El dia 14 de desembre el World Economic Forum va publicar The Lisbon Review 2006 (measuring Europe’s Progress in Reform). Aquest document avalua com Europa a avançat en els objectius de Lisboa 2000, que recordem, són “fer de la UE l’economia basada en el coneixement més competitiva i dinàmica del món, capaç d’un creixement econòmic sostingut amb més i millors llocs de treball i una cohesió social més elevada”.
Els avaluadors per treure conclusions de com han avançat els països de la UE en aquests anys han pres en consideració un conjunt de 7 indicadors:
- La creació d’una Societat de la Informació per a tothom
- El desenvolupament d’una àrea per a la innovació, la recerca i el desenvolupament
- La liberalització dels mercats
- La creació d’una xarxa industrial
- La creació de serveis financers integrats i eficients
- La millora de l’entorn empresarial
- L’augment de la inclusió social
- La potenciació del desenvolupament sostenible.
Si ens fixem en l’evolució de l’Estat espanyol en el rànquing, observem que la seva posició en el conjunt dels 25 països de la UE ha passat del 13è lloc el 2004 al 15è el 2006. Espanya s’ha vist avançada en dos anys per la República Txeca i Portugal. (Accedir a més informació i als rànquings 2004 i 2002-2003)
La posició espanyola en cadascun dels indicadors és:
- lloc 20è
- lloc 15è
- lloc 16è
- lloc 11è
- lloc 14è
- lloc 16è
- lloc 23è
- lloc 18è
La pitjor situació correspon a l’Augment de la inclusió social (23è), després està la Creació de la societat de la informació per a tothom (20è), segueix la Potenciació del desenvolupament sostenible (18è), després la Liberalització dels mercats i la Millora de l’entorn empresarial (16è), segueix el Desenvolupament d’una àrea per a la innovació, la recerca i el desenvolupament (15è), a continuació està la Creació de serveis financers integrats i eficients (14è) i la millor posició la té en la Creació d’una xarxa industrial (11è).
Els resultats són francament dolents, especialment en l’item de l’Augment de la inclusió social, on només estan per darrera Itàlia i Polònia. El cas d’Itàlia és dramàtic ja que del 2004 al 2006 ha passat del lloc 14è en l’índex global al 24è. Quan a la Societat de la informació estan darrera d’Espanya, Xipre, Letònia, Hongria, Polònia i Grècia.
El problema de la Inclusió social és greu, té a veure la creació de llocs de treball i la incorporació de més població en el mercat laboral, té a veure amb la capacitat d’atendre les pensions tenint en compte l’envelliment de la població, en subministrar a la població l’educació adequada, mitjançant la formació continuada, per obtenir les capacitats necessàries per adaptar-se als entorns canviants que comporten l’avenç de la societat del coneixement i la globalització i poder competir amb garanties, en permetre que la dona i la gent gran pugui mantenir una vida laboral digna. També amb la modernització de la protecció social per afrontar amb èxit l’exclusió social i la pobresa. Sembla que Espanya no avança i com hem vist està a la cua d’Europa.
En la creació d’una Societat de la informació per a tothom tampoc s’avança prou. Malgrat els plans i promeses dels governs, el darrer bienni no ha estat un èxit, estem per sota de la mitjana europea. No sembla que la incorporació de les TICs als processos productius de les empreses hagi estat suficient. Calia més ús de les TICs per individus, empreses i administració, s’ha millorat, però de forma insuficient d’acord amb els criteris i objectius europeus. Tenim fins i tot per davant Txèquia, Portugal, Eslovàquia, Itàlia i Malta.
Les conclusions són francament dolentes. Espanya només està per sobre de la mitjana de l’Europa dels 25 en dos indicadors: la Creació de serveis financers integrats i eficients i la Creació d’una xarxa industrial. Aspectes que molt tenen a veure amb la iniciativa privada i menys amb l’acció de l’administració pública. No crec que aquest sigui un bon camí per incorporar-nos en la Societat del Coneixement amb èxit.
A banda de polítiques decidides en cada àmbit, una bona recepta és també la liberalització política per permetre que les àrees més dinàmiques com Catalunya puguin “tirar del carro”. Estem en un Estat que posa traves al desenvolupament de Catalunya. Frena les seves infraestructures (aeroport, xarxa de trens, peatges, etc.), li treu els recursos per una suposada solidaritat que només fa que endarrerir encara més Espanya en el conjunt europeu, li dificulta ser la seu central de grans d’empreses, etc. L’estructura de l’Estat és un fre al desenvolupament de Catalunya i com a conseqüència un fre al seu propi desenvolupament. Una vegada més els indicadors europeus, tossuts ells, ens demostren l’equivocada política centralista dels governs espanyols.
El tema tractat en aquest article és un problema complex i, per tant, les solucions són també complexes. Però hi ha un element que és absolutament necessari, que la universitat s’impliqui de veritat amb la societat, segui a parlar amb els representants dels diferents àmbits implicats, a pensar solucions reals conjuntament.
Margarida
Tornant al tema de la universitat, agafant-lo com a exemple. Tenim una universitat que viu pendent de quedar be amb “Madrid i els seus representants als diferents àmbits” per rebre diners en forma de beques per a la recerca i reconeixement en forma de ser inclosos en diferents mecanismes de representació i decisió social. És clar que els diners són necessaris, però la funció de la universitat és tenir una visió àmpla, valenta, avantguardista i responsable, sinó no compleix amb la seva missió.
Doncs haurem de fer pedagogia amb tots aquests documents perquè el gonern actual sembla que està molt satisfet de la marxa de Catalunya.
Margarida
Margarida,
La universitat per si mateixa no pot resoldre això. Els problemes d’inclusió social no són de la universitat. Tampoc ho són l’ús universal de les TICs.
La universitat té massa defectes, però les lleis no les fan, ni posen els governs que no saben fer política. Qualsevol que vulgui fer recerca ha de seguir els mecanismes que marquen els que manen. Si jo vull fer recerca i tenir recursos m’adapto als mecanismes lícits i necessaris per obtenir-los, com fa qualsevol altre col·lectiu.
El primer culpable és el govern. Ell és covard i no sap fer les normes adequades a les necessitats del país.
Enric
Enric,
Ja vaig dir ahir que parlava de la universitat només com a exemple dels mecanismes d’un país. No és l’únic i, a més, la universitat en ella mateixa no és el govern.
Però la universitat és una de les institucions capdavanteres en qualsevol país. Té encomenada la formació superior dels ciutadans; s’acudeix a aquesta institució quan es busquen experts per a determinats temes, sobre tot temes de futur sobre els quals encara no hi ha una opinió pública formada, la gent els diposita confiança. No sé si en podríem esperar una mica més de tots plegats.
Per altra banda, jo estic convençuda que les solucions s’han de buscar en positiu. Però això es pot fer quan es tenen els mecanismes per fer-ho.
Margarida
Margarida,
Ja ho sé, però de vegades es demana a la universitat coses que no pot fer. Això és com una empresa, si la direcció no pren decisions la cosa no va. Aquí la màxima direcció està fora, és el/els govern/s. No farem res si no canvien les lleis. Malauradament és així.
Evidentment hi ha els altres temes aliens a la universitat i sobre els que hi ha molta feina a fer.
Enric