Enric I. Canela

Alfons Sauquet, catedràtic d’ESADE, publica avui un article a La Vanguardia que titula: Bolonya inquieta. M’ha agradat força i el reprodueixo.

Fa dies, el meu fill de catorze anys em va dir que aniria a la vaga amb motiu de Bolonya. La data estava fixada i encara que gaudia de la llibertat d’adherir, era evident que la corrent majoritària secundaria la iniciativa. Bolonya inquietava.

Si em pregunten en quina consideració tinc el meu fill, respondré que en molt alta. Tanta com a la seva escola. No em diferencio de molts pares per als que l’edat de catorze anys és dipositària d’un considerable nombre d’il·lusions. Amb tot, a la meva orgullosa paternitat no se li oculta que estava lluny d’un gest madur i meditat. En efecte, després d’un breu intercanvi d’arguments, el meu fill va admetre sense rubor que Bolonya obria, entre altres coses, un magnífic parèntesi setmanal.

Jo també compartia la seva inquietud per Bolonya. Però en un altre sentit, i començament pel final: Bolonya és una gran oportunitat. Entenc que és inevitable dotar-se d’un marc educatiu en una Europa que ha declarat que aposta pel coneixement. Bolonya obliga a reflexionar i a prendre mesures sobre el nostre model formatiu (parlo de model i no de persones). En comparar-nos amb la resta d’Europa, ens assenyala que només una de les nostres universitats està entre les cent millors del món (bé, corregeixo dues centes). Bolonya obliga a reconèixer una reiterada manca de lideratge educatiu i ens obre la porta a deixar enrere els discursos resignat sobre la formació que, en ocasions, de tant igualitarisme, sonen a filistees. Bolonya, ens obliga a retre comptes.

En aquestes mateixes pàgines, Manolo Castells afirmava que després de la crisi financera treballaria “com xinesos i, possiblement, per als xinesos”. Efectivament, és possible que treballem com xinesos, i cal també la possibilitat que treballem per als xinesos, però que ningú es cridi a engany: Bolonya és una oportunitat. Totes les oportunitats generen dubtes i els dubtes generen resistències, però negar Bolonya no és de rebut. Pot fer des de la ignorància, una falta lleu que requereix de comunicació i diàleg. Però negar Bolonya des de l’àmbit públic, des de la defensa de l’interès corporatiu o des de la conservació d’un immaterial universitari, és temerari. Sobretot per a les generacions de joves que veuen que el seu capital fonamental serà el seu coneixement. Bolonya exigeix molt, a tots, però no hi ha altre camí. Sobretot per als joves.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació