He pogut llegir el resum d’un treball fet per ISGlobal (L’exposició nocturna a la llum blava s’associa amb més risc de càncer colorectal. La referència bibliogràfica és Association Between Outdoor Light-at-night Exposure and Colorectal Cancer in Spain).

Els autors també indiquen que els resultats són similars als que fan referència als càncers de pit i pròstata.

L’estudi es basa en l’anàlisi de l’impacte lumínic, llum blava, a Madrid i Barcelona.

És interessant recordar que la llum blava, la llum visible més propera en l’espectre de radiació a la llum ultraviolada, és beneficiosa durant el dia, ja que augmenten l’atenció, els temps de reacció i millora l’estat d’ànim.

Tanmateix, la llum blava és perjudicial durant la nit, la verda també però molt menys. Malauradament, totes les pantalles de tauletes i telèfons mòbils emeten radiació blava.

El nostre organisme es regeix pels ritmes circadiaris. La serotonina i la melatonina, especialment la darrera, estan relacionades amb aquests ritmes, que a vegades, simplificant, en diem de son – vigília. Quan marxa el sol se secreta melatonina i aquesta hormona ens modifica el metabolisme i prepara l’organisme per dormir. La llum suprimeix la secreció de melatonina i és la llum blava la que ho fa amb més eficàcia.

Està demostrat que alterar els ritmes circadiaris altera el metabolisme i pot tenir greus conseqüències sobre la salut. S’han establer correlacions amb l’obesitat, la diabetis, les malalties coronàries i el càncer.

Un objectiu hauria de ser suprimir tot tipus de llum mentre dormim i evitar, quan es fa fosc la llum blava. No és fàcil suprimit mòbils, tauletes i altres equips electrònics, però comprar-se unes ulleres que filtrin la llum blava no és car ni difícil. Qualsevol òptica té solucions.

És altament recomanable intentar evitar alteracions innecessàries dels ritmes circadiaris.

Enric I. Canela

Arran de les mesures d’empresonament decretades pels governants, les revisions mèdiques periòdiques es van endarrerir i ara les tinc concentrades en aquestes setmanes.

Avui m’ha tocat anar a l’oftalmòleg, que, tot sigui dit, m’ha trobat bé. De casa a l’ICR he agafat un autobús, el V13 i tot seguit he travessat la plaça de Ferran Casablancas per anar al carrer Ganduxer. Aquest curt viatge m’ha impulsat a escriure això.

El Govern ha pres i està prenent mesures algunes de les quals jo considero fora de lloc i que, a més de no servir per gaire, molesten als ciutadans, mentre que no actuen contra el que han d’actuar.

Portem una mascareta que no atura aerosols, ni els que emetem nosaltres ni els que emeten els altres. Clarament són completament inefectives pel que fa als aerosols, que són massa petits. Tret que es disposi de filtres adequats, no són les mascaretes que veiem, davant dels aerosols no hi ha més fórmula més eficaç que dispersar-los.

La utilitat de la mascareta és per evitar que gotes que surten de la boca parlant, estossegant o esternudant quedin frenades. Encara no he escoltat o llegit alguna opinió fonamentada que em digui que tenen altra utilitat en relació als contagis per SARS-CoV-2.

Com que sé que no filtren aerosols, mentre anava amb l’autobús V13, amb una temperatura infernal, segurament perquè el conductor era fredolic, pensava que era molt més perillós anar en un autobús que ficar-se en un bar, en un gimnàs o a la missa de la Sagrada Família. Estic segur que alguns del contagis que veiem tenen molt a veure amb el transport públic. La promiscuïtat també hi intervé, però aquesta és de més difícil gestió.

Quan creuava la plaça Ferran Casablancas, no eren encara 2/4 de nou, hi havia algunes persones, poques, amb gossos, a més de 10 metres entre elles, amb mascareta. Jo també. Segurament haurem contribuït amb un absurd paisatge urbà.

No discutiré que cal portar la mascareta al transport públic o a espais tancats per evitar les gotes, però ja sabem que no eviten els aerosols. Els aerosols viatgen a una distància relativament gran, més dels 2 m que ens demanen de distanciament. La distància fa que disminueixi la concentració vírica. Això és bo.

La conclusió és que als espais tancats només una bona ventilació redueix el risc. No he vist cap acció que impliqui una millor ventilació del transport públic. Una gestió adequada de l’aire faria els espais més segurs. A l’autobús no hi ha més proximitat interpersonal que als avions. Potser que els responsables s’ho plantegin. El virus el tindrem aquí per molts anys. A l’estiu ens afecta menys, no per menys virulent, si per la calor que asseca el seu mitjà de transport. En un ascensor tant serà estiu com hivern.

Vaig ara a les discoteques. Totes tancades. Aquests dies “hem gaudit” en un lloc tranquil on mai passa res destacable, de música de discoteca en una roureda a la matinada, tots desperts, i de baralles amb intervenció policial, això sí després de cridar-la telefònicament i trigar molt a venir.

No seré jo el que digui que les discoteques han d’estar obertes, però si es volen tenir tancades tenen dues opcions: 1) decretar el toc de queda i 2) tenir suficient policia per evitar el que està passant. Les multes no serveixen per a res si no hi ha ningú per imposar-les. Cada acció té un efecte secundari, provoca un dany colateral. Veig massa mesures que tenen més cost que benefici. Una opció més intel·ligent seria permetre discoteques a l’aire lliure i un exhaustiu control dels permisos d’apertura.

Semblaria adequat que quan es prohibeix una cosa contra natura s’adoptin les mesures alternatives.

Enric I. Canela

No discutiré que la situació d’increment dels contagis del SARS-CoV-2 és greu i això em fa estar amoïnat, especialment pel desgavell de la gestió que ha estat fent el Govern fins ara. Pressuposar que no hi hauria cap brot era absurd, creure que arribaríem de seguida a una situació greu també. Havia d’arribar una segona onada, però esperàvem que fos a la tardor i menys greu. Jo opinió que el que està passant no és cap segona onada, són retrucs, alguns rebrots de la primera que cal controlar però sense alarmar-se.

Evidentment, la condició per reduir el risc dels retrucs era fer un seguiment adequat dels contagis i dels seus contactes. La represa de tot tipus d’activitats, laborals i d’oci, auguraven contagis ja que el virus estava, i està, encara circulant. La circulació asimptomàtica no estava ni determinada ni controlada. Avui tampoc ho està encara que ja intuïm on som.

Les coses no s’han fet gens bé. Les dades subministrades per l’Institut de Salut Pública Carlos III ens indiquen que, a Catalunya, per cada persona amb símptomes, en el 75,1% dels casos no s’ha identificat cap contacte. La feina de rastreig un desastre. Aquestes dades contrasten amb les d’Aragó, que també està patint la crisi, on només en el 24% dels casos no s’ha identificat cap contacte. A Madrid un 26%. També em sembla que si miro la incidència del virus en les diferents comunitats autònomes (dades del 17 de juliol), Catalunya no és la que presenta pitjors dades, tot i que no discuteixo que localment si que puguin donar-se aquestes condicions de més risc. Més hospitalitzacions, ingressos a la UCI i morts a Madrid que a Catalunya. De cap manera això indica que les coses no vagin malament.

No seguiré criticant la gestió feta fins ara, trobareu crítiques i moltes, fetes per amics i enemics, la unanimitat al respecte és gran. Sortosament han posat al capdavant del sistema operatiu de salut a una persona altament qualificada com és Josep Maria Argimon.

En aquest escrit m’interessa molt més reflexionar sobre com caldria abordar el problema. Una opció és tancar a tothom a casa, i si pot ser, cada membre de la família en una habitació diferent, tres setmanes. Els que sobrevisquin podran sortir, però res no garanteix que el contacte amb algun ésser d’un altra contrada, segurament humà, no li encomani la malaltia. Òbviament, l’economia no resistiria i caldria menjar arrels o depredar mascotes. Ja es veu que no hauria de ser la línia a seguir. Cal, però, tenir present que algunes “intel·ligents” decisions ens porten per aquesta via.

Una altra, més raonable, és determinar les condicions de transmissió del virus i reduir la seva incidència. Cap dubte que el distanciament és la forma més efectiva de reduir la transmissió entres persones, però, com es viu, com es fan les coses, com es mantenen els negocis sense alguna proximitat?

Mai no podrem tenir la certesa del 100% sobre cap de les hipòtesis que formulem i ens haurem de basar en els principis de la lògica, que, a la vegada, es basen en la ciència, entre elles, sovint oblidada, la física. Els models d’expansió de les malalties estan clarament basats en una sèrie de paràmetres, la majoria, condicions fixades per l’investigador. Recordo haver estudiat i posat com exemple a classe els models de propagació de la gonorrea. Les constants que fèiem servir tenien un elevat grau d’incertesa. Cal que digui que d’epidemiologia no en sé res i que parlo de models matemàtics. Cal saber molt bé estimar els paràmetres, calcular el seu grau d’incertesa i, sobretot, com podem modificar-los.

Tot això em permet comentar que molts titulars sobre com es propaga el virus serveixen de base per dictaminar autèntiques estupideses, que no afecten a la propagació del virus i si a la vida social i econòmica del país.

Tot i que sigui cert que el virus es propaga per l’aire o, molt més correcte, per aerosols que, en aquest cas, serien virus en gotes, líquids, suspeses a l’aire, i que en determinades condicions l’aerosol viatja lluny, caldria saber que vol dir lluny i que vol dir determinades condicions. Ens queda un altre cosa per comentar, la càrrega vírica.

Seria raonable limitar la capacitat dels ascensors? Sí, tret que induíssim un corrent d’aire que entrés pel terra i sortís pel sostre. No ho proposo. Per què els avions no apliquen restriccions? L’aire d’un avio és renova 1 vegada cada 2 o 3 minuts i a més l’aire nou està completament desinfectat. A més, es netegen els avions i es controlen els passatges. Avui mateix viatjava en un autobús de línia interurbana. Tal com estava organitzat no crec haver estat en risc de contagi, això si, l’aire condicionat m’ha fet passar fred.

Ja pressuposareu que quan bufa la tramuntana pel nord-est català cap virus es resisteix a viatjar i dispersar-se lluny de nosaltres. La càrrega vírica no podrà provocar cap infecció. Sense pensar en aquests vents, els corrents d’aire dispersen el virus i redueixen molt la càrrega vírica. Podem pensar en locals i espectacles completament segurs, però també, pensant en el futur, en unes condicions de seguretat exigibles. No seria raonable pensar en fluxos d’aire i recanvi en els locals tancats? El que dic val tant per a locals d’oci com per a gimnasos. La qüestió no és tant l’activitat com les condicions de ventilació. A mi em sembla que si dues persones volen intercanviar fluids (i algun virus), ho podran fer tant en un local d’oci com sota un fanal.

Si mirem on s’han produït els contagis no familiars, l’origen dels contagis, veurem que són situacions i espais molt concrets. Al final, però, el contagi ens porta a l’àmbit familiar.

Un fet que em crida l’atenció és que es digui que alguna cosa ha canviat perquè el nombre d’asimptomàtics és més elevat i l’edat mitjana dels contagiats menor. No ha canviat res. Fa unes setmanes ningú no feia proves a la gent asimptomàtica, normalment més joves. Ningú dubti que si fessin una prova a tots els habitants de Barcelona, el nombre de contagiats seria espectacular. De fet, intueixo que si representem el nombre de PCR davant els casos detectats obtindrem una corba característica, una hipèrbola equilàtera. Els paràmetres de la hipèrbola ens dirien com es comporten els contagis en el nostre sistema, que seria independent de la salut de la població. El que no tindria res a veure és el nombre d’hospitalitzats, d’ingressats a les UCI o morts. Això sí dependria de la salut de la població.

No estic dient que les “retrobades” i una mala gestió d’espais hagin fet créixer els contagis, simplement, la situació ha de ser controlada però és menys greu del que la comunicació oficial i no oficial ens ha fet creure. Nefasta forma de comunicar. M’agrada molt més Fernando Simón comunicant que els nostres responsables.

Al meu entendre, l’estratègia hauria de ser trobar l’equilibri que portés a un nombre d’hospitalitzacions i d’altes igual, cosa que a mig termini conduiria a alguna cosa similar a la immunitat del grup susceptible de generar anticossos. Recordem que la majoria de la població conviurà amb el virus i s’infectarà, sense agafar la COVID-19. Les dades publicades em fan pensar que el 80% com a mínim de la població estarà dins d’aquest grup. També em sembla que el grup no serà estable i que segons l’estat de salut global dels individus entraran i sortiran membres.

No es pot pretendre altra cosa que trobar un flux acceptable d’entrada i sortida dels hospitals i adequar el nostre sistema sanitari és la millor opció.

A curt termini, reduir el flux vol dir mesures de reducció de la càrrega vírica en els entorns de treball i oci. No veig altra forma que evitar aquests espais o obligar a unes estrictes mesures sanitaris, com passa amb els avions. En espais tancats no perfectament ventilats, si s’hauria de portar sempre una mascareta, però no quirúrgica, un de tipus N95 (codi EUA) o KN95 (codi Xina), les denominades FFP2. Les quirúrgiques serveixen per evitar emetre escopinades, però no filtren aerosols.

De totes formes, a l’exterior la probabilitat de contagiar-se amb un aerosol és similar a la de què et caigui al cap un tros de ferralla de l’espai. Mai no serà zero. En general, gairebé ningú no s’atreveix a dir-ho amb claredat, però ho deixen entreveure Airborne Transmission of SARS-CoV-2Theoretical Considerations and Available Evidence. Si que hi ha hagut personal altament qualificat que ho ha dit, el cap de malalties infeccioses de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Benito Almirante. Va dir que la decisió de portar la mascareta és política i, més o menys, que en espais oberts i en moviment no serveix per a res. Ara, si així alguns polítics es queden satisfets perquè pensen que fa alguna cosa útil…

L’altra cosa, m’he referit sovint, és enfortir el sistema immune per passar a formar part del grup dels que entren en contacte amb el virus i no agafen la COVID-19. Cada dia més especialistes demanen seguir aquesta via. Crec que no abordar seriosament el tema de la immunitat basada en la nutrició és un error gravíssim, de cretinisme supí, és jugar amb la salut del país i amb la seva economia.

A banda de mesures socials i de disseny d’espais i ventilació, caldria potenciar la ingesta de vitamina D, especialment, amb altres micronutrients. Alerta, no tenim molt de temps per rebre la segona onada.

Seguiré escrivint sobre el tema amb noves dades.

Enric I. Canela

Acabo de llegir sense que m’hagi produït una sorpresa excessiva, que l’Audiència Nacional ha dit que les tesis doctorals no poden ser públiques sense el consentiment explícit de l’autor.

No m’estranya gens ja que ha la legislació espanyola hi ha un conflicte clar entre la legislació sobre la propietat intel·lectual i la normativa acadèmica, entre altres. La legislació sobre drets d’autor està sota una llei, mentre que el desenvolupament del doctorat sota un Reial Decret. La Llei de la Transparència, Accés a la Informació Pública i Bon Govern no està massa ben feta.

Té tota la raó l’Audiència Nacional encara que ni tingui sentit per a nosaltres el que ha dictaminat. Si som rucs, ens passa això. La normativa espanyola de doctorat és un autèntic desastre, suposo que feta per gent que creia que un doctor és un metge de capaçalera.

Jo en el seu dia, quan era el vicerector responsable de doctorat i director de l’Escola de Doctorat a la UB, vaig reclamar que calia actuar sobre aquest tema. Vaig posar com a exemple la normativa britànica on el doctorand, quan és admès, està obligat a cedir els drets d’autor. La casuística de les tesis i la picaresca d’alguns doctorands fa que el tema condueixi a alguns negocis que, particularment, considero immorals. Ningú no em va fer el més mínim cas. El doctorat, sembla mentida, és una cosa menor que no interessa a la majoria de rectors de les universitats espanyoles.

Crec que també ho vaig comentar en alguna reunió de directors d’escoles de doctorat de l’Estat. Vam fer comentaris al respecte, però les reunions d’amics i coneguts no acostumen a tenir efecte.

En mà de les universitats, individualment, està la solució al despropòsit.

Enric I. Canela

Avui, en el desè aniversari de L’Econòmic, m’han publicat un article: Innovació, assignatura pendent.

Comento la presentació de l’avantprojecte de la Llei de la Ciència de Catalunya, cosa que m’alegra i hi faig notar alguns dels seus dèficits,. Així com la manca de referències serioses a la innovació.

El projecte es refereix directament als investigadors en formació, els doctorands, i ho comento. El diari m’ho destaca: “M’ha agradat que es faci una referència explícita a ells, als investigadors en formació, els doctorands, encara que només sigui per anunciar la seva existència. Hem de recordar que són pedra angular del sistema de recerca. Mancarien aspectes relatius a l’ordenació del doctorat i a llurs condicions laborals. La reflexió que cal fer també és urgent”.

La meva queixa i la comparació amb un sistema d’innovació d’èxit, com el d’Israel, són patents.

La ceba terapèutica


Enric I. Canela

Aquests dies de pandèmia derivada del SARS-CoV-2, que té potes enlaire totes les administracions, m’he afartat d’escriure i parlar de la immunitat innata. L’organisme té una primera línia de defensa capaç d’eliminar microorganismes i, sovint, sense que calgui generar anticossos. És a dir, sense que hi hagi rastre de la infecció.

La immunitat innata la pot regular l’organisme de diferents formes. En destaquen les espècies d’oxigen reactiu i els tiols antioxidants. Són substàncies que tenen sofre a la molècula en forma de grup tiol o grup sulfhidril (-SH).

Els principals tiols antioxidants que tenim al cos són l’albúmina i el glutatió. Segurament l’albúmina, una proteïna, és molt més coneguda que el glutatió i poc podem fer per alterar la seva concentració fisiològica. L’albúmina la tenim circulant pel plasma i en qualsevol anàlisi clínica ens diuen la concentració circulant.

Per la seva banda, el glutatió és una molècula petita que està dins de les cèl·lules. El glutatió està format per tres aminoàcids: la glicina, la cisteïna i el γ-glutamat. La cisteïna, que està al mig de la molècula, és la que porta el grup tiol. Aquest grup és molt reactiu i quan es troba amb un oxidant l’elimina. En principi, ens protegeix de l’estrès oxidatiu. S’ha demostrat que la disminució del glutatió, induïda experimentalment amb algun producte químic, agreuja malalties inflamatòries. L’efecte es reverteix amb l’administració de precursors del glutatió, com ara la ben coneguda N-acetilcisteïna, que des de fa 60 anys se subministra per eliminar mucositats després o durant una bronquitis o un simple refredat. Aquesta substància, que es troba de forma natural a les cebes, indueix un augment de la concentració cel·lular de glutatió.

A més de fer més fluides les mucositats, el glutatió redueix la formació de citocines proinflamatòries i també té propietats vasodilatadores, la qual cosa fa pensar que podria ajudar a combatre la COVID-19.

La inflamació controlada és necessària per combatre la infecció, però quan es descontrola és quan es generen situacions patològiques greus. Sabem que el nivell endogen adequat no suprimeix la inflamació, sinó que la manté en el nivell just per combatre la infecció. Aquest descontrol de la inflamació és la causa principal dels danys, fins i tot la mort, que ocasiona la COVID-19.

Sabem que la concentració cel·lular de glutatió disminueix amb l’edat. Molta gent pren l’N-acetilcisteïna com a suplement, especialment a l’hivern, per prevenir la grip, la bronquitis i altres malalties de l’aparell respiratori. Ben conegut l’efecte beneficiós de prendre molta ceba. Les concentracions de les formulacions farmacèutiques no són tòxiques.

Enric I. Canela

La Covid-19 segueix fent mal entre la població, no està eliminada, ja ho sabíem, i en alguns llocs comença a crear problemes que ens han d’amoïnar. Brots pareixen i apareixeran mentre el virus circuli lliurement i això va per llarg. Cal estar preparats físicament.

Com apunten totes les dades, els brots s’han produït en espais tancats i amb baixa temperatura, en residències de gent gran o en reunions nombrosos a porta tancada. No es coneixen brots en espais oberts (ni es coneixeran).

Els brots són el fruit d’una mala gestió, evident de les empreses, però també i molt de qui ha de donar i fer complir la norma. Tenim un conflicte amb els rastrejadors. No estan funcionant bé les coses. Catalunya corre el risc de liderar el desgavell. Des de fora ja ens distingeixen i no com els millors.

Ara, per demostrar que es mana i fer veure que es fa alguna cosa, el Govern es treu de la màniga una norma sobre l’ús de la mascareta. Si estiguéssim en una època anterior haurien organitzat un aplec amb el bisbe de torn. Sempre algú ho considerarà un encert.

Ningú no discuteix la seva necessitat en espais tancats, però en llocs oberts no hi ha cap problema tret de grans abraçades i petons, que es faran amb o sense mascareta. Aquesta mesura només pot provocar la satisfacció dels fanàtics de la mascareta, les solucions al gran problema que patim no va per aquesta via. Un problema afegit és que els professionals de la salut i el Govern tenen un conflicte greu.

El cap de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Vall d’Hebron, Benito Almirante, ha qüestionat aquesta obligatorietat i ha dit que “no hi ha una evidència científica clara” i a més “és arriscada” perquè no s’ha pres en cap altre lloc d’Espanya ni d’Europa, les taxes d’infecció són molt baixes i l’obligatorietat pot generar rebuig en la població”.

Les recomanacions que apareixen a l’Oxford Academic journal Clinical Infectious Diseases i que han derivat en una carta de 235 científics alertant del contagi per via aèria (aerosols), no va en aquesta línia. Demana vigilar els espais tancats i una gran ventilació així com raigs UV. Millor no aprofitar-les per dir que diuen el que no diuen.

Segurament és més fàcil contagiar-se en un examen de selectivitat amb o sense mascareta que passejant pel carrer sense la mascareta. Si les aules tinguessin un gran ventilador i obertes les finestres, problema mig resolt.

Naturalment, cal fer servir la mascareta en els llocs on hi ha risc de contagi. Si no és així, l’únic que aconseguirem amb tanta mascareta és omplir carrers i mar de més residus. Els llocs de treball mal condicionats per evitar el contagi no ho evitaran.

Cada acció s’ha de fer tenint en compte el cost – benefici. En un altre escrit tornaré a insistir en les mesures profilàctiques.

Enric I. Canela

Avui no faré cap article personal. Em limitaré a demanar suport per al Centre Especial de Treball Icaria Gràfiques de la Fundació Icària. Reprodueixo la carta que per correu electrònic ha enviat Maria José Pujol Rojo, la fundadora d’Icària Iniciatives Socials:

Vull demanar-vos ajuda, “comandes pel nostre Centre Especial de Treball Icaria Gràfiques”. Sé que costaria molt recuperar les competències i habilitats que actualment tenen els nostres 43 professionals amb discapacitat, majoritàriament intel·lectual, si tinguéssim de fer un Expedient de Regulació per causes econòmiques per falta de comandes, però ara estem parats. És de plorar veure les seves cares, i que no entren ingressos. Us asseguro que tenim qualitat i bon preu en Offset, Serigrafia, en Estampació Tèxtil, en Digital, en Plotter de vinil, en Tampografia, també dissenyem, i fem la fotocomposició, comprem el que el client necessiti per marcar-ho,…. I des de l’any 1991 estem treballant, per firmes grans i petites companyies, amb comandes grans i petites. Som flexibles i puntuals.

Molts em coneixeu o bé personalment perquè porto 43 anys al capdavant, i des de que la vaig fundar, de Icaria Iniciatives Socials, bé perquè organitzo el Business With Social Value, bé perquè tinc el honor de presidir el programa Barcelona Sustainable Tourism, bé pel Team Building Cheers4U del darrer any al Circuit de Montmeló,…soc Maria José Pujol Rojo i ara necessito que em doneu un cop de mà. Tot suma hi ha negocis que viuen només del cafetonet.ç

Jo no tinc res per oferir, però igual algú que llegeixi això sap com ajudar.

Enric I. Canela

En diferents articles he defensat que és convenient prendre alguns micronutrients per defensar-nos millor de la malaltia, concretament em referia a la COVID-19, per la seva actualitat. He parlat reiteradament de la microbiota i alguns β-glucans, de la vitamina D, de la vitamina E i de micronutrients en general. Si busqueu bibliografia seriosa en trobareu molts articles que en parlen. Darrerament han sortit articles que neguen que els micronutrients guareixin la COVID-19 i altres malalties de l’aparell respiratori.

Crec que els missatges que es van donat aporten un certa confusió. Els micronutrients no guareixen res a curt termini i l’excés d’alguns micronutrients no aporta cap benefici i, en algun cas, pot ser perjudicial.

El que he defensat, no jo només, és clar, és que molt sovint hi ha un dèficit de micronutrients a l’organisme i això el fa més sensible a la malaltia. El sistema immune no és capaç de respondre adequadament.

Un problema, però, és que no hi ha dosis recomanables fiables. Tampoc ens podem fiar massa de quina és la quantitat ideal de micronutrients a l’organisme. D’alguns amb els anys s’ha anat pujant, és el cas de la vitamina D. Els estudis no estan ben fets i, segurament, caldria situar-se en el límit superior per garantir una bona salut.

En posaré un símil. Si un vol aixecar un pes gran per a una persona normal, posem 50 kg, pot comprar-se una palanca i amb poc estudi de com va podrà aixecar el pes. És el cas d’un medicament, sovint se’l pren i es cura. Per aixecar el pes, pot optar per entrenar-se. Requerirà un cert temps, però ho podrà fer. Són els micronutrients. El que podem fer sempre és entrenar, mantenir en forma el sistema immune amb la dieta adient. El que no podem pretendre és prendre’ls i esperar un miracle com aquell que va a Lourdes.

És veritat que els micronutrients també guareixen, però només quan són malalties que deriven directament de la mancança. Per exemple prendre ió calci per a algunes descalcificacions. O prendre ió ferro per a la majoria d’anèmies ferropèniques. Amb això, poc a poc es va solucionant el problema. No és el cas de les infeccions. Els micronutrients no les eliminen, però si poden prevenir els seus efectes.

Aquests dies ja sentim parlar més de sistema immune innat, d’immunitat cel·lular i de què no haver manifestat símptomes amb la COVID-19 podria ser degut a la immunitat innata. Que el fet que els nens s’infectin igual però que siguin asimptomàtics pot ser per això. Naturalment, en la majoria dels casos és això. Ho he escrit diversos cops.

Fa setmanes que vinc dient que els anticossos no ens ho diran tot i que cal fixar-se en el sistema immune innat. No tinc cap prova al calaix, només intento aplicar la lògica científica. És el que faig quan recomano polítiques públiques per enfortir el sistema immune. Són relativament barates i de moment no n’he vist cap. Ja és hora de posar-s’hi.

Tenim encara uns mesos abans que SARS-CoV-2 trobi millors condicions per al contagi per posar-nos en la millor forma possible. Una bona micronutrició i esport suau.

Enric I. Canela

Avui L’Econòmic ha publicat un dels meus articles, col·laboració que vaig mantenint en funció de les possibilitats i disponibilitat del diari. Aquesta vegada he escrit Catalunya demana projecte, unitat d’acció, determinació. Aquests articles s’escriuen amb uns dies de diferència respecte a la seva publicació, aquest és del dia 1 de juny, i per això pot no recollir la immediatesa, però crec que no serà el cas.

El diari em destaca: “Vint-i-vuit anys després de la inauguració de la línia Sevilla-Madrid, València i la frontera francesa encara no estan connectades per alta velocitat. Fins al 2008, la línia Barcelona-Madrid no va funcionar. Podríem parlar de ports, aeroports, autopistes… i de tot allò que cal per a una economia sòlida. Culpa de Madrid? Indubtable, però no només. Convé tenir un culpable per tapar la pròpia incompetència.”

Si voleu, el podeu llegir aquí.

Next »