Enric I. Canela

Margarita Salas és una gran investigadora. Està a punt de complir 70 anys. Ha fet molt per al Bioquímica i la Biologia Molecular i també per la defensa del paper de les dones en la ciència.

Coneix molt bé el món de la recerca. El Diario Vasco li fa una entrevista, tota ella molt interessant. Us tradueixo una part, menys d ela meitat. Llegiu i si us agrada el món de la recerca us vindran ganes d’anar a la font original.

Entrevistador: Els joves avui busquen ocupacions estables que generin bons ingressos d’immediat. Millor odontòlegs que investigadors, per exemple. Com es pot convèncer per que canvien de mentalitat?
Margarita Salas: Aquest és un problema de veritat. Avui, els millors estudiants no es busquen un futur en la recerca, sinó que es van a coses més productives econòmicament. La recerca està plena d’incerteses de tot tipus i els joves volen un bon treball i un bon salari en un termini raonable.

Entrevistador: Que no els ho dóna la recerca.
Margarita Salas: Dedicar-se a la recerca requereix fer una tesi després d’acabar la carrera, i aquí es van uns quatre anys, i llavors una formació postdoctoral, a ser possible a l’estranger, i això són altres tres o quatre anys més. Després hi ha la tornada a Espanya, si és possible. I aquest retorn no és fàcil perquè les condicions no són bones: hi ha pocs diners, poques instal·lacions. El resultat és que la gent jove triga bastant a assentar i a més hi ha d’estar lluitant contínuament per aconseguir beques, finançament de projectes, recursos …

Entrevistador: Està descrivint una autèntica cursa d’obstacles.
Margarita Salas: Sí. En els 41 anys que porto com a investigadora a Espanya he tingut estudiants boníssims. Ara és molt més difícil. Falten estudiants veritablement motivats per fer recerca. Pot semblar poc correcte el que li diré, però la majoria dels nostres investigadors són dones. Els homes es van a altres destinacions on poden guanyar més diners. Igual és que les dones som menys competitius i moltes joves vénen aquí per manca de perspectives en aquests altres camps dominats pels homes. Crec que d’alguna manera el que està succeint és un exemple de masclisme
.

I és que té tota la raó.

8 respostes a “La difícil carrera de l’investigador”

  1. a 06 oct. 2008 a les 1:11 Anna

    he trobat l’article molt interessant, tot i que m’ha sorprès el tema del masclisme, que jo percebia al revés. Típicament hi ha un gran nombre de dones en les llicenciatures i doctorats, i aquest nombre va disminuint que es puja en la jerarquia universitària.

    Estem davant d’un canvi d’aires que encara no es pot notar a les altes capes de jerarquia de la universitat per un simple motiu de senioritat, o són dues forces masclistes contraposades?

  2. a 06 oct. 2008 a les 2:11 enriccanela

    Anna,
    Cada dia són més noies les que es queden als nostres departaments. Cert és que en el meu camp les estudiants són una majoria aclaparadora.
    La renúncia de les professores a dedicar-se a càrrecs és gran, però cada vegada més s’hi posen.
    Jo crec que a l’edat en què s’acostuma a agafar càrrecs, les obligacions amb petits són molt menors i les pròies “de la condició de dona” en la cultura que imperava fa uns anys, va disminuint. Jo en el tema del masclisme soc foça optimista. Les dones ja pensen diferent, per sort, i en última instància crec que teniu tanta culpa com nosaltres (en un país democràtic i relativament modern), perquè penso que accepteu sovint una situació que no hauria de ser.

  3. a 06 oct. 2008 a les 3:33 Anna

    bé, jo poques vegades parlo en termes de masclisme, ho he fet ara pel to de l’article, però estic d’acord amb tu que algunes situacions, com la que es dóna en recerca, són autoimposades.

    Tot i això, considero que dedicar-se a recerca implica deixar de costat la vida familiar, o si més no aplaçar-la fins més enllà dels trenta, i he de confessar que a mi això (juntament amb altres circumstàncies) m’ha fet tirar enrere per seguir amb la meva carrera científica. Tot i que aquest factor pot afectar tant homes com dones, crec que a les segones ens representa en general un impediment més gran.

  4. a 06 oct. 2008 a les 4:03 enriccanela

    Anna,
    Hauràs vist que tampon no en parlo gaire. Crec que tens raó però que està canviant les coses, moltes noies tenen fills i segueixen. El punt crític està en compatibilitzar l’estada fora amb la maternitat. Si això és pot superar les coses s’equilibren molt.
    El que no acabo de veure clar és perquè moltes dones, ja sense aquest problemes no poten per càrrecs acadèmics. Als 45 – 55 anys ja no hi ha certs impediments. Serà que sou més llestes i veieu de què va?

  5. a 06 oct. 2008 a les 4:11 Javier del Campo

    Només vull fer un comentari, una mica off-topic. A banda de ser investigador i d’estar més o menys d’acord amb el que diu la Dra. Salas he de dir tristament fa unes setmanes que li faig boicot a tot tipus de referència publica a aquesta senyora de del moment que vaig descobrir que era una de les signants del Manifiesto por la lengua común. Abans hagués pensat, bé, tan se val, la ciència és una cosa, la llengua és una altra, però fa temps que penso que tot està lligat i crec es mereix que se li faci el buit des del món de la recerca a Catalunya com ella li fa al català, tot i te ser una de les científiques vives més rellevants del món a dia d’avui.

  6. a 06 oct. 2008 a les 5:15 enriccanela

    Javier,
    A l’hora d’escriure això no hi vaig pensar, de fet ara mateix no ho recordo, algun cop la memòria em falla.
    La veritat és que comparteixo que tot està lligat i que persona i científic van units.
    Conec a aquesta senyora i no entenc que li va fer signar això, la he conegut per aqui, de visita i mai no ens ha fet un lleig.
    Amb tot el fet que signés això demostra que el seu sentit comú ha evolucionat molt malament amb els anys.

  7. a 06 oct. 2008 a les 10:43 Anna B.

    És ben veritat que les dones actualment estan dominant els laboratoris. Només dir que de tots els alumnes que varem optar a la beca de ‘Passa l’estiu al Parc’ del PCB un 85% érem noies i en el meu grup de recerca som un 90% de noies, tot i que és comprensible si es té en compte que la majoria provenim de la llicenciatura de Psicologia.
    També és veritat que en certa manera dedicar-se a la recerca és un risc, però aquest forma part de les emocions que envolten aquest món i pel poc que he pogut experimentar, crec que val molt la pena arriscar-se.

    Anna

  8. a 06 oct. 2008 a les 11:11 enriccanela

    Anna B.,
    Les dones que hi ha en segons quine scarreres és proporcionalment molt gran. A més, la proporció de les que es volen quedar “a fer alguna cosa més” encara creix.
    La recerca és un risc, però al començament sembla el camí més còmode, si pots tenir una beca i no haver d’enfronta-te a la cerca de feina…
    Tu ets jove i brillant, tindràs algun suport econòmic i un bon grup, si saps triar. El tem a és la probable renúncia a formar una llar, etc. si vols fer carrera professional.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació