I aprofito el teu comentari per matisar una mica el meu anterior: la majoria dels pares estan -i molt!- preocupats per l’educació dels seus fills. El problema s’ha generat quan amb tanta tonteria psicopedagògica, tanta pedagogia activa, tanta protecció al nen, tan preocupats perquè no tinguin traumes, tan abocats a un concepte de guarderia infantil… ens hem fet un lio! I si a sobre hi afegim la desprotecció dels mestres, l’absoluta indefensió davant els pares energumènics… doncs al final passem del lio al problema. Perquè si no pateix per res el mestre no es fica en cap problema… per a què complicar-se la vida? Laissez faire…

Com pot estar motivat un professor a l’aula si el nivell el marquen els ganduls, si no es pot controlar els gamberros, si no s’inculca des de ben petits que les coses tenen conseqüències… i a sobre quan un dia reprenen una criatura l’endemà es presenta fet un energumen aquell pare que el mestre no havia vist mai abans, ni li ha fet cap cas quan ha intentat fer-li arribar que el nen no fot res, per muntar-li el numeret a la porta de l’escola, davant tots els pares i companys??

Dissortadament, o donem autoritat i protegim i emparem als mestres, o continuarà passant el que passa, que ningú demana comptes pel que els nens fan o desfan o aprenen o deixen d’aprendre… però ai làs! el dia que “la caguis” (permeteu-me la vulgaritat) amb qualsevol collonada d’aquestes… ja et pots preparar.

Resultat, una mica com allò que diuen de Franco “vostè faci com jo, no es fiqui en política”. Doncs els pobres mestres igual, si no vols tenir problemes, no pateixis gaire, no t’hi matis, que et muntaran un pollastre, i preocupant-te pels nens acabaràs només aconseguiràs disgustos i malsdecap.

Tenim molts bons mestres, que a més és una carrera extraordinàriament vocacional, però els fiquem a l’aula lligats de mans, de peus i emmordassats.

Un parell de comentaris sobre aquest fèrtil debat que s’ha encetat:

1.- Tema responsabilitat dels pares: el vaig tractar (i de fet ja li he comentat al Dessmond quan va fer el mateix comentari al meu bloc), però ho vaig voler fer des d’un punt de vista més global. És cert que hi ha casos de pares que es desentenen de l’educació dels seus fills. Malauradament, però, són molts més els pares que voldrien dedicar molt més temps a l’educació dels seus fills, però no ho poden fer per manca de temps. I aquí és on hauríem de treballar. Molts cops la manca de temps és el producte d’uns horaris irracionals, d’un model de vida que t’obliga a la suburbanització, i d’un model d’habitatge que obliga al treball de pares i mares a jornada completa. Si això li sumem unes infraestructures precàries (tema àmpliament parlant en aquests blocs), tenim tots els ingredients per assegurar la desestructuració familiar i la manca de scohesió social (el que Putnam anomenaria manca de capital social).

2.- Sobre els mestres/professors: crec que hi ha d’haver una valorització a vàries bandes. Per una banda, caldria generar un sistema d’incentius que premiés als professors que fan bé de manera continuada la seva feina. També caldria dotar-los d’autoritat a l’aula. No pot ser que un professor tingui les mans completament lligades per l’extensió de la “cultura del NO”. Finalment, també caldria fer veure als professors que estem al segle XXI i que algunes coses han passat a la història. Per exemple, donar hora per a reunions amb els pares a les 3 de la tarda és irreal quan la immensa majoria treballen, i potser ho fan a una vintena de quilòmetres d’on està situada l’escola.

3.- Sobre la UPF. Segons el meu esbiaixat parer (adverteixo que he estudiat a la UPF i que hi he mantingut una estreta relació durant anys), estic en la línia del que comenta l’Elies: molts cops interessa començar de 0 per estalviar-te haver de batallar ad infinitum amb vicis agafats de fa dècades. És més, personalment penso que la UPF ha agafat més vicis dels que li pertocarien com a universitat partida de 0. A més, tampoc cal recordar-ho, va fer en el seu moment una excel·lent tasca de benchmarking i generant competència entre les universitats, fet que ha estat beneficiós per a totes les universitats. Estaria per exemple la UB al mateix nivell que està ara si s’hagués optat pel pla de reforçar la UB en comptes de crear una universitat nova a Barcelona? Personalment, crec que no.

gràcies per la entrada i per guiar-nos cap al article de Xavier Roig a l’AVUI. Coincideixo que s’hauria de valorar més socialment la labor dels mestres i protejir-los més. Es cert que no es tot culpa dels mestres, per aiò, i que podem trigar una generació sencera en capgirar la situació. Raó de més per començar-hi ja!