Enric I. Canela

Llegia que des del 20 d’octubre Biocat té la seva seu al recinte del Parc Científic de Barcelona (PCB). L’entitat ocupa un espai singular de prop de 500 m2 a la planta baixa de la Torre I del PCB. El trasllat permetrà a la fundació beneficiar-se de les sinergies del dens entorn científic i empresarial que ofereix el PCB.

El passat 10 d’abril de 2014, Montserrat Vendrell va ser nomenada directora general del PCB, càrrec que compatibilitza des de llavors amb les seves funcions al capdavant de Biocat, del que és directora des de 2007.

El PCB dóna cabuda actualment a una setantena d’empreses que treballen en l’àmbit de ciències de la vida i a centres de recerca tan importants com l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB) i el Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica (CNAG).

Content perquè vaig col·laborar a què aquests ubicació sigui possible. Crec que podrem crear sinergies i aprofitar-les.

Enric I. Canela

Catalunya Vanguardista parla de la reforma de la UB. A mi aquest diari digital i la seva directora i ànima, Eva Serra, em semblen seriosos i bons. Em mereixen un gran respecte. Per això m’ha sorprès que publiqui aquesta entrevista sense contrast i donat informacions que poden conduir a equívocs.

Quan es dóna una informació – entrevista d’aquesta classe penso que és bo obrir-se i no quedar-se amb una tret que es vulgui prendre partit.

De fet si que un grup de claustrals va presentar un escrit, com diu al final, però penso que no era ni el 10% dels claustrals. En tot cas, siguin els que siguin, seria bo dir el nombre.

El títol, per exemple, no té sentit aïllat. Diu: El rectorat de la UB proposa una reforma que costarà 13 milions d’euros. Cert que parla de costos i ingressos, però són aproximacions, basats en diferents hipòtesis, tal com el propi document reconeix. I sí, l’objectiu no és la reducció del pressupost, un objectiu és la reassignació de recursos. Tothom, espero, estarà d’acord, que fer feines amb més valor afegit i més qualificades és bo. Si aquestes feines provoquen augment d’ingressos, anem bé. O no?

Es poden opinar moltes coses, valorar si s’encerta o no, però els objectius són relativament clars. Un és la simplificació i un altre és el millor aprofitament, en benefici dels propis treballadors, també, dels recursos, principalment humans. Una anàlisi de costos de l’impacte social ben fet del conjunt de les universitats catalanes ens faria posar a tots vermells. I els culpables últims no seríem els treballadors de les universitats, però si que hi hem col·laborat. Un rector responsable ha d’intentar posar-hi remei. No és dolent això, oi?

Si s’està d’acord en els objectius la resta arriba sol. Jo veig en segons quines mogudes el conservadorisme en estat pur. Que no es mogui res, especialment el lloc on jo sec. No ho dic pel professor que contesta l’entrevista.

Aprimant la recerca


Enric I. Canela

Llegia que la plantilla del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) s’ha reduït un 14,6% des de novembre de 2011 El nombre d’empleats (exclosos becaris) ha caigut en 1.892 persones en dos anys i mig, passant de les 12.928 de l’inici de la legislatura als 11.036 treballadors que l’organisme tenia en nòmina a 30 de juny.

La meitat de les places perdudes es concentra a la Comunitat de Madrid, on es passa de 5.845 a 4.968 llocs. Els partits de l’oposició subratllen que Madrid és la regió europea amb la major reducció pressupostària en R+D de tota la UE, segons dades de l’OCDE.

Sempre penses que el proper govern solucionarà alguna cosa, però són uns governs amb un personal que no entén altra cosa que especular i ofegar.No saben què és fer una política d’incentiu i creixement.

Enric I. Canela

Malauradament no vaig poder assistir. Una cosa que autènticament em fa il·lusió, que feia molta falta al país, què he reclamat. No sé fins on omplirà les meves expectatives perquè estem sense diners.

Ahir el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, va presentar el Programa Indústria del Coneixement. És un programa per afavorir el desenvolupament de noves empreses de base científica, en el marc de l’estratègia per transferir la tecnologia i el coneixement al sector empresarial. Aquest nou programa acompanyarà els projectes de prototipatge des de la fase inicial fins a introduir-los en el mercat gràcies a la mobilització de fons de 30 milions d’euros en 5 anys. L’objectiu del programa és estimular la creació d’empreses derivades de la recerca que es realitza des d’una universitat o un centre d’investigació, les anomenades spin-off, perquè

El Programa es basa en dos pilars que tenim com a país: l’alta productivitat científica i l’expertesa de l’Institut Català de Finances (ICF) en instruments de finançament i coinversió pública i privada. Catalunya amb l’1,5% de la població europea, té el 7,4% de les millors universitats europees de menys de 50 anys, capta el 3,4% dels recursos competitius del Consell Europeu de Recerca (ERC), entre altres indicadors. Pel que fa a les actuacions de l’ICF en l’àmbit de la inversió en capital, els 136 milions d’euros que hi ha compromesos fins a data d’avui han catalitzat una inversió de fins a 740 milions amb altres inversors.

El Programa Indústria del Coneixement consta de tres fases:

I. LLAVOR. Primera Fase de Valorització. Anualment es convocaran 40 ajuts de 25.000 euros destinats a la protecció del coneixement generat i a les primeres proves (preprototips).

II. PRODUCTE. Segona Fase de Valorització: Prova de concepte. Anualment es convocaran 15 ajuts de fins a 100.000 euros per prototipar la tecnologia o producte.

III. MERCAT. Fase de capitalització ‘early-stage’. S’obrirà una línia de préstecs de l’ICF dotats de 2 milions d’euros anuals per cinc anys. Una dotació econòmica destinada a l’inici de l’acció comercial i la producció, entre d’altres. Aquest finançament serà en règim de conversió pública i privada. En una primera fase, per cada euro aportat per inversors privats, l’ICF n’aportarà dos de crèdit.

La primera convocatòria del nou programa serà el 18 de novembre, en que es farà la crida per atorgar ajuts per a 20 llavors i 7/8 prototips. En la primera fase de valorització, l’ajut inclou un programa de formació i mentoratge, coordinat per la UC Berkeley en el marc dels acords subscrits pel Govern amb les universitats de Califòrnia. La UC Berkeley és l’encarregada de coordinar a la Costa Oest el programa de formació per a científics emprenedors que la National Science Foundation desenvolupa als EUA des de l’any 2011.

Podeu completar la informació.

Enric I. Canela

Diu l’article del diari El País titula: Espanya podria tenir un ‘supercentre’ de ciència pel preu de 50 quilòmetres d’AVE. Destaca que la inversió total de Suècia per a la font de neutrons és semblant a la que es va fer per 50 quilòmetres d’AVE o cinc aeroports sense ús com el de Castelló. Diuen a la UE: “Espanya s’ha dedicat a construir aeroports, auditoris, trens … si s’hagués invertit part dels diners en una instal·lació científica com aquesta li hauria anat molt millor”. A Espanya potser si, però no a algunes persones.

Que farien els espanyols sense estacions fantasma, aeroports buits, autopistes que no serveixen per a res o magatzems de gas que fan que s’ensorrin els pobles? Res. Seria un estat avorrit. Per aconseguir aquest rècord cal disposar d’una legió d’imbècils, estratègicament col·locats, per tal que els corruptes puguin encarregar negocis ruïnosos i omplir-se les butxaques. Els corruptes no són tots els que fan, la majoria són de can justet, i fan el que decideixen alguns corruptes que fan favors als seus amics.

Ara, sortosament, alguns jutges estan destapant algunes coses. Suposo que algunes coses s’han fet únicament amb l’estupidesa, sense corrupció, també ha passat això. Recordo que l’any 2008 (veure La guerra de les galàxies?). Una baralla per les competències dels ministres d’Indústria i Ciència i Innovació, Miguel Sebastián i Cristina Garmendia. La disputa era sobre la indústria aeroespacial i va paralitzat una delegació parlamentària que havia d’anar a la reunió del Eurogrup de l’Espai, una trobada anual de parlamentaris europeus sobre la indústria aeroespacial (Praga entre el 12 i el 14 de octubre de 2008). Finalment una catàstrofe. El tal Sebastian, un nefast ministre, va ensorrar una bona oportunitat. El PP reia, deia, la guerra de les galàxies. Naturalment quan van arribar les coses pitjor. La recerca en aquest àmbit patint. Això sí,

Mirant com han anat les coses, cal ser molt fi per determinar si es tracta d’un corrupte o un ruc el que ha pres la decisió. La cosa se sap mirant l’evolució del compte corrent dels implicats. A vegades, però, ni així, hi ha que es corrompen prenen decisions que afavoreixen algú esperant que després seran tractats amb simpatia. Alguns encara ho esperen eternament. Observant algunes coses que han passat en els darrers 10 anys es poden treure algunes conclusions. Si anem més endarrere, també, però m’ho sé menys.

A l’Estat espanyol li costarà refer-se. Mireu els partits polítics, escolteu que diuen els seus líders. Algú creu que això s’arregla fàcil?

Enric I. Canela

Us enllaço un reflexió llarga i depressiva, i no menys real, del futur de la universitat si algú no hi posa remei. ¿Quo vadis universidad? d’Enrique López González, Catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la Universitat de León.

Acaba l’autor: Em pregunten, gairebé de continu, si la Universitat Espanyola té solució i la meva resposta, tot i que mica escèptica, ja la saben: la universitat espanyola, per descomptat, té solució. El que no té esmena, però, són els necis. Què fer llavors? Per començar, rescatar la funció primigènia, crear i propagar coneixement banyat en experiència, reconèixer la ubiqüitat com a context (mai com a competència destructiva) i dotar-nos d’estatuts, procediments i estructures d’acord amb l’objectiu. Els problemes de la Universitat espanyola estan al nostre còrtex. Hi ha qui diu que emanen dels Pressupostos Generals de l’Estat. Fals. Les partides pressupostàries són l’anècdota i el so, el ball sobre la coberta del Titànic, l’al·legoria.

Què hi puc afegir? Mentre estiguem en un sistema de partits on per situar-se no cal ser intel·ligent, només retre culte a algú, a vegades corrupte, no interessarà altra cosa que perpetuar l’estupidesa. La mediocritat no perjudica els que cada dia guanyen exprimint els més desafavorits. No és un problema d’esquerres o dretes. Tan malament ho va fer el PSOE com ho fa el PP. Algú creu, escoltant Pedro Sánchez, que pot millorar Rajoy? Jo no. Per sort ja no hi serem i espero que haguem estat capaços de crear un món millor.

Camins infinits


Enric I. Canela

Llegia en el Web de la UB que un projecte organitzat conjuntament per la Unitat de Cultura Científica i Innovació de la UB i l’Escola de Doctorat de la UB posa en contacte estudiants de doctorat amb escoles de primària i secundària que vulguin conèixer de primera mà com és el dia a dia d’un investigador. Amb el nom de Camins infinits —perquè el coneixement no té límits—, es vol donar resposta a les preguntes que els joves i els infants es fan sobre el món de la recerca: quines circumstàncies porten algú a endinsar-se en el món de la ciència?, quin camí segueix un científic?, treballen sempre al laboratori?

L’activitat es divideix en dues parts i té un objectiu doble: apropar la recerca als alumnes i millorar les habilitats comunicatives dels joves investigadors. Comença amb una xerrada de trenta minuts, en què l’investigador explica en què consisteix la seva recerca, com és el seu dia a dia i per què va decidir investigar. L’activitat pot ser presencial (l’investigador es desplaça a l’escola), o virtual, mitjançant un sistema de videoconferència, la qual cosa permetrà als alumnes visitar virtualment espais que d’una altra manera no podrien veure, com ara sales de cultiu o estabularis. La segona part de l’activitat consisteix a obrir un torn obert de paraules en què els escolars facin peguntes per resoldre els dubtes que els hagin sorgit o aprofundir sobre aspectes que s’hagin tractat.

Completeu la informació.

Enric I. Canela

Jaume Pérez Payarols, director d’innovació i recerca de l’hospital de Sant Joan de Déu, és entrevistat a L’Econòmic. L’Hospital de Sant Joan de Déu és innovador i fa una excel·lent recerca. Treballa amb la UB, és un hospital universitari de referència. Felicito a la direcció per la gran feina que fan.

M’agrada la resposta a la pregunta: El foment de la innovació és responsabilitat de les organitzacions o cal un esforç de tota la societat?

Contesta:

Estem molt compromesos amb portar la innovació a la societat. Sovint pensem que les bones universitats són les que generen persones interessants que canvien el món, però en realitat qui les fan són les bones escoles. En els primers anys de vida, un nen o nena rep les eines amb les quals després aprendrà el que vulgui. Per tant aquesta part escolar ens preocupa molt. Tant és així que la unitat d’innovació cada trimestre visita un col·legi per veure com funciona. En concret, com estan educant en creativitat. I això ens ha portat a fer ara l’informe Faros sobre creativitat amb el filòsof José Antonio Marina. Intentem donar pautes a les famílies i a les escoles perquè ajudin aquests nens a desenvolupar la seva creativitat per tal que siguin els innovadors de demà.

Un drama que tinguem un sistema educatiu tan deficient. Diu que s’ha aconseguit que tothom vagi a l’escola. Altra cosa és que surtin els nens sabent alguna cosa. He pogut veure que i com s’ensenya a una criatura de set anys. Catastròfic.

Classe de castellà: Unes paraules i construir una frase en castellà amb cadascuna i explicar-la. Les paraules: solstici, zodíac… Naturalment els nens no saben res d’això. Intenteu que sense haver estudiat res de l’univers i sense estris adequats, un nen de set anys entengui el que és un solstici. No sé si la majoria dels pares ho saben. Ho trobo absurd.

Naturalment, tinc clar que les generalitzacions mai no són bones, però és que el bon funcionament és l’excepció. Només cal circular pel carrer o rebre els estudiants que surten de la selectivitat.

Enric I. Canela

Avui he anat al lliurament a títol pòstum la Medalla d’Or al Mèrit Cívic a Francesc Santacana. Va morir el 14 d’abril (veure Obituari de Francesc Santacana i Francesc Santacana, un cervell excepcional, ens ha deixat)

L’acte, que s’ha fet al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, ha estat promogut pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, la UB, el Col·legi d’Economistes de Catalunya i la Fundació Coneixement i Desenvolupament (CyD). Francesc Santacana va ser director general de la Fundació Bosch i Gimpera (FGB) entre el 1986 i el 2001, i director general del Parc Científic de Barcelona (PCB) en el primer any de funcionament.

Han intervingut l’alcalde Barcelona, Xavier Trias; el periodista Lluís Foix, que conduirà l’acte; el tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà, Antoni Vives; l’economista Francesc Raventós, que ha fet la glossa del guardonat, i la vídua de Francesc Santacana, Cristina Ametller, que ha recollit la medalla. Ha tancat l’acte Xavier Trias. Hem pogut escoltar dues peces musicals de Bach i Mozart, compositors preferits de Francesc Santacana.

Un acte curt, senzill i emotiu en record d’aquest gran home. Podies coincidir o discrepar, però sempre et sorprenia per la seva agilitat mental i intuïció. Mai no et deixava indiferent.

Com no podia ser altrament, he trobat un munt de vells coneguts i amics.

Enric I. Canela

Ahir es van fer públics els ls guanyadors dels Premis Nacionals (estatals) de Recerca 2014 Aquests guardons han distingit aquest any a cinc personalitats en les àrees de medicina, biologia, enginyeria, dret i ciències econòmiques, i humanitats . El jurat ha reconegut el treball de Jesús María Prieto Valtueña, Joan Massagué Solé, Josep Maria Benlloch Baviera, Jose Luis García Delgado i Violeta Demonte Barreto en aquests àmbits.

Felicitats a tots, però permeteu-me que m’alegri especialment pel nostre company Joan Massagué, director del programa de Biologia i Genètica del Càncer de l’Institut Sloan-Kettering de Nova York, investigador del Howard Hughes Medical Institute i director adjunt de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona).

Amb Josep Guardiola, Xavier Sala i Martín, Pol Antràs, Josep Carreras, i Jordi va publicar al diari ‘The Independent’ l’article Els catalans només volem votar.

Next »