- Enric I. Canela - http://www.enriccanela.cat -

Estem farts de la situació de les infraestructures

Antoni Garrell [2] ha escrit un nou article a e-noticies [3].

Antoni Garrell reflexiona sobre la situació de les infraestructures a Catalunya i exigeix solucions.

No més promeses: Accions!

Que el nostre país té greus problemes d’infraestructures va quedar novament palès en aquest inici de vacances al incrementar-se els problemes sobre el ciutadans, tot constatant racionalment que les solucions reals no arriben, i tardaran a arribar, ja que no s’endeguen  els projectes per solucionar-los definitivament. És en aquest context que cal recordar que el progrés dels col·lectius humans sols assoleix altes quotes si hi ha un òptim equilibri entre els tres components que vertebren les societats: L’Administració, el sistema productiu i la societat civil, entenen aquest com “aquella part de l’àmbit privat l’activitat de la qual no té ànim lucratiu, i que actuant organitzadament esdevé contrapoder dels altres dos, normalment ben estructurats, i evitar situacions de desequilibri, aturant abusos i suplint les mancances”.

Aquest és un fet prou conegut a Catalunya on la importància de la societat civil, i la força del seu teixit associatiu, va quedar de manifest al llarg de dècades on, en el millor dels casos, va tenir un nivell d’autogovern molt limitat, però malgrat aquesta situació Catalunya va aconseguir desenvolupar-se econòmicament i, mantenint la seva identitat, esdevenir motor de l’Estat tot situant-se entre les regions capdavanteres d’Europa, malgrat les seves evidents limitacions polítiques. És per això, que resulta més paradoxal que, just en el moment en què Catalunya gaudeix de major nivell d’autogovern polític dels darrers tres segles, la seva societat civil doni senyals de pèrdua de capacitat de mobilització,i es constati que la capacitat d’acció de la societat, al marge de partits i sindicats, és baixa tot trencant-se el requerit equilibri entre Administració, Mercat i Societat Civil.

Aquesta tendència és especialment preocupant en l’actualitat, on aspectes a mig i llarg termini -com la globalització i l’economia del coneixement que comporta importants transformacions en els models econòmics i socials-, i altres a curt termini, -com els derivats dels greus problemes amb les infraestructures de mobilitat de persones i mercaderies per via terrestre o aèria, o els desajustos de les xarxes energètiques a les realitats socioeconòmiques- obliguen a actuar amb contundència, ja que si Catalunya persisteix en aquesta situació, tindrem series dificultats en conservar els nivells de benestar i mantenir una identitat diferenciada i capdavantera en el context de la societat global.

Per tant, és el moment que la societat civil catalana reassumeixi, amb força reeixida, el seu rol i realitzi la tasca que li pertoca. Cal efectuar propostes i esperonar a l’Administració, perquè en l’exercici del autogovern, endegui amb decisió aquelles iniciatives inajornables, des de la legitimitat democràtica, i a la vegada incideixi sobre els agents del mercat per tal que la cerca de beneficis o altres prioritats no continuí perjudicant a Catalunya, entenent que no és l’hora de la comprensió, el que ens cal és de justícia.

Cal entendre que, per alt que sigui la capacitat d’autogovern, el seu exercí es limita per la manca de recursos o la dependència de centres de decisió econòmics llunyans i amb manca de sensibilitat pel país. És en aquest context on la societat civil catalana cal que abandoni la resignació, i exerceixi novament el seu lideratge, superant la nostra dependència de l’acció pública, tot recuperant la iniciativa i col·laborant activa i generosament per forçar de forma accelerada el canvi de tendències; unes tendències que no es solucionen amb promeses i paraules de reconeixent. Sols amb fets i actuacions acompanyades de capacitats de decisió i de gestió, i dels recursos requerits, els problemes tindran solució.