Joan Mayans

Publicat al Web del Cercle per al Coneixement el 5 de desembre de 2006

Resum / Informació
Aquests dies he estat immers en al congrés internacional que s’ha celebrat la Global University Network for Innovation a Barcelona sobre els reptes i les problemàtiques del món universitari . Aquesta trobada, apadrinada per la UNESCO i la Universitat de les Nacions Unides, que ha reunit a la Universitat Politècnica de Catalunya a més de 400 experts.

Aquests dies he estat immers en al congrés internacional que s’ha celebrat la Global University Network for Innovation a Barcelona sobre els reptes i les problemàtiques del món universitari. Aquesta trobada, apadrinada per la UNESCO i la Universitat de les Nacions Unides, que ha reunit a la Universitat Politècnica de Catalunya a més de 400 experts procedents de gairebé un centenar de països diferents, tractava en concret sobre les formes de garantir i acreditar la qualitat de l’ensenyament universitari en el context de progressiva internacionalització i d’imparable competitivitat dels estudiants, els estudis i les seves implicacions globals.

Als Països Catalans, i especialment al Principat amb la recent re-configuració del (diluït) lloc de les universitats dins els esquemes departamentals i de govern, el món universitari és motiu de preocupació i debats. La despesa en ensenyament superior és alta i, malgrat això, les nostres xifres de recerca, de patents, de publicacions o, simplement, de competitivitat i de qualificació professional són veritablement decebedores. Sembla que no hi ha forma de convertir la inversió en ensenyament superior llocs de treball reals i estables. Precisament, aquest és un dels factors de crisi i canvi que està afectant més directament el context universitari. Es reclama a la universitat que s’apropi a la realitat, que prepari professionals, que adeqüi els seus programes d’estudi a les demandes del mercat, que centri tots els seus esforços en ser un bon proveïdor de recursos humans per al mercat laboral. Alhora, també se li reclama un major equilibri de comptes, que sigui més rendible, menys deficitària, més autofinançada… En definitiva, que tingui un comportament molt més semblant al d’una empresa privada que al d’una institució pública. Posada davant el mirall de l’empresa, la vella institució universitària s’enrojoleix pel color dels seus balanços pressupostaris i per les xifres i indicadors generals de la nostra economia del totxo i la birra.

Demanar-li eficàcia, utilitat i control pressupostari a les universitats no és, òbviament, res forassenyat. Però en cap cas ha de suposar, com sembla que pot passar, que això passi per arrencar de la Universitat les seves autèntiques i principals missions i rols dins el conjunt de la nostra societat.

En primer lloc, la universitat ha de ser un espai per a la transmissió i la creació del coneixement. Docència i recerca són les principals missions de la institució universitària, no tant per a la seva aplicabilitat i convertibilitat directa al mercat laboral, sinó com a un bé públic i un factor de creixement del nostre valor global com a societat.

I si no volem parlar de coses aparentment etèries com el valor global de la nostra societat, aquest argument també pot prendre un matís directament econòmic: concebre la formació universitària com una simple etapa d’entrenament que ha de transformar-se en un lloc de treball immediat és un plantejament de curt abast i minsa ambició, un obstacle importantíssim al nostre potencial econòmic. Perquè sense recerca i sense ambició pel coneixement, difícilment serem altra cosa que una economia dependent i subsidiària. La universitat és la clau per a formar emprenedors i innovadors, i no només treballadors dependents i assalariats.

En segon lloc, la universitat és, ha estat i ha de continuar sent un espai per a la formació i la presa de consciència dels ciutadans. La Universitat, com a estadi superior del nostre sistema educatiu, ha de proporcionar ciutadans, més que no pas professionals. Ha de ser un context per a l’articulació de la consciència política, de la responsabilitat ecològica i de l’ètica individual i col·lectiva de la nostra societat. I no obstant, aquests vectors no apareixen als plans de renovació universitària ni tampoc a les directrius de govern de les mateixes. Al contrari: tot allò que sembli poc apropiat per a la seva immediata convertibilitat laboral queda apartat o amenaçat dels plans d’estudi, com està passant a una gran quantitat de matèries de les ciències socials i humanes.

Tots aquests estires i arronses que tenen per objecte la institució universitària la posen a la sala dels miralls, amb múltiples variants de la seva pròpia fesomia, però cap que sigui realment ella mateixa. Se li demana que sigui més empresa, que sigui més govern, que sigui més escola secundària, que sigui més centre de formació professional… Que sigui centre de recerca però només si la recerca ja està pautada i adreçada a un determinat sector d’explotació comercial, que faci el que sigui per a tenir un bon retorn d’inversió…

És possible que les raons de què el famós ROI sigui tan baix no hagin de buscar-se només a la Universitat, sinó a l’economia i la política… No només ha de canviar la Universitat (i segurament, no en el sentit de convertir-se en una sucursal empresarial de RRHH), sinó que també ho ha de fer l’economia, el món laboral i les directrius polítiques que, en bona mesura, regeixen aquest últim. És molt probable que un dels camins de les universitats sigui sortir de la sala dels miralls i contemplar amb més respecte el seu propi passat mil·lenari. Semblar-se més a ella mateixa, al seu propi reflex, a les seves missions i rols principals, com són la recerca, l’ambició pel coneixement i la formació de ciutadans. Perquè convertir la Universitat en una enorme escola de formació professional segur que no és la solució que necessita, ni a mig ni a llarg terme, la nostra economia, ni, de bon segur, la nostra societat.

Joan Mayans i Planells
Vocal de la Junta directiva del Cercle per al Coneixement
Barcelona 5-XII-2006

Llegir-ho al Web del Cercle per al Coneixement

Una resposta a “La Universitat a la sala dels miralls”

  1. a 10 des. 2006 a les 10:27 margarida corominas roso

    Un article excel·lent. La plena posta en marxa de la societat del coneixement és un repte massa gran per deixar-ho solament en mans de la universitat. Fa falta que els diferents agents, universitat, empresa, i polítics seguin a la taula de negociació i participin en la posta en marxa de polítiques consensuades i en línia amb les directrius del món globalitzat.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació