Enric I. Canela
Anava a escriure sobre l’article que ha publicat a La Vanguardia Francesc de Carreras:Plastilina a la universitat quan m’ha caigut davant dels ulls l’escrit de fa una estona de Miquel Duran sobre aquest article.
Jo m’he manifestat plenament amb la necessitat d’adoptar el Procés de Bolonya, el trobo molt positiu, pel que representa la convergència europea, però estic bastant d’acord amb el que diu Francesc de Carreras. Tot i estar d’acord amb el Miquel en què els temps van canviant, la cultura de l’esforç, necessària per a l’aprenentatge està de baixa. Amb tot si cal canviar els model docent respecte al que hi havia fa anys, que era bo fa anys; la velocitat amb la que es genera la informació creix amb acceleració creixent i és imprescindible que els estudiants sàpiguen trobar-la, i sobretot, triar el gra de la palla. Ara, com diu de Carreras sembla que s’impulsi la pràctica sense teoria.
Personalment he trobat que part de l’article del Francesc de Carreres feia una mica d’olor a naftalina. Una cosa és la cultura de l’esforç, i l’altre, ben diferent, el retorn a la Enciclopedia Alvarez. D’entrada ningú té la certesa de què el sistema educatiu actual hagi estat el principal responsable de la manca de la cultura de l’esforç (jo sóc del parer que el problema és principalment social, no educatiu). En segon lloc, que un senyor catedràtic demani el retorn a “empollar”… sincerament, ho veig una mica trist.
David,
El tema d’empollar està clar, peò que ara la gent bé mal preparada també és cert. El problema és social, però personalment estic ben fart de tots aquests rotllos buits que parlen de competències i habilitats.
I tornant a empollar. Hi ha coses que sinó s’aprnen de memòria de jovenet no s’aprenen mai. Sé jo més geografia (i en sé poca) que la majoria dels que passen per davant meu i fa molts més anys que la vaig estudiar.
Enric,
Deixa donar-te un contraargument. Quan jo vaig entrar a la universitat sabia integrar per parts,i coneixia detalladament el procés de la fotosíntesi. I encara recordo els modes del sil·logisme o la llista de preposicions en llatí. Però no tenia ni la més mínima idea de fer un treball mínimament científic.
Actualment un estudiant no haurà vist llatí a la seva vida, el sil·logismes li sonaran a una cosa semblant als sudokus… però sí sap fer un treball científic perquè n’ha hagut de fer un a l’assignatura de Treball de Recerca.
Estic d’acord en què cal potenciar l’ensenyament de les matemàtiques o dels idiomes (no només l’anglès). Però de la mateixa manera, i com a exprofessor de batxillerat, crec que hi ha moltes coses que actualment s’estan fent que donen deu voltes al que es feia a la meva època de batxiller.
David,
No et nego el que dius. El problema és que sense una base sòlida és impossible fer cap treball. Jo porto molts anys veient com els estudianst acaben les carreres i volen fer treballs de final de carrera o recerca. No tenen base, això ha canviat a pitjor. teòricament saben fer treballs i relacionar. El problema és que per relacionar ha d’haver alguna cosa per relacionar. Crec que si, s’ha pensat en col·laboració, treball en equip, però res més. L’home, com qualsdevol animal, aprèn amb incentius i càstics, no em refereixo a físics, és clar, i amb repetició. Les connexions cerebrals es formen repetint. Forma part de la naturalesa. No sé, et dono raó en la necessitat de saber fer treballs, però cal saber més.