La nostra Universitat necessita jubilacions’ entrevista realitzada a Ángel Gabilondo, rector de la Universitat Autònoma de Madrid i President de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles, per Guacimara Castrillo i publicada en espanyol a El Mundo del 30 de gener.

Universitari, profundament universitari, això és el que viu i el que estimo”. Amb to convincent i el seu permanent gest amable, Ángel Gabilondo feia callar les veus que han volgut veure el seu lloc al capdavant de la CRUE com una llançadora cap al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. “Respecte l’activitat professional dels polítics, però la meva, en la qual crec, és en la política universitària i em semblaria un error identificar aquesta amb unes sigles”. Aclarit, o almenys excusat la remor, vam entrar en matèria:

Pregunta.- Quatre mesos al capdavant de la CRUE, podem parlar ja de projectes reals?

Resposta.- Tinc la sensació que ha estat un temps massa influït per la fi de la legislatura. Hi ha hagut que dedicar-se més a clausurar, el que calia era fer noves propostes.

P.- Seguim llavors en fase de marcar objectius a llarg termini?

R.- No. Una de les coses que creia que calia fer era un debat sobre el model de finançament; estem demanant-lo i sembla que se celebrarà amb celeritat. Creia que era important l’aprovació d’un reglament per al Consell d’Universitat; i va a fer-se. M’agradaria que hagués un gran debat social sobre l’Educació Superior a Espanya; hem demanat a la ministra Mercedes Cabrera que es faci aviat. Tot la resta és un canvi de cultura en el qual estem, o hem d’estar, tot el país en relació amb el nou Espai Europeu d’Educació Superior.

P.- Sabem que està fet el treball de disseny d’aquest model, però estem preparats per agafar el pic i la pala i apuntalar-ho?

R.- Estem amatents, que ja és moltíssim, i amb la consciència que ens correspon afrontar el desafiament i ho anem a fer. Confio en el sistema universitari. A més, el que no sigui capaç de proposar plans d’estudis determinats i de captar bons professors i estudiants tindrà problemes per competir en un espai molt obert, es quedarà descol·locat, perdut.

P.- Què suggereix a les universitats per a què gestionin bé aquest canvi?

P.- Cadascuna ha de detallar les seves prioritats i els seus senyals d’identitat i després buscar col·laboració amb altres universitats -que poden ser o no espanyoles- per a objectius concrets. Sóc partidari de fer consorcis o acords i garantir així que es doni resposta global. Si ens vam obstinar que cada universitat tingui tots els estudis i amb qualitat, ens equivoquem. El bon camí ho han de marcar les aliances estratègiques.

P.- I en el terreny de les carreres, hi ha títols en perill d’extinció?

R.- No, el que haurà so diferents vies per a arribar a determinades formacions. Parlem d’un model de flexibilitat i mobilitat, però per a això cal garantir que es donin les condicions, que no sigui alguna cosa només per a gent rica. Cal assolir igualtat d’oportunitats a través d’un bon sistema de beques.

P.- Els estudiants no acaben de confiar en aquesta igualtat, temen un sistema elitista…

R.- Per descomptat, si ho fem malament tindran raó. Fer-lo bé depèn del finançament i també d’un canvi de cultura. El que vull és que això no sigui una operació cosmètica, sinó una operació de transformació a fons. No és adaptar-se, sinó transformar-se.

P.- Zapatero promet situar la nostra Universitat entre les 10 millors del món. Ara estem entre els llocs 170 i 200. Peca d’ingenu el president?

R.- Aquí hi ha molt a fer. La Universitat espanyola ja va tenint una edat, cal incentivar la jubilació i incorporar a gent jove. I ja no és que siguin distintes les universitats millor considerades, són distints els països. Situar-nos en altre lloc significa fer una política global. Amb tantes universitats com províncies difícilment assolirem una pujada en el rànquing internacional. Fa mancada unió i treball conjunt. Cal anar cap a una cultura on sigui compatible el competir amb el col·laborar.

P.- M’està dient que tenim una Universitat caduca?

P.- Tenim una Universitat disposada a afrontar un desafiament molt seriós i en condicions de fer-lo, però necessitem impuls i suport dels polítics i de la societat.

P.- Sembla que l’Educació Superior és un actor secundari en aquesta campanya electoral. Està ja tot ben lligat?

R.- És insensat que en una campanya electoral no s’estigui parlant de l’educació. La societat del coneixement és el que farà un país diferent de debò. Sense innovació, recerca i ciència, Espanya mai deixarà de ser un país que mira a uns altres per davant. Creo que a més de parlar de si ens baixen, pugen o retornen els impostos, seria interessant escoltar quina idea tenen els partits polítics sobre com fer d’Espanya un lloc de referència en el sistema educatiu europeu i mundial.

P.- Quines propostes li agradaria veure en els programes electorals?

R.- Les formes de seguiment i d’acompliment d’R+D+i, com s’articularà el sistema de finançament, quines estructures i infraestructures tindrem… A més, necessitarem propostes per a la modificació del calendari escolar, molt necessari per generar una cultura d’avaluació contínua i no d’exàmens.

P.- Zapatero ha tornat a prometre que augmentarà el finançament de la Universitat fins al 1,5% del PIB. Ho va prometre fa quatre anys i ens hem quedat en el 1,2%. En cas que per fi es compleixi, on anirà a parar aquests diners?

R.- Quan dic que hi ha un problema de finançament, no val simplement amb repartir diners, la gestió i l’organització són molt importants. Són necessàries perquè puguem passar comptes públicament, rendibilitzar aquests diners i gastar-los bé.

P.- Si toca alçar la veu contra el PSOE, ho farà?

R.- Amb molt de gust, no perquè m’agradi alçar la veu, sinó perquè em sento lliure de fer-ho en un sentit i en un altre. És més, de vegades t’atreveixes més amb qui tens més afinitat.

P.- No fugia vostè de les sigles…

R.- Què dolent! El que no sóc és afí al Partit Popular.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació