Enric I. Canela

Pere Vilanova, catedràtic de Ciència Política de la UB ha publicat a El Peródico un article que titula La crisi de la universitat pública.

L’article, com tots els de Vilanova és bo i mereix ser llegit amb atenció. Em permeto reproduir el seu contingut, a més de fer algun comentari al final.

Diu així:

Cada cop més sovint, professors de prestigi expressen el malestar creixent per la crisi que afecta la universitat pública, a través dels mitjans de comunicació o d’altres vies (Rafel Argullol, Manuel Cruz, Miquel Caminal i altres). Aquests professors tenen en comú dues coses: un talent acadèmic reconegut i una dedicació a la universitat que no necessita cap més demostració. És interessant notar que alguns responsables d’equips rectorals (no tots) han reaccionat d’una manera negativa: com si es tractés d’una qüestió personal. I aquesta no és una qüestió personal. Al contrari, molts considerem que els equips rectorals també són víctimes col·laterals de la crisi, per bé que, de manera sovint involuntària, en són un dels instruments d’agreujament.

Alguns professors de la Universitat de Barcelona, per exemple, hem expressat la nostra inquietud i el creixent malestar per les noves directrius acadèmiques que ens inunden, i la seva repercussió negativa sobre les nostres activitats de docència, recerca i gestió. El personal docent i investigador es troba cada cop més ofegat per un normativisme exagerat, innecessàriament burocràtic, per una rigidesa absurda en els procediments. Per exemple, l’aplicació informàtica destinada suposadament que cada professor faci una anomenada “autoavaluació docent” necessita un manual d’instruccions que en suport paper té 31 pàgines. Ni 30 ni 32.

Però ja hi ha altres mecanismes d’avaluació d’aquesta funció, començant per les enquestes d’opinió dels estudiants i els directors de departament. Aquest manual afirma, sense vergonya, que el professor té les següents funcions: llavors comença amb la lletra a de l’alfabet i segueix fins a la v, és a dir, més de 20 tasques, deixant prudentment les lletres x, i i z per si en el futur a algú se li acudeixen “noves funcions”. Les aplicacions semblen deliberadament complicades per tal que semblin científicament fonamentades.

Les funcions essencials de la universitat són la docència i la recerca, i alhora, la projecció social de la nostra feina. Així, cal veure amb molta preocupació la descapitalització dels departaments a l’hora de desviar investigadors i importants fons de recerca cap a instituts i observatoris de diversos tipus. També és inquietant la dificultat que tot això comporta en la necessària formació del nou professorat, i en la planificació a llarg termini de les nostres plantilles. I els mateixos equips rectorals estan sotmesos a dues pressions estructurals exteriors: una és la deriva en les funcions dels consells socials, i l’altra, algunes invocacions que es fan del procés de Bolonya, del qual ja parlarem en altres ocasions (per desgràcia).

Sobre el primer aspecte, en molts casos, el consell social s’ha extralimitat en les funcions que li atribueix una norma jurídica que ja per si mateixa és prou discutible, fins al punt que sembla voler convertir-se en el verdader òrgan de govern de la universitat, per damunt fins i tot del mateix rector i del seu equip de govern. Això amenaça directament el principi d’autonomia universitària. Les dificultats pressupostàries de la Universitat de Barcelona, per posar l’exemple més extrem, tot i que són reals, no es poden explicar sense entrar a valorar –i a denunciar– la política universitària dels successius governs de la Generalitat i les seves actituds envers la Universitat de Barcelona, des de la segona meitat dels anys 80 fins al dia d’avui. ¿Com pot ser, si no, que alguns rectors de tan alt nivell com són Bricall, Caparrós, Tugores i Rubiralta no hagin pogut resoldre mai una situació que els desbordava? Doncs perquè, deixant de banda la literatura discutible sobre la suposada representativitat social dels consells socials (“són la societat civil i ha de fiscalitzar l’activitat de la universitat”, es diu sense somriure), s’ha perdut de vista una cosa del tot essencial: a casa nostra, la universitat pública depèn econòmicament dels fons públics que li adjudica la Generalitat.
Els consells socials no haurien de prestar-se a ser l’instrument pel qual –per la via pressupostària– el Govern vol fer estalvis a costa del que sigui. És legítim debatre sobre certes actituds d’algun consell social, de vegades més preocupat per no contrariar la conselleria que per defensar la universitat. Molts considerem que és necessària una informació clara sobre la situació general i econòmica de les universitats catalanes, alhora que expressem la nostra crítica contra les disfuncions que des de la conselleria afecten la relació entre el govern de la universitat i els consells socials.

Per reconduir la crisi actual és fonamental el respecte a l’autonomia de la universitat contra pressions polítiques o pseudoempresarials, per garantir d’aquesta manera la seva independència i la seva llibertat com a institució dedicada al coneixement. És essencial que qui intenta conduir el vaixell a bon port (els equips rectorals) no s’equivoqui ni de fins, ni de mitjans ni, sobretot, d’adversari. Plana sobre tots nosaltres una doble amenaça: està amenaçada l’autonomia universitària (a nivell institucional), i ho està la nostra plena capacitat docent i investigadora com a acadèmics.

Estic gairebé d’acord amb els continguts d’aquest brillant article. He posat en blau els punts de coincidència que considero més significatius i en vermell aquells que no comparteixo o si més no, no coincideixo del tot. No tindria sentit que m’estengués en explicacions sobre les coincidències. L’autor ja ho ha fet prou bé i no ho milloraria, però si sobre les diferències.

Amb el tema del consell social no coincideixo en un aspecte. La referència pot correspondre’s amb l’actual consell social de la UB, però no crec que es correspongui amb d’altres. La UB ha tingut consells socials modèlics, però el que passa és que ara està de pega. A mi ja m’està bé que posin un empresari, però dels de veritat.

Tot i coincidir en què la Generalitat és qui paga i qui ha de pagar, som una universitat pública, crec que està bé la participació social com preveu la llei i ja preveia la LRU. Crec que el model de govern ha de canviar. Ho diuen persones que Vilanova respecta, com el propi Bricall o que li preguntin a Rubiralta. La universitat ha canviat i això ja no es pot mantenir.

Un altre punt és el de les pressions pseudoempresarials. La notem poc l’empresa, en tot cas podria ser la Generalitat que a vegades ha confós els papers.

Així doncs, a banda de quin ha de ser el paper del consell social, coincidència màxima. Altra cosa seria si parléssim de Bolonya, potser discreparíem.

4 respostes a “Crisi de la universitat pública i hipercrisi de la UB”

  1. a 29 maig 2008 a les 10:12 David

    He llegit l’article i hi ha una part que m’inquieta molt: que tot un senyor catedràtic pensi que la universitat
    té tot el dret de fer i desfer sense retre comptes a ningú i utilitzant diner públic. Es tracta d’una actitud malauradament molt estesa i que ajuda ben poc a què se solucionin els problemes de migradesa de recursos de les universitats. Malament va una universitat que s’allunya del seu entorn econòmic i social.

  2. a 29 maig 2008 a les 10:23 enriccanela

    David,
    hauràs vist que és el meu punt de discrepància. Els del manifest a què fa referència, ve a ser com els del PSUC dels anys 70 (alguns són els mateixos). Gent que creu que la universitat s’ha d’autogestionar. Coincideixo bastant amb tot el que diu, però en això. El que passa que tenim un president de consell social que és una catàstrofe i aixcò ajuda als que estan en contra del model.

  3. a 29 maig 2008 a les 10:52 Carlos

    Hola Enric. La meva modesta opinió és que si la Universitat és pública (i així crec que ha de ser) cal que segueixi uns mínims dictats per la societat, això és, l’administració. Al cap i a la fi són els seus impostos els que ho financien.

    En el cas de les privades sí que estic d’acord amb que escullin la seva metodologia i forma de funcionar. Sempre dins d’uns mínims, és clar. De la mateixa forma que és problema seu el tema de la financiació.

    El que no sé fins a quin punt és bo que la universitat es financiï per sí sola.

  4. a 29 maig 2008 a les 11:08 enriccanela

    Hola Carlos,
    Totalement d’acord, per això dic que la manca de coincidènia està en aquest punt. Jo he defensat, políticament, al consell social. I tinc història d’haver-ho fet. Ara bé, una cosa és un consell social i l’altre segons què.
    Amb les privades també coincidim. Encara trobo massa rígida la norma estatal.
    No entenc que vols dir amb l’últim punt. La universitat pública només es pot finançar a través del govern. Sola no pot fer res.
    la privada, si és el que vols dir, ha de ser amb matrícules o donacions que porten associada ideologia (sovint) i no m’agrada.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació