Enric I. Canela
Com no podia ser altrament, l’article que vaig escriure Segons quin talent no el vull ha suscitat moltes reaccions. No per l’article en si mateix, no és res d’especial, sinó pel tema que toca. Fereix la nostra sensibilitat la posició adoptada per la UAB i las UPF: A més no deixa de ser sorprenent que unes universitats públiques catalanes es desmarquin d’un acord del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) en el que van participar i que després de la solemne presentació fa poc més de deu dies d’El Llibre Blanc de l’ACUP, on defensa unes universitats públiques catalanes actuant de forma conjunta sota la marca Universitat de Catalunya es demostri aquesta manca d’acord en un tema tan sensible per al País.
L’atac a la mesura també compta amb persones de “reconegut prestigi” com Joaquim Molins, catedràtic de Ciència Política de la UAB, que té recorregut el no ser admès a un concurs de la UB per no acreditar el català i que diu: “El que vol la gent mediocre de les universitats catalanes és restringir la competència. Posar tants obstacles com sigui possible per evitar que gent de la resta d’Espanya o estranger s els prengui les seves places. Això és el que hi ha a sota d’aquesta decisió”.
Està clar que aquesta és la meva motivació com a catedràtic de la UB des de ja fa molts anys. Tinc una por terrible a la competència.
El tema del català a la universitat no és cap broma. Un exemple ens el dóna Winston quan diu: que a la UPC de Terrassa el 57,81 % dels crèdits que he fet en estat impartits en castellà. I segons les dades de la Generalitat a la UPC el 59% de les classes són en català, just al contrari del meu cas.
Els que estigueu interessats pel tema no passeu per alt les cinc raons que per ajudar als rectors Ferrer (UAB) i Moreso (UPF) a distingir els arbres del bosc i veure la importància del “requisit del català” els planteja David Rodríguez. No les reprodueixo per la seva longitud, millor llegiu l’original.
Un argument prou clar en defensa d’exigir el català el dóna Àlex López que treballa a la UOC i dóna classes a la UAB. Referint-se a la UAB diu:: Perquè en el fons el que s’està fent és blindar aquests professors perquè facin les classes en espanyol. Les classes són en espanyol perquè ocupen les places professors vinguts de més enllà de les fronteres de l’Estat? Ho aclareix encertadament Joan Arnera quan, contundent, diu: Perquè, amics, la dicotomia no és entre català i anglès, i ara! La dicotomia és, naturalment, entre català i espanyol. Aquests professors estrangers amb tant de talent, en la seva major part, no són anglosaxons o germànics, no. Són espanyols.
D’entre les reaccions a la notícia que ocupa aquests article, voldria assenyalar la de Roger Bujons que a banda de l’exigència del català assenyala un punt sobre el que cal parar atenció. Diu: em sembla molt greu que ens assabentem via premsa el dia 19/20 de juny d’unes decisions preses en sessió ordinària del CIC, ens que aplega conselleria i rectorats, el dia 11 de juny. No se m’acut cap motiu que justifiqui que una administració silenciï els acords que es prenen durant tots aquests dies, i sobretot, que la web de la Conselleria i del CIC no tingui cap notícia sobre aquesta decisió. Tampoc en diu res l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP.)Les decisions importants cal tractar-les com a tals, i aquesta ho hauria de ser.
A mi també em sorprengué molt aquest endarreriment en la comunicació de l’acord. Per què? Algú hauria de donar explicacions per la manca de transparència que en general hi ha en les decisions del CIC. Algú hauria de recordar que tant el Govern com les universitats públiques estan obligats a la transparència informativa ja que són administradors de recursos públics. Sovint sembla que se n’obliden.
El més sorprenent de tot és que algú tan mediocre, tan absolutament mediocre, com en Joaquim Molins s’atreveixi a treure pit en aquesta qüestió… quins collons!
Elies,
El tal Molins no té gaire nivell. Jo no l’hagués esclós del concurs de la UB, simplement no li hauria donat la plaça.