Ramon Pascual

Publicat al Centre d’Estudis Jordi Pujol el 19 de desembre

L’altre setmana, Margarida Corominas escrivia sobre les dificultats de les empreses per a planificar les seves estratègies innovadores i per a conèixer les potencialitats de la col·laboració amb els centres públics. La seva reflexió es referia, crec, a la pregunta de com passem de la recerca (R) al desenvolupament (D) i a la innovació. Es tracta d’un tema sobre el que s’ha escrit molt, en el que no hi ha receptes fàcils i en el que el nostre país hi té dificultats especials. No tractaré doncs de dir què s’ha de fer; senzillament exposaré algunes opinions.

En primer lloc, apropar els centres de recerca més bàsica, típicament les universitats i els centres públics que no tenen com a finalitat principal el negoci, a les empreses, que sí que han d’obtenir beneficis, suposa un canvi cultural que no es pot fer d’un dia per l’altre. Perquè aquesta és la divisòria: la persecució, o no, del negoci; i les empreses d’spin-off han de fer negoci!. A casa nostra, amb dignes excepcions sovint mal vistes, unes i altres han viscut molt separades fins la Llei de Reforma Universitària de 1983 que va estimular i facilitar la col·laboració. Però els canvis culturals no es fan només amb lleis; exigeixen voluntats i temps. I s’ha avançat! Per descomptat que sempre es podria haver anat més ràpid, però s’ha avançat.

Sovint es pensa que la solució a aquesta manca de col·laboració passa per donar prioritat a que les institucions de recerca es dediquin principalment a fer el que s’anomena “recerca aplicada”, una recerca que busca expressament el contacte amb les empreses i mira de resoldre els seus pretesos problemes, més enllà de fer el que també se sol dir “recerca bàsica”, la que soluciona problemes desconnectats de qualsevol aplicació. És una recepta tan trivial com equivocada. Com ho és pensar que dels centres de recerca se n’ha de treure un rendiment immediat. Grans progressos de la humanitat com l’electricitat o, més recentment, el transistor o el làser, mai van ser resultat de plantejaments orientats a les aplicacions.

El que han de fer els centres públics de recerca és avançar en nous coneixements (garantint-ne això sí, un cert estàndard de qualitat com és l’aval de la respectiva comunitat internacional, com poden ser les publicacions en revistes reconegudes) sense la pressió de la immediatesa de la seva aplicació, que pot arribar per vies indirectes. Si no es fa això, sovint es cau en la realització de recerca de baixa qualitat (que amb l’excusa de la seva aplicació no se sotmet al control de qualitat extern) i inútil, ja que és difícil per a un investigador universitari explorar per sí mateix allò que pot interessar a l’empresari.

Per la resta, coincideixo amb Margarida Coromines: fa falta coneixement mutu i planificació de cada empresa.

El que sí que han de fer les administracions públiques i les direccions dels propis centres de recerca és establir mecanismes per exposar al món empresarial les seves potencialitats i coneixements dels investigadors, de manera que quan una empresa tingui necessitats innovadores sàpiga a qui es pot dirigir. I també fa falta un canvi d’actitud dels investigadors públics que no els porti a rebutjar les demandes específiques del sector empresarial. Aquest canvi d’actitud ha d’anar acompanyat de canvis en els criteris avaluadors de la qualitat de la recerca dels investigadors que, sovint, menystenen els treballs fets per resoldre problemes específics de les empreses.

I pel que fa a les empreses, petites, mitjanes o grans, no sóc jo qui els hi ha de dir el que han de fer. Però del que he sentit i llegit, dedueixo que si han de competir en el mercat global, han de tenir estratègies d’innovació. I aquestes estratègies, en general, no els hi ensenyaran els investigadors dels centres públics. I també és difícil que ho facin entitats interposades, que poden ajudar però difícilment podran marcar el lideratge. Les han de trobar els propis empresaris que són qui coneixen millor el seu món, les seves disponibilitats i els seus objectius. El que sí que convé és que puguin saber qui els pot aconsellar o ajudar.

Però si bé cada empresa hauria de tenir la seva estratègia innovadora, hi ha el fet incontrovertible de que les nostres empreses, globalment, no es plantegen amb prou intensitat les estratègies de desenvolupament i innovació. Fins i tot malgrat els avantatges fiscals que hi ha actualment. La mostra és el poc percentatge del PIB que el sector dedica a la R+D+I o el baix nombre de doctors que ocupen. El sector públic està corregint el seu camí amb més decisió que el privat.

Llegir-ho al web del Centre d’Estudis Jordi Pujol

Una resposta a “Sobre el comentari “La universitat i l’empresa en el món de la recerca i la innovació””

  1. a 19 des. 2006 a les 8:37 margarida corominas roso

    Coincideixo plenament en la importància de la recerca anomenada bàsica i en l’arbitrarietat de la distinció entre recerca aplicada i recerca bàsica. Tampoc pensava entrar en aquest tema en el meu comentari anterior.

    La recerca bàsica ben feta és fonamental i té una aplicació immediata, l’ampliació de coneixement en un camp determinat, coneixements que poden ser fonamentals en un futur més a menys immediat, com ja es diu en la rèplica. Però la recerca bàsica ha d’estar ben orientada i, en un país com el nostre on els recursos són limitats, s’ha de prioritzar i concentrar en temes d’interès, de futur i que realment contribueixen a aportar algun coneixement útil (ja sé que això a vegades és difícil d’avaluar).

    No definiria la recerca aplicada com aquella de baixa qualitat. Justament perquè és aplicada i al final ha de contestar a la pregunta “ ha estat o no útil?” i ha de respondre a unes necessitats concretes per les quals s’ha plantejat, aquesta recerca ha de tenir uns estàndards alts, a vegades molt més alts que la recerca anomenada bàsica. Per exemple, recerca aplicada pot ser aquella que es fa per determinar si una nova molècula química que ha demostrat tenir unes determinades propietats farmacològiques en animals, pot o no ser d’aplicació en humans.

    El que cal és que hi hagi mecanismes tant per establir els criteris que ha de acomplir la recerca com per una transferència eficaç de tecnologia de universitat i els centres de recerca a l’empresa, quan sigui el cas. Aquests mecanismes haurien de comptar també amb els canvis de mentalitat necessaris (comunicació entre uns i altres). A més cal també d’un bon sistema de finançament, és clar.

    Margarida Corominas

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació