Enric I. canela

Els sindicats no estan contents amb la reforma de la LOU, jo tampoc, els recors tampoc, qui ho està?

Article traduït d’El País de Justo Bayle professor titular de Biologia Marina i secretari general d’UGT de la Universitat d’Alacant i Javier Vidal catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques i secretari de Relacions Institucionals d’UGT de la Universitat d’Alacant.

La LOU i els professors

La universitat espanyola ha experimentat un canvi ràpid i profund des que es va iniciar la transició democràtica. Després d’un període de decadència i estancament, les infraestructures i el professorat van rebre una gran atenció en matèria d’inversions. La societat era conscient que per a millorar el nivell de vida era necessari transformar l’ensenyament superior i la recerca. La responsabilitat de la universitat a les societats que volen i busquen el progrés material és enorme. Aquestes institucions s’encarreguen de formar el capital humà, tenen l’obligació de transmetre coneixement, impulsar la formació contínua i realitzar recerca de base i d’avantguarda; i, en aquestes circumstàncies, és més que raonable que s’estipulin criteris i mesures que valorin l’activitat docent i investigadora del professorat universitari. En aquests 30 anys, la universitat, al costat del CSIC, ve realitzant més de les tres quartes parts de la formació i la recerca que es ve realitzant a Espanya.

Aquest procés ha tingut lloc mitjançant un creixent augment del personal que desenvolupa la seva activitat laboral en la universitat. Les successives reformes portades a terme pels Governs que s’han succeït des de fins del segle XX han conduït als establiments d’educació superior a situacions confuses i a consolidar figures de professorat molt divergents. A les clàssiques del funcionariat, se li van afegir diferents situacions que, amb nom diferent en cadascuna de les reformes que es van succeir han tingut com resultat el naixement i la consolidació d’un nou grup de penenes, en el qual el comú denominador és la inestabilitat i la desigualtat respecte al professorat funcionari. A tot això se suma una pèrdua de poder adquisitiu general i la degradació de la condició del professorat, tant més si es compara amb el professorat de països com Anglaterra, França, Alemanya, Holanda o les nacions escandinaves que són membres de la Unió Europea.

En un marc negociador en el qual els sindicats proposaven un procés d’acreditació basat en els mèrits arribats al llarg d’un període raonable (8-10 anys per a Titular d’Universitat des de l’inici de l’activitat docent investigadora; 10-12 per a Catedràtic d’Universitat), l’establiment d’una carrera professional basada en la promoció per mèrits en el mateix lloc de treball i una equiparació salarial respecte als cossos de l’administració equivalents, la modificació de la LOU ha aportat bé poc.

La clarificació de les figures del professorat funcionari, al reduir les categories a només dos (Professor Titular i Catedràtic) no deixa de tenir un valor testimonial en relació amb les propostes sindicals. Ha introduït mecanismes molt positius per millorar la condició dels professors no funcionaris com és el de l’acreditació sense límits de places -que, en essència, suposa eliminar intervencions espúries-, valoració no necessàriament presencial dels candidats i barems de puntuacions autoaplicables. No obstant això, el Ministeri d’Educació i Ciència no ha tingut en compte els seus propis compromisos establerts en la negociació prèvia a l’aprovació de la reforma en el sistema d’elecció del professorat dels cossos docents universitaris.

En particular, ha establert exigències excessives per aconseguir l’acreditació a les dues figures del professorat estable; en particular obligant als professors a acumular anys d’antiguitat. A afavorir el txusquerisme més que a exigir i assegurar la producció científica de qualitat. En aquest sentit, el sistema d’acreditació, amb ser positiu genèricament, segueix sent una reforma que implica un reduït estímul per a la producció científica i de millora dels sistemes docents. Tampoc reconeix l’esforç individual que molts professors estan realitzant i sembla traslluir una falta d’interès i compromís polític amb una institució que ha de preparar als nostres conciutadans a (sobre) viure en la societat del coneixement.

Semblés que el ministeri ha respost molt més a les pressions de la CRUE (Conferència de Rectors) que a les reivindicacions històriques del col·lectiu docent i investigador. En aquestes condicions, bona part de les expectatives obertes amb la reforma de la LOU s’han vist frustrades.

En conseqüència, el personal que treballa en les universitats públiques es considera defraudat per la nova llei. Sens dubte això tindrà efectes negatius sobre la formació de capital humà, i sobre el sistema d’innovació, generació i transmissió de coneixement; és a dir, en el futur de la societat espanyola. Si a això li unim que les administracions no volen invertir adequadament en el sistema d’educació superior, la conclusió és que, per als polítics, l’ensenyament universitari no sembla tan important com a eina que ens tregui del monocultiu urbanístic i ens llanci cap al futur globalitzat de la societat del coneixement i la innovació.

El professorat va a seguir sent un grup poc valorat socialment, pitjor remunerat que els seus homòlegs europeus i molt allunyat de les condicions que aquests tenen en els seus sistemes nacionals de recerca. La descapitalització de la universitat espanyola sembla consolidar-se i les expectatives que havia aixecat la reforma de la LOU, pel que fa a millorar les condicions de treball i de carrera docent del professorat, han quedat, ens temem, de nou, frustrades.

4 respostes a “La reforma de la LOU i la UGT”

  1. a 02 febr. 2008 a les 1:20 David de las Heras

    Enric et felicito, clar i contundent. però la única manifestació de la Universitat de vic, sobre la Lou, el cervell vaig ser jo. M’ho has fet recordar.

  2. a 02 febr. 2008 a les 10:46 enriccanela

    David,
    El tema no va gaire bé. El problema és que a sobre de ser una llei insuficient, l’apliquen envaint competències. A eure que passa amb l’estatut del professorat.

  3. a 02 febr. 2008 a les 4:01 David de las Heras

    Penso una cosa que potser no t’agradarà però si no canviem el sistema públic. La solució serà la privatització dels recursos humans. Es trist, però si no canvien les coses això passarà. La figura del funcionarietat està en crisis. La única solució per intentar despertar la indiferència del professorat. Però espero que l’estat es doni compte.

  4. a 02 febr. 2008 a les 10:17 enriccanela

    David,
    Si que m’agrada, si llegeixes el posicionament del cercle per al Coneeixement veuràs que dic que emntre siguem funcionaris o, millor, funcionaris amb dret a no treballar res no funcionarà.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació