Enric I. Canela
Article publicat a e-noticies
Amb independència de quins siguin els sentiments polítics i l’ascendència o origen de cadascú dels que vivim a Catalunya o el grau de nacionalisme que tinguem, ens uneix, o ens hauria d’unir, un cosa. Voler viure millor, tenir els serveis necessaris i disposar dels recursos adequats a les nostres necessitats individuals i col·lectives.
Per aconseguir això ens cal una economia competitiva. Cal que el nostre sistema econòmic s’adeqüi al model dels països d’un grau de desenvolupament i de garanties socials que té Catalunya. No seré jo qui doni les receptes per fer-ho. El país té magnífics economistes que han explicat a bastament i ja han elaborat diferents teories, més o menys coincidents. Malgrat les diferències, sembla però que hi ha algunes coses comunes. A una economia competitiva i que aposti per un grau de benestar creixent per a les persones li calen infraestructures físiques i virtuals suficients, sostenibles i ben gestionades. És a dir, sistemes de comunicació física, com ara carreteres, trens, ports, aeroports, etc.; i de comunicació virtual, xarxes de telecomunicacions i serveis afegits. També, els sistemes de proveïment d’energia, aigua, etc. I capacitat de decisió sobre la immigració.
La gran discrepància entre models està en com i qui ha de gestionar aquestes infraestructures i qui ha de tenir la capacitat política i d’inversió per desenvolupar-les i adequar-les a les necessitats de cada moment. En última instància parlem de planificació política, recursos econòmics i capacitat de decisió. Parlem, finalment, de quin és l’àmbit territorial i polític sobirà per decidir, amb la suficiència política i financera. Un model ens parla d’un Estat espanyol central, que pren decisions i distribueix els recursos en ares d’un sistema espanyol en el que el pes de Catalunya es redueix a una fracció d’aquest Estat i que decideix que la línia de tren entre Barcelona i València, per exemple, no és una prioritat. L’altre és un sistema, més proper als ciutadans de Catalunya, que demana que els recursos és gestionin i les decisions es prenguin a Catalunya. Un sistema espanyolista centralitzat, envernissat d’un fals federalisme i un altre catalanista.
Estem entre dos models: el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català. Tot i que a molta gent no li agrada plantejar el problema en aquests termes, i ens toca aviat decidir quin és camí que seguirem. Qui té la sobirania política a Catalunya, els catalans o el conjunt de l’Estat.
Per a mi no hi ha dubte de qui defensa millor els interessos de Catalunya i els catalans. Només cal agafar la premsa d’aquests dies. Dos fets molt recents:
1.- Moció sobre l’aeroport del Prat. PP i PSOE aliats contra la capacitat de decisió de Catalunya sobre les seves infraestructures. Com hem vist l’Estat ho fa molt bé. Defensa la posició contrària als interessos de Catalunya el diputat Daniel Fernández del PSC, evidentment seguint les instruccions de qui realment mana, el PSOE espanyol. El candidat del PSOE a la presidència de la Generalitat absent i entenc que solidari.
2.- Recurs d’inconstitucionalitat contra alguns articles sobre les competències de l’espai radioelèctric de la llei de l’audiovisual aprovada pel govern tripartit de la Generalitat. Recurs elaborat sent ministre d’Indústria, Comerç i Turisme el candidat socialista. Clar que s’ha presentat quan ocupa aquesta cartera el Sr. Clos també del PSC. Realment el PSC pot defensar els interessos de Catalunya?
El candidat a president i menys el president de Catalunya no pot jugar a ser el Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Està molt bé per a una novel·la, però Catalunya no és una ficció.