Enric I. Canela 

Alguns fets i reflexions:

1.- Assumeixo que als independentistes no ens importa molt el que faci aquests dies el futur president Rodríguez Zapatero. Seguirà esclau de les seves ambigüitats espanyoles i no avançarem com a nació. L’únic que pot variar és l’amplada del seu somriure quan vingui per aquí o parli de nosaltres.

2.- Tot i les possibles lectures d’haver resistit l’allau bipolaritzant, CiU ha mantingut un resultat deplorable. No és un fet circumstancial i per tant l’anàlisi no pot restringir-se a aquestes eleccions. Si s’ha arribat a això és a causa d’una política equivocada durant un seguit d’anys. No seria just dir que CiU no s’ha implicat per Catalunya. Durant aquests anys a l’oposició, CiU ha seguit treballant a Madrid i aquí. Molts fruits, però errades a Catalunya i la sordina aplicada pel PSC als mitjans de comunicació han impedit veure els rèdits de la feina de CiU a Madrid.

3.- No sé si ERC es va equivocar al 2003 al fer president a Maragall, o si més no ho deixo en suspens, però si que es va equivocar quan va acceptar que Carod-Rovira deixés el Govern perquè trompetes espanyoles ho exigien. Potser va ser Carod-Rovira va fer-ho com un acte de responsabilitat, però en aquell moment es va veure que ERC començaria a caure. La descomposició política no és quelcom que passi en 24 hores. ERC té menys diputats que el PSC, però sense aquests diputats no hi ha Govern socialista.

4.- ERC ha volgut representar uns valors d’esquerra, progressistes, davant d’uns valors de dreta de CiU, conservadors, posant-los per davant del fet nacional. Una errada monumental. La raó d’existir de ERC i CiU és Catalunya i això, per davant de qualsevol altra cosa, vol dir sobirania. Quan es posen altres coses per davant es traeixen els principis.

5.- No vull furgar en cap ferida, però ara ERC està tocada i les disputes entre sectors, amb comportaments poc coordinats no fan més que augmentar una crisi que existeix. Marina Llansana dirà el que vulgui, però la crisi existeix. I Montilla la diu més grossa encara quan diu que el Govern està més fort que mai.

6.- Amplis sectors de CiU, especialment de CDC estan insatisfets o desorientats. Cal una reorientació política. Artur Mas ha ofert l’entesa, cal si més no escoltar.

7.- La Casa Gran del Catalanisme o el Dret a Decidir han de tirar endavant, sense protagonismes, seguint el model de l’Assemblea de Catalunya, creada el 7 de novembre de 1971, aplegant a tots aquells que apostin per la independència. Un dels punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya fou “Pel ple exercici del dret d’autodeterminació”, després de més de 32 anys de la mort del dictador i de més de 37 anys de la constitució de l’Assemblea de Catalunya això encara no s’ha assolit. L’Assemblea va morir al 1977. El projecte homogeneïtzador espanyol avança inexorablement. Catalunya com a projecte col·lectiu està en crisi cal un altre cop recuperar la unitat.

2 respostes a “El model de l’Assemblea de Catalunya”

  1. a 12 març 2008 a les 12:07 Manel Bargalló

    Renoi Enric, com pots dir que no es lo teu fer articles sobre política. Has encertat de ple en tot el que has dit, sobretot amb ERC.
    Estic totalment d’acord.
    Manel

  2. a 12 març 2008 a les 7:32 enriccanela

    Manel,
    Moltes gràcies. Crec sincerament que cal un projecte unitari, fora de partits, però amb els partits, amb objectiu comú, i ambicions personals.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació