Enric I. Canela

Manel Balcells, president de Biocat, publicava ahir a Diario Médico un article: Nou ministeri, noves oportunitats, que per la seva importància reprodueixo traduït.

El denominat sector biomèdic i biotecnològic a Catalunya és ampli i francament potent. El conjunt d’hospitals catalans de gran qualitat, les dotze universitats -nou de les quals imparteixen estudis en ciències de la vida-, els nou parcs científics dedicats a R+D+i biomèdica i agroalimentari; el conjunt d’empreses biotecnològiques i farmacèutiques, configuren el denominat bioclúster català.

La BioRegión de Catalunya (Biocat) és l’organització responsable de dinamitzar aquest sector, fer-lo créixer, representar-lo internacionalment i, lògicament, facilitar el conjunt d’interaccions i instruments que permetin, alhora, que un sector estratègic i emergent sigui motor econòmic per al país.

Per això és una bona notícia la creació del Ministeri de Ciència i Innovació, en el qual conflueixen no només les competències relatives a la recerca i el coneixement, sinó també i especialment a la transferència tecnològica i la creació d’empreses.

Els objectius anunciats per la seva titular, Cristina Garmendia, coincideixen plenament amb la missió de Biocat: excel·lència i competitivitat.

El desig d’aquesta organització és treballar en sintonia amb els governs de Catalunya i de l’Estat en aquest crucial moment d’oportunitat. Al cap i a la fi -no ens enganyem, els recursos es troben en l’Estat.

El Pla Enginy 2008-2010, el conjunt de recursos dels quals disposen el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), el Centre per al Desenvolupament Tecnològic Industrial (CDTI), les xarxes de recerca denominades CIBER i les xarxes de l’Institut de Salut Carlos III, representen una dotació pressupostària considerable.

Amb el finançament de la Generalitat de Catalunya recollit en el nou Estatut, pendent de resoldre, l’increment necessari per a la recerca i, particularment, per al desenvolupament empresarial pivota fonamentalment al voltant d’uns recursos centralitzats que han de ser redistribuïts de forma competitiva per arribar a llurs propis objectius.

En una situació similar es troba el món universitari, especialment en el seu vessant de transferència tecnològica i de suport als parcs científics, obstinats per un parquetazo que ara cal resoldre de forma definitiva per poder assegurar la viabilitat d’aquests instruments vitals en la connexió entre coneixement i realitat empresarial.

Afortunadament, la sensibilitat de Màrius Rubiralta cap a aquest sector és elevada, des de la seva experiència al capdavant del Parc Científic de Barcelona i com un dels decidits impulsors de Biocat. Per la seva banda, Carlos Martínez, provinent del CSIC, coneix perfectament la capacitat competitiva de Catalunya.

Així mateix, la ministra Cristina Garmendia ha estat, en la seva etapa anterior com a presidenta de Asebio, espectadora d’excepció del creixement a Catalunya de les empreses biotecnològiques, i és plenament conscient del paper dinamitzador de les bioregions dins de l’Estat espanyol (BioBasque, Biocat i Madrid Biocluster, les tres més consolidades, citades per ordre de creació).

Hi ha un gran equip en el Ministeri de Ciència i Innovació, amb una gran tasca: impulsar l’economia del coneixement en el conjunt de l’Estat espanyol, i amb una oportunitat: oferir una visió descentralitzada i, especialment, competitiva. També hi ha un sector molt dinàmic i emergent al voltant de les ciències de la vida.

El Govern català fa una aposta estratègica per ell i sembla que l’estatal també. Un bon impuls al bioclúster català és no tan sols de justícia sinó també estratègic, ja que actuarà de motor econòmic evident en un moment de reorientació econòmica global. Si no, temps al temps.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació