Els motius d’una vaga


Enric I. Canela

El País explica que els instituts catalans estan a la cua de l’OCDE en ciències i lectura, que la desigualtat entre alumnes nadius i immigrants és la més alta d’Europa i que els estudiants de la privada obtenen millors notes que els de la pública. Són els titulars. No vaig més enllà perquè ahir ja vaig donar les referències a Educació: tenim un problema

Per altra banda he pogut llegir a Racó Català que els sindicats convocants de la vaga de l’ensenyament públic del proper dia 13 de novembre, USTEC-STEs, ASPEPC-SPS i CGT han fet un llistat dels motius pels quals s’oposen a aquesta llei. Em sembla excel·lent que donin les raons perquè d’aquesta forma l’opinió pública pot opinar, però em pregunto si entre aquestes raons esmenten algun intent de resoldre els problemes de l’educació a Catalunya. M’han interessat les reflexions de David de las Heras sobre si la llei resoldria aquests problemes, concretament sobre els mals resultats de ciències, concretament la diferència entre nadius i immigrants. Diu que no creu que es degui a la manca de formació dels mestres en ciències i diu que més aviat per manca de recursos. No discuteixo el final, manquen recursos, però la formació en ciències i, particularment, en Matemàtiques dels mestres és molt baixa. La raó no està només en el pla d’estudis sinó en la seva formació prèvia. Ells no en tenen cap culpa. Respecto molt la seva professió, el seu esforç i dedicació.

Llisto els punts i faig un breu comentari personal.

  1. És una Llei que no aporta cap millora al nostre sistema educatiu, que col·loca a la xarxa pública en condicions de subsidiarietat i que empitjora les condicions de treball del professorat.
  2. Consolida i augmenta el poder i la influència de les patronals religioses en l’àmbit educatiu. Destina més diners als centres privats sense cap obligació ni cap mecanisme per evitar la distribució desequilibrada de l’alumnat. A partir d’aquesta Llei, la xarxa de centres privats passa a ser l’eix vertebrador del sistema educatiu.
  3. Consolida el camí obert cap a la privatització de determinats sectors, a partir de la municipalització i altres vies: 0-3, educació de persones adultes, Formació Professional, Serveis educatius, extraescolars.
  4. Estableix un model d’autonomia basat en la diferenciació dels centres segons els resultats escolars. Afavoreix l’autofinançament dels centres públics que conduirà a incrementar les diferències segons el seu entorn social. Proposa un model de gestió empresarial que dificulta el treball en equip. Defineix els directors/es dels centres públics com a “personal directiu”, amb règim jurídic específic i els possibilita seleccionar, avaluar i nomenar al professorat.
  5. Desregularitza les relacions laborals. Introdueix formes de provisió subjectives i discrecionals, que deixen una porta oberta a l’arbitrarietat. Proposa un nou sistema retributiu jerarquitzat basat en un model d’avaluació punitiva. Proposa increments retributius al professorat per resultats obtinguts. Obre la via a la laboralització del personal substitut amb el conseqüent empitjorament de les seves condicions de treball i redueix el salari del professorat durant els tres primers anys.
  6. El compromís d’inversió pública que proposa el Departament és absolutament insuficient. Entenem que s’ha de prioritzar la inversió pública a l’ensenyament públic i aquesta ha de ser, com a mínim, del 6 % del PIB de Catalunya.
  7. La millora de l’educació pública no passa per una gestió jeràrquica i empresarial, ni per la lògica del mercat i la privatització, sinó per una aposta real per la xarxa pública i un augment seriós de la inversió que possibiliti abordar tota la problemàtica i les necessitats dels centres i de l’alumnat.

Algunes notes:

Seria bo que ens diguessin per què la xarxa pública serà subsidiària, s’entén que de la privada, sinó de qui. També per què empitjoren les condicions de treball del professorat. Potser ens ho aclariran en algun moment més endavant.

Estan en contra de la gestió jeràrquica? i de la gestió empresarial? L’empresarial normalment és jeràrquica. La jerarquia no és necessària per tirar endavant els projectes? Segurament és l’assemblea. Suposo que confonen jerarquia amb no escoltar. Escoltar cal, jerarquia també. Ha d’haver autoritat real i moral, sense no funcionen les coses a la Terra, potser al cel si. Jo cec que el director sigui personal directiu és magnífic. Ara tenim directors sense autoritat o capacitat de dirigir. Altrament que no li diguin director, que li diguin “company que signa les factures” Si el director no pot seleccionar els seus col·laboradors no és un director de res.

La lògica de mercat, què vol dir, oferta i demanda? Lògica de mercat que no té res a veure amb privatització.

La millora depèn, diuen, d’una aposta real per la xarxa pública, o no, és una opció ideològica (consti que no estic en contra) però no hi ha una dependència directa. Els taxis, servei públic, no necessàriament funcionarien millor si fossin de titularitat pública, això si ens sortirien més cars a tots els ciutadans (especialment als que no els agafen). És una opció política doncs i no una qüestió de qualitat, lògic que ho defensin funcionaris. Naturalment la inversió ha d’augmentar per resoldre tots els problemes.

No es bo donar incentius als centres que fan millor la seva feina? Estaria malament si es fes en un rànquing de valors absoluts, però si es fa en funció de la situació de partida, seria una fórmula excel·lent.

A partir d’aquesta llei la xarxa d centres privats passa a ser l’eix vertebrador del sistema? Per què? Voleu dir que algun ciutadà normal ho entendrà? Clar que com que dec ser un neoliberal irredempt. O potser estar contra de la vaga és no ser progressista.

No nego que calgui considerar els arguments dels sindicats, però que pensen els pares? No creieu que els pares volen una bona educació per als seus fills i passen de discutir aquestes coses. El problema són els resultats.

8 respostes a “Els motius d’una vaga”

  1. a 18 set. 2008 a les 9:31 David de las Heras

    També per què empitjoren les condicions de treball del professorat. Potser ens ho aclariran en algun moment més endavant.

    La Llei recull una contradicció que els sindicats s’han reforçat amb ella. Diu que es crearà un cos catala d’ensenyant però que dependrà del que mani madrid. Recorda els sanitaris quan es van passa el nou sistema català ara estant decepcionat.

    La jerarquia, mira Enric jo sobre això opino lo mateix que tu, però ara mateix és impossible aplicar-ho perquè en el fons hi ha molt amiguisme i favoritisme. O es passa a un model de inspecció neutral fora de l’administració, o no té sentit la jerarquia que planteja la Lec.

    No nego que calgui considerar els arguments dels sindicats, però que pensen els pares? No creieu que els pares volen una bona educació per als seus fills i passen de discutir aquestes coses. El problema són els resultats.

    si has llegit el meu post, la lec no és una cosa dels mestres sinó de tots. Per això davant de la ugt ho vaig dir clarament si la vaga és només de mestre pleguem! si es fa ha de ser una vaga social

    El problema de tot això i en el meu post ho col·loco és que L’Ernest no ha fet cas a les al·legacions, com mínim de la ugt. Jo el que no em crec és cap de les propostes al·legades a la LEc no sigui vàlida. Francament Enric considero que la UGT és un sindicat moderat, hi ha quelcom que falla amb el diàleg de la LEC. SI NO ES UNA LLEI DE TOTS FRACASARÀ, LA LOGSE VA SER UNA GRAN LLEI PERÒ ELS PROFESSORS NO HI VAN CREURE PER AIXÒ VA FRACASAR En fi aquest comentari és tan llarg que vaig un post també d’això. A veure si la gent s’anima a fer debat entre tots dos. Una abraçada
    David
    pd: Desitjo de tot cor que pensis que els mestres ens preocupem per l’educació.

  2. a 18 set. 2008 a les 10:31 enriccanela

    És que estic d’acord amb molt del que dius. Jo no veig cap contradicció en el tema dels funcionaris docents, la disposició addicional 8a ho deixa clar. En què dependrà de Madrid?
    El tema dels metges és una altra història, la millora quan es va fer el canvi, època Trias a Sanitat, va ser espectacular.
    La inspecció s’ha de resoldre, esclar, però s’ha de trencar el cercle i la LEC és un camí. Com que està malament, no fem res?
    Evidentment deixes clar que la vaga així no va enlloc. Una vaga social és impossible, menys amb ls explicacions que donen els sindicats. Només les entenen ells.
    I em sembla que ho dic clar, admiro l’abnegació de la majoria dels mestres, però el sistema no es bo. Si posem els 11 millor porters de futbol alineats junts per formar equip, em sembla que no guanyaran. No és un problema dels mestres, és sistema, equip i direcció, per això defenso les direccions i els incentius. Llegiré que hi dius.

  3. a 18 set. 2008 a les 10:53 David de las Heras

    Directors ok, doncs parla de cos de directors. Els directors tal com es planteja no faran res perquè al cap de 4 anys pot manar algú altra de l’escola.

  4. a 19 set. 2008 a les 6:36 enriccanela

    David,
    El tema no és si pot manar un altre. El tema és si podrà seguir i si manarà.
    És el concepte d’autoritat real. Ara és inexistent, com a la universitat. Jo ara soc director, he estat vicerector anys. Un director només serveix per signar papers d’ofici. Una cosa necessària però que no fa que les coss vagin millor.

  5. a 19 set. 2008 a les 11:04 Jose Martín

    El David de las Heras m’ha recomanat aquest article que trobo força interessant perquè condensa el corrent d’opinió afí al govern.
    Tots els serveis públics s’han anat privatitzant i, els de Benestar Social, que mai han estat gestionats públicament, són un exemple de precarietat laboral pels seus treballadors (assistència a la gent gran i disminuïts, educadors del lleure…). El que és obvi és que és molt més econòmic per l’administració. Ara bé, la LEC no s’argumenta des d’aquesta òptica per què seria molt impopular.
    Els polítics deslegitimen els representants sindicals quan tots dos tenen la mateixa legitimitat democràtica, ens agradi o no. Per tant, és lògic que l’escola pública es mostri en contra d’una llei que veu en el model concertat l’exemple a seguir. I, no ens enganyem, avui per avui, tothom que pot, amb la hipocresia per endavant, fuig de l’escola pública (cau d’immigrants) cap a l’escola concertada. Hi ha molts exemples d’aquesta realitat. Per aquest motiu és molt difícil fer conscient la societat, i impossible els mitjans de comunicació i els partits polítics, que s’està qüestionant un model de funcionament democràtic (l’assemblea sobre la que ironitzes) en pro d’un funcionament més propi d’una gran empresa privatitzada (Telefònica, Fecsa, Renfe o la Sanitat madrilenya) d’un dels pilars de la societat i de l’estat del benestar: L’EDUCACIÓ.
    Simplement no hi podem estar d’acord.

  6. a 19 set. 2008 a les 11:49 enriccanela

    Benvolgut José Martin,
    T’agraeixo el comentari ben argumentat. Com suposo saps, jo no soc professional de l’àmbit, però m’hi interesso i intento que s’aportin opinions constructives. El David en sap més que jo. Ho viu. I veig que tu també.
    Cert que molts serveis s’han externalitzat perquè el sistema funcionarial surt car i està molt mal organitzat. L’estat i Catalunya en l’àmbit que podia van perdre una oportunitat a començaments dels anys 80, justament per la impopularitat d’una reforma que hagués afectat a un gran nombre de treballadors.
    La LEC no ho argumenta però es llegeix entre línies i saben com pensa Maragall està molt clar que vol mantenir un sistema públic amb gestió externalitzada, tot el que sigui possible. Garcia Barea explicava això molt bé.
    Jo si discrepo en un punt sobre el que dius. Els sindicats tenen tota la legitimitat democràtica en el seu àmbit, la defensa dels drets dels treballadors, són una organització de treballadors, mentre que el Parlament, no els polítics, tenen la de tot el poble.
    També trobo lògic que el sindicats estiguin contra una llei que afecta algunes de les coses que defensen.
    Cert que tot el que pot fuig de l’escola pública, especialment en segons quins llocs. Jo ho dic sense amagar-me. Si tingués fills en edat escolar no els portaria a la pública. I si per qüestió de punts no pogués optar per una concertada, faria el que fos per pagar una privada no concertada.
    Jo ironitzo sobre l’assemblea perquè estic fart de les assemblees. En el meu àmbit, no a l’escola, n’he viscut moltes i no hi crec, crec en els moviments que serveixen per canviar els representants (polítics), crec en les assemblees de barris, etc. però no crec que una part del col•lectiu social, sense legitimitat social (en el sentit ampli) pugui afectar la marxa de tota una societat.
    Jo crec que s’haurien de debatre d’una forma oberta cadascun dels punts. Això si m’interessa. Fer conscient a la societat dels problemes als que s’enfronta amb una societat amb una educació deficient. M’hi apunto. Al que no m’apunto és a la mescla sistemàtica i demagògica que a vegades es fa amb aquests manifestos.
    Es farà una vaga i ningú sabrà ben bé per què.
    Soc un defensor del sistema públic, però el que han aportat els sindicats no ha anat a millorar aquest sistema. I em sap greu.
    Discutir que no hagi d’haver direcció amb autoritat a les escoles em sembla una barbaritat, igual que m’ho sembla que les seleccions de personal (no l’habilitació) es facin com es fan. Hi ha qüestions d’idoneïtat que no es mesuren per punts des de la Via Augusta.
    El debat és molt interessant, ens motiva el mateix, la qualitat del sistema públic, però no crec que amb l’esquema de funcionariat espanyol mai no es resolgui. Per això defenso opcions que crec poden millorar l’educació. Soc optimista per naturalesa però no hi veig sortida. Trist. Si algú em convenç que es pot fer quelcom…

  7. a 19 set. 2008 a les 12:59 david de las heras

    Hola Enric
    Transmeto aquest comentari que m’han fet al meu bloc, crec que és interessant la situació que planteja, i el que està passant ara, per això plantejo el que plantejo.

    1.Jordi Perales Says:
    Setembre 19th, 2008 at 11:40 am edit
    A veurem, anem a pams. Les competències en matèria d’educació són plenes a Catalunya des dels inicis de la descentralització cap a les autonomies que es va produïr a primers dels 80.
    Arribats aquí, cal dir que la Generalitat (tots els organismes que la componen), també ha de complir aquelles lleis orgàniques que regulen qualsevol aspecte (fins i tot el propi Estatut és una llei orgànica).
    Seria desitjable que la Generalitat, en tant que administració amb competències plenes en matèria d’Educació (permeteu-me que posi educació amb majúscula) reguli allò que li sembli més adequat. I que ho intenti fer amb el màxim de suport polític i social.
    Sobre el paper dels sindicats, tot i estar afiliat a un, em comença a cansar aquest paper d’immobilisme. Els sindicats, sobretot els de classe, mai han estat tant immobilistes com ara.
    Jo, com a docent, vull que se m’avaluï, que es creï una avaluació clara i que tothom sàpiga i respecti les regles de joc perquè a dia d’avui, ningú les sap i es produeixen els fets que comentes (amiguisme, repetició d’avaluacions inútils, etc),.
    En 12 anys (ja sé que molts diran que són pocs anys, ja ho sé) donant classe he vist moltes injustícies, moltes! Però mai ningú s’ha posat a avaluar sèriament la feina que jo he fet. Estic molt tranquil amb lo que he fet, amb les hores que hi he dedicat, la formació que he rebut i impartit, les publicacions que he fet, el material didàctic que he creat i publicat. I no estic disposat a que, fins d’aquí 32 anys (que serà quan en tingui 65) ningú no m’avaluï sèriament.
    I per suposat, aquesta avaluació ha de suposar, per pròpia definició, una presa de decisions. No vull que ningú s’arrepengi en el treball que jo pugui haver fet per a viure de meravella. El meu treball és meu, i de ningú més!
    Qui treballi i faci la feina, que continuï treballant, i qui es columpiï, que el fotin al carrer, com a tots els treballs!

  8. a 19 set. 2008 a les 3:44 enriccanela

    David,
    Jo estic d’acord amb el Jordi. En aquest aspecte la LOE no és orgànica i l’Estatut si.
    Ell diu més clar que jo el que passa amb molts sindicats.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació