Crisi universitària?


Enric I. Canela

Joan Mayans ha publicat avui un ric article analitzant les últimes novetats del debat universitari. Fa referència a la Conferència de Primavera de l’Associació Europea d’Universitats (EUA), a la que m’he referit detalladament (1, 2 i 3) i també a la IV Conferència Internacional de Barcelona sobre Educació Superior, organitzada per la Global University Network for Innovation (GUNI), xarxa global fundada per la UNESCO per promoure la innovació a la universitat.

Joan Mayans diu, i ho argumenta, que la universitat encara no ha paït els canvis globals dels darrers 30 anys i que té una seriosa crisi d’identitat. Deixo que llegiu en l’article original l’argumentació de Joan Mayans, que diu finalment que l’objectiu de la reunió de la GUNI a la inauguració de la qual he assistit, les reunions dels nous plans d’estudis i les classes no m’han deixat més temps, és plantejar-nos quina és la universitat que la nostra societat, realment, necessita.

La veritat és que coincideixo amb ell en diferents coses, però jo crec que la crisi no és de la universitat en general sinó de la societat en relació a la universitat o, en tot cas, una crisi compartida.

Potser la universitat no ha sabut adaptar-se plenament als canvis. És cert que la universitat demana més diners, però sap per a què els demana. El tema no és no saber per a què sinó saber administrar bé i retre comptes adequadament.

Al meu parer hi ha un primer problema, la universitat no ha adaptat les estructures a la nova societat, no és un problema de conceptes, és un problema d’organització. Fixem-nos en universitat d’altres països menys burocratitzats i amb estats menys intervencionistes que l’espanyol, el més intervencionista i homogeneïtzador de l’Europa a la que ens volem adaptar. La universitat d’aquests països ha evolucionat molt millor d’acord amb l’evolució de la societat. Jo soc dels que creu que la nostra universitat o, millor, els nostre professorat no és pitjor que el d’altres països, serà en tot cas semblant. Quina és doncs la principal diferència? Jo penso que hi ha dos, estructura i incentius, positius i negatius.

També crec que el procés de Bolonya no s’estaria discutint tant si existissin suculentes beques. En tot cas aquí està la reflexió de Joan Mayans. No es pot dir que no sigui ajustada i que no toqui el moll de l’os, sobretot si pensem en la universitat espanyola.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació