Enric I. Canela

M’alegra que la Universitat de Girona i al seu rector hagin fet un Comunicat del rector de la Universitat de Girona de suport a Dolors Bassa. És exigible que totes les universitats i l’ACUP es manifestessin públicament i de forma explícita en favor de la democràcia, la llibertat i els drets humans.

Estem en un moment en que tenim presos polítics i professorat amenaçat de presó per defensar la llibertat dels ciutadans a expressar la seva opinió a través de les urnes. La universitat que jo vaig conèixer d’estudiant lluitava pels drets dels ciutadans, la universitat actual sembla haver-ho oblidat. A la Universitat de Barcelona tenim un professor que ha ocupat durant vuit anys diferents càrrecs en el rectorat i que ara està perseguit per defensar el dret a votar.

Tornaré a recordar el lema de la Universitat de Barcelona: Libertas perfundet omnia luce, “La llibertat il·lumina totes les coses amb la seva llum”.

Tots, pensem el que pensem, hem d’estar en favor de la llibertat i hem de ser solidaris amb els nostres companys i amb els polítics que ens han representat.

Universitat sense govern


Enric I. Canela

El passat 14 d’octubre vaig publicar a L’Econòmic l’article Universitat sense coordinació. Tot valorant la feina feta, em lamentava del model organitzatiu, la burocràcia professional sense una direcció amb autoritat.

La burocràcia professional, tal com la va definir el professora canadenc Henry Mintzberg és un model organitzatiu en el que els professionals, normalment altament qualificats, assumeixen el control de la seva feina. Efectivament el PDI és qui, en base a la llibertat de càtedra i llibertat de recerca, decideix com desenvolupa la seva tasca.

La burocràcia professional ben entesa assumeix que hi ha una direcció que marca les pautes i que tothom s’adapta a unes determinades directrius. Així hauria de ser a les universitats.

Deia en el meu article: “Al professorat no el coordina ni el dirigeix ningú en tota la seva activitat. A la universitat hi ha escassa jerarquia i una gran llibertat d’actuació i, depenent de la seva trajectòria, pot tenir alguna o gairebé cap dependència d’un altre company”.

Deia també que “la universitat, en general, no té uns mecanismes de control per garantir la qualitat dels seus actes i procediments. L’auditoria integral no està incorporada a l’estructura de la universitat i, probablement, el consell social no fa tota la feina que té encomanada”.

Tinc clar que no tothom està d’acord amb això, però els mecanismes que hi ha, no integrals, tenen poc a efectivitat. Potser en molts casos s’arriba a un diagnòstic correcte, però no existeix cap mecanisme eficaç per tal d’aplicar les solucions.

La universitat requereix govern efectiu, al segle XVII podia ser útil que tot els professors, no hi havia gaires professores, es reunissin al voltant d’una taula i acordessin un “primus inter pares” per ral que assumís l’autoritat formal però per prendre les decisions col·legiades. Entrat el segle XX això ja no servia, ara és un despropòsit.

Comunitat universitària i govern poden passar-se els propers trenta-cinc anys, són els que ja han passat de la Llei de Reforma Universitària que ja va néixer ultrapassada, per decidir com es governa la universitat. Mentre podran anar deixant passar les universitats d’altres llocs que ja fa temps que van decidir que per prendre decisions calia algú, o alguns, investit d’autoritat real.

Enric I. Canela

Aquest migdia, quan s’ha fet la fotografia que il·lustra aquest text estava al metge, sento haver-me-la perdut, però això m’ha impulsat a fer aquest post específic en suport dels companys Jordi Matas i Marc Marsal de la Universitat de Barcelona, als que hem d’afegir Tània Verge de la Universitat Pompeu Fabra i Josep Pagès de la Universitat Autònoma de Barcelona, així com l’advocada Marta Alsina.

Espero que demà el Consell de Govern de la Universitats de Barcelona faci constar el seu més ferm rebuig a l’acusació del Ministeri Fiscal contra els membres de la Sindicatura Electoral de Catalunya.

La Universitat de Barcelona, fidel a la seva tradició en defensa de la democràcia i de les llibertats. Recordem el que diu el Web de la pròpia UB:

El logotip actual de la Universitat de Barcelona està basat en el que va incorporar la institució durant el segle XIX. La figura del sol representa la llum del coneixement, mentre que el lema Libertas perfundet omnia luce ve a dir “La llibertat il·lumina totes les coses amb la seva llum”, al·ludint a la llibertat que el pensament i el judici crític donen a l’ésser humà.

Confio que després de la Universitat de Barcelona, les Universitats Autònoma i Pompeu Fabra, així com l’ACUP faran honor a l’esperit universitari que ha estat sempre tradició a Catalunya, recordem la Caputxinada.

Jo trio l’hora solar


Enric I. Canela

Portem unes setmanes parlant de canvis d’hora, estiu – hivern, de fusos horaris, de la zona horària de Londres o de la de Berlín, i de ritmes circadiaris i alteracions de salut.

Probablement molta gent no havia sentit mai parlar de ritmes circadiaris, no és quelcom que s’estudiï gaire ni que surti massa en el TN vespre. Ara, però, està de moda.

La veritat és que no sabem tot el que hauríem de saber per parlar amb tota propietat ni tampoc seré jo el que pontifiqui sobre això, tot i que alguna opinió per ajudar a reflexionar si que em permetré donar.

És una obvietat que el Sol surt més tard conforme anem cap a l’oest. Tothom sap que el Sol surt una mica més tard a Mollerusa que a Castelló d’Empúries. Els nostres estimats homes i dones del temps ens posen exemples cada dia.

Sabem que l’hora oficial no és més que una convenció de final del segle XVII quan els britànics van establir el temps GMT, l’hora mitjana de Greenwich. El meridià de Greenwich el punt a partir del qual la Terra es divideix en 24 fusos, cadascú amb una hora de diferència. Dins d’aquesta convenció a cada localitat li correspon una zona horària, que és la més propera a l’hora solar.

De totes formes, per conveniències, els estats s’han situat en fusos o zones horaris més allunyats dels que els hi correspondria. Un cas que ens afecta directament és el de l’estat espanyol. Està situat en el fus horari que determina el meridià que passa a prop de Berlin en comptes de ser en el que determina el meridià de Greenwich.

Fa anys que impulsor del pacte català per la Reforma Horària, Fabian Mohedano, demana evitar canvis d’hora artificials i situar-nos en la zona horària en la que estan britànics, irlandesos i portuguesos, la que ens toca per raons geogràfiques. Amb una taula il·lustraré l’hora solar de diferents ciutats i amb colors el fus horari que els hi correspondria. El groc Berlín i el blau Londres.

CIUTAT

HORA

MINUTS

SEGONS

Varsòvia

10

35

57,20

Budapest

10

43

50,47

Estocolm

10

47

44,47

Bratislava

10

51

34,40

Viena

10

54

30,73

Praga

11

2

19,07

Berlin

11

6

21,53

Copenhaguen

11

9

36,33

Roma

11

9

57,33

Oslo

11

17

1,00

Ginebra

11

35

25,07

Amsterdam

11

40

26,53

Brussel·les

11

42

36,33

Girona

11

48

42

Palma

11

49

24,00

Paris

11

50

36,33

Barcelona

11

51

21,87

Andorra la Vella

11

53

55,00

Greenwich

12

0

0,00

Londres

12

0

30,13

Madrid

12

14

48,60

Dublín

12

24

59,73

Santiago de Compostel·la

12

34

10,93

Lisboa

12

36

31,93

Santa Cruz de Tenerife

13

5

1,07

Reykjavík

13

27

34,87

 

És veu clarament que la Unió Europea està dividida en tres zones horàries i que les incorporacions a una o altra són completament polítiques. París i Barcelona només es diferencien en 1 min i mentre que totes dues estan a ¾ d’hora de Berlín. El dia que comença la primavera o el que comença la tardor el sol surt ¾ d’hora abans a Berlín que a Barcelona i, naturalment, el sol també es pon ¾ d’hora abans. Més de la meitat de la península Ibèrica està a l’oest de Londres.

A vegades les aparences derivades de la subjectivitat a la que ens porten els mapes enganyen. L’altra dia llegia que potser en comptes de dir una hora menys a Canàries, que recordem que segueix l’horari britànic, tot i que li tocaria 1 h menys, hauríem de dir 1 hora més a Palma perquè ells estan més en aquella zona i voldrien romandre-hi. No és cert, entre Barcelona i Palma hi ha 2 minuts de diferència en hora solar. De fet Girona està més a l’est.

Està clar que si tots els nens de la Unió Europea comencessin l’escola a la mateixa hora oficial, començarien a una hora solar diferent i amb posició del sol sobre els seus caps diferents. Si el nostre cervell funciona coordinat amb la posició del sol el seu rendiment seria diferent segons el lloc. Amb tot, no podem menystenir la nostra capacitat d’adaptació, relativa.

La realitat és que amb la il·luminació artificial, especialment la llum blava, alterem la secreció d’una hormona secretada per la glàndula pineal que es diu melatonina i que és la que regula els nostres ritmes, i amb això el son. Alterant el son fem coses fisiològicament inconvenients. Ho deixarem aquí perquè em desviaria de l’objectiu del text. Amb tot comentaré que diuen els que en saben que si ens poséssim unes ulleres que filtrin la llum blava dormiríem millor.

El cert és que el nostre cos realitza una sèrie de funcions seguint el gir de la Terra al voltant del sol, són uns ritmes d’aproximadament 24 hores, els ritmes circadiaris. La taula ens indica aquestes funcions correlacionades amb els diferents horaris.

Hora

Funció fisiològica

Ideal

Activitats

solar

estiu

hivern

 

2:00

1:00

     

0:00

2:00

1:00

     

2:00

4:00

3:00

Son profund

   

4:30

6:30

5:30

Temperatura del cos més baixa

   

6:00

8:00

7:00

S’inicia la secreció de cortisol

   

6:30

8:30

7:30

 

Aixecar-se

 

6:45

8:45

7:45

Creixement brusc de la tensió arterial

Aixecar-se

 

7:00

9:00

8:00

 

Esmorzar

 

7:30

9:30

8:30

S’atura la secreció de melatonina

Esmorzar

Iniciar la feina

8:00

10:00

9:00

Màxim de cortisol

Esmorzar

Iniciar la universitat

8:30

10:30

9:30

Es comencen a moure els budells

   

9:00

11:00

10:00

Màxima secreció de testosterona

 

Iniciar l’escola

10:00

12:00

11:00

Màxima alerta

   

11:00

13:00

12:00

 

Dinar

 

12:00

14:00

13:00

 

Dinar

 

14:30

16:30

15:30

Millor coordinació

   

15:00

17:00

16:00

   

Acabar l’escola

15:30

17:30

16:30

Temps de reacció més ràpid

   

17:00

19:00

18:00

Màxima eficiència cardíaca i muscular

Sopar

Acabar la feina

18:00

20:00

19:00

 

Sopar

Acabar la universitat

18:30

20:30

19:30

Màxima tensió arterial

   

19:00

21:00

20:00

Màxima temperatura corporal

   

21:00

23:00

22:00

Comença la secreció de melatonina

   

22:30

0:30

23:30

Supressió del moviment dels budells

   

22:45

0:45

23:45

 

Dormir

 

22:30

0:30

23:30

 

Dormir

 

23:15

1:15

0:15

 

Dormir

 

 

Un fet a tenir en compte és que l’hora ideal o adequada per a les activitats no depèn del que digui el rellotge, depèn de l’hora solar. Les hores en que fem les coses les podem canviar per decisions polítiques, els moments que determina la fisiologia no.

La meva opinió, completament inútil de cara a les decisions que s’han de prendre, és que adoptar l’actual horari d’estiu (zona horària de Berlín) seria bo per anar de festa i per al negoci de les discoteques, mentre que adoptar l’hora solar (horari d’hivern de la zona horària de Londres) seria millor per al rendiment intel·lectual i l’economia productiva.

Igualment crec que adaptar les nostres activitats diàries a l’horari ideal seria bo per a la nostra salut. Per exemple, l’hora ideal per dinar, a Catalunya a l’estiu, segons l’hora d’aquest any, és de 13 a 14. El canvi d’hora, ens hauria de fer dinar de 12 a 13. Amb l’hora solar seria d’11 a 12. El que no té sentit és canviar l’horari oficial i seguir aixecant-nos, dinant i anant a dormir a la mateixa hora oficial.

Tot i que m’agrada molt l’horari d’estiu, amb vespres llargs, si la decisió fos meva triaria l’hora solar. Els animals lliures trien aquest horari, per alguna cosa serà.

Si em fessin cas, s’enfadarien molt la cadenes de TV i alguns llocs d’oci.

Salvem Aigua Xelida


Enric I. Canela

Davant les probables imminents obres en la cala d’Aigua Xelida de Tamariu, al municipi de Palafrugell, en suport a la Plataforma SOS Costa Brava vaig iniciar dilluns la petició a l’alcalde de Palafrugell que us reprodueixo. Soc plenament conscient de les dificultats amb les que es trobarà l’Ajuntament de Palafrugell si dona suport a aquesta iniciativa, però cal tocar tots els ressorts necessaris per evitar la destrucció de tots els paratge naturals en benefici del negoci d’uns pocs. No es tracta de canviar el sentiment de l’alcalde i el seu equip, es tracta de donar-li el màxim suport a través de la xarxa. A l’hora d’escriure això, les deu del vespre del dissabte, hem signat 3.148 persones. Quan vaig iniciar la petició no creia arribar a tant, però no deixa de ser molt poc. Si compartiu la filosofia que inspira la meva petició, si us plau, a més de signar, ajudeu a que arribi al màxim de gent possible.

Confio en el bon fer de la Plataforma i dels seus advocats, però us demano que signeu per donar encara més força als que defensen que la natura ha d’estar per a què la gaudim tots.

Salvem Aigua Xelida de Tamariu de l’especulació urbanística

A la cala Aigua Xelida de Tamariu una promotora pretén crear Aiguacel Costa Brava Resort

Un projecte que té com a objectiu la construcció de 33 cases de luxe de dues plantes en una finca de 3,14 hectàrees (31.400 metres quadrats), que actualment és un terreny forestal cobert de pins i alzina i és un dels darrers pulmons verds de la zona. Es tracta d’un projecte de fa 50 anys actualitzat.

L’Ajuntament de Palafrugell va donar-ne el vistiplau el 10 de juliol amb l’aprovació inicial.

La plataforma SOS Costa Brava ha presentat una vintena d’al·legacions al projecte demanant una moratòria per aconseguir un posterior canvi de qualificació. L’Ajuntament de Palafrugell no creu convenient fer-la per por a una demanda judicial que creu que perdria.

Les irregularitats del projecte que vulneren la legislació vigent són evidents i justifiquen la paralització del projecte, segons SOS Costa Brava.

Signeu per donar suport a SOS Costa Brava i aconseguir que l’Ajuntament de Palafrugell suspengui les llicències i la tramitació de tots els instruments de gestió durant un any i no aprovi el projecte i que obri un expedient per estudiar la modificació del planejament i desclassifiqui la part no urbanitzada per tal que deixi de ser sòl urbà no urbanitzat.

El sol, el menjar i la salut


Enric I. Canela

Fa un parell de mesos es va publicar un article en International Journal of Cancer (Effect of mistimed eating patterns on breast and prostate cancer risk (MCC‐Spain Study) ) en el que es va avaluar la possible relació entre patrons de sopar i dormir i els càncer de pròstata i pit.

Els resultats van posar de manifest que si se sopa abans de les 9 i/o s’espera un mínim de dues hores després de sopar per anar al llit, la probabilitat de patir aquestes malalties disminueix un 20%. Un resum d’aquest treball es pot trobar a Cenar temprano se asocia con menos riesgo de cánceres de mama y de pròstata.

Fa ja molt que se sap que no tenir en compte els ritmes circadiaris per alimentar-se i dormir comporta problemes de salut, però en aquest cas es demostra la correlació amb el càncer.

Sabem perfectament que els animals de ritme diürn tenim un patró de secreció d’algunes hormones adaptat a estar en alerta durant el dia i dormir per la nit. Estem adaptats a mobilitzar-nos, nosaltres i els nostres neurotransmissors, segons marquin els ritmes de llum i foscor.

A final de l’any passat es va publicar un molt bon resum titulat Does Eating Before Bed Lead to Weight Gain and Negative Metabolic Changes?. En aquest excel·lent article, l’autor analitza els efectes de menjar abans d’anar a dormir.

Jo només diré que la insulina, que tots coneixeu bé i que tants problemes causa quan manca, va de baixa amb la caiguda del sol. Segueix un ritme de secreció diürn associat a la ingesta de glucosa. Prendre glucosa al vespre no és gens recomanable. Problemes de salut i adquisició de greix.

Ara que s’està discutint a la comissió europea sobre els canvis d’hora dues vegades a l’any i la quasi decisió de suprimir aquestes modificacions de rellotges i també, en el nostre cas, de quin fus horari ens convé més, hauríem de tenir present que l’inici de la nostra activitat no hauria de produir-se abans de la sortida del sol, que hauríem de dinar quan el sol està al zenit i sopar abans que la llum desaparegui del tot.

Jo soc partidari de seguir l’hora solar i educar la població per dormir una mica més, però no es tan important l’hora que marqui el rellotge com l’adequació dels nostres hàbits al sol.

Per exemple, a quina hora hauríem de dinar demà? Seria ideal entre dues i 2/4 de tres, que seria el migdia ja portem dues hores de diferència amb el sol. Quan arribi l’hivern ja serà diferent, aleshores hauríem de dinar entre la una i 2/4 de dues. Si anéssim a l’hora solar, hauríem de dinar entre les dotze i 2/4 de d’una.

Segurament trobarem vells pagesos que ens explicaran quins horaris seguien els seus pares abans de la guerra civil.

Si mirem els diferents països veurem una certa adaptació als seus costums i el sol. Ara tenim l’hora alemanya, no m’agrada, però no passa res, però ens convé menjar a hores diferents.

Font de la imatge

La llet indultada


Enric I. Canela

Coincidint amb la Diada apareixia a la revista The Lancet l’article: “Association of dairy intake with cardiovascular disease and mortality in 21 countries from five continents (PURE): a prospective cohort study”. Van estudiar durant més de 9 anys el comportament de més de 136.000 persones.

Les conclusions del treball són que el consum de llet està associat a un menor risc de mortalitat i de les principals malalties cardiovasculars en una variada cohort multinacional.

No entraré a resumir el treball ja que hi ha un magnífic resum La leche, beneficiosa para la salud cardiovascular a Madri+d, però si que faré algun comentari lacti.

La llet sencera de vaca és un aliment que conté aproximadament 5,3 g de lactosa, 3,3 g de greix i 3,2 g de proteïna per cada 100 g. Més de la meitat del greix és saturat. Té un elevat contingut amb àcid palmític i àcid oleic.

La llet de vaca és diferent de la de cabra i més encara de la humana. La llet és un aliment que la natura ha dissenyat per alimentar els nadons dels mamífers i quan els animals, entre ells els humans, deixen d’alimentar-se amb llet poden perdre la capacitat de digerir el sucre principal de la llet, la lactosa. Es diu que l’individu pateix intolerància la lactosa. Com que no la pot digerir, arriba intacta a posar-se en contacte amb la microbiota i els microorganismes del còlon la metabolitzen de forma explosiva, cosa que causa gasos i moltes molèsties. Una part de la població és intolerant i en aquest cas han de prescindir de la llet.

La llet de vaca té algunes proteïnes que provoquen al·lèrgies en persones sensibles i no conté pràcticament oligosacàrids, a diferència de la humana que en té molts.

És un bon aliment per a nosaltres? Si no som intolerants a la lactosa i no tenim al·lèrgies, podríem dir que sí, tot i que no estic segur que a la llarga provoqui algun problema a l’intestí prim i això ajudi a tenir determinades inflamacions cròniques.

De totes formes, la llet, com altres molts aliments amb greix, ha esta criminalitzada perquè conté greixos saturats. Una criminalització estúpida, com ho és criminalitzar els greixos saturats i l’àcid palmític abundant en ells.

Ara estudis científics exhaustius ens diuen que la llet sencera és saludable i evita malalties cardiovasculars. Sorpresa! Per a mi cap.

Molta gent, amant de la llet, l’ha deixat de prendre per consells mèdics i dietètics equivocats i l’ha canviat per llets sense greix, aigualides o per substituts vegetals. No aconsello res al respecte. A mi no em prova la llet, sóc mig intolerant, i no m’agrada. Crec que provoca algunes al·lèrgies, no en prenc fa uns quants decennis però no la criminalitzo.

Si us agrada la llet i en voleu prendre, deixeu-vos d’històries, llet sencera, amb el seu greix i si pot ser ben fresca de vaca ben alimentada al Pirineu millor, que així ajudareu a la pagesia. La bulliu i endavant.

La figura és de Rapid test for detection of A2 type cow milk at farm level.

Enric I. Canela

La setmana passada, diumenge, com és habitual cada segon diumenge de mes, vaig publicar a L’Econòmic un article. Es tracta de Universitat, recerca i innovació ignorades. El títol és prou clar i explícit. Lamento, com la majoria dels professionals que treballem a la universitat, que el Govern no hagi recuperat el DURSI. No anem bé, vivim de renda. La política de recerca va tenir moltes accions positives en un determinat moment i els investigadors catalans de les universitats i els centres de recerca que hi havia als anys 80 i 90 van captar bastants recursos dels plans espanyols. La política de finals dels 90 i fins la crisi ve ser positiva amb la creació de centres nous i la creixent ignorància governamental de la recerca universitària. No descriuré ara les polítiques que han anat a potenciar una determinada recerca amb un pervers mecanisme de retroalimentació que cada vegada fa més difícil mantenir-se. Recordem que la probabilitat que una molècula d’aigua passi de líquid a vapor creix conforme esclafem, augmentem l’energia del sistema. Cal, doncs, una millora del conjunt de la recerca per obtenir millor resultats, sense que això sigui obstacle per facilitar el creixement dels més competitius.

No repetiré el que vaig comentar en aquell article, però si que algun comentari, quan reivindicava el DURSI, eren les sigles de Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, no volia demanar exactament un clon d’aquell departament. Demanava Universitats, Recerca i Innovació. L’espai no donava per gaire més.

Si que aclariré el que penso sobre la situació de les polítiques d’innovació en el Govern. Tot i la titularitat de la Innovació en aquest departament que demano, la innovació, com la recerca, són transversals i les polítiques transversals que impliquin diferents departaments necessàries.

Reivindico la recuperació de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica, crec que encara existeix després d’una modificació del 2009 que la convertia en la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació amb competències diferents, que tampoc ens van portar enlloc. Un organisme moribund es va convertir en un organisme mort. Entremig va fer gimnàstica però res perquè, entre altres coses, no hi havia una veu específica en el consell executiu. Cal aquesta veu, altrament anirem a pitjor.

Reivindico la recuperació d’aquest òrgan, ben dotat, i formant part del departament responsable d’universitats i recerca. Evidentment, amb una forta implicació i participació d’Empresa.

Imatge de https://www.autodesk.com/redshift/future-robots-2017/

No empastifeu la universitat


Enric I. Canela

El meu missatge als polítics és que no empastifin la universitat com han empastifat la política amb la seva incapacitat per treure del mig tot el que està podrit. Pocs són corruptes, però molts són culpables per no actuar. El seu comportament contamina tot el que hi ha al voltant.

Els polítics al llarg de la història han evolucionat molt. Hem refereixo als polítics escollits democràticament, en cap cas als dictadors ni als que estan en la política per herència, que no cal que evolucionin, són autoritat per la gràcia de Déu (i inviolables).

El pas dels anys ha fet la política socialment menys elitista i més professional. Els polítics de fa un segle provenien de classes benestants i en general tenien una bona educació. Referint-nos als polítics catalans i espanyols, els polítics de la transició eren diversos quant a orígens, ja hi accedien aquells que no formaven part de la classe alta o mitjana – alta. Trobàvem de tots els orígens, però no eren polítics professionals i hi havia diversitat. Els currículums acadèmics tenien relativament poca importància, jo diria que cap. Jo, per la meva professió, tenia una tendència a mirar que havien estudiat, a veure si trobava químics. Els màsters encara no hi havia arribat, més enllà dels selectes màsters elitistes de sempre. Hi havia doctors, no molts però hi eren.

El pas dels anys va fer que els polítics fossin persones que pràcticament no havien fet altra cosa a la vida que romandre dins d’un partit i “progressar” sent assessors d’algú de més alt rang. No coneixien gaire cosa més que el que observaven a l’exterior del partit o del grup parlamentari. Mala cosa si el que has de fer és decidir sobre el que mai no has tocat.

Avui aquests polítics, els que no han sortit al carrer, són majoria. Com que normalment no han fet res més que romandre al partit, no tenen res més que posar al currículum que la carrera que han fet i la llista de cadires sobre les que s’han assegut en el món polític.

Apareixen els màsters en el sistema universitari espanyol. En el món no polític els graduats creuen que si no fan un màster no progressaran, les empreses s’han acostumat a mirar si tenen un màster encara que no tingui la més mínima utilitat per la feina per la que busquen la persona, etc. Hem arribat a la sobre-formació. Es demana més del que és necessari per la feina. Els graduats haurien d’esperar per fer el màster que els interessi segons necessitats professionals i no gastar temps i diners en coses mig inútils. Les coses van ara així, què hi farem.

Els polítics fan coses similars i fan cursos, alguns menors, i màsters. De vegades, aprofiten la confusió en la nomenclatura de les titulacions i l’absurda normativa espanyola per dir que tenen un màster quan és un títol propi de menor contingut. Crec que Pablo Casado va convertir un curs de 4 dies a Madrid en un postgrau a Harvard.

En algunes universitats creades de forma “curiosa” van aparèixer personatges que van voler ingressar diners fàcils aprofitant connexions polítiques. En diríem, col·loquialment i en català incorrecte, “xiringuitos”. Normalment, si cal acusar a una universitat és per manca de control dels seus dirigents i no és normal que un “xiringuito” o una mala pràctica impliqui el mateix en la resta de la universitat encara que les sospites puguin ser inevitables.

La Universitat Rey Juan Carlos (URJC) ha estat escollida paradigma del xiringuito. Estava creada a prop del poder i per ser contrapoder d’altres, quan es fa política amb les universitats, passa això. Tenim universitats “rares”.

El professorat, en general, té la dignitat mateixa que els seus companys d’altres universitats, però sempre hi ha alguns aprofitats que viuen del “xiringuito”. Caldria mecanismes de control per eliminar aquetes situacions. El problema és que el rector fa massa pactes per ser rector i normalment no fa la feina que li pertoca. Quan és una persona digna, la gran majoria, té por. No deixa de ser “primus inter pares”, el rector no és més que jo. Avui fa aquesta feina, però demà no la farà. És el model.

La llei ens ha portat a això perquè els que han fet les lleis segueixen depenen de vots i tenen por. Fer les coses bé et pot costar el càrrec, deixem-ho córrer.

Aquest és un problema. Jo tinc dubtes seriosos dels màsters i postgraus de la URJC, entre ells el de Pablo Casado. Jo crec que és un frau.

Aprofitant aquesta situació i la ignorància generalitzada, el piròman oficial del regne, el que voldria crear un ku-kux-klan a Catalunya, Albert Rivera, insulta Pedro Sánchez, sabent que diu una mentida, creant confusió al voltant de la seva tesi doctoral.

No insistiré sobre això. Avui dia saber si una tesi en espanyol ha plagiat coses en espanyol costa minuts. No hi ha cap plagi. El problema és que la ignorància de Pedro Sánchez, la mateixa que la majoria de doctorands, no és seva feina, li va fer dir que estava en una base de dades (TESEO). No, TESEO són fitxes. Qui va obrar malament va ser la Universitat Camilo José Cela que, malgrat que la tesi correspon al programa del Reial Decret del 20076, li era d’aplicació el Reial Decret del 2011 pel que fa a la publicació de la tesi en un format electrònic en obert.

El desconeixement del procediment és tan gran que avui aquest divendres, el mateix secretari general d’Universitats, José Manuel Pingarrón, ha dit que és potestat del doctorand publicar la tesi en obert. Li recomano al secretari general que és miri l’article 14 del Reial Decret 99/2011. Si més no, jo interpreto aquest text d’aquesta manera:

Un cop aprovada la tesi doctoral, la universitat s’ha d’ocupar del seu arxiu en format electrònic obert en un repositori institucional i ha de remetre, en format electrònic, un exemplar de la mateixa així com tota la informació complementària que sigui necessària al Ministeri d’Educació als efectes oportuns.

Sobre el plagi, les ximpleries que he sentit són enormes, però ja està desmentit. Cal distingir, però, entre errades quant a les cites bibliogràfiques i plagi. Cert que una frase no citada adequadament pot ser literalment plagi, però si no influeix en res quan a discussió i conclusions de la tesi doctoral, jo diria que és mala praxi i prou. De totes formes, el sistemes de detecció de plagi sembla que han descartat el plagi.

Total res de res. A la vista d’això, en comptes de demanar disculpes, apareixen missatges dient que la tesi doctoral és dolenta. Una sèrie de persones jutgen la feina del tribunal que va jutjar la tesi doctoral. Perfecte. No acusen a Pedro Sánchez, declaren inepte el tribunal. Fins i tot s’atreveixen a dir que és un tribunal sense categoria. No seré tan agosarat com ho són aquests experts periodistes, però en cap cas es pot fer comparèixer al president del govern de l’Estat al Congrés per discutir si la seva tesi és bona o no.

La universitat s’ha d’aixecar, tots a una, contra els polítics que s’atreveixen a ficar-se en un territori que no és el seu. Si volen, que facin la legislació millor. Molta feina tenen mirant la seva pròpia incompetència,

Si volen entretenir-se, que vagin a veure “les variants evolutives” del currículum acadèmic de frau d’Albert Rivera, que ha mentit en el seu currículum, com fa la majoria de les vegades amb afirmacions que en un sistema judicial “diferent” haurien d’acabar al jutjat i seguir amb la seva dimissió. Fins i tot la rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona ha hagut de desmentir que fos doctorand.

És hora que expulsin de la política aquest personatge nefast que només busca l’enfrontament entre veïns.

No puc deixar de dir, per acabar, que a la universitat només li han faltat les declaracions idiotes de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, quan va explicar que quan va entrar en política una alta executiva d’una multinacional li van oferir “acabar la universitat fàcilment”, i que ho va refusar.

Resposta: a mi el rectorat de la Universitat de Barcelona m’ha ofert jugar de mig centre en el primer equip de futbol en el proper “clàssic” contra el Real Madrid.

Article publicat a Facebook el 14 de setembre de 2018

Enric I. Canela

Existeix una gran confusió sobre la publicitat de les tesis doctorals i el tema ha passat a debat públic per culpa de la tesi doctoral de Pedro Sánchez Pérez-Castejón. Bé estaria si no fos perquè molts indocumentats pontifiquen i a sobre calumnien i embruten encara més la política.

Ahir vaig escriure La tesi doctoral de Pedro Sánchez, però davant del que s’està dient m’ha semblat oportú fe algun comentari.

El Mundo vol fer un aclariment i en una sèrie de preguntes – resposta escriu:

Pregunta ¿No està, llavors, en Teseu, com va assegurar Sánchez al Congrés?
Resposta A la base de dades Teseu del Ministeri d’Educació només figura la seva fitxa informativa, amb els noms dels membres del tribunal, de la directora i un petit resum del seu contingut. Sánchez no té el deure legal de penjar-la sencera perquè li empara el Reial Decret 1393/2007, que no obliga a publicar les tesis completes digitalitzades i és la norma per la qual es regia el seu programa de doctorat. No és fins el Reial Decret 99/2011 quan s’estableix un «arxiu en format electrònic obert en un repositori institucional».

Errada: A Pedro Sánchez no li empara el RD 1393/2007 perquè el RD 99/2011 diu en la seva Disposició transitòria primera. Doctorands conforme a anteriors ordenacions.
1. Als doctorands que en la data d’entrada en vigor d’aquest Reial decret haguessin iniciat estudis de doctorat conforme a anteriors ordenacions, els serà d’aplicació les disposicions reguladores del doctorat i de l’expedició del títol de Doctor per les que haguessin iniciat aquests estudis. En tot cas, el règim relatiu a tribunal, defensa i avaluació de la tesi doctoral previst pel present Reial decret és aplicable als estudiants a partir d’un any de la seva entrada en vigor.

Assenyalo en groc que la publicació de la tesi doctoral està dins l’article relatiu a tribunal, defensa i avaluació de la tesi doctoral (art. 14), que en els apartats 5 i 6 preveu:

5. Una vegada aprovada la tesi doctoral, la universitat s’ha d’ocupar del seu arxivament en format electrònic obert en un repositori institucional i ha de remetre, en format electrònic, un exemplar d’aquesta tesi, així com tota la informació complementària que sigui necessària al Ministeri d’Educació als efectes oportuns.

6. En circumstàncies excepcionals determinades per la comissió acadèmica del programa, com poden ser, entre d’altres, la participació d’empreses en el programa o escola, l’existència de convenis de confidencialitat amb empreses o la possibilitat de generació de patents que recaiguin sobre el contingut de la tesi, les universitats han d’habilitar procediments per desenvolupar els apartats 4 i 5 anteriors que assegurin la no-publicitat d’aquests aspectes.

Fins on jo sé, el repositori del Ministeri amb competències sobre universitats Teseo només té fitxes i no hi ha tesis doctorals completes ni antigues ni modernes.

L’article 14 en el seu apartat 6 indica en quins casos es pot excloure la tesi doctoral de la publicitat. No està massa clar, però en tot cas la Universitat Camilo José Cela hauria de tenir un acord de la Comissió Acadèmica del programa per embargar la publicació o preservar el secret.

Com és habitual, la legislació espanyola vol ser sempre massa detallista i escriu sobre el que no sap. En temes d’universitat i més de doctorat això passa sempre.

La publicitat de les tesis doctorals xoca amb els drets d’autor i les universitats no obliguen a la cessió de drets previ, com fan les universitats britànics, per exemple.

En aquest punt podria aparèixer un conflicte quan l’autor de la tesi vol cedir aquests drets a una editorial. Normalment en ciències experimentals i de la salut aquestes coses no es donen.

Qui mana? La universitat o l’autor de la tesi doctoral? És aquí on la norma hauria de ser més clara. Al meu entendre hauria de manar la universitat, però no m’atreveixo a dir més. Una normativa més adequada i senzilla sobre aquests temes seria d’agrair.

La Universitat Camilo José diu que necessita el permís de Sánchez per fer pública la tesi doctoral en el repositori. Si no hi ha algun embolic editorial, ho dubto.

El que si hi ha és un llibre “La nueva diplomacia económica española. Innovaciones institucionales y estrategias en las relaciones económicas de España hacia Latinoamérica, Europa, Asia y África” de 2013 que podria ser la base del problema.

També ens diuen els periodistes que la tesi també inclou ‘autoplagi’ en formar part de la seva tesi articles publicats per ell mateix en una revista científica.

És habitual que durant el desenvolupament de la tesi doctoral es vagin publicant en revistes de l’especialitat els resultats, que després es presenten conjuntament amb la tesi doctoral. Això varia segons la disciplina, però en la majoria és un suïcidi no fer-ho. Normalment si no estan les publicacions, la tesi doctoral es considera dolenta. El que si és obligat és que això es faci constar i s’adjunti amb l’exemplar de la tesi doctoral. Desconec si es va seguir el procediment, així com la data de les publicacions citades.

Les conclusions són:

1.- No corresponia a Pedro Sánchez la publicació

2.- La Universitat Camilo José Cela seria la responsable

3.- Si hi ha hagut cessió de drets a l’editorial Delta, la tesi no es pot incloure en un repositori sense un dictamen jurídic que avali la decisió.

4.- No té el més mínim sentit demanar explicacions al doctorand sobre l’acte acadèmic.

5.- Haver fet la tesi amb col·laboradors és completament normal i això no és plagi.

6.- La determinació de plagi no li correspon a l’acadèmia. La llei espanyola li dona la potestat única als jutges i prescriu als cinc anys.

7.- Albert Rivera posava en el seu currículum que era doctor de Dret Constitucional, que no ho és, i ara demostra que és un pocavergonya (sí ho és) amb aquest merder que ha muntat per poder sortir a la premsa.

Next »