Enric I. Canela

El País del diumenge publicava un article sobre l’envelliment de les plantilles del professorat de la universitat pública.

Deia, entre altres coses: Els campus públics espanyols afronten el doble repte de portar a terme la reforma europea i de convertir-se en un de principals motors econòmics del país, com pretén el govern. I ho fa amb una plantilla cada vegada més envellida: si en 2000 el percentatge de docents per sobre dels 50 anys era del 28%, en 2007 eren més d’un terç (el 36%). Els majors de 60 han passat de ser el 6,9% al 10,5%. I pel la banda contrària, els menors de 35 s’han reduït del 21% al 14%, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística. Encara que encara no s’han arribat a les xifres d’Itàlia o Grècia, on més de la meitat dels professors té més de 50 anys (dades de 2003 del centre europeu d’estadística educativa Eurydice), la tendència és clara.

Certament aquest és un  problema molt seriós. La causa és que des de fa anys no s’han adoptat polítiques clares de formació del professorat. Fer-ho requereix una planificació acompanyada de recursos i universitats i governs no s’han assegut a discutir el tema. La meva experiència a Catalunya és que se’n parla però no es fa el que caldria. Sortosament a la UB el tema s’ha tractat al Pla Horitzó 2020. Cal pensar que a partir d’ara, si els recursos acompanyen, les coses es podran fer. Un tema que el nou rector haurà d’afrontar com a prioritari.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació