Enric I. Canela
M’he assabentat a través del bon amic Antonio Árias, sempre amatent, que el rànquing de Xangai 2008, que classifica les universitats en funció de diferents indicadors, s’ha avançat uns dies i ja està disponible.
De les catalanes, en el grup 152-200 del món està la UB (59-79 d’Europa) , en el grup 303-401 la UAB (125-168 d’Europa). La UB és la primera de l’Estat, però massa endarrerida en el context europeu. Cal una reflexió del que passa a Catalunya, les coses no són perquè si. Com he dit sovint, no som idiotes, més o menys som com tothom, i si no estem millor, a més de la universitat, algú en tindrà la culpa. Encara no he sentit res (seriós) per part del Govern sobre aquest tema. La ministra Garmendia si que n’ha parlat
Per més detalls podeu llegir l’article d’Antonio Árias o el mateix rànquing.
Jo no acabo de veure clar aquest tipus de rankings. En tot cas, no són rankings de qualitat de la recerca a les universitats, sinó d’internacionalització de la recerca. Això normalment va lligat però no és el mateix. Poso dos exemples: em comentava un català que treballa a una universitat americana que havia fet un treball de biologia sobre el riu Ebre i exactament el mateix, amb dades diferents, sobre el riu Mississipi. El primer li van denegar la publicació i el segon li van publicar a un journal de prestigi.Ell defensa que l’acadèmia americana és molt “provinciana”, com demostra qui hi ha als editorial boards i on són les revistes importants.
El segon tema és la penalització a universitats petites. Excepte UB i UAB les altres de casa nostra surten penalitzades en tots els indicadors excepte en un (el darrer, amb un pes de 10%).òbviament els centres que formen part del PRBB estan publicant força articles a Nature, però és que les probabilitats que en treguin són baixes. Jo per exemple percebo que la UPC està ben valorada fora però potser està en recerca aplicada més que no pas en recerca bàsica (és una hipòtesi).
I el tercer tema és fonamental, cap ranking considera el pressupost que disposen els centres de recerca: compartir màquines, tenir un tècnic en biomedicina enlloc de 3 o 4 que tenen a les universitats americanes, tenir professorat lector i professorat per recerca. És evident que els recursos afecten la productivitat.
I les causes tots les coneixem i no cal insistir-hi, bona part culpa de les universitats i una part d’un model de R+D+i poc clar.
Interessant el post i els comentaris de l’Andreu. La pregunta clau és si les universitats catalanes (els seus manaies, els seus treballadors i treballadores) estarien disposades a jugar fort per entrar de ple en un context universitari de tipus anglosaxó.
És a dir: ampla autonomia, però amb canvis radicals en els models de selecció i contractació (a algú li sona ICREA???), desempallegant-nos dels successius models funcionarials que emanen d’Espanya (o és que la LUC no ofereix alternatives adequades?), i finançament més elevat però molt condicionat a resultats (tan en formació de titulats com en productes resultants de la R, de la T i de la I en general.
Em sembla que un viratge en aquest sentit, i mantenint el nou rumb un temps suficient, farien racionalitzar l’ús dels recursos (corregir anomalies com que els més actius contribueixin amb overheads al pagament de la llum i del telèfon, i els inactius n’estiguin exempts; o l’assignació vitalícia dels costosos espais de seminaris i laboratoris, en funció de criteris inconfessables en lloc de tenir en compte si treballes o no), guanyar excel·lència i ben aviat escalar llocs a qualsevol rànquing.
També cal un viratge ideològic. Cal ser implacable amb qui s’enriqueix mitjançant corrupció, i reticent amb qui ho fa especulant als límits de la legalitat, però aplaudir i premiar qui s’enriqueixi amb el seu talent científic i tècnic i la seva creativitat; també al si de les universitats i centres públics. Ho deixo aquí perquè la discussió podria ser prolixa, però, quan veig determinades preses de posició d’estudiantat i professorat, em sembla que caldria discutir obertament i sense embuts aquesta qüestió.
Andreu,
Com bé dius aquests rànquings no són prou bons. En alguns àmbits, generals, són millors que en altres, locals.
Mesuren el volum i no la densitat i prioritzen els ciències davant la tecnologia. No t’equivoques en absolut.
Sobre els recursos… Un altre tema. No mesuren la intel•ligència, mesuren resultats. Si el pressupost és baix, problema de la universitat. És com si ara preguntem a l’arquitecte si va estudiar treballant o amb beca. El que importa és que l’edifici s’aguanti. Manca model i manquen recursos. Recursos sense model, llençats. Jo no donaria ni un euro sense reformes “polítiques”.
100% d’acord amb vosaltres, i de ben segur coneixent el món de les ciències humanes i tecnologia més que no pas jo.
Un tema que també caldria estudiar a fons, segurament a casa nostra, és la quantitat de talent que no s’acaba dedicant a la recerca. Jo vaig ser becari dos anys, donant 60 hores de classe, un projecte de recerca i la meva tesi. Sense la pressió d’un contractat tens el límit de 4 anys per fer la tesi. Però a casa nostra no és fàcil avançar, les facultats solen ser llocs tancats, amb poc suport del professorat i poca massa crítica. Només cal dir que en 2 dies a FLorència vaig tenir més “feed-back” que amb 1 any aquí. És una sensació d’aprendre a treballar sol en alguna cosa que només interessa a 1.
Si a tot això el sou és proper als 1.000 euros a la mínima que t’ofereixen feines que doblen, o fins i tot més, per fer recerca aplicada, és normal que marxis.
La quantitat de talent que es perd aquí és brutal,i és quelcom que a USA no es perd.Això són calers que socialment no van a la brossa, però a efectes de recerca sí són perduts per les universitats.
Fent crida a la vocació ja no funciona perquè a sobre hi ha UOCs i altres mitjans per poder seguir vinculats a la docència.
Estanis,
No. No semblem disposats (jo si). I sense canvis res a fer. Jo soc un absolutament convençut de la bondat del model ICREA, però malauradament no és només això i a més és un programa molt reduït. La LUC ofereix l’alternativa d ela contractació, però per fer la renovació, que s’està fent calen anys. Més encara, avui contractar un professor és el mateix que un funcionari a gairebé tots els efectes, diferències quant a la representació, etc. Molt va costar que la LOMLOU admetés les que tenen. Algú sap si acomiadar un contractat (agregat o catedràtic) té moltes diferències a efectes reals amb el que passaria amb un funcionari. Igual que en la resta de l’administració pública, tant és funcionari com laboral. Resulta que tot i la política del Govern a favor, a l’hora de la veritat diu que ha apujat el pressupost però no té en compta que el personal contractat és més car. Amb tot un pas.
Tot el que dius ho signo, però no veig que el camí empès per Govern i universitats sigui aquest. Si ho fa, en la línia que dius, jo seré un clar defensor.
Andreu,
En l’àmbit de ciències o tecnologia el finançament dels projectes fa que estiguin més lligats a resultats.
No hi ha recanvi efectiu a les universitats. Catalunya és massa tancada, però cal tenir en compte l’escassetat de llocs de treball en l’àmbit de la recerca comparables al de professor universitari permanent. Els salaris són per plorar, especialment quan ja portes dos anys. La vocació serveis quan els salaris, encara que siguin més baixos, són dignes.
Em sorprendria que Catalunya tingues capacitat (legal) de fer més que reformes cosmètiques de les seves universitats. No crec que l’Estatut arribi a tant.
Per altra banda també em sorprendria que el funcionariat universitari és deixes perdre fàcilment els privilegis. A més, Parlament i Govern estan farcits de catedràtics i funcionaris varis.
Com a estudiant d’un postgrau a la UOC m’agradaria saber que vol dir l’Andreu amb el seu comentari:
“Fent crida a la vocació ja no funciona perquè a sobre hi ha UOCs i altres mitjans per poder seguir vinculats a la docència.”
Enric,
L’estatut no dóna competències per fer canvis significatius a la legislació universitària.
Tembé et dono la raó en el segon punt, encara que al Parlament ja no hi ha tants de la professió, cal reconèixer qua ha baixat bastant el nivell. Funcionaris en general si.
Les reformes han de venir per mecanismes més subtils i dicidits. Un és el finançament lligat (de debè) a objectius, l’altre el retiment de comptes.
Clar, la independència és l’únic que ens donaria eines, però…
A Enric (no canela). Quan em refereixo a la UOC dic que hi ha gent que li agrada donar classes a la universitat presencial i, un cop deixen el doctorat, poden tenir tranquilament la seva feina a l’àmbit públic i privat i si realment volen i valen, poden donar classes a la UOC.I crec que enn aquest sentit la UOC sí pot tenir un bon equip de consultors perquè el seu univers és clarament TOTA la societat.
Parlo amb experiència pròpia, a la gent que li agrada donar classes no només les pot fer entrant en nòmina a les universitats públiques. Hi ha una docència diferent a les universitats no presencials.
Tens raó Andreu.
Pel l’Andreu.
Gràcies per l’aclariment. Totalment d’acord.
Coincidim en l’apreciació. El THES molt millor.
Si vols col·laborem en el rànquing nou, però a qui li venem?