Antoni Garrell
Article publicat a e-noticies
Ahir els ciutadans de Catalunya vàrem exercir el dret de vot. Ho férem pocs, atès que un 43,23% dels electors optaren per no atansar-se a les urnes, més de 6 punts per damunt de les de fa 3 anys, i dels que ho férem, 60.000 persones escolliren la papereta en blanc (2,03%). Una alta abstenció i un percentatge significatiu de paperetes en blanc que no pot passar desapercebuda, i que confirma el distanciament de molts ciutadans respecte de la política, o dels polítics, tal com es posà de manifest en el darrer referèndum per l’Estatut. Moltes en són les causes, però entre elles hom no pot oblidar els desencerts, sorolls i tensions que hem sofert com a país i amb la resta de l’Estat en l’anterior legislatura. Els últims tres anys moltes són les coses que s’han quedat per fer; que la legislatura no ha funcionat al nivell que la societat global i l’economia del coneixement exigeixen és un fet inqüestionable, com és un fet inqüestionable que la nova legislatura obrirà un procés que té molt de constituent, en haver de desplegar-se el nou Estatut, i a la vegada té el requisit ineludible d’afrontar la competitivitat de la nostra economia més enllà de moments conjunturals arrelats en uns tipus d’interès negatius.
La nostra societat no ha afrontat la totalitat dels reptes de la Societat del Coneixement, si ens atenem al darrer document del World Economic Forum relatiu a l’Índex de Competitivitat Global del 2006. El document indica que Espanya ocupa el lloc 28, una posició molt llunyana a la corresponent al pes de la seva economia a escala mundial, que es troba al lloc 35 quant a innovació, al 27 en gestió empresarial, i al 33 en adequació tecnològica. També sabem que l’economia espanyola és l’única de la Unió Europea que, a pesar del seu creixement i creació d’ocupació, ha perdut productivitat des de 1995. En aquest línia, les dades publicades enguany indicaven que entre el 1995-2002 es va perdre un 0,4%, mentre que l’increment mitjà de la UE15 fou d’un 1,2%. Òbviament Catalunya està en alguns aspectes millor que la mitjana de l’Estat, però no molt millor.
Desplegar l’Estatut, transformar i ajustar les bases de generació de valor, adequar les infraestructures físiques i tecnològiques tot facilitant la mobilitat de persones i mercaderies, clarificar l’horitzó quant al subministrament energètic, afrontar els reptes de la millora de la competitivitat en un món global, assumir el procés de localització-deslocalització a escala planetària -que afecta fortament el mercat del treball-, entendre, i actuar en conseqüència, que el progrés passa per la competitivitat basada en la innovació i la complicitat entre els centres de recerca i les empreses … no és quelcom senzill. Calen mesures de gran abast, sabent que no podran donar fruits a curt termini, però en cas de fer-ho o no ens juguem el benestar social d’avui i el progrés dels joves, aquests joves que estan sotmesos a salaris no escaients, ni a la preparació ni les exigències derivades del seu desenvolupament social i humà en el context de la Unió Europea.
És cert que no estem en una situació de crisi que exigeixi un govern d’unitat nacional, però si no es prenen mesures i no s’endeguen polítiques a llarg termini podrem perdre les nostres possibilitats, i per no perdre-les no es pot negar el resultat electoral, ni iniciar un camí que no permeti afrontar els problemes i continuar demorant les solucions. Aquest és l’escenari, un escenari per al qual Catalunya requereix un govern fort, cohesionat, presidit amb lideratge, no subjecte a discrepàncies en l’essencial, sustentat per una sòlida majoria parlamentària. Un govern que no pot ignorar la realitat ni caure en el repartiment del ‘poder’ per sumar un diputat més. No és l’hora de la suma aritmètica, és l’hora de sumar per afrontar els reptes del país en el si de la Unió Europea i de l’Estat espanyol.
Caldria esperar que els representats escollits, entenent la realitat, assumeixin que cal governar amb decisió i ho facin possible ara, no demà passat, que potser serà tard.
Llegir-ho a e-noticies