Enric I. Canela

Llegia ahir un article en el que es deia: “Com més activa és una universitat, més es arruïna”, “és un despropòsit utilitzar la variable alumne matriculat per al finançament” o “hi ha una gran captivitat del rector a la clientela interior”. Amb frases com les anteriors es despatxava el coordinador del famós informe La universitat espanyola en xifres, Juan Hernández Armenteros, en abordar a Santiago el model de finançament de les universitats.

Juan Hernández Armenteros va ser un del petit grup que vam preparar L’informe sobre el finançament de les universitats, allà vam incloure aquelles tesis, que jo havia defensat llargament durant anys. Potser vaig ser el primer en exposar públicament aquesta situació a la revista de la Societat Espanyola de Bioquímica i Biologia Molecular, a l’octubre de 1999: Les paradoxes d’investigar a la universitat. Aquell article va merèixer alguna carta de suport d’alguns prestigiosos investigadors. I la meva defensa aferrissada d’aquestes tesis, les crítiques ferotges de molts, dins la meva universitat, que a la universitat no havien fet res més que vegetar, em van crucificar. De les persones que més suport va donar aleshores a aquestes tesis estava el meu company d’equip rectoral aleshores i avui secretari d’Estat d’Universitats, Màrius Rubiralta.

Porto molts anys, des de meitat del 80, defensant això, ho he explicat per Catalunya i l’Estat espanyol sempre que m’han donat l’oportunitat, certament m’han fet poc cas, tampoc és que jo estigui als circuits en els que es van reunint tots els que parlen i expliquen aquests temes. Són professionals i jo no.

Sé que Rubiralta hi creu i confio que ara tindrà l’oportunitat, si la situació econòmica li ho permet, de canviar algunes coses. Certament hi confio.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació