Enric I. Canela

La Vanguardia de diumenge analitzava els pros i contres del procés de Bolonya. Haig de reconèixer que l’article em va interessar força perquè estudiants i professors comenten alguns dels punts fluixos i febles del nou sistema. No ho reproduiré, ho podeu llegir, però si que voldria fer alguna reflexió sobre la meva experiència docent.

Estic intentant adaptar-me a un nou sistema, fent canvis en la meva manera d’ensenyar i intentant motivar els estudiants. La cosa no és fàcil. La cultura dels apunts està massa estesa i costa que els estudiants facin treball individual. En part ho aconsegueixo a través de treballs individuals, diferents per a cada estudiant i obligatoris. Els treballs els hi surten força bé, però després els resultats de les proves són dolents i això que els passo uns apunts força complets.

Crec que tenen massa assignatures i més molts treballen. El nou sistema és totalment incompatible, si volen fer cursos complets, amb un treball, ni que sigui a hores. Els estudiants haurien d’estar becats, tret que tinguin recursos suficients a casa seva.

Per altra banda, la formació propedèutic que porten és massa pobre. L’estructura dels plans d’estudi encavalca moltes coses i deixa massa llacunes. El mateix concepte s’estudia en diferents assignatures, però fan un compartiment i no relacionen el que van aprendre en una assignatura, per exemple, el curs anterior, amb la matèria nova.

Cada vegada em declaro més partidari del model anglosaxó, amb matèries més transversals i amb avaluacions més generals. Tutories individualitzades i espais de treball als departaments. Tenim recursos?

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació