Enric I. Canela

Elies 115 fa un llarg i interessant comentari al meu article 10 Juny 2007 Un sopar d’Huguet amb científics i algunes propostes meves, en el que es lamenta de la situació de la política científica catalana i del que fa, o no fa, el govern català.

Acaba el seu comentari d’aquesta manera: Però, sobretot, i acabo, el que necessita la “política” (ehem!) científica del nostre país és saber i ser conscient dels seus límits. Començant, l’administració, per ser conscient dels límits del seu finançament, i d’on, realment, estan obtenint els investigadors, les seves ajudes, i quines són les orientacions de la recerca en el nostre entorn. Per sumar-s’hi, per ajudar, per facilitar, per cooperar. Però si les coses estan molt clares!!! A veure si aspirant a ser la Califòrnia, la Finlàndia o el que sigui, se’ns cremarà l’oli per fer la famosa truita de patates.

Cal fixar-se en el punt: d’on, realment, estan obtenint els investigadors, les seves ajudes, i quines són les orientacions de la recerca en el nostre entorn.

Certament, en el món universitari no conec investigadors satisfets amb la situació. Més aviat desmoralitzats de com es pot destrossar l’inici d’una política científica a Catalunya.

Conec molta gent, investigadors universitaris, als que no agradava la política de Mas-Colell. En general, perquè era una política de prioritats, molt selectiva i, certament, qui feia la selecció no sempre la feia massa bé, però la majoria dels que podem considerar líders en recerca a Catalunya estaven contents, cosa bastant normal quan cal seleccionar i dirigir els recursos. Ara, ni els uns ni els altres. Uns, “els líders” diuen que això és un desastre monumental, el altres reconeixent que això és pitjor.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació