Enric I. Canela
No sempre tinc el temps requerit per ficar-me a escriure sobre els molts articles interessants que escriuen els meus amics virtuals blocaires, amics si m’ho permeteu. Els llegeixo, els comparteixo, o discrepo del contingut, depèn, soviet ni blanc ni negre, però em costa dir alguna cosa ràpida sense posar els matisos requerits. Em costa escriure sense posar els arguments, formació de ciències. Disculpeu ara l’extensió.
Fa molt poc en Joan Arnera va escriure un incisiu article que titulava La no-renúncia (Carretero), aquest article venia al tall d’un altre de la Lídia Pelejà que titulava Algunes consideracions sobre Esquerra, que venia d’un altre, etc.
Cito ara al Joan, diu: A veure, ja ho vaig dir una vegada, aquesta idea que en Carretero i la gent de Reagrupament són de dretes és una bajanada dita i difosa (amb mala llet) pel sector més post-marxista d’Esquerra Republicana (i quan dic post-marxista no vull dir que hagin superat el marxisme, sinó que se’n senten partícips i hereus). Vendrells, Huguets i companyia, sector Puigcercòs.
Al mateix article, més endavant diu: La qüestió és tots aquests que bramen perquè en Carretero és de dretes són els mateixos que bramen per advertir-nos de les maldats demoníaques de “la dreta”, és a dir del PP i subsisdiàriament de Convergència, i són també els mateixos (exactament els mateixos) que troben tan intel·ligent de pactar durant vuit anys el govern del país amb el PSC… i no treure’n absolutament cap resultat positiu en matèria de país. Que és exactament el què ha passat, digui el què digui l’amic Xavier Mir. Ara Joan introdueix l’article de Xavier Mir titulat L’home sense sang respon a l’home d’intencions mecàniques.
Afegeix el Joan: Qualsevol economista i qualsevol persona amb sentit comú sap que, tal i com va el món, les diferències entre la política econòmica (la política econòmica) d’uns i altres, de les dretes i les esquerres, són pràcticament nul·les, inexistents. Cita algunes polítiques fetes per les esquerres.
Després d’uns comentaris sobre les escassíssimes diferències en l’eix dreta – esquerra dels partits i dels que es postulen a dirigir ERC, diu: En realitat, és clar, la diferència entre l’opció de Carretero i les altres dues o tres opcions que hi ha dins d’Esquerra és, senzillament, la manera d’enfocar la política nacional del partit. I només passa que Carretero sap que en aquest país nostre, no es pot subordinar la política nacional a la política econòmica o socioeconòmica… Més tard afegeix: L’opció Carretero, doncs, és no subordinar la política nacional. L’opció Carretero és prioritzar la política nacional. I conclou, adreçant-se a la Lídia dient que Carretero és la no-renúncia.
La Lídia respon a tot això en el seu últim escrit amb algunes consideracions. Les fa sobre l’eix esquerra – dreta al segle XXI. Es pregunta la Lídia:¿quin problema hi ha en tenir un discurs progressista? –vull dir, lògicament, que no cal que sigui tant caspós com el que representa el PSC amb això de la llei paritat i el cànon digital– però pensar en una societat en que els seus ciutadans parteixin d’una igualtat d’oportunitats –que fins i tot això ho defensa el més liberal, on per cert, entre ells m’hi incloc– no em sembla pas cap error. Segueix i diu dirigint-se al Joan: Així doncs, estimat Joan, arribem a la mateixa conclusió: no hem de renunciar a la nostra identitat d’esquerres. I després diu, referint-se a Carretero: ¿Perquè dic que aquest no és d’esquerres? La raó que dóna la Lídia és que no és d’esquerres perquè no en parla a diferència per exemple, de l’altre corrent crític d’Esquerra –Esquerra independentista– on aquests sí que defensen un clar discurs socialdemòcrata –vegin sinó el seu llibre “Independència 2014”. Reconeix que pot semblar simplista i amb poc pes l’argument. Potser sí, i no ho nego. I ja vaig dir que aquest potser era fruit d’allò que en diuen els economistes “l’existència d’informació imperfecta”: potser no he escoltat amb prou atenció el seu argument fet que ha propiciat una confusió. Finalitza: Si realment Carretero vol apostar també per polítiques socialdemòcrates, que es noti.
Jo la veritat, sincerament, és que sense ser tan incisiu, dur a vegades, com ho és Joan Arnera, no puc més que estar d’acord amb ell. La seva anàlisi en aquest últim article és, sempre al meu parer, essencialment correcta. Per endavant dic que els canvis en democràcia sempre aporten aire fresc i que, malgrat que no era la meva opció, els canvis produïts pel primer tripartit van tenir coses positives. Hi ha una raó elemental, quan les aigües estan en calma no es neteja la llera del riu, i, per tant, no seria honrat si no digués que algunes coses s’havien de remoure. A partir d’aquí faig punt i a part, el govern d’aquests darrers anys ha estat una suma de renúncies. La Lídia diu que pot semblar simplista la seva argumentació sobre la manca de perfil d’esquerres de Carretero. Per a mi ho és i molt. Lídia defens que Esquerra independentista defensa polítiques socialdemòcrates. Extrec del manifest d’esquerra independentista: el dret a un habitatge digne, al treball, a la sanitat, a l’ensenyament públic i de qualitat, a la protecció social i econòmica, a la integració de les persones immigrades,a la igualtat de gènere, a la protecció del medi ambient i a uns serveis públics de qualitat. Els Països Catalans necessiten la independència. També:
Cal que, des d’ara, Esquerra faci comprometre el Govern amb el que el partit ha reivindicat durant molts anys:
- Un model de finançament basat en el concert econòmic
- El traspàs immediat de la titularitat dels aeroports i dels trens de rodalies
- Una nova llei de política lingüística
- Un model educatiu propi que inclogui la immersió lingüística a la primària i a la secundària
- El traspàs de les competències per autoritzar referèndums
- L’eliminació dels peatges
- Un desenvolupament sostenible amb el posicionament contrari als projectes coneguts com a MAT i Quart Cinturó i a qualsevol tipus de transvasament del riu Ebre
- Un espai comunicatiu nacional i català.
Finalitza: Volem apostar per un espai català de llibertat i d’igualtat que garanteixi la cohesió social i el benestar.
Jo diria que l’única cosa que diferència els partits o corrents que teniu per costum dir que són de dretes, per cent el PSC també, és: el tema de la MAT i el Quart Cinturó, que em sembla més una defensa demagògica que altra cosa. És cert que això afavoreix tenir militants de les àrees afectades, però cal tenir a més algun debat tècnic i no pronunciaments demagògics. Consti que no defenso cap opció concreta sense conèixer alternatives. És com el tema de l’aigua al que em vaig referir ahir. Potser ja n’hi ha prou de: Si, però al patí de casa meva no. Tot el que diu esquerra independentista, més o menys explícit està en tots els programes electorals menys en el del PP.
Ja vaig marcar la meva posició en un recent comentari que titulava El millor camí a l’article L’home sense sang respon a l’home d’intencions mecàniques de Xavier Mir. En aquell comentari explicitava un decàleg d’idees, les meves idess. Vaig fer també una reflexió sobre els resultats electorals a Una ràpida reflexió sobre vots, diputats i futur, que vaig completar amb Confirmació de la reflexió.
Cap a on hem d’anar? Les coses les tinc molt clares. Els que no tenim capacitat de decidir directament, que ens movem en aquest espai indefinit virtual. Hem de treballar amb una sola idea, Catalunya. Potser la reflexió d’Elies en el seu magnífic article El darrer exèrcit de Catalunya ens ha de fer pensar a tots. I no ho dic per la defensa d’una opció concreta dins d’ERC sinó per l’oportunitat que representa aquest debat per posar Catalunya i la seva sobirania com a objectiu prioritari.
No oblideu que petites diferències sobre nimietats en l’expressió de les idees ens poden separar i això seria dolent per Catalunya. Als defensors de les pinzellades d’esquerra us demano que llegiu Bruixola política i us posicioneu, és interessant, potser un joc, o jocs, però ajuda a reflexionar i a veure com ens veiem realment nosaltres deixant de banda les etiquetes marquetinianes que ens agrada penjar-nos. Tot dit amb afecte, sé que compartim l’objectiu fonamental.
Bona tarda,
Estic força d’acord amb el què comentes. Ja em llegiré aquest article de l’Elies que parla de l’últim exèrcit català. Sembla interessant.
De totes maneres, i com a militant d’ERC, per anar a totes tal com es demana en els punts a reclamar a Madrid en aquest apunt, hi ha d’haver una complicitat real amb CIu. I CIu encara no ha donat mostres suficients de voler anar a totes. Si es vol exigir el concert econòmic, vol dir que es vol trencar la legalitat constitucional i que per tant es vol agafar el camí sobiranista.
Vol CIu agafar el camí sobiranista? Què aconseguirà treure el PSC de Madrid?
Penso que desde els sectors convergents hi ha unes excessives presses per retornar al poder de la Generalitat de Catalunya, i també crec que en comptes de voler córrer tant, primer haurien de rumiar el perquè volen tornar a governar Catalunya i amb quins objectius. Que parlin clar i català!!!
ERC ja s’ha posicionat, només hi ha diferències internes de criteri en quant a la velocitat que s’ha d’anar i a les prioritats. Diferències que quedaran aclarides després del Congrés del Juny.
Per tant, deixem que es desenvolupi el Congrés d’ERC tranquilament i ja anirem parlant de nous pactes i remodelacions de govern. Tot al seu ritme. Que ERC sempre rep a banda i banda i moltes vegades demagògicament.
Salut i independència!
Albert,
Jo així ho dic. No crec haver fer comentaris en la línia de defensar una línia o altra, malgrat tenir opinió, no em correspon. Simplement demano que sumem. Jo també voldria que es desenvolupés el congrés d’ERC en pauvper poder parlar més endavant, però amb una CiU o una CDC compromeses amb l’independentisme. Jo fa temps que demano el concert.
Puc coincidir amb algunes coses que dius de CiU, ara mateix he confirmat la meva posició crítica, una vegada més.
Salut i indepenència.
A banda de la coincidència teòrica (que em reafirma en la meva creença en CDC com a partit), et felicito per com acabes el post. Dius, al final “Tot dit amb afecte, sé que compartim l’objectiu fonamental.”.
I això, aquesta frase, Enric, és essencial. Ens hem de tenir afecte, tots nosaltres, perquè compartim l’objectiu. És exactament això. Tingeum-ho per bandera.
Joan,
És que les diferències són tan subtils que a vegades em costa entendre com per motius personals hi ha els enforntaments que hi ha i mentre Catalunya a fer punyetes.
Jo soc d’ERC i comparteixo i subscribo la necessitat de la unitat d’acció del catalanisme ara més que mai. COnvé dir també que no el poden fer nomès en un sol camí ja que tenim diferéncies ideològiques i els nostres plantejaments polítics. Per tant aquí, cadascú ha de defensar el seu. Ara bé, pel que fa a unitat, concepció de país, els nostres objectius com a nació hem d’actuar conjuntament en defensa dels interessos de Catalunya i deixar de tirar-nos al coll entre nosaltres, que és, en definitiva, el que pot matar al catalanisme. Cal corregir errors entre nosaltres i posar el compatdor a 0. I ningñu té el dret d’abanderar-se la causa del catalanisme, ja que repeteixo, això és de tots els catalanistes.
En aquests darrers temps hem vist com arriba a ser de negatiu el col.laboracionisme amb partits d’ambit espanyol (CiU amb PP, ERC amb PSC (PSOE)), doncs bé, nosaltres i sol nosaltres (catalanistes de centre-dreta i de centre-esquerra (CDC i ERC)) som els que podem tirar endavant el país i avançar cap a la plena sobiranía. Per tot això, nomès cal seny. Si el PP i el PSOE a Espanya son capaços de posar-se d’acord en “Temes d’estat”, per què nosaltres no podem ser capaços de fer-lo també en defensa dels nostres interessos?.
Per mi és clar, es fa més necessari que mai treballar en aquesta direcció. Els congresos que cel.lebraràn al juny CDC i ERC son claus.
Us invito a visitar el meu blog polìtic i deixar-hi comentaris si voleu: http://robsup2007.blogspot.com.
Salut i independència!!!.
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!
Perdò, http://robsup2007.blogspot.com (sense el punt, si no, no us deixarà accedir.
Amb gust llegiré el que escrius. Crec que estem substancialment d’acord.
Això si, un matís. Les diferències ideològiques no estan entre CDC i ERC, estan entre els mateixos militants dels dos partir, d’aquí que convidi a tothom a aquesta autoanàlisi virtual. Jo no soc en absoluta de centre-dreta, ni em sento ni els qüestionaris me’n fan
Hola Enric, que vols dir amb que les diferencies ideològiques es troben nomès en els militants i no pas en els partits?
Hola,
Vull dir que quan veus el que pensen en l’eix social els diferents militants, t’adones que en un teòric parti de dretes hi ha gent més progressista que a un d’esquerres, o a l’inrevés.
ha entrat a Bruixola política? O a Democracia.com. No estàs pas a Fecebook? És força il·lustratiu.
Vull dir que accepto les adscripcions genèriques però a vegades en polítiques socials hi ha sorpreses. Hi ha molta “palla” històrica. Som fruit de l’edat i la història, més que de les ideologies una mica velles.
Home, hi ha de tot, això es cert, però entre la dreta es molt més dificil per eixemple trobar gent que defensi questions com l’avortament, eutanasia, matrimoni entre homosexuals, etc. i tot això per posar un eixemple. I és ben sabut també que la dreta es basa practicament en tot en el sector privat, i per tant, tot allò porta retalls socials. Potser això és la diferencia més important. DIguem, una part liberal i altre conservadora i tradicional, religiosa, etc.
Però, en fi, es vberitat que hi ha de tot.
Vull dir que a CDC stà ple de gent que defensa això, és clar que hi ha molt catòlic practicant, però jo crec que és un problema d’edat. A la que toques educació, salut o altre spolítiques sociuals la cosa és molt més complexa. Per eemple, la teòrica esquerra del país està p`lena de carques.
L’actual estructura d’ERC, o sigui, dirigida per en Joan Puigcercòs està força desfasada. La gent acusa en Joan Carretero de ser de dretes, quan jo no li he sentit dir això. Jo li he sentit dir, “l’eix dreta/esquerra existeix, però també està l’eix nacional, no nomès això” i és que jo coincideixo amb ell amb això i potser et refereixes més a aquestes questions quan dius carques, no se. CDC i ERC han de posar-se d’acord en temes claus per al país (CDC i ERC i no pas UNIÓ, que tard o aviat em sembla que hauràn d’iniciar camins separats, aquesta sensació tinc). L’eix dreta/esquerra existeix, però Catalunya, per sobre de tot.
PD: La veritat que una serie de converses molt productives i riques les que s’estàn produint aquí.
Hola,
No em referia al tema Carretero, era molt més general. Volia dir que a vegades ens dividim per coses en les que sembla que no estiguem d’acord per formulacions genèriques i quan vas a la proposta concreta no hi ha diferències. es vota en contra per qüestions aprtidistes i no per coincidències o interès del país. Amb això no negava l’existència de l’eix dreta/esquerra, és obvi que hi és, però està de manera més transversal entre nacionalistes. Dit això, hi ha més gent de dreta a CDC que a ERC.
Comparteixo la productivitat de la xarxa, acosta molt.