Por per Catalunya


Enric I. Canela

M’amoïna el futur de Catalunya. Soc dels que considero el govern actual com un accident. No m’amoïna més enllà que per l’endarreriment que proporciona al projecte nacional.

El que de debò m’amoïna és el futur. Crec que ERC ha comès un error. M’explico: probablement si les coses no canvien, ens trobarem després de les properes eleccions al Parlament de Catalunya amb cinc partits amb representació: CiU, PSC, ERC, PP i ICV.

Les possibles combinacions per former govern, per causa numèrica o per repulsió ideològica només seran: CiU+PSC, ERC+PSC+ICV. Descarto CiU+ERC perquè no sumaran.

En aquestes condicions, el PSOE pressionarà per evitar una altra vegada que el PSC pacti amb ERC. L’eix central serà el PSC amb un Montilla que ja no serà un nouvingut. CiU, contra l’opinió d’un ampli sector, acceptarà.

Serà la fi del projecte nacional. O si més no una aturada  a llarg termini.

Aquest és el gran error d’ERC. Creure que d’aquí tres anys tornarà a ser decisiva. I aquesta és la meva por. Aquesta serà la responsabilitat d’ERC. Encara tenim l’oportunitat de redreçar la situació.

10 respostes a “Por per Catalunya”

  1. a 03 Des 2007 a les 9:59 Manel des de l'exili

    Estic d’acord amb part del teu ànalisis, però potser tindrem la sort que amb un mal resultat (del tot previsible) d’ERC (entre 2 i 4 diputats es la meva porra) i amb el congrés aquest estiu, podrem canviar la direcció d’ERC i aixì poder pendre la iniciativa que ara la tenim supeditada als interesos del PSC-PSOE.

    Que tinguem sort!

    Manel des de Karlsruhe

  2. a 03 Des 2007 a les 12:02 enriccanela

    Manel,
    Què els deus t’escoltin. Jo o desitjo un canvi de direcció d’ERC, no hi entro, però side filosofia.
    Records

  3. a 03 Des 2007 a les 12:54 Quim

    Jo em pensava que era pessimista, però després de llegir-te potser que canviï d’idea.
    Crec tots els catalans, i no només els nostres líders polítics, estan força desorientats. Malauradament no crec que no en tenim prou amb el canvi d’una persona en la direcció d’aquest o d’aquell partit. La confusió mental dels nostres polítics és un fidel reflex dels nostre desconcert. Com s’explica que molts dels que disssabte reclamàven -com a mínim- el transpàs de renfe donessin, fa poc més d’un any, el vist-i-plau a un Estatut amputat? Com s’explica que molts dels que dissabte escridassaven (“botiflers, botiflers!”les seus de la UGT i CCOO per no adherir-se a la manifestació hagin dut al Govern un partit que no hi era? Com s’explica que els mateixos empresaris que van pressionar en Mas perquè matés el tema de l’Estatut com fos (i ja sabem com va ser) pocs mesos després demanessin als polítics que fessin “alguna cosa” perquè l’aeroport d’el Prat es gestioni des d’aquí? Espero que els catalans ens adonem que hem de fer un cop de cap.

  4. a 03 Des 2007 a les 1:40 enriccanela

    Consti que jo no soc normalment pessimista però tinc por. Tens tota la raó Quim. El tema és que en els últims temps s’ha actuat amb massa tacticisme pensant sempre en les eleccions. Ara no ens queden massa opcions o hi ha un canvi de timó sobiranista o caiem en la socioconvergència encara que ERC pensi que podran fer moltes coses. La Vanguardia, Lara, La Caixa forçaran, juntament amb el PSOE un govern CiU+PSC. No s’imagini ERC que tota aquesta gent, encara que ara els riguin les gràcies apostaran per ells. Aquest món es conservador i una opció CiU+PSC té la virtud de tenir al PSC que és tan independentista com Ruiz Gallardon i a una part de CiU lligada pels càrrecs i sous. A CiU hi convieun dues opcions, clares, i els que entressin al govern dominarien la direcció, algun carnet estripat i poc més. Mentre la CiU independentista a plorar al racó.

  5. a 03 Des 2007 a les 6:42 Elies

    Potser tens raó. I potser no. D’aquí a les properes eleccions al Parlament de Catalunya… poden passar tantes coses!! I jo confio que passin. Confio que passi el que diu en Manel. Confio també que el projecte de la Casa Gran del Catalanisme sigui capaç de sumar suports que ara mateix no té la marca CiU. Confio en definitiva, que amb noves estratègies i noves direccions ens n’ensortim. Repeteixo: poden passar moltes coses i encara estem vius.

  6. a 03 Des 2007 a les 9:19 enriccanela

    Elies,
    Jo no deixo de confiar, però si no hi ha un canvi en ERC veig difícil una suma nacionalista. Jo desitjo que passi el que dieu, però cal enunciar els problemes correctament. Jo he fet aquest comentari perquè crec que aquest és un enunciat adequat. No sé quines probabilitats hi ha de què passi, però no són menyspreables.
    I tant si estem vius i hem de seguir lluitant.

  7. a 03 Des 2007 a les 11:08 David

    Jo més aviat penso el contrari. El PSC està demostrant dia rere dia les seves grans limitacions, a més de la seva incapacitat de seduir al votant mitjà (aquell que va seduir el President Pujol o el President Maragall). De fet, Esquerra és la única possibilitat que tenen per poder continuar governant. Ells ho saben, i per això aquestes excel·lents relacions.

    La clau està en el que vulgui ser CiU. Si supera els personalismes i els lideratges de vol gallinaci i presenta un projecte modern, socioliberal i europeista, li vaticino un bon futur. Si en canvi, posa per davant el discurs florit però buit de contingut (i de credibilitat), llavors continuarà com fins ara, i potser haurà d’acceptar les engrunes d’un govern d'”oasi català”, que seria letal econòmica i socialment per a Catalunya.

  8. a 03 Des 2007 a les 11:41 enriccanela

    David,
    No sé. Jo crec que l’única suma de dos que donarà majoria absoluta serà CDC+PSC. Un risc enorme.
    No tinc el més mínim dubte que el PP pujarà i molt. Sense Piqué aniran cap amunt. ERC cap avall.
    Tot això si no hi ha un canvi d’actitud d’aquest últim partit. Ells volen demostrar que són partit de govern, però els votants d’ERC no esperen això, no sé intueixo.
    Què voldrà fer CiU, ni idea, les resistències a canviar el discurs són grans. Tan debò qui pot prengui el camí correcte.

  9. a 07 Des 2007 a les 10:34 Cinto

    Enric, no puc entendre la teva frase “la CiU independentista a plorar a un racó”. El més important són les idees, no els partits. Som molts els que estem esperant que CDC faci el pas definitiu per declarar-se independentista sense complexes. Però si no ho fa, hi ha prou talent i lideratge en aquest sector (Alfons Lopez Tena, Antoni Vives, tu mateix,…) com per trobar alguna sortida. Pensa que fa 30 anys cap d’aquests partits que ara estan al parlament no era res. Per tant, res de plorar i a treballar per defensar els ideals. Jo no em penso estar de braços creuats. Podeu contar amb mi i molts altres.

  10. a 07 Des 2007 a les 10:42 enriccanela

    Cinto,
    CiU no és independentista i CDC tampoc. Hi ha un sector fort que ho és, però en conjunt no ho és. I en Pujol no va apostar mai, amb independència del seu pensament real, no prejutjo, mai no va apostar per la secesió. No sé si ens en sortirem, però cal intentar-ho i jo, modestament, no deixaré de fer-ho.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació