Consternació


Enric I. Canela

Avui llegeixo a La Vanguardia una curta nota en la que explica que el catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra Ferran Requejo ha refusat de manera irreversible ser el nou secretari d’Universitats i Recerca del megadepartament que englobarà aquests àmbits juntament amb artesania, turisme, etc. Cada vegada que recordo els àmbits que inclou m’embarga l’emoció. No puc fer-hi més.

En Ferran Requejo no va acceptar, segons diu La Vanguardia, que li fessin l’equip amb persones del partit. Pel que sembla ell volia constituir un equip professional, basat en la competència i no en l’adscripció política. Així, això no ho diu La Vanguardia, però m’ho han dit altres fonts, el conseller Huguet vol que la directora general d’Universitat sigui la diputada d’ERC Pilar Dellunde. Es veu que la fórmula habitual de dissenyar equips en aquella banda de l’espectre polític és triar l’equip i després qui l’ha de dirigir. En alguns equips de futbol funciona sobretot quan s’ha de substituir l’entrenador perquè l’equip no funciona.

En Ferran Requejo, també amb bon criteri i coincidint amb el que pensa la majoria del món universitari i tots els seus responsables, volia que fos un comissionat i no una secretaria. N’he parlat a bastament d’aquest tema en aquest bloc (1, 2, 3 i 4, entre altres) això no sembla possible dins del disseny del tripartit 2. No repetiré arguments.

Consternació, desolació? No sé quina és la paraula que millor descriu l’estat d’ànim dels que ens estimem la Universitat i la Recerca.

En constituir aquest departament, l’artífex vol mostrar que ell és el viu exemple de la Llei de Murphy (Edward A. Murphy, 1949), que recordo diu “Si hi ha una manera de fer-ho malament, ell la trobarà”.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació