Enric I. Canela

Aquest matí a primera hora he escrit La ressaca universitària fent referència a una notícia de La Vanguardia d’ahir que titulava Reunió amb el conseller per a parlar del dèficit.

Els diaris d’avui tracten el tema amb més detall. Ho fan més profundament La Vanguardia i El Punt, i de forma ,més superficial El País.

Dilluns es van reunir el conseller Josep Huguet, i els rectors de la UB, Màrius Rubiralta; de la UAB, Lluís Ferrer, i de la UPC, Antoni Giró. A la reunió, prevista des de fa setmanes, van assistir els presidents dels consells socials de les tres universitats Joaquim Coello, Rosa Cullell i Ramon Folch, respectivament (UPC). Per part de la Generalitat, va ser-hi la comissionada d’Universitats i Recerca, Blanca Palmada, i el secretari general del departament, Enric Aloy.

El tema era el dèficit que segons la Sindicatura de Comptes, sumava 117 milions d’euros al 2005.

Al mes d’octubre ja vaig escriure Universitat, molt soroll per no res on deia: Les anàlisis, hi ha moltes, s’han de completar ara mateix, i aplicar les solucions, anar a l’arrel del problema. No es poden aplicar remeis pal·liatius i esperar a anar implantant les titulacions reformades. Quan més es trigui més gran serà el dany. Fins quant podrà el sistema universitari obtenir recursos sense una imatge de rigor i qualitat? La societat no voldrà pagar el que pot considerar una mala gestió. Mala gestió o no, la imatge no és bona. No ens podem permetre per més temps informes com el que la Sindicatura de Comptes va emetre aquest estiu (Informe 9/2007. Agregat de les Universitats Públiques de Catalunya. Exercicis 2004 i 2005, signat el 25 de juliol). Clar que mentre el Parlament de Catalunya faci el que fa fins ara amb els informes… Els grups parlamentaris només els fan servir per tirar-se’ls pel cap, però no per millorar les institucions. Quantes vegades han comparegut els rectors o presidents de consells socials per parlar de la universitat i de la recerca al Parlament. Ja es poden omplir la boca els governants i polítics en general de paraules com recerca, innovació, capital humà, discursos absolutament buits que no mereixen ni tan sols la consideració de les més altes institucions del país. Una autèntica pena.

Han passat quatre mesos i tenim el problema en un lloc semblant. Això si, ara la premsa fa una mica de soroll. La Vanguardia comença dient: Lluny de recompondre relacions, rectors i conselleria segueixen sense trobar punts de trobada. I més endavant: La trobada, que estava fixat des d’abans de Nadal, tenia com objectivo analitzar els plans de sanejament de les tres universitats i conèixer l’opinió de la conselleria referent a això. Quines agendes tan complexes, el problema no deu ser important. Després diu:

Fonts de la conselleria van explicar a La Vanguardia que la reunió va discórrer “amb normalitat. Però les universitats, segons La Vanguardia no coincideixen. Diu: La visió que tenen les universitats no és del tot coincident. Sense ser massa explícits, diferents fonts consultades de les tres universitats expressaven ahir la seva preocupació tant pel clima “de tensió” en el qual es va desenvolupar la reunió com per les línies de treball apuntades des de la conselleria per a la reducció del dèficit. Sembla que hi ha un problema per no estar d’acord: El problema, segons algunes versions, és que la conselleria vol que la reducció del dèficit formi part del finançament per objectius. “El lògic és que entre aquests objectius, a més de la recerca, la docència, la agilitació de la gestió, la política de personal, entre uns altres, també s’inclogui l’equilibri pressupostari”, van assenyalar des de la conselleria. Des de les universitats, encara que s’opina que les línies generals d’aquest finançament per objectius són les adequades, no s’està d’acord amb el plantejament que es fa respecte a la disminució del dèficit i s’estima que no és assumible. A més, plou sobre mullat. Les universitats encara no saben quan rebran els 50,9 milions (a repartir entre totes) de finançament per objectius que tenien comptabilitzats en els seus pressupostos per a aquest any. El Govern no els ha inclòs en el pressupost per al 2008.Reblen el clau: Alguns vicerectors i gerents estan “molt preocupats” per la situació de tresoreria que pot provocar aquest desfasament i, sobretot, perquè en alguns casos no es podrà plantar cara a compromisos ja adquirits.

Però la preocupació dels rectors no només se centra en aquesta qüestió, hi ha més: Els rectors, tal com van explicar en el debat de La Vanguardia publicat el diumenge i el dilluns, consideren que les universitats no són prioritàries per al Govern i esperen algun senyal que indiqui el contrari. De moment, no han rebut cap. La preocupació dels rectors va tornar a posar-se de manifest ahir tard en la reunió de la Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP).

El Punt en el tractament de la informació es fa un embolic monumental, confon el dèficit amb l’endeutament i diu: Una de les causes de l’endeutament, segons assenyala l’informe de la Sindicatura de Comptes –que està a punt de publicar noves dades–, correspondria a les bestretes reintegrables del Ministeri d’Educació per al finançament de parcs científics i tecnològics; és a dir, als crèdits que ha anat atorgant el govern espanyol i que a la llarga han provocat un important augment de l’endeutament. Qui ha rebut més en aquest sentit és la Universitat de Barcelona. No em sona que l’informe publicat digui res de tot això El seu rector, Màrius Rubiralta, va haver de convocar fa uns mesos un claustre extraordinari per debatre la delicada situació econòmica. Segons el mateix informe, la despesa de personal ha estat també molt elevada a totes les universitats, ja que s’ha incrementat un 7,1% l’any 2004 i un 8,4% l’any 2005. «Aquest creixement de la despesa de personal per sobre del creixement dels ingressos es produeix any rere any», assenyala l’informe. El professorat ETC, no ho diu el diari, va créixer un 2% el 2004 i no arriba a l’1% el segon. El PAS vas créixer el primer any menys de l’1% i un 2% el segon. El problema, doncs, no està aquí com algunes fonts mal informades indiquen. Aleshores caldrà pensar que són els salaris que han crescut molt. Malauradament no hi ha informació suficient per discriminar, però donaré una idea de per on van els trets. Qui fixa els salaris del professorat? Caram, ho fa el Govern de l’Estat, com es modifiquen els salaris del PAS, en part l’Estat, en part la Generalitat i en part el conveni que, amb intervenció de la Generalitat i pràcticament sense eines de negociació, han d’empassar-se totes les universitats. Com que he estat en aquestes festes, no em dol pany dir que les universitats tenen una capacitat de controlar els increments salarials tendent a zero. Si que poden controlar l’increment de personal, però com hem vist, l’han controlat bastant bé.

A cada universitat el dèficit té una raó diferent, conec la UB i sé moltes coses. I puc dir amb absoluta tranquil·litat que el dèficit de la UB és una herència que rep Màrius Rubiralta i per poques anàlisis que es facin es pot veure l’origen.

Puc dir també i no crec que ningú pugui desmentir-me que l’única forma de eliminar el dèficit anual de la UB és rebaixar la plantilla en 100 professors titulars. Algú creu que això es farà. Tot plegat és una comèdia.

Quina és doncs la solució:

1.- Cobrir el dèficit quan abans millor per evitar problemes.

2.- Establir un sistema de finançament diferent sobre el que ja he parlat a bastament i que inclou, entre altres coses, contractes programa.

3.- Modificar el sistema de govern de les universitats de forma que els rectors i els consells socials puguin realment exercir les funcions que la llei els confereix.

4.- Modificar la llei de la funció pública.

Mentre millor abstenir-se de discussions estèrils.

I no voldria deixar de parlar del que diu El Punt sobre l’endeutament. Les bestretes reintegrables del Ministeri d’Educació per al finançament de parcs científics i tecnològics; és a dir, als crèdits que ha anat atorgant el govern espanyol i que a la llarga han provocat un important augment de l’endeutament.

En primer lloc cal dir que, en el cas de la UB, es tracta de persones jurídiques diferents de la UB i que en cap cas aquest endeutament apareix en el pressupost de l’esmentada universitat. Que la tresoreria es pot mantenir malgrat el dèficit per la diferència temporal entre alguns ingressos i el pagament de les despeses corresponents. Per exemple, s’ingressen projectes de recerca o d’inversions en un moment de l’any i les despeses es produeixen més tard, aquests diners serveixen de coixí per poder pagar altres despeses per les qual no es tenen recursos. Òbviament en el moment en què totes les despeses es materialitzen apareix la manca de tresoreria. Aleshores no hi ha més recurs que disposar d’alguna pòlissa de tresoreria concedida per algun banc o caixa. Evidentment si el dèficit creix el problema pot ser irresoluble.

Bé m’he estès molt, però m’agrada precisar alguns extrems.

Vull acabar dient que les universitats han de gestionar millor, però per fer-ho cal donar les eines legals necessàries, altrament sempre hi haurà problemes. Que no perdin el temps tants polítics i economistes.

2 respostes a “El dèficit econòmic de les universitats”

  1. a 08 febr. 2008 a les 10:18 Ramon

    Us imagineu uns alcaldes escollits pels funcionaris de l’ajuntament (administració autònoma), enlloc de pels ciutadans, amb una gestió econòmica reiteradament deficitària a causa de la manca de control sobre les despeses de personal (recordem que son els que els voten)i que enlloc d’abordar el problema, elaborar propostes i possibles solucions d’actuacions que implicarien revisar l’estructura dels seus serveis interns sense activitat(atenció, novament recordeu que son els que els voten), es plantessin davant la Conselleria de Governació i AAPP proclaman que els seus municipis son tant importants que se’ls hi ha de cobrir el dèficit sense demanar més explicacions …

    Que en pensareieu?

    Bé doncs aquests alcaldes es diuen Rectors, i efectivament, com ja apunta l’Enric, ja es veu que cales a part, el problema es de governança.

    Pel que fa a les propostes de l’Enric:

    1. La pitjor senyal que es podria donar, encara que hi ha antecedents com el de Villapalos de la UCM. El problema ara és el que es perd cada any, és lògic (millor dit, és el mínim) que se’ls demani una proposta de com reduïr aquest forat. Primer que es faci l’esforç i s’exigeixi que assumeixin la seva responsabilitat, no? Després ja es parlarà que més s’hi ha de posar.

    2. És un tema que necessita més debat. No crec que un model de costos sigui possible fer-lo precís (pel fet que les titulacions no són centres de cost aillats, i es poden organitzar compartint recursos) ni bó per l’autonomia i govern universitari segmentar l’origen dels recursos ni possible pel govern central que sempre haurà de fer una distribució del que tingui (enric com a VR d’economia com distribuies el pressupost intern entre unitats? per costos o en proporció a parametres d’activitat i volum?).

    El model actual té un injecció molt important de dotació, es complementa amb una assignació per objectius, i té la virtud respecte a situacions anteriors que a un mateix estudiant d’una mateixa titulació se li dona exactament el mateix estigui on estigui.

    3. Totalment d’acord. És l’arrel del problema, pero ningú s’atrevirà a anar cap un model Holandes…

    4. Això encara més impossible, però, penseu quina ha estat la debilitat de les universitats amb els laborals (primer PAS i ara PDI)… encara major, de facto situació de funcionari i lloc de treball per vida i més capacitat de pressió que no es resisteix (últim conveni PAS-L, millor exemple)

  2. a 08 febr. 2008 a les 11:04 enriccanela

    Ramon,
    Fa uns vint anys que estic dient que els rectors no els ha d’escollir la comunitat universitària. I ja que cites al Villapalos, et diré que per haver dit que els rectors haurien de ser triats per un mecanisme diferent, en el que el Parlament tingués un pes fonamental. No entro en el detall perquè hi ha diferents fórmules, des de “boards” fins proposta del Govern, em van dir que era un Villapalos i un feixista. Dir-li a algú feixista per dir que el Parlament decideixi és el súmmum de l’estupidesa, però bé, és història. Per tant, la meva posició en aquest punt és clara i fa molts anys que la mantinc.
    Segueixo dient que és impossible i recalco la paraula “impossible” una administració correcta de la universitat amb un sistema de contrapoders i consensos. El volum de les universitats i la complexitat de les decisions, això com la quantitat de temes diferents que s’ha de tractar, requereixen un sistema absolutament diferent. No estem a l’època de Fray Luis de León.
    La responsabilitat de fer aquest canvi és dels governs, malauradament tenim l’espanyol pel mig, però cap Govern ha assumit la responsabilitat de fer el canvi possible. La llei catalana pot modificar tot el que afecta a consells socials, encara que insuficient s’havia de fer. A l’època de la LUC no vaig veure a l’oposició d’aleshores disposada a arribar fins les últimes conseqüències, semblaven trets d’una caricatura de maig del 68. Podria relatar converses mantingudes fa menys d’un any intentant que la LOU anés més enllà. Posició del PSOE no podem, ara no és el moment.
    No sé si cobrir el dèficit és ser com Villapalos, però pretendre que les tres universitats grans cobreixin, quan deu ser ara?, uns 150 milions d’euros fa riure. I el que s’ho cregui és que té serradures al cap. Cal assumir on som i fer el mínim de mal possible al sistema. Per tant, treballar amb tranquil•litat, saber que s’ha de cobrir això i veure com es pot fer perquè no passi. Sempre es pot tancar la universitat, no?
    El model de costos de referència no necessita cap debat. El que cal és una altra cosa. Saber quan costen 42 estudiants de periodisme a la universitat alfa és ben simple. Només cal disposar de l’estructura de la plantilla de periodisme, del pla d’estudis i fer un supòsit d’abandó i repetició. I no soc tan ruc com per no saber que periodisme és fa en un centre que es fan altres coses i que hi ha el que es diu “economia d’abast” i que s’ha de fer en conjunt, etc. Òbviament per als nous plans s’ha d’aprovar el finançament després d’aprovar que aquell pla i l’aplicació efectiva (mòduls, etc.). Un matí per fer-ho.
    Quina distribució feia jo? Pràcticament cap perquè una vegada fixada la plantilla el repartiment és la xocolata del lloro. No era la meva competència el que es feia amb la plantilla, especialment quan es van convocar les places al 2002 (jo ja no hi era) que va provocar el dèficit al 2003. Si a les meves mans hagués estat no hi hauria dèficit. Bé es cert que quan al juliol del 1997 vaig advertir del que venia a sobre i que calia ajustar les coses al pressupost, em van tractar d’economicista i de supeditar la qualitat docent als diners. Naturalment des d’aleshores vaig rebre molt i la meva “popularitat” va ser notable. Ben diferent és que jo considerés que el finançament rebut era inadequat perquè no es tenien en compte els costos derivats de la recerca i la centralitat de la biblioteca, entre altes coses. Algunes coses continuen. És una autèntica vergonya el que s’està fent actualment amb el tema de les revistes electròniques. El cost a la UB i tothom gaudeix de les revistes. Però ara no toca parlar del CBUC. La resta dels recursos, neteja, subministraments, reparacions, etc. I als departaments és clar. Doncs en base a un barem que vam negociar a l’any 1989, quan jo era president de la desapareguda divisió de Ciències Experimentals i Matemàtiques. Uns paràmetres, més o menys objectius, que tenien en compte el cost dels departaments. Però insisteixo, el tema clau és la plantilla.
    És un error monumental donar els mateixos recursos a l’estudiant segons on estigui. El que se li han de donar són els mateixos serveis. Aquesta discussió ja l’he tingut a Espanya. Si llegeixes el document de finançament espanyol veuràs que diu això. Per què? Perquè els costos de Catalunya i d’Extremadura són diferents. Té el mateix cost la plantilla de la universitat A i la de la universitat B? No. Perquè tenen menys personal, etc. No. Hi ha diferents variables, trams, triennis, etc. que afecten molt. Tenen el mateix cost els edificis nous que els vells? No. És a dir, les coses s’han de fer bé.
    Evidentment res negatiu a dir sobre els pressupostos de millora, els objectius. Magnífic. Podíem discutir indicadors, o millor quins són els objectius prioritaris,m però aviat ens posaríem d’acord.
    I si no es pot modificar el model de govern ni les relacions laborals, mala sort. Impossible endreçar la universitat. El que ha de fer el Govern, en lloc d’altres bajanades, és posar-se les piles i fer tot el que estigui al seu abast per modificar això. Podem posar remeis pal•liatius, fins i tot cobrir el dèficit, augmentar el pressupost, però si no es canvien les condicions de contorn tornarem a estar igual d’aquí un cert temps.
    Ja sé que no em faran cas, però si més no ho dic sempre que tinc l’oportunitat.
    Conveni darrera conveni anem degradant les coses. No estic en contra que la gent guanyi més però algunes coses estan fora de mida, òbviament em refereixo a la relació salari / dificultat o responsabilitat al lloc de treball. Potser si es publiquessin…

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació