Enric I. Canela

Elies (Elies115) ha fet un comentari al meu article Finlàndia està de moda. Atesa la profunditat, al meu criteri, del seu comentari, en lloc de respondre com un comentari més, he preferit fer un nou article per donar-li més visibilitat al seu.

Elies té tota la raó quan diu que “tots aquests discursets que ara s’estan fent al voltant de Finlàndia i Catalunya freguen, al meu entendre, l’estupidesa”. Ell fa a més una anàlisi política de la situació, amb la que coincideixo, que podeu llegir i que no repetiré. Les coses no passen per casualitat, tenen un fons i ell ho explica. Però tornant a Finlàndia, al meu parer encerta totalment en la descripció. Catalunya no té res a veure amb Finlàndia. Jo en broma deia que nosaltres tenim un problema en voler comparar-nos amb ells, no som finesos. Ell va més al fons. Catalunya no té les “infraestructures mentals” adequades. Catalunya està molt lluny de tot això.

Deixeu-me fer un plantejament diferent. Catalunya vol tendir a estar en la situació de Finlàndia, està molt bé, què ha de fer? Dibuixar l’objectiu, tenir la visió, com es diu en llenguatge de planificació estratègica, i determinar quines són les vies per arribar-hi. Si ara intentéssim “clonar” la situació d’allà llençaríem esforços i diners. Com deia abans, ens manquen les “infraestructures mentals”, i de les altres també.

No cal fer pactes per a la innovació, el que cal és anar construint totes les eines necessàries i, a més però no només, decidir-ho en la llei de Pressupostos.

I quina és la primera eina, i objectiu primordial? L’educació, el model educatiu. Però no podem copiar-lo íntegrament, seria un estupidesa. Cal el compromís social per l’educació que allà hi és i aquí no. Quina és la valoració social del mestre aquí i allà?

En un altre ordre de coses, algú creu que el CIDEM és comparable al que tenen a Finlàndia? Cal un pacte per la innovació per endreçar això?

Cal un pacte per crear un Agència de Recerca Catalana, no polititzada, per gestionar els nostres centres, finançar la recerca i impulsar la transferència?

Cal un pacte per la innovació per entendre d’una vegada la importància de les TIC en tots els àmbits de la vida, més enllà de l’econòmic, per fer la transformació? Potser s’ha entès però no es fa el que cal per aconseguir-ho.

Tot això va més enllà de la política de partits. L’únic pacte que cal és posar en mans de gent competent, intel·lectualment independent sigui del color polític que sigui, el disseny de les eines tenint clar els objectius. Potser com fan els britànics amb els seus comitès. Jo tinc color polític definit, però no crec que mai haver donat una opinió, encertada o equivocada, això és un altre tema, sobre l’organització de la universitat o de la recerca en funció de criteris polítics. Ho he fet sempre pensant en com podien evolucionar millor les coses, com seríem més eficaços. I como jo, i gent molt més preparada que jo, en podem trobar un munt a Catalunya. Però no les coses no van per aquí. Tot es polititza massa.

Per això crec que l’únic pacte l’ha de fer el propi govern internament, lluny del maniqueisme, un pacte que assumeixi que cal deixar treballar als experts i oblidar-se de les misèries polítiques per anar cap a Finlàndia. Potser no hi arribarem, ells també es mouran cap a endavant, però segur que millorarem.

2 respostes a “Catalunya no és Finlàndia”

  1. a 07 jul. 2007 a les 10:26 Elies

    Enric, gràcies per la teva resposta exhaustiva al meu comentari.

    Tanmateix, permet que matisi una mica més la meva postura. Per què Finlàndia? Per què anar a buscar contínuament referents per saber què volem fer o, encara més, què ens interessa fer?

    Molt bé, Finlàndia és un model pel que fa al desenvolupament que ha assolit en el tema TIC, ha aconseguit impulsar una indústria brutal, potentíssima, com Nokia, que realimenta el sistema. I ha aconseguit entrar “en el mapa” del desenvolupament, l’empresa i la recerca gràcies a aquesta política. Molt bé.

    I em sembla fantàstica, i la comparteixo, l’aposta perquè Catalunya aspiri també a ser una potència o, com a mínim, un país prou endreçat i solvent en el tema de les TIC i la Societat de la Informació.

    Tanmateix, i pel que fa a la política universitària i la recerca, no seria molt més raonable comprendre millor la complexitat i potencialitat de la recerca a Catalunya. I ara, ho reconec, entro en un terreny que no conec, ho faig a les palpentes, però… Finlàndia té alguna cosa rellevant en l’àmbit de la recerca biomèdica? Ho ignoro. Però si analitzem les nostres potencialitats, per planificar estratègicament la nostra recerca… no té sentit prestar com a mínim la mateixa atenció a aquest àmbit? No és l’Hospital Clínic de Barcelona el centre que més publicacions científiques internacionals genera, no ja a Catalunya, sinó a tot l’estat? És només una pregunta inquietant…

  2. a 07 jul. 2007 a les 10:48 enriccanela

    Elies,
    Estic d’acord amb el que dius. La recerca biomèdica a Catalunya és bona, l’Hospital Clínic és un referent, la UB és líder en moltes coses, tenim a més a la UPF el IRBB, la UAB i Sant Pau són excel•lents, l’Hospital de la Vall d’Hebron no es queda curt, etc. A Finlàndia la recerca biotecnològica és d’altíssima qualitat. A Turku tenen un centre magnífic.
    A Catalunya Biocat i el departament de Salut estan fent una feina bona, cal temps i deixar-los treballar. A Salut hi ha una àrea que mica en mica va fent una feina excel•lent. Manel balcells a la Bioregió (Biocat) està fent una feina positiva, que ningú no ho emboliqui. Però qui hauria de coordinar i liderar tot això, si més no a través del CIRIT és el departament que dirigeix Huguet. Aquí és on falla tot. El CIRIT és un mort vivent fa molts anys. No és culpa de la seva direcció, és que no té res a fer. És diferent del model de l’Estat. Els sentiments no em poden tapar els ulls, la diferència entre el model de Ciència i Tecnologia espanyol i català és abismal. No és només un problema de diners, és d’organització. Amb això no estic lloant el sistema espanyol, simplement som incapaços de fer res coherent.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació