ser una caiguda a final d’agost que em va lesionar un braç i em deixar amb dificultats per escriure. No va ser res greu però vaig estar força temps amb moltes dificultats. Cap entrebanc de salut greu, incomoditat molta.

Vaig fer molt poca escriptura durant les setmanes següents. Dir que estic perfecte del problema del cop seria dir el que no és, però ara ja no tinc cap dificultat per escriure.

Se’m va acumular feina de tot tipus i feina docent endarrerida, també pel mateix. Van venir temps complicats a la Universitat de Barcelona, canvi de rector, provisionalitat i eleccions al desembre. Vulguis que no tot genera un cert tipus de neguit i et roba temps mental.

Com era lògic, passades les eleccions vaig deixar de ser vicerector de Política Científica. A la pràctica fa tot just una setmana que s’ha materialitzat tot ja que les festes de Nadal mantenen la universitat administrativament inactiva.

Deixar aquesta activitat també m’ha comportat un descans i recuperació de temps mental. Aquest estat d’ànim més positiu m’ha fet recuperar l’interès per continuar amb aquesta activitat comunicativa. No sé amb quin ritme ni aprofundiment però tornaré a agafar un cert ritme.

Tampoc sé si dedicaré temps a escriure en aquest bloc alguna cosa de caire més científic. Veuré, no vull dir el que no sé.

El que si sé és que el canvi de vida a la Universitat de Barcelona m’ha donat nous ànims.

Next »