Aprendre a ensenyar


Enric I. Canela

Llegir a Ángel Gabilondo, rector de la Universitat Autònoma de Madrid, és per a mi sempre un plaer. Reprodueixo, traduït, l’article Temps d’ensenyar i d’estudiar (versió pdf obert) que va publicar en l’edició de dilluns. Crec que aquest és un article que té un gran valor, tant per als que ensenyem a la universitat, com per als que ho fan en altres nivells o àmbits. També per als polítics que fan o aproven lleis, que dicten normes o reglaments. També per a aquells que creuen que tot és pot resoldre a distància amb un ordinador, o als que han deixat ells llibres per fer servir la Viquipèdia o el Google. És un article que parla de l’autèntic mestratge, potser quelcom que només està reservat a uns pocs escollits.

Diu així:Es parla reiteradament, i amb bones raons, de la importància d’aprendre. Fins i tot s’insisteix en encunyar expressions ja assentades del tipus “aprendre a aprendre”. No es tracta de desconsiderar aquesta necessària denominació. Al contrari. Tanmateix, ens inquieta que pogués desprendre’s d’això alguna cosa així com que un mateix, per si mateix, des de si mateix, a base de tenacitat i d’esforç, pogués créixer sol. Sens dubte, és un camí, però no tot creixement es nodreix exclusivament de la dedicació i, menys encara, es redueix a l’afany. També és cert, en última instància, que cap creixement pot produir únicament amb una determinada intervenció externa. Un creix, ningú li creix. Però això no ha de ser una coartada per abandonar a algú, mai millor dit, a la seva pròpia sort.

Ens permetem reivindicar, en aquesta ocasió, que per aprendre requerim dels altres. Fins i tot per ser autodidacte és indispensable l’existència i l’assistència dels altres. No ens emparem en l’excusa que això és cosa de cadascú i assumim la necessitat d’ensenyar i que ens ensenyin.

Ensenyar no és només mostrar o exhibir. Té raó qui va dir que ensenyar és deixar aprendre i que el més difícil d’ensenyar és l’aprendre, ensenyar a aprendre. Això és el que podem esperar de qui és un mestre, no només l’ensenyar sinó l’aprendre. Efectivament, necessitem més que mai d’aquests bons mestres, en la lectura més oberta i àmplia del que això significa. Ens calen aquells a qui no només escoltar o seguir, sinó sobretot amb qui fer alguna cosa. Per exemple, estudiar, o desitjar, o necessitar posar-se en això. El fet que sigui necessari aprendre sempre no vol dir que no haguem d’aprendre alguna cosa alguna vegada o que algú ens ho ensenyi, o que ens indiqui el camí perquè amb estudi arribem a això.

Hem de reivindicar l’estudi. Potser sigui massa esperar allò en el que creiem, que estudiar pugui arribar a ser estimulant i plaent. Potser en el cor de la paraula estudi es convoca a un esforç seriós i intens, a una reflexió, a una determinada tasca personal, a un demorar, a un escoltar el que es diu i es ve dient, a una tasca pausada i acurada. No hem de témer assenyalar que hi ha una línia que entrellaça ensenyar amb investigar. Mentre aquest darrer terme rep avui les felicitacions i el reconeixement social, semblaria que estudiar, encara que sigui per aprendre, es considerés una manera poc actual de fer les coses, propi d’altres mètodes. Però sense estudi no hi ha ni coneixement ni transferència del saber. És cert que no es tracta d’adquirir coneixement, si per tal s’entén alguna cosa així com prendre alguna cosa i deixar-lo a un suposat recipient interior. Però reconèixer és també adequat que l’estudi procura no només disciplina personal, també procura incorporació, que és més que l’adquisició i una altra cosa que ella, de coneixements. Ni enllaunats, en bona conservació, ni clausurat, sinó, en definitiva, sabers i maneres de saber. Per això, singularment en les actuals circumstàncies de proliferació de discursos sobre la pertinença d’aprendre, assenyalem la necessitat ineludible d’estudiar.

D’altra banda, és un camí adequat per obrir-nos a altres perspectives i alliberar el limitat horitzó en el qual ens desenvolupem. En definitiva, algú que és capaç d’ensenyar de veritat no s’ha de conformar amb un mer procés d’adaptació a la ja existent, com si l’objectiu consistís en que un arribés a ser qui ja és aquell a qui ensenya, com si professors o educadors haguessin de reduir-se a assimilar, a repetir i a reproduir en ells el que l’estudiant o el deixeble és. No estem negant que hi hagi una pluralitat de maneres d’ensenyar i que, efectivament, cal organitzar, programar, promoure, orientar, com a part consubstancial d’aquesta tasca essencial que no es redueix a impartir discursos. Cal formació i ofici i es requereix preparació i dedicació. I, insistim ara, coneixement i una manera determinada de saber.

Encara que ensenyar no és precisament ensenyar-se a si mateix, està clar que s’ensenya no només a partir del que un ja sap. En gran part s’aprèn a partir del que un és, no limitant-se a copiar o reiterar. I no simplement perquè el que en veritat s’ensenya és també una forma de viure el que ja se sap, sinó perquè s’ensenya fonamentalment per contagi, per contacte, acostant-se a algú i acostant amb ell a alguna cosa altre que el que ja ambdós saben. Ensenyar és un acte de comunicació, una relació i, en certa mesura, una transformació. No un transvasament de saber, sinó una transmissió que requereix sintonitzar i tenir la capacitat d’escoltar alguna cosa amb algú, no només d’escoltar a ell.

Es pot ensenyar i s’ha d’estudiar. Suposem la responsabilitat i siguem exigents, sobretot amb nosaltres mateixos. Aquests camins són sovint lents però és indispensable insistir que si no hi ha transmissió, ni translació, ni recreació del coneixement i del saber, es produirà el ressentiment i la violència de qui és exigit i convocat a tasques per a les quals no s’ha ofert la possibilitat de formar. Fins i tot per demanar convé donar-se.


Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació