Enric I. Canela

Publicat a la revista tot CETT a l’edició de novembre de 2007 i a al Web del Cercle per al Coneixement el 9 de gener de 2008

A la nostra societat, el desenvolupament econòmic i social i el manteniment de l’Estat del benestar es basen, essencialment, en el coneixement, en tots els seus aspectes: creació, emmagatzematge, transmissió i aplicació; o, en d’altres paraules, recerca, desenvolupament, disseny i innovació.

Dins l’anomenada economia del coneixement, la informació i el coneixement han desplaçat en importància al capital en la creació de riquesa. La diferència en el nivell de desenvolupament de les societats contemporànies s’ha deixat d’explicar a través de la possessió de recursos naturals o de la capacitat de la seva infraestructura física.

Com a sistema, aquesta economia comporta una nova definició dels factors de la producció. Als països més desenvolupats els factors motor de la riquesa són ara la recerca científica i, particularment, el desenvolupament tecnològic. Com va dir l’any 1990 el premi Nobel de Física, Jerome Friedman, “la innovació és la clau del futur, però la recerca és la clau de la innovació”. Des de la II Guerra Mundial, el resultat de l’activitat econòmica d’alguns països ja va començar a dependre menys de la transformació de la base física de la producció, és a dir, dels objectes (matèria i energia transformades en productes manufacturats), per passar a fer-ho més de la transformació de la base intel·lectual de la producció, és a dir, dels processos i les representacions dels objectes. Avui, més del 80% del PIB d’alguns països el generen activitats basades en el coneixement.

El capital humà és clau en el creixement del PIB i la producció eficient descansa sobre la informació i el know-how. Més del 60% de treballadors de les economies més desenvolupades són treballadors del coneixement, que manipulen i interpreten informació en lloc de manipular màquines. L’economia del coneixement no es limita a la revolució en les tecnologies de la informació i comunicació (TIC), ni al comerç electrònic o la possibilitat de transmetre informació a qualsevol part del món en qüestió de segons. El procés de mundialització de l’activitat econòmica s’ha retroalimentat amb l’aparició d’una revolució tecnològica de primera magnitud liderada per les TIC, que si bé són les principals eines que han promogut el canvi, per si mateixes no han transformat la societat: han facilitat la difusió del coneixement i a crear-ne de nou, atès que són eines que permeten alliberar el potencial creatiu i el coneixement que posseeix la gent.

La confluència d’aquests fenòmens ha determinat el procés de globalització, entès com la generalització de les capacitats de treball en xarxa d’una economia que funciona a temps real i a escala planetària, la qual cosa implica una important mobilitat dels factors productius i de les mercaderies (béns i serveis). A més, aquestes importants transformacions de l’oferta es combinen amb importants canvis en la demanda, que progressivament s’orienta cap a la despesa en mercaderies de caràcter intangible.

El creixement sostingut del PIB no passa només per fer inversions en la tecnologia, sinó que cal tenir suficient capital humà, és a dir, saber, educació i formació de la població activa. El coneixement i l’educació han de ser tractats com a productes empresarials, mentre que els productes i serveis intel·lectuals innovadors i d’educació poden ser exportats amb un elevat valor de retorn, i també com un recurs productiu. Hi ha d’haver una transició cap a una producció basada en la ciència i la tecnologia avançada, fonamentada en la recerca i l’educació superior.

En aquest context, si es vol que Catalunya entri plenament en la societat del coneixement i que es trobi entre els països més competitius del món, hem d’exigir al Govern que lideri un canvi de paradigma. Les empreses que utilitzen mà d’obra poc qualificada abandonen els països on l’Estat del benestar és elevat i els costos laborals són alts per anar a cercar països amb mà d’obra barata. L’economia del coneixement ens demana noves competències vinculades amb les necessitats de la societat i involucra la capacitat d’aprenentatge de les institucions, el sector productiu i acadèmic, la generació de xarxes interinstitucionals per a la solució de problemes i l’ús intensiu del coneixement a nivell social.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació