Margarida Corominas

Publicat al Centre d’Estudis Jordi Pujol el 5 de desembre de 2006

En relació a l’article Les infraestructures de recerca, cal recordar que en política, com en qualsevol altre àmbit de la vida, tan important és fer coses com treure rendiment del que ja s’ha fet. Durant els anys de govern de CiU, s’ha fet molt per millorar la Universitat i la Recerca a Catalunya. S’han creat parcs tecnològics amb l’objectiu d’afavorir la innovació i la transferència de tecnologia a les empreses. Però, després d’un temps de funcionament d’aquests parcs, les empreses catalanes no es beneficien gaire d’aquests nous instruments. Però aquest no solament és un problema de Catalunya, sinó que afecta a tots els països europeus, fins el punt que la UE està posant en marxa mecanismes per afavorir la recerca i la innovació i la seva transferència a l’empresa.

Per què hi ha distància entre empreses i universitat? (Incloc dins el terme universitat els centres de recerca i els parcs tecnològics; amb el terme empresa em refereixo a l’empresa real, n’excloc aquelles que han sortit de la universitat –spin-off–).

La universitat i les empreses són, tradicionalment, dos mons completament llunyans l’un de l’altre, i si observem amb una mica d’atenció els trets que caracteritzen aquests dos àmbits no ens serà difícil comprendre-ho. Segurament entre els elements que creen distància n’hi ha de genèrics, comuns per a totes les empreses, i d’individuals, propis de cada empresa, departament universitari o àmbit professional.

Tradicionalment, en general i tret d’alguns casos concrets, a Catalunya la universitat és teòrica i està acostumada a fer recerca bàsica. Moltes vegades encara ara des de la universitat no es veu amb bons ulls la recerca aplicada finançada amb fons privats i, fins i tot, en alguns casos es veu amb recel. En els últims anys, la contractació de nous investigadors ha estat positiva per a la recerca però, en certa mesura, també ha contribuït a allunyar aquest món “d’elit” de les necessitats reals de l’empresa.

L’empresa, en canvi, és el món de la realitat marcada per les necessitats de cada dia, per resoldre els problemes de la producció, servir els clients i obtenir beneficis, que en molts casos són ajustats. Poden encaixar fàcilment aquests dos móns pel sol fet d’haver creat parcs tecnològics? A més, invertir en recerca i en innovació no és sinònim de guanys, moltes vegades la inversió no dóna fruits per diverses causes, a vegades només per la senzilla raó que no totes les inversions donen rendiment. És, doncs, necessari que l’empresa inverteixi en recerca i en innovació? Totalment, en un món tan canviant com l’actual, no fer-ho és anar endarrere. Però, perquè l’empresa pugui invertir en R+D+I i treure’n benefici i que tot plegat reverteixi en benefici del conjunt del país, fa falta més que bona voluntat i la sola existència de parcs tecnològics.

Si haguéssim de sintetitzar en dues paraules què es pot fer per disminuir la distància entre universitat i empresa, crec que hi ha dos elements que són bàsics: 1) Coneixement mutu; 2) Planificar la R+D+I en funció de cada empresa.

1) Totes les empreses han de poder conèixer l’existència i les potencialitats dels parcs tecnològics i els centres de recerca a la universitat. Les empreses han de poder saber què els poden oferir aquests nous instruments i, moltes vegades, això que sembla tan elemental, no ho és gens, ja que les potencialitats de la R+D+I depenen de cada empresa i de cada producte. A més, moltes empreses, la majoria, no es poden permetre d’invertir en descobrir en què poden innovar o què els pot oferir la recerca, algú els ha d’ajudar. Fa falta un mecanisme que faci de pont entre el coneixement universitari i l’empresa, que sàpiga escoltar i entendre les necessitats d’aquestes i en conegui el llenguatge per comunicar-s’hi amb eficàcia.

2) Invertir en recerca i en innovació no és sinònim de guanys immediats, moltes vegades la inversió no dóna fruits immediatament. Amb això s’hi ha de comptar, però la falta de rendibilitat també pot venir d’una mala planificació. Algunes vegades les empreses es poden beneficiar de la recerca que es fa a la universitat i als centres especialitzats i dels ajuts que hi ha en aquest àmbit, però altres vegades, és la pròpia empresa qui finança la R+D+I. En aquest últim cas, que és el més desitjable, que sigui l’empresa la que inverteixi, la innovació i la recerca és d’entrada una despesa i ha d’estar ben pensada i planificada perquè es converteixi en un guany real per a l’empresa.

Però podem esperar que l’empresa no només sàpiga en què ha d’invertir sinó, a més, que ha de planificar aquesta inversió en R+D+I, i en funció de quins paràmetres ha de planificar-la? Les empreses una mica grans i amb bona salut econòmica o les integrades majoritàriament per personal jove i ben preparat, ho poden tenir més fàcil. Però i les petites empreses? Si es vol potenciar la inversió de les empreses en recerca i innovació, que aquesta inversió sigui rendible tant per a les empreses com per al conjunt del país, fa falta algun mecanisme que faci de pont entre la universitat i l’empresa. A més, aquest mecanisme ha de disposar de bona informació i saber com transmetre-la.

Llegir-ho al Web del Centre d’Estudis Jordi Pujol

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació