Enric I. Canela

El País (portada i contingut) publicava dissabte una interessant reflexió sobre el fracàs escolar en Matemàtiques. Diuen els experts que cal canviar la forma d’ensenyar. Serà veritat, però també diuen que fa vint anys, els alumnes de 12 a 18 anys rebien entre cinc i sis hores de classe setmanals, mentre que ara en reben tres o quatre.  Els currículums s’han mantingut amb similars continguts. Què m’ho expliquin! Aquesta és una de les virtuts del sistema educatiu actual, es volen ensenyar més coses amb menys temps. I si algú diu que sobren hores de Matemàtiques que s’ho faci mirar. Això Maragall ho té clar i és una de les raons per les que m’agrada els plantejaments que fa.

6 respostes a “El problema de les Matemàtiques”

  1. a 01 set. 2008 a les 7:58 La trappola

    No crec que sigui un problema d’hores (o només d’hores), hi ha també una bona part del problema que és de caràcter social. Qualsevol matemàtic del nostre país t’explicarà la cara de perplexitat de la gent quan s’enteren que ets matemàtic. La pregunta més habitual que et fan és: I això per què serveix? D’altres fins i tot s’atreveixen a dir-te a la cara que les matemàtiques no serveixen per res (això li he escoltat dir a un diplomat en enginyeria (¿?), o m’hi he trobat en una entrevista de feina d’una empresa d’informàtica). Això sí, tothom té el seu i-pod, el seu portàtil, i els seu cotxe amb formes aerodinàmiques. I ningú es pregunta com funcionen aquests petits aparells que compren tan econòmics.

    Dues idees:

    – Tothom coneix la vida i obra d’algun metge, químic, músic, pintor, físic, però al nostre país ben poca gent et sabrà dir el nom d’un sòl matemàtic. Pitàgores et diran com a molt. Això per exemple no passa a França, Anglaterra o Alemanya. En aquest sentit tenen molta responsabilitat els mitjans de comunicació públics, i els centres educatius.

    – La millor manera d’ensenyar matemàtiques, i t’ho dic per la meva experiència -tant d’alumne com de professor- és afegint una bona explicació històrica de la lliçó que es pretén donar. L’excés d’abstracció acaba desorientant l’alumne que realment acaba creient que allò que li expliquen no té cap utilitat. En canvi, si saps situar el contexte històric, i el que es pretén provar, deduir, o calcular, l’explicació resulta molt més sencilla. En aquest sentit és cert el que diu l’article que als professors de primària els falta coneixement i acaben desorientant l’alumne. Una definició matemàtica sense una explicació del seu origen o utilitat, és realment incomprensible, i això només es pot evitar amb molt de coneixement.

    Hauríem de mirar més com ho fan a França o Alemanya i prendre’n nota.

  2. a 01 set. 2008 a les 8:31 enriccanela

    Moltes gràcies per aquest comentari tan ben exposat.
    estic segur de què tens raó, la cultura mateàtica és un desastre, però de totes formes, anys en darrere, quan jo era estudiant, i després, la cultura matemàtica no era bona, però apreníem més. Jo tinc la certesa de què sabiém molt més.
    El que és dramàtic és la manca de coneixement dels mestres. Hi ha molt pocs matemàtics a l’ensenyament.
    Totalment d’acord en què hem de treure el cap per la finestra i veure que passa fora.

  3. a 01 set. 2008 a les 9:02 Enric Giner

    L’excés d’abstracció, el gran problema. Recordo que el primer curs que vaig tocar allò que en deien “matemàtica moderna”, no se si ara s’en diu igual, o sigui la teoria de conjunts, etc., va ser en preuniversitari (long time ago). Va ser un problema, encara gràcies que tenia l’avantatge de ser informàtic de professió. Penso que potser el professor tenia el mateix problema.

    Solució? Dons que les matemàtiques les ensenyin els matemàtics. I els físics la física.

  4. a 01 set. 2008 a les 9:39 enriccanela

    Enric,
    A mi em va passar exactament el mateix. Em va passar també al peuniversitari. Jo no era informàtic i el professorat no en sabia gaire.
    Solució: la que dius.

  5. a 01 set. 2008 a les 9:57 Agustí

    Des de el meu punt de vista, recolzat per una quants anys com a “profe” de “Mates” (i Física), el punt fonamental es l’aptitud del professor per motivar l’alumne i explicar clarament els “conceptes” de forma amena.

    Coincideixo plenament amb La trappola. Encara recordo, d’alumne, una classe, a 5é. del antic Batxillerat, on el professor (matemàtic) ens va explicar l’historia dels números en clau històrica i humorística. L’èxit va ser total. Ens varem fer un tip de riure i no varen perdre gota de l’explicació (desprès la vaig fer servir amb els meus alumnes amb el mateix resultat).

    En l’article es diu que les matemàtiques requereixen un esforç continuu. Es ben cert! Quan un alumne perd el fil de l’explicació, “desconnecta” i ho deixa per impossible (“a mi no em van les mates”). Si el professor no ho detecta i ho resol, ha perdut un alumne.

    Tots els meus companys es planyen contínuament de la falta de “base” amb la que els hi arribaven els alumnes. I era cert, però no feien res per resoldreu. Jo sempre hi dedicava al menys el primer mes del curs a “repescar” els conceptes fonamentals. Per comptes de ser una pèrdua de temps, vaig constatar, any darrera any, que era la base del èxit final (parlo de 5é, 6é i preu).

    També es parla de la necessitat de resoldre molts “problemes” per assimilar el conceptes. Es imprescindible que l’alumne en resolgui molts, però molts. L’únic problema es que això representa un treball addicional per al professor…

    La motivació es un factor decisiu. Sempre presentava l’assignatura com un “repte a la intel·ligència dels alumnes. Era vital convèncer-los de que, amb un esforç “normal” (però continuat), podrien demostrar-se a sí mateixos de que allò de que les mates eren “el coco”, no era cert. I, a més a més, que li perdrien la por de per vida.

    Perdoneu que m’hagi estès tant, però es un assumpte que m’apassiona.

    Cordialment.

  6. a 02 set. 2008 a les 8:23 enriccanela

    Agustí,
    M’alegra haver escrit aquesta entrada. El teu comentari i el de La Trappola van al moll de l’os del problema. M’heu fet reviure les meves èpoques d’estudiant, 5è, 6è i preu. Probablement gràcies al bon fer del meu professor de Matemàtiques aleshores, excel·lent, les coses em van anar bé. Cal dir que no tenia massa problemes els cursos anteriors.
    Jo vaig estudiar a les Escoles Pies de Balmes fins al 5è curs, però el 6è i preu ja no perquè vaig haver de treballar. Ja no va ser el mateix.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació