Enric I. Canela

Ahir a rel d’una queixa d’un estudiant d’Econòmiques pel cavi de llengua (naturalment del català a l’espanyol) vaig escriure Manca de respecte al català.

Avui el Sr. Víctor Gordaliza que amb un suposat humor replica a l’estudiant i no sé li acut res més que acabar la seva “divertidíssima” carta amb el següent text:

Dejando a un lado la ironía, a veces creo que a los catalanes se nos olvida que tenemos dos lenguas oficiales, que una de ellas es la segunda lengua más hablada del mundo y que Barcelona es una de las principales ciudades donde estos estudiantes vienen a aprender, mal que nos pese. Lo mejor sería avisarlos en su país de origen que quizá haya catalanes que se molesten por que tengan que cambiar a su otra lengua, la cual deberíamos manejar y respetar tanto como la otra.

No ho tradueixo per destacar que la resposta a la carta s’ha fet en espanyol. El que ens molesta a alguns catalans és que alguna gent tan divertida faci riota de la nostra llengua i oblidi (o ignori) que hi ha una normativa que complir, vinguin  Erasmus o marcians. Simplement la llengua en la que s’impartirà la classe apareix perfectament a la programació, com el Sr. Gordaliza pot comprovar aquí. Si un professor canvia la llengua programada comet una falta. Justament per aquest respecte que demana aquest lector, té tota la raó en queixar-se l’estudiant que va escriure la carta a La Vanguardia.

6 respostes a “Ignorància, mala fe o un extraordinari sentit de l’humor”

  1. a 23 set. 2008 a les 8:05 Enric Giner i Borrull

    L’argumentari del senyor Gordoliza no és gens consistent. Tenim dues llengües oficials (una obligatòria, això si, i l’altre “voluntària”) però sembla que s’ha de canviar a “la bona” a la mínima. Al senyor Gordoliza li molesta el català, evidentment.

    El senyor Victor Gordaliza no és la primera vegada que opina sobre Catalunya. Aquí tenim la seva carta a la Vanguardia del 27 de juny d’enguany:

    “Soy catalán, soy español, soy del Barça, apoyo a la selección española y me encantaría que España ganara la Eurocopa, pese a eso no creo en una España “una, grande y libre”, no creo en una Catalunya oprimida por las hordas españolas, no creo en un nacionalismo español a ultranza, tampoco en un nacionalismo catalán que va contra todo lo español.
    No quiero selecciones catalanas propias, tampoco me representan los políticos que dicen abiertamente apoyar al equipo contrario de España, tampoco aquellos que niegan el apoyo a la candidatura olímpica de otra ciudad española. ¿Esto me convierte en un facha casposo? ¿En un anticatalanista?
    ¿Tan difícil es entender, tanto para el resto de España como en Catalunya, que hay catalanes que se sienten bien dentro de España y que no desean la independencia?”

    http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53490255103&ID_PAGINA=3744&ID_FORMATO=274&PAGINACIO=32&TEXT=

    El problema és elemental. Defensa el senyor Gordaliza que l’espanyol sigui obligatori a Catalunya i el català no? Accepta que el català és l’idioma propi de Catalunya? O ha de entendre’s com una mena de manament diví que l’espanyol sigui obligatori? Li semblaria be que totes les classes a las universitats catalanes es fessin en anglès (que el parla molta més gent que l’espanyol)? O pot ser, seguin el mateix raonament, acceptaria que las classes es fessin en xinès (si l’important és que els idiomes siguin els més parlats …)

    Jo no he estat mai d’acord amb l’opinió del president Pujol que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya. Faltaria una cosa molt important “i vol ser-ho”. Lliurament.

  2. a 23 set. 2008 a les 8:08 enriccanela

    Enric,
    Aquest senyor és un ineducat. No respecta el dret que tenim de rebre les classses en català. És un “cosmopolita”.

  3. a 24 set. 2008 a les 8:36 Tonet

    Li manca un xic de laïcitat en l’eix simbolicolingüístic, per dir-ho fi. No crec que en cap moment de la seva vida, per com es presenta, hi hagi hagut algú que hagi anat a casa seva a dir-li com s’ha de sentir o en què ha de parlar als seus fills. I, per tant, no ha entès a cops i hòsties, com alguns dels meus predecessors, que la clau de la convivència és la no-invasivitat.
    Aquest senyor anhela una “Cataluña” determinada, amb un statu quo ante (ço és anterior al 75, almenys pel que fa a la llengua, per més que es desentengui de fatxes i de caspes).
    Algú hauria d’explicar-li el concepte de la llengua pròpia (que al cel sia en Puig-Salellas) i el dret derivat (nominal i precari, però dret al capdavall) que els catalans tenim de fer-ne plenament ús. Només cal que avancem en l’articulació i la defensa serena i corferma d’aquest dret (i, crec a més, deure).
    Salut Enrics!

  4. a 24 set. 2008 a les 11:20 Joan Gil Oliveras

    Molt bona rèplica professor.

  5. a 24 set. 2008 a les 12:19 enriccanela

    Tonet,
    M’agradat molt el teu record a l’admirat i malaguanyat Josep Maria Puig Salellas del que vaig aprendre molt. Vaig tenr la sort de compartir moltes estones al Consell Social de la UB. Un senyor i un català en el sentit més ampli de l’expressió.
    Encara recordo amb emoció la cerimònia del seu comiat quan a l’esglési, sortint el fèretre van tocar “El meu país és tan petit”.
    Ell hagués sabut rebatre el que diu aquest personatge amb la seva irononia i intel·ligència.

  6. a 24 set. 2008 a les 12:19 enriccanela

    Joan,
    Gràcies.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació