Traduït del web d’Universia

Comentaris personals al peu

El 21 i 22 de novembre es van celebrar en la Universitat de Las Palmas de Gran Canària les XV Jornades de Recerca de les Universitats Espanyoles, en les quals es van reunir els Vicerectors de Recerca, Directors d’Oficines de Transferència de Tecnologia (OTRIs) i responsables de les Unitats de Gestió de la Recerca (UGI).

Des de fa una dècada els Vicerectors de Recerca de les Universitats Espanyoles es reuneixen periòdicament per debatre sobre els problemes de la recerca científica, el desenvolupament i la innovació tecnològica en el nostre país; aportar idees; posar de manifest les demandes dels investigadors universitaris; i mantenir una interlocució permanent amb els responsables polítics que tenen competències en aquestes matèries.

Durant les jornades, els assistents van analitzar el recent aprovat VI Pla Nacional d’R+D+i (2008-2011), que definirà el marc estratègic i de finançament en el qual es mourà la recerca en el nostre país en els pròxims quatre anys. Sobre aquesta qüestió la Comissió Sectorial veuen amb optimisme els objectius que persegueix alhora que consideren alguns aspectes bàsics per al seu èxit. La institució entén que s’ha de millorar el finançament específic per a la recerca de les universitats perquè aquestes puguin ser una agent actiu de les polítiques científiques i tecnològiques existents.

Altre punt que necessita un impuls és la coordinació institucional per al desenvolupament de les polítiques específiques entre l’Administració General de l’Estat i les Comunitats Autònomes. De la mateixa manera es fa palesa la necessitat que l’Estatut del Personal Docent i Investigador previst en la reforma de la LOU reculli de forma específica la valoració de la recerca en la carrera del professorat i, de cara a les universitats, permeti la creació i el reconeixement de la figura de l’investigador. Altre punt rellevant és la necessitat d’una legislació que permeti la captació de talents per a la R+D

De la mateixa manera van incidir en alguns punts per a un millor funcionament de la R+D i en les universitats espanyoles com augmentar el suport financer de les administracions a les activitats de les OTRI i a la formació del personal especialitzat o incentivar al personal investigador en activitats lligades a la transferència del coneixement mitjançant el seu reconeixement curricular que permetin valorar en la carrera investigadora aquestes activitats.

La Sectorial d’R+D considera que totes aquestes mesures han de ser incorporades a la ja imprescindible renovació de la Llei de la Ciència, que va ser promulgada en 1986 sota circumstàncies molt diferents.

A Espanya, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, el principal agent de la recerca científica són les universitats. A l’any 2006, les universitats van executar el 27,7% de les despeses en R+D a Espanya, van ocupar al 47,9% dels investigadors espanyols i van contribuir de forma destacada amb el 63,5% de les publicacions espanyoles d’abast internacional a l’any 2004.

Comentaris personals

No puc més que estar d’acord amb la majoria dels punts que planteja la sectorial de la CRUE. Voldria fer notar, però, que la captació de talent, fer atractiva la universitat per als investigadors estrangers passa per liberalitzar la contractació. És a dir, la universitat ha de poder pagar el que cregui convenient i no estar sotmesa a un sistema rígid fixa’t pel BOE o pel DOGC.

Per altra banda no estic d’acord amb què les universitats disposin d’una figura d’investigador. La universitat té dues funcions, docència i recerca, afegim ara la tercera missió com agrada dir, transferència de coneixement. La figura ha de serf de personal docent i investigador, amb més o menys intensitat de cadascuna de les tres funcions, però ha de combinar les tres. La figura de l’investigador ha de ser pròpia dels instituts o centres de recerca que pugui tenir la universitat però amb personalitat jurídica diferent. És a dir, no han de ser contractats per la universitat. Aquest és un tema complex i discutit, però que, si més no, tinc bastant clar després de reflexionar sobre el tema bastants anys.

 

8 respostes a “Opinions de la CRUE sobre la recerca”

  1. a 29 Des 2007 a les 2:57 Martin

    Hola,

    Primero de todo, creo que para que España sea atractivo para investigadores – no hablo de talentosos porque implica mucho más- que han dedicado todo su esfuerzo, tiempo a influir en cada paso que da la ciencia, habría por comenzar a plantearse si los presupuestos lo son todo. En primera instancia, sí, pero, como punto de partida, hay que cultivar la ética cientifica y, a su vez, la laboral. España es un país donde se cultiva y se favorece la endogamia en todos sus níveles.

    Segundo, creo, humildemente, que algunos científicos españoles no saben lo que quieren, no saben hasta dónde pueden llegar, ni hay una meta clara y eso crea sedentarismo personal y científico. Estan tan confundidos como la misma sociedad o los políticos.
    Por lo tanto, desde hace un tiempo, se converge a la misma conclusión, monotóna, predecible, falta de ideas claras e innovadoras, que los políticos no invierten lo sufieciente. Han de invertir pero con un rigor, favoreciendo al mejor investigador, no al parásito que absorbe de las mieles del innovador. Creo que ya fue suficiente del café para todos!

    Yo tengo algunas preguntas: ¿ El científico se ha preocupado por transferir a la sociedad el conocimiento generado? ¿Por qué se infravalora la ayuda que la sociedad pueda brindarle al científico? El científico, aún, no ha similado la idea, tan presentes para ellos, de que hemos llegado a era del Conocimiento y ha de reconocer la función de la sociedad en ella.

    Muchas gracias,

    Martin.

  2. a 29 Des 2007 a les 5:32 enriccanela

    Martín,
    És absolutament cert que s’afavoreix l’endogàmia però els procediments de selecció i l’escassetat de llocs de treball ho afavoreixen. A més llocs de treball possibles, menys endogàmia. Per altra banda, la LOU, en contra de la meva opinió, orgànicament manifestada al Congrés i al senat, i a demanada al PSOE del propi col•lectiu d’investigadors joves, va eliminar el requisit d’haver marxat fora. Un error al meu parer que afavoreix l’endogàmia.
    Els pressupostos són adequats per als investigadors i centres existents, els del govern de l’Estat, els catalans són una vergonya impròpia d’un país que vol ser líder, no serveixen ni per mantenir-se, sort tenim de ser competitius i obtenir força recursos de Madrid i de Brussel•les. Són molt pobres is comptem que hem de fer créixer el nombre d’investigadors.
    Jo crec que si que els científics sabem el que volem fer. El tema és obtenir finançament. Per altra banda són les polítiques que fomentin la creació de grans grups les que afavoreixen unitat d’objectius i possibilitat d’assolir-los. La fórmula és fàcil, finançament més elevat, no directament proporcional, al nombre d’investigadors que conformen un projecte. Això si, avaluat coherentment. Aviat s’aconseguirien sinergies. Al meu parer les avaluacions són bastant rigoroses i normalment els projectes finançats van acompanyats de bones publicacions. El nivell de les publicacions no és gens dolent. Altra cosa és que els llocs de treball d’aquí no siguin prou atractius per als científics estrangers, salaris baixos i fixats per l’Estat.
    Respecte a la transferència de coneixement, la resposta és que si que es preocupen molts científics, però com deien algunes persones de bon criteri i no precisament investigadors públics, el problema és que no hi ha demanda. A qui ho hem de transferir. Tinc experiència directa. L’empresa d’aquí no compra recerca. El que cal és afavorir la demanda. No fa gaire, e dia 27, vaig escriure sobre el Debat a la UE sobre la possible adquisició pública de l’R+D. Una de les fórmules pe estimular la demanda d’R+D i per tant la transferència és fent servir de tractor el sector públic. És tot un conjunt de polítiques que, malauradament, no estan en mans dels investigadors. Ja ens agradaria transferir. A més, s’hauria d valorar curricularment la transferència- De totes formes, per als currículums consolidats, això darrer no és important.

  3. a 29 Des 2007 a les 7:34 Martín

    Sr Canela, su activismo político, su dialéctica refinada, trabajada, producto de su persistencia en el tiempo sobre estos temas, acentúan, aún más, mi ignorancia hacia estos temas. Sobre mi base, intentaré refutar algunas de sus objeciones.

    En algunas peca de soberbio, por ejemplo, al considerar que algunos científicos saben lo que quieren. No lo saben en absoluto, solo se barajan ideales útopicos y giran sobre ellos. Y, Sr Canela, no considere la ingenuidad como una característica de la sociedad.

    La endogámia no es producto, en absoluto, de la escacez de puestos. Es producto de la falta de criterio, ética de muchos científicos, humanistas,… que prefieren a sus “amiguetes” que a los que realmente valen.

    No debe haber un financiamiento igual para todos. El igualitarismo, en ciencias como en otros campos, es un fallo del sistema. Por lo tanto, se tendrían que financiar también aquellos investigadores que, sin importar su índice h, tienen proyectos que vayan más alla de la frontera de la Ciencia. Yo confiaría mucho más en éstos. Es decir, financiar la ciencia básica.

    Y, Sr Canela, no nos tome por tontos; el sistema español favorece la inclusión de parásitos que absorben de los brillantes. Por lo tanto, provocan la huída de los que valen.

    Sr Canela puede contestarme unas preguntas: ¿ Por qué no se admite de unas vez por todas la falta de ética laboral a nível científico?

  4. a 29 Des 2007 a les 8:44 enriccanela

    Martín,
    Ho faré d’una forma molt simple. Qualsevol generalització sobre el comportament de les persones és un error. Certament és un error dir que peco de superb perquè digui que alguns científics saben el que volen. Si digués tots potser si. Trobo molt pitjor afirmar que cap científic no ho sap en absolut, només es mesclen ideals utòpics i giren sobre ells. Ho sigui tots els científics? Això és simplement una bajanada. La mateixa que dir que tots els polítics són corruptes. O que tots els becaris són honrats. De tot hi ha arreu. L’estadística no falla. Els comportaments, sempre que la mostra sigui prou gran, segueixen la llei normal.
    L’endogàmia és fruit de molts coses, bàsicament de la possibilitat de continuar treballant amb la persona que tens al costat sense cap norma que ho eviti i això és un problema de la llei que no ho impedeix. No dic que algunes persones no estiguin mancades d’ètica, de criteri, etc. però qualsevol persona que pensi una mica podrà deduir que els científics són persones igual que les altres, saben més de recerca perquè hi treballen però tenen els mateixos defectes, hi ha estúpids, lladres, bellíssimes persones, etc.
    Naturalment, em sembla que així ho he dit, no ha d’haver finançament igual per a tots. De cap manera. L’igualitarisme no ha d’existir a la ciència. Això de més enllà de les fronteres de la ciència no sé que vol dir. Els projectes s’han de finançar quan tenen una base sòlida investigadors que generen confiança, equips, etc. Això no ha de ser obstacle per finançar línies emergents. Al meu parer manquen aquestes línies en quantitat suficient, però francament no conec gaire científics que no trobin finançament si tenen lloc de treball i projecte. I naturalment si a finançar la ciència bàsica, jo diria que la majoria de projectes són de ciència bàsica: Promoció general del coneixement. El que manca és finançar la ciència aplicada.
    I no prenc a ningú per tonto, però no marxen els que valen, si més tots. >El que passa, com he dit és que cal marxar i tenir lloc per tornar. Jo conec la universitat bé. Marxen els que acaben la tesi, van a fer el postdoc i després alguns, molt pocs poden tornar perquè hi ha algun lloc de treball. On han de tornar si no hi ha places?
    I no, no admeto més manca d’ètica entre els científics que entre qualsevol altre col•lectiu.
    Ah! m’agrada la política, però d’això a ser activista…

  5. a 30 Des 2007 a les 1:21 Miquel Duran

    No vaig poder anar a les jornades de la CRUE de Canàries, maltrat que hi estava convocat. Sobre la condició d’investigador, estic en contra tan del docent pur com de l’investigador pur. De fet, pensar-ho bé, podem pernsar en un diagrama ternari (com a la termodinàmica) en què les tres funcions: docent, investigadora, social del profesor universitari hi tinguin cabuda. (En faré una entrada…). Una bona universitat no sé si ha de tenir investigadors purs, estic d’acord amb l’Enric. El que tampoc no sé és si ha de tenir docents purs. Però… què s’entèn per docència, per recerca, per transferència, per innovació… s’està gastant molta tinta i molts bits de disc dur en el tema. Tenim corda per a una bona estona!

  6. a 30 Des 2007 a les 1:38 Edunomia

    Diagrama ternari de les funcions del professor universitari…

    L’entrada de l’Enric Canela sobre Opinions de la CRUE sobre la recerca m’ha fet pensar altra vegada en les funcions del professor universitari…
    No sé si seria possible que cada professor s’ubiqués on volgués d’un …

  7. a 31 Des 2007 a les 10:56 Martín

    Hola,

    Intentaré, desde mi base, contestar algunas de sus objeciones.

    Primero, en el primero parrafo, peca de “euforia” neurológica. En ninguno de mis escritos he dicho todos los científicos. Especula usted sobre todos. Pués, el científico teniendo el cargo de responsbilidad que tiene, el deber con su sociedad y país tendrían que ser muy honrados y honestos. No solo son ellos mismos sino con su sociedad. Y, en absoluto, lo estan siendo.
    Y, por favor, Sr Canela no generalice, mediante la Ley Normal o otros estudios estadísticos, el comportamiento particularizado.

    Veamos, trabajar con la persona que confías, que implica: trabajar con el incompetente de mi pseudoamigo que esta esperando el momento en que vaya para quitareme el puesto o trabajar con gente motivada, con ilusión, con ganas de cambiar algo, con ganas de innovar, con ganas de ser algo más, ambiciosa, con un compromiso con su sociedad. ¿Qué prefiere o qué quiere, Sr Canela? Para mi no hay dudas, Sr Canela.

    Sí, tiene razón, los científicos son como cualquier otra persona. Esta opinión me parece un acto de sedentarismo personal y científico. Pero, hay una diferencia muy grande que, hoy en día, depende el futuro de una sociedad y un país. Sr Canela, no utilice un acto infantil, ni especule para quitarle responsabilidades al científico.

    Sr Canela, cuántos científicos muy buenos sean tenido que ir por no tener financiamiento aquí? Y se financia, sin contar honrrosas excepciones, a parásitos que tienen buenas influencias y “pseudoamiguetes”. España no confía en sus jovenes científicos, no financia proyectos de líneas emergentes. Yo comezaría por aquí; confiar en los jovenes científicos, financiar proyectos de los que estan afuera.

    Sr Canela, las plazas ofertadas, volvemos a lo mismo, se tratan por procesos de enchufe, endogámia, el “pseudoamiguete”, entre otros. Por lo tanto, España misma cierra sus a los potdoc, doctorandos brillantes que no ven que sus proyectos sean financiados ni sus espectativas de investigación aquí disminuye. Sr Canela, durante mucho tiempo se viene especulando, se especula sobre todo. Por esta razón, algunos científicos no saben lo que quieren.

    Siguo diciendo lo mismo: falta ética científica y laboral. Sí, tiene razón, no es diferente a otro ámbito. Pero, hay una pequeña razón que le hace madurar más, tiene responsabilidades por las cuales depende el futuro de un país y de una sociedad. Por lo tanto, Sr Canela, no utilice razonamientos infantiles, ni especule para irresponsabilizar el deber del científico. Digo lo mismo, y usted me lo ha demostrado, algunos no saben lo que quieren. Y eso crea sendentarismo neurológico, científico, laboral.

    Quiero hoy recordar al más grande matemático de nuestro siglo; el señor Grigori Perelman.

  8. a 31 Des 2007 a les 12:32 enriccanela

    Amic Martín, si m’ho permets,
    M’alegra que no hi hagi generalització en les manifestacions anteriors, és el que més m’amoïnava. Jo discrepo en un punt, els científics no som éssers excels, no som ni més honrats ni més honestos que la resta d la societat. Com tampoc ho són els capellans o els metges. La vida és així. Un científic és un treballador de la ciència, amb les mateixes virtuts i els mateixos defectes. Potser sap una mica més de les coses del seu camp, res més. Té les mateixes obligacions i deures que la resta dels ciutadans, fer bé la seva feina. No faig raonaments infantils, les coses són així. Tomàs Moro no va tenir gaire èxit amb la seva Utopia, les persones som així.
    Soc conscient que dels científics depenen moltes coses, però això és com un equip de futbol, no és que sigui afeccionat però m’agrada el símil, depèn molt de l’entrenador. Els científics necessiten direcció, normes, si no existeixen… La responsabilitat és política i social. Per què no hi ha normes adequades? És culpa dels científics? Crec que l’error bàsic de l’argumentació exposada és traslladar la responsabilitat al científic. Com els metges, si la sanitat no funciona prou bé, és culpa dels metges? En la mesura que alguns siguin polítics si, però les normes i la seva aplicació no és competència seva. No hi ha mecanismes per apartar els incompetents. Al món de la ciència, a l’Estat que vivim, no hi són. Si hi ha un incompetent o corrupte te’l quedes. No hi ha fórmula.
    Segueixo pensant que els científics no tenen més responsabilitat que qualsevol altre ciutadà amb el mateix nivell de formació i responsabilitat.
    Jo no tinc dubte, a l’hora de triar, s’ha de preferir sempre i per aquest ordre a l’honrat, treballador amb il•lusió, intel•ligent i deixar de banda, en la mesura del que és possible per evitar impugnacions el CV inflats.
    Per això alguns científics bons han hagut de marxar. Soc conscient. Jo mateix he vist marxar gent que voldria haver tingut al costat per manca de finançament, no per pràctiques deshonestes i irregulars. Simplement quan arriba el moment no hi ha lloc de treball o espai. Jo visc en un departament, gran, on no hi cap més gent. S’ha d’acomiadar la que està allà? Com se li paga? S’ha de ser bo i estar quan hi Diners i lloc de treball. I l’espai i els llocs de treball no els generem els científics.
    Quantes vegades s’ha parlat del return dels cervells, etc. després ni un euro. Com els contractem? Està clar que hi ha influències, alguns tenen padrins, però els padrins són una minoria entre els científics. Jo si vull fer venir a algú, no sé com fer-ho.
    I no és cert que la tria es faci sempre per endogàmia, etc. Hi ha de tot. Insisteixo hi ha moltes menys places que persones capacitades. I l’especulació sobre el camí de la ciència a l’Estat no està en mans dels científics, bé alguns tenen influències a les altes esferes, poquets. Els científics sabem que volem, però cadascú vol una cosa diferent. Qui organitza això? Qui mana? Cal l’entrenador. Cal direcció política de la ciència,. No dirigisme, política científica i, sobretot, pressupost.
    Grigori Perelman és un gran matemàtic, no va acceptar el premi, bé. I què? És una opció personal. Aquests premis serveixen per finançar la recerca.
    El tema és complex. Manquen recursos i política científica, però els científics d’aquí no són ni millors ni pitjors persones que els d’altres llocs. Per què funcionen millor a altres llocs? Per a mi són coses evidents, però respecto les opinions totes, menys les generalitzacions. Potser si que la meva ment s infantil, però ja no soc a temps de canviar això.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació