Enric I. Canela 

Fa poc es va publicar pel think-thank europeu Bruegel l’informe Why Reform Europe’s Universities? Els seus autors són Philippe Aghion, André Sapir, Mathias Dewatripont, Caroline Hoxby i Andreu Mas-Colell. L’esmentat informe construeix un índex d’eficàcia a partir del rànquing de Xangai i dedueix que malgrat l’efectivitat d’alguns països, Europa no aconsegueix assolir els Estats Units i que la distància que separa ambdues regions és molt gran.

Però el que motiva aquest article no és analitzar la situació d’Europa en el seu conjunt, sinó la de la recerca a Espanya.

Les dades de la investigació espanyola mostren que una proporció molt elevada, més de la que correspon als països més desenvolupats, es realitza en les institucions públiques, el CSIC i les universitats, i poca en les empreses. Si s’agrupa la investigació per tipus d’institució s’observa que el conjunt de la universitat és qui més hi contribueix.

Quan es compara la universitat espanyola amb la de la resta del món, l’informe Bruegel ho fa (empra el rànquing de Xangai 2006, però amb el 2007 les coses no varien), s’observa que l’Espanya només situa 14 universitats entre les 500 millors del món, i, dels països analitzats, res més no supera Grècia, Hongria, la República Txeca i Polònia. Aquesta situació està d’acord amb el percentatge del PIB que Espanya destina a l’educació superior (la dada emprada a l’informe és un 1,3% en el 2001, encara que no ha millorat en dates posteriors).

També l’informe analitza quins són els factors que més influeixen en l’eficàcia de les universitats. Els resultats indiquen que aquesta depèn dels recursos que dediquen i de l’autonomia de les universitats, mostrant-se que l’intervencionisme de l’administració és negatiu.

Encara que aquests rànquings puguin ser criticables, principalment per sobrevalorar la mida o infravalorar les universitats amb major dedicació a les ciències naturals o de la vida, si donen una idea del pes de cada país en el conjunt mundial.

A més del fet evident que fa falta augmentar el pes de la investigació empresarial, de l’informe es podria extreure algunes lliçons. La primera és que és necessari destinar més recursos a la universitat com ho fan els països més desenvolupats. La segona és que augmentar-los sense més ni més té el risc que no s’utilitzin adequadament. Perquè això no ocorri és necessari incrementar l’autonomia de les universitats en tot allò que està relacionat amb el seu govern, amb l’administració del seu pressupost, amb la contractació i amb la selecció dels seus estudiants. No només això, és imprescindible establir mecanismes perquè les universitats, amb major autonomia, retin comptes a la societat de l’ús que fan dels recursos posats a les seves mans.

Article publicat a Tecnonews el 30 d’octubre de 2007

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació