Publico traduït l’article amb comentaris personals, en els que mostro les meves discrepàncies.

Article de Toni Verger publicat a Rebelión. Toni Verger és Researcher and Lecturer in International Development, Universiteit van Amsterdam, the Netherlands.

La mercantilització de les universitats és una realitat amb moltes cares. Una d’elles és la privatització del finançament universitari. Avui dia, com resultat de la contracció de la despesa pública en educació superior, les empreses privades han passat a finançar activament la universitat i, específicament, determinades activitats de recerca a les universitats. La mateixa Comissió Europea incentiva als països membres a fomentar la participació del sector privat en R+D. En concret, recomana que dos terços de les despeses de l’R+D dels països es cobreixi a partir de les aportacions de les empreses [1] (Nota personal. La comissió europea no recomana que 2/3 del finançament de l’R+D sigui privat, recomana que 2/3 de l’R+D de l’Estat sigui privat; és a dir recomana fomentar l’R+D empresarial, al si de les empreses. Per cert ho ha reiterat molt després del 2001). Els governs, amb la condició de incentivar la inversió empresarial en la recerca universitària, promouen la introducció de canvis legislatius sobre les patents per afavorir la compra – venda de les troballes, toleren (o promouen activament) la subcontractació de la recerca universitària per part d’empreses privades, creen parcs tecnològics/industrials en les universitats (que beneficiaran al sector privat) i altres partenariats público-privats per a la creació del coneixement, etc. entre moltes altres mesures (Nota personal: Què ha de fer la universitat, desar les troballes en un calaix? Justament el que cal és incentivar la relació universitat – empresa).

En el context anglosaxó (Nota personal. En el context dels EUA), el finançament empresarial ha arribat a nivells tan elevats que, fins i tot, departaments sencers es financen per una única empresa. Aquest és el cas de l’aliança entre la BP i la UC Berkeley para la creació del Energy Biosciences Institute. La funció principal d’aquest nou institut és portar a terme una investigació sobre biocombustibles creats a partir de cereals modificats genèticament. La petroliera aporta 500 milions de dòlars per finançar l’institut durant deu anys. A canvi, té dret a explotar comercialment tots els resultats que s’obtinguin [2].

L’accentuació de la relació entre investigadors universitaris i empreses permet que entrin més recursos en les universitats, però alhora altera les funcions tradicionals de les universitats públiques i té efectes socialment perversos. En primer lloc, implica que els coneixements i els descobriments efectuats en el sector públic puguin passar a ser controlats per capital privat (Nota personal: els resultats de la recerca poden ser fets en col·laboració, compartits, etc. Les universitats poden crear empreses spin off, però les universitats no haurien de ser grups empresarials, o si? Les universitats dels EUA poden fer recerca sense ànim de lucre gràcies a la venda dels seus resultats). Aquesta apropiació es pot produir de formes diferents. Una manera habitual és que l’empresa que subcontracta la recerca a la universitat tingui la primícia a l’hora d’explotar la patent resultant de la recerca. Les empreses, en ocasions, sense haver finançat el procés de recerca, es limiten a la “caça de patents” resultants de la recerca universitària (Nota personal: Si, les compren. Està bé, no?). Així, la inversió pública en recerca no la rendibilitza tota la societat, sinó que qui treuen més profit són les empreses privades (Nota personal: Com la rendibilitza tota la societat, fent una empresa pública? És més normal que la universitat la vengui, no?). En altres ocasions, són els mateixos investigadors universitaris els quals es malden a vendre proactivamente la patent de les seves troballes a empreses del sector (Nota personal: És clar, és el que cal fer explotar-la). Sigui el que sigui el procés, el resultat és l’apropiació privada del coneixement (Nota personal: Apropiació a través de la compra, bé no?) i, en conseqüència, els descobriments de la recerca no es publiquen (Nota personal: La proporció més gran es publica). Es vulnera, així, una funció primordial de la universitat: el seu rol com distribuïdora de coneixement (Nota personal: el que no es publica és el que es fa per encàrrec i no està finançat pel sector públic, poca cosa a Europa). Un coneixement que, a més, en no fer-se públic tampoc generarà la creació de nou coneixement.

Una segona repercussió del finançament privat de la recerca és que el món dels negocis fixa les prioritats i l’agenda de la recerca universitària (Nota personal: quin far de riure, on?). Avui dia, molts investigadors i departaments universitaris aspiren a obtenir recursos en concursos de recerca promoguts des del sector privat, les bases del qual estan estructurades, principalment, sobre la base dels interessos de la part finançadora (Nota personal: quins? M’interessaria tenir la informació, sempre és bo saber d’on es treuen els recursos). Molts investigadors alteren les seves prioritats per adaptar-se a allò que els resulta més finançable (Nota personal: Del sector públic si, ens adaptem al que finança, bàsicament, l’estat o la UE). D’aquesta manera, es vulnera un principi fonamental de les universitats com és l’autonomia universitària, ja que els temes a investigar s’escullen en funció de criteris de rendibilitat i no de criteris acadèmics (Nota personal: I que té a veure això amb l’autonomia universitària? Autonomia universitària és la capacitat de autogovernar-se i d’autoorganitzar-se i no de què cadascú faci el que li dóna la gana, això és més aviat una anarquia. No triem les coses en funció de la rendibilitat sinó que hi ha una administració pública dirigida pels que han sortit escollit després d’unes eleccions democràtiques, que fixen unes prioritats i en base a elles es financen els projectes. Quins són els criteris acadèmics de la recerca? M’agradaria saber com surten).

En tercer lloc, els resultats de la recerca poden alterar-se per a afavorir (o no perjudicar) els interessos de l’ens financer (Nota personal: Això ja és insultar als investigadors, dir que falsegen els resultats). Això, de nou, afecta a la llibertat de càtedra i a l’autenticitat del coneixement que es dissemina (Nota personal: Això no té res a veure amb la llibertat de càtedra. Llibertat de càtedra és poder impartir el coneixement sense coaccions de tipus polític. Ensenyar la història segons criteri científic i no per imposició política, per exemple.). Enfront d’aquest risc, la revista acadèmica New England Journal of Medicine va oferir disculpes públiques en el nombre de febrer de 2002. Concretament, la disculpa es va desencadenar perquè el comitè editorial de la revista es va adonar que la meitat dels articles publicats des de 1997 en els quals es valoraven medicaments havien estat escrits per investigadors amb vincles econòmics amb les farmacèutiques que produïen els productes avaluats. D’aquesta manera, la credibilitat i el rigor de l’entrevista es posaven en dubte [3] (Nota personal: L’article que cita l’autor si diu això, però realment l’article del New England Journal of Medicine no ho diu. Ho podeu llegir aquí. És bo llegir les fonts, van ser 18 articles entre el 1997 i el febrer del 2000. En tot cas simplement diu que no publiquen articles de revisió de fàrmacs finançats per empreses, no que estiguin malament)

A més, quan els resultats obtinguts pels investigadors contradiuen els interessos de l’empresa finançadora i, per aquest motiu, no es publiquen, ens trobem amb el agreujant que s’està introduint la censura – o la autocensura – a les universitats. En ocasions, els acadèmics amb esperit crític que opten per fer públics els resultats, encara que contradiguin els interessos dels grups empresarials que financen la recerca, s’exposen a perdre el lloc de treball. Això és el que li va succeir a la Dra. Nancy Olivieri de la Universitat de Toronto. Olivieri és una experta en una estranya malaltia de la sang, la talasèmia, i va haver d’enfrontar-se a la farmacèutica Apotex per divulgar que un fàrmac de la companyia podia provocar efectes secundaris letals. L’empresa la va acorralar amb una descomunal campanya de desprestigi i la seva universitat, amb vincles financers amb Apotex, la va intentar destituir. Finalment, no ho van aconseguir gràcies a una campanya de pressió del moviment estudiantil i dels seus companys i companyes de la universitat [4] (Nota personal: una prova més de la llibertat acadèmica davant les companyies.).

Finalment, una última repercussió és la pèrdua de qualitat i excel·lència acadèmica en l’àmbit de la recerca. Tinguem en compte que les empreses acostumen a finançar recerca aplicada, en canvi no mostren tant interès per la recerca bàsica. Els resultats de la recerca aplicada es poden explotar en terminis més curts i els seus objectius són, com explicita el nom, l’aplicabilitat dels resultats. En canvi, la recerca bàsica té per objectiu aprofundir en discussions teòriques i no pot ser instrumentalitzada de manera tan immediata. Ara bé, la recerca bàsica és fonamental per a l’avanç del coneixement i per a la futura creació de nova i millor recerca aplicada (Nota personal: Cert ambdues s’han d’equilibrar.).

A manera de conclusió, voldria apuntar que el vincle universitat – societat és un dels pilars de la universitat moderna amb el qual es busca afavorir l’extensió del coneixement universitari a tots els racons de la societat. No obstant això, arran de l’increment de la despesa privada (Nota personal. Qui la veiés.) en les universitats es corre el risc que el vincle universitat – societat es restringeixi al vincle de la universitat amb l’empresa privada. En conseqüència, s’estaria subordinant l’activitat i les funcions de l’acadèmia als objectius lucratius del món dels negocis.

[1] Comisión Europea, 2001 – Futuros objetivos precisos de los sistemas educativos [COM (2001) 59 final]

[2] Washburn, J. 2007, Big Oil buys Berkeley, Los Angeles Times, 24/03/2007.

[3] Evans, G.R. (2001) ‘The Integrity of UK Academic Research under Commercial Threat’ Science as Culture 10 (1): 97-111.

[4] Klein, N. (2000), No Logo. MacMillan

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació