Enric I. Canela

A vegades les coses bones es converteixen en dolentes per manca d’informació que genera sospites.

Avui Salvador Borràs m’ha enviat l’enllaç d’un article del bloc Des d’Andorra. L’article es titula No avancem cap a un futur millor sinó cap endarrere, destroçant els guanys assolits en el passat.

Es tracta de la publicació d’una carta feta per l’Assemblea d’estudiants de la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Lleida en relació a la privatització encoberta que pateix actualment la universitat pública.

Un dels punts que m’ha cridat l’atenció és justament un punt que diu: aquest edifici ha estat construït gràcies a l’Ajuntament de Lleida (ha cedit el terreny), la Diputació de Lleida (diners), Banco Santander (diners) i la Generalitat de Catalunya (diners).

Fan una crítica a la insostenibilitat de l’edifici (aspectes energètics) i al desenvolupament de la inauguració.

Pel que fa al finançament no veig res d’anormal. Tots els edificis els paga la Generalitat, els terrenys o els té la universitat o els cedeix l’ajuntament corresponent i, en alguns casos, alguna entitat paga alguna cosa, col·labora d’alguna manera, normalment amb una petita proporció, el que passa que se li dóna molta publicitat per qüestions de patrocini. Bo és que hi hagi col·laboració. En cap cas es podria construir res en base a les aportacions privades.

Veig per altra banda que s’ha informat malament i també que en la inauguració no s’ha tingut en compte moltes coses.

Jo no crec que tot això tingui res a veure amb la privatització de res. Parlar d’això és una moda. Què hi farem!

11 respostes a “A voltes amb la privatització de la universitat”

  1. a 14 abr. 2008 a les 10:22 david de las heras

    Jo més que aviat Enric, una moda no. És que la gent no sap veure res més que la privatització, ja des de fa 10 anys, sempre hi ha el mateix eslogan. No a la privatització!!! Crec que hi ha altres coses més importants.

  2. a 15 abr. 2008 a les 12:13 enriccanela

    David,
    I tant, però aquest discurs ja em té fins al cap d’amunt.

  3. a 31 maig 2008 a les 5:03 Albert

    El dia que us adoneu que un banc o una empresa de producció d’agroquímics decideix el que s’ha d’ensenyar o no en una universitat ja en parlarem.

  4. a 31 maig 2008 a les 6:18 enriccanela

    Albert,
    Amb els anys que porto i també amb la meva experiència en els futurs plans, que no és menyspreable, no he vist a cap empresa ni tan sols interessar-se en el que s”ensenya. I consti que saber la seva opinió mentre no intentin condicionar m’interessa.
    En l’experiència, intensa, en les discussions sobre graus a Madrid, l’única cosa que he pogut percebre del món “extrauniversitari” és l’opinio dels col·legis porofessionals dient que el seu títol és el més important, que havia de durar més anys que cap, etc. un corporativisme deplorable.
    I que l’importa a un banc el que ensenyem!
    De totes formes quan veig a alguns companys defensar que explicar econometria és més important per als graduats que comptabilitat de costos (defensant naturalment el seu departament i més hores de classe), penso que potser si que caldria que algú poses ordre.
    L’enemic no està a fora, està a dintre.

  5. a 31 maig 2008 a les 7:29 Albert

    Es que el problema principal, al meu entendre, no és la reforma a nivell de graus. El problema és la progressiva transformació de l’educació en un bé de consum. I és aquí on entren bancs i altres. Si llegeixes els fitxers que apareixen aquí http://aturembolonya.wordpress.com/informacio-imprescindible-sobre-bolonya/ (entenc que es pot fer llarg i no disposem de massa temps en general) veuràs que la educació es transforma en quelcom car, molt car.

    En aquest punt, a mesura que les ajudes estatals es van esvaint, apareixen els crèdits bancaris com a mitja usual de pagament d’uns estudis. Aleshores apareix la rentabilitat: els estudis que no són rentables (filologies per exemple) senzillament desapareixen. Els criteris de grans empreses que vulguin tenir un tall del pastís universitari formant part del consell social passen a tenir pes alhora de decidir el que s’ensenya i el que no, alhora de triar el que s’investiga i el que no. I ho podran fer perquè invertiran a la universitat, prenent part del lloc cedit per l’estat.

    Crec que no es tracta d’una problemàtica de segon ordre, sinó un fet d’importància major.

  6. a 31 maig 2008 a les 11:32 enriccanela

    Albert,
    Ja havia llegit aquest document. La veritat és que barreja veritats amb mentides, en alguns casos només són hipòtesis basades en res. Podrien ser o no ser.
    Així per exemple tu mateix comentes que a mesura que les ajusdes estatals es van esvaient, apareixen els cre`dits bancaris com a mitjà usual per al pagament d’uns estudis.
    A hores d’ara els creèdits s’han posat en funcionament per ajudar en casos on no hi havia res. Que jo sàpiga els màsters no estaven finançats per l’estat (ara els màsters es fan després de la llicenciatura)i l’únic punt on podria haver dubte és en el màster que es fa per fer el doctorat i els que fan això normalment no paguen perquè ho fan amb beca o amb algun contracte del grup de recerca.
    Amb tot i per posar-me al vostre costat, en aquest punt, diré que cal resoldre el tema de les beques. Jo, una hipòtesi, espero que entre el pressupost 2009 i el 2010 s’arrgli d eforma raonable.
    El següent punt és el de les filologies. fa molts anys que es diu que això s’ha de resoldre. Faré només un parell de càlculs. Un grup petit d’estudiants durant 4 anys, és a dir un grup d’estudiants que entra i acaba, costa uns 600.000 euros. Seria el cost sens repetir i acabant la carrera en 4 anys (sense optativitat). Aquest cost pot ser per un grup de 30 estudiants o de 10 o de 1 estudiant. Creus que estaria justificat tenir una carrera amb 1 o 2 estudiants? Ho ha de pagar la societat. En el tema de les filogies, totes les d’arrel llatina tenen moltes assignatures comunes. No és millor fer un tronc comú i deixar que hi hagi les assignatures específiques? Fins a on es pot arribar. A quí li correspon decidir això? Jo crec que a qui paga. La universitat pot decidir com fa les coses però no demanar recursos infinits. Ha d’haver racionalitat. Jo, evidentment estari en contra de finançar 1 filòleg (o el que sigui) a 600.000 euros. Ja sé que ho porto al límit, però aquest any hi ha hagut 4 titulacions a Espanya amb 1 estudiant (i pregunta per Lleida com van d’estudiants). En alguna filologia el dia que l’estudiant està malalt no hi ha classe.
    Jo no diria que això és un criteri empresarial.
    Quan a les empreses. El consell social va ser creat al l’any 1983 amb competències iguals (el que diu el document no és cert, simplement ha canviat la redacció) a les d’ara. Jo he estat 8 anys en el consell social de la UB i et puc garantir que no he vist mai cap intent d’afavorir-se. Més aviat els que venen ho fan com un servei. A alguns els fa gràcia veure la universitat des d’un altre costat, havien estat estudiants. El que no acabo d’imaginar és de quin pastís. Jo no he vist mai que hi hagi un pastís. Tampoc es fiquen en què s’ensenya. L’única cosa que pregunten és si hi ha alumnes i si hi ha professorat. Naturalment jo sense ser empresari faria el mateix. També et puc dir que els consells socials mai han tractat temes relacionats amb que s’investiga. S’investiga el que vol el professorat sempre que Madrid ho pagui (ara també la UE). Malauradament no hi ha ningú més que pagui.
    Quin lloc ha cedit l’estat? La generalitat paga i per sort no ha cedit res perquè no hi ha ningú que pol’interessi posar res. Tu creu que hi ha algú interessat en posar un euro?
    L’únic finançament extern imprtantque hi ha és el de la targeta, el carnet, i no arriba per pagar massa coses.
    No hi ha cap perill de que ens comprin. El perill és que la Generalitat no ens ofegui.
    De veritat, tot això no té res a veure ni amb Bolonya ni amb Lisboa ni amb res. És un tema de bon ús dels recursos públics.

  7. a 01 juny 2008 a les 1:44 Albert

    M’agradaria que tinguessis raó, però segueixo pensant que els propers anys ens duran sorpreses desagradables. Ja veurem doncs que passa d’aquí a dos o tres anys vista.

  8. a 07 juny 2008 a les 12:18 Albert

    Per cert, que em podries comentar els punts d’aquest document que s’ha mencionat i que et semblen erronis?

  9. a 07 juny 2008 a les 5:28 enriccanela

    Albert,
    Comentaré un, massa llarg per fer més, tinc feina i el tema ja està molt debatut.
    1.- El primer document confon en el punt 2.2 els acords europeus (declaració de Bolonya inclosa) amb les decisions adoptades pel govern espanyol (correctes o incorrectes).
    2.- En el punt 2.3 diu que amb la modificació de la LOU (2007):
    – Retornen al Consell de Govern alguns dels poders que l’antiga LOU cedia al Consell Social, però aquest continua tenint l’ultima paraula en relació amb els assumptes econòmics. No és cert no retorna competències al consell de govern, simplement canvia la redacció.
    – Adaptació de la regulació de l’ANECA (Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación) a la Llei d’Agències Estatals. Aquesta serà l’encarregada d’avaluar les universitats i regular-ne el finançament, premiant a les universitats que aconsegueixin més finançament privat. No hi ha cap premi al finançament privat. No sé d’on pot sortir aquesta idea.
    – En relació amb el camp de la recerca, es declara “l’impuls decidit de la vinculació entre la investigació universitària i l’entorn productiu del sistema de ciència i tecnologia”, tot apostant per la creació d’empreses privades per tal de gestionar i explotar descobriments realitzats en investigacions universitàries. No parla de privades, parla de creació d’empreses de base tecnològica fruit de la recerca, que poden perfectament pertànyer a la universitat. Evidentment aquesta se les pot vendre per obtenir recursos, com passa arreu fa molts anys.
    Respecte al finançament privat:
    – El patrocini de programes, concursos i esdeveniments per part d’empreses. S’ha fet sempre, abans de què existissin tots aquest documents i, evidentment abans del 1995 i de què algú penses en Bolonya.
    – Acords d’exclusivitat (a la UAB, n’és un exemple el que es té amb Caixa Catalunya o amb l’empresa de copisteria). Els acords amb les caixes es remunten a molt abans. No sabria dir la data exacta, però segur que abans del 1991. Les copistèries, com els bars, van passar a ser concessions a empreses sobre finals dels 80, segur abans del 1991. Els bars abans.
    – Programes d’incentius d’empreses. No tinc ni idea de què són.
    – Introducció de publicitat i anuncis (també a la UAB hi ha centenars d’empreses que s’anuncien cada any mitjançant promocions dirigides als alumnes). No en conec gaires. Els de la carpeta són també molt antics, de fet coincideixen pràcticament amb la introducció d ela carpeta.
    – Venda de serveis (la recerca finançada per determinades empreses o organitzacions, la consultoria o subcontractacions de projectes en són un exemple). Si per venda de serveis s’entén els contractes de consultoria i similars, recerca o contractes amb empresa, aquests, pocs es remunten a meitat dels 80. La Fundació Bosch i Gimpera a la UB la va crear amb aquest objectiu el rector Badia i Margarit. Quan lluny de Bolonya!
    – L’oferta de postgraus a preu de mercat. A hores d’ara conviuen, des de l’any 1983, postgraus a preu (molt) subvencionat i a preu de mercat. Són títols propis. A 0partir d’ara no sabem.
    – El pagament dels cursos per part dels estudiants (les matrícules que paguen els estudiants i l’augment del preu dels crèdits). Tampoc entenc el redactat. Les matrícules han anat augmentant una mica més que l’IPC des de que tinc memòria dels preus (LRU). El percentatge del cost que cobreixen ha anat disminuint amb els anys. És a dir, la proporció del cost que paguen els estudiants ha disminuït. No estic defensant cap model, només parlo de cost.
    Aleshores segueix un discurs basat en tot això que, com indico, no té res a veure ni amb acords de comerç, ni amb acords de Lisboa, ni amb processos de Bolonya.
    Un comentari sorprenent és dir que no és bo que Novartis ajudi a finançar un màster! No tinc ni idea sobre que paga Novartis, però una fórmula habitual és que una empresa interessada en formar al seu personal pagui la matrícula d’un quants alumnes i això figuri com a patrocini. Francament no veig quin problema hi ha en què una empresa patrocini uns estudis no oficials. S’ha fet així des de que la llei (LRU) ho va permetre a l’any 1983.
    Les empreses al consell social. Avui he escrit sobre el tema. També estan els sindicats, des de l’any 1983 que es va crear el consell social. Una altra “novetat”.
    No he vist cap terme en els documents de l’AQU o de l’ANECA que tingui a veure amb valors mercantils. No sé si és bo o dolent, però no n’hi ha cap. Naturalemnt no hi ha ni un sol exemple perquè és fals.
    Tampoc no ha canviat el model de “gestió” de les universitats des de la reforma del 1983. Algun retoc al 2002, però res substancial.
    El problema de les Humanitats, en general, i d’algunes enginyeries és que no tenen alumnes. Res de rendibilitat. Fins a on cal subvencionar serveis públics sense usuaris, administrats, clients o com s’hagin d’anomenar? Cal trobar el punt. Els impostos s’han d’emprar bé. No es que no es valori tenir gent formada en Humanitats, és que si hi ha pocs estudiants surt més a compte concentrar en un sol lloc de Catalunya, oh hi hagi més i pagar pis i manutenció als que es desplacen. Fals que es potenciïn ciències i tecnologies, com he dit amb algunes enginyeries hi ha el mateix problema que amb les Humanitats.
    No veig que la recerca passi a mans privades. Això si, si el país no vol anar a la ruïna, caldrà que les empreses i les universitats col•laborin en la recerca. És molt simple, l’estat del benestar es basa en suficients impostos, si no hi ha riquesa no hi ha impostos i sense empreses que no estiguin basades en el coneixement, no quedarà més que la construcció i el turisme perquè la indústria de baix valor afegir (mà d’obra barata) marxarà a països amb menor estat del benestar. Un país no pot viure com una illa. La utopia autàrquica de Franco va morir abans que ell.
    Sobre les revistes, cada dia hi ha més continguts oberts. D’aquí poc n’hi haurà una major proporció. L’European Research Council, que imagino que deu ser un monstre de la privatització per als escriptors de l’article, exigeixen la publicació oberta dels resultats.
    La universitat no es rendeix al mercat, es mou per la demanda dels estudiants. Els continguts que es donen “també” han d’ajudar a integrar-se en el món laboral. No em cansaré de dir que mai ningú no m’ha dit res sobre això en la preparació de nous plans d’estudi, però si que expliqui quines “competències” dóna el que ensenyo. Poso un exemple. Si explico una assignatura que es diu Regulació del metabolisme, em demanen en què serà competent l’estudiant un cop la superi; resposta haurà de conèixer com es regula el metabolisme dels hidrats de carboni, lípids i proteïnes i com s’integra, etc. Tot d’un evident sentit mercantilista.
    Després bé tot això del nord – sud, del mercat, etc. Francament em sona a xinès. El que si puc dir que des de sempre ha estat més valorat un títol d’Oxford o Cambridge que de la UB o la UAB, que hi farem. I avui molts pares, si poden, trien. Sempre s’ha pogut fer, això si amb la UE es facilita la mobilitat. No es poden posar portes al camp.
    Fins aquí eren “dades”, després venen totes les aportacions personals. Al meu parer el que va escriure això s’havia llegit els documents pel folre i no coneix la universitat. Tot és completament rebatible. No és ni opinable. Les aportacions personals ni les comento. Un complet sense sentit.
    Després venen les demandes. Més finançament, coincideixo, però afegeixen que També denunciem la ingerència d’empreses privades dins d’aquests estudis i qüestionem la funció de les Agències de qualitat ja que proposen una avaluació a partir d’una estructura d’empresa privada. Això és una solemne bajanada.
    D’acord amb el català. Una taula de negociació per discutir l’avaluació… sense comentaris. Transport públic gratuït, és d’un altre negociat, em sembla tan bé com que li donin transport públic als treballadors de Caparabo. Salaris estudiantils, bé, o beques suficients. Taules de negociació per negociar què. En el tema de la conselleria no puc estar més d’acord, però no amb la d’Educació. Taxes, no són taxes sinó preus públics. No discutiré aquets punt altre cop, ja he dit què abans. Ara bé, caldria canviar la LOU perquè des de la Llei de taxes i peus públics la matrícula de la universitat ha de tendir al cost real i això és molt més vell que el procés de Bolonya.
    Bé, no comento els annexos, aquest comentari és una mostra, no seguiré comentant l’altre article. Més del mateix. Només cal informar-se i veure que tot està muntat sobre manipulacions de la informació. Altra cosa és que jo cregui que el procés de Bolonya vagi per bon camí, que no s’hagin de prendre mesures i canviar moltes coses. Tanmateix el que no és pot fer és basar la lluita en mentides fàcilment rebutjables. Tampoc no faig cap judici d’intencions, segons qui governi les coses poden agafar un camí o un altre, però mai no haurien de divergir massa de les que adoptin els països més dinàmics de la UE, altrament estem perduts com a país.

  10. a 24 juny 2008 a les 10:02 Albert

    Hola Enric, hi ha punts interessants en el teu comentari. Ho passaré a gent que treballa en aquest tema per si pogués ser d’utilitat en la millora dels documents redactats tal com el que comentavem.

  11. a 24 juny 2008 a les 4:19 enriccanela

    Gràcies Albert. Si amb tot això podem millorar la universitat, benvingut.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació