Enric I. Canela
Llegeixo a Expansión que Màrius Rubiralta, secretari d’Estat d’Universitats; Fernando Fernández, rector de la Universitat Antonio de Nebrija; Juan José Dolado, catedràtic d’Economia de la Universitat Carlos III, i Emilio Lamo de Espinosa, catedràtic de Sociologia de la Universitat Complutense van debatre durant el darrer Consell Editorial de Expansión i Actualidad Económica sobre els problemes, les solucions i les reformes prioritàries per a la universitat espanyola.
Extrec alguns punts de l’article:
Els ponents del Consell Editorial de Expansión van concloure que és necessari trobar un nou sistema de finançament que afavoreixi la competència i la qualitat, ja sigui a través d’un sistema d’apoderament dels estudiants – de manera que el finançament públic s’atorga l’alumne i no a los centres – o afavorint els patrocinis privats per part d’empreses o entitats financeres.
També que el caràcter electiu dels rectors i el nomenament per part d’aquests del gerent de cada universitat, ha fet que la gestió no tingui com a objectiu l’eficàcia en la gestió, sinó que respongui, com passa en els procediments d’elecció política, a les prioritats i interessos dels grups electors.
Igualment van afirmar que gran part de la manca d’excel·lència de la universitat espanyola deriva de la mala qualitat de l’ensenyament secundari, que porta a què molts alumnes accedeixin a ella amb una formació insuficient, del caràcter excessivament rígid i burocràtic de la regulació d’aquestes institucions, de la endogàmia i corporativisme dels cossos de funcionaris que dominen la Universitat i del fre a la immigració de professorat qualificat, com conseqüència del rígid sistema d’homologació de titulacions estrangeres.
No hi coincideixo gaire amb el tema del finançament. Hi ha llocs on les coses funcionen bé i no s’ha adoptat aquest sistema. Això és el que volen les universitats privades, però el govern espanyol no ho farà.
Parlant del finançament de la universitat amb un vicerector, li vaig preguntar directament: Si hi hagués una empresa que posés 1M€ a canvi de dissenyar un grau, la Universitat acceptaria, o no? La resposta va ser que sí, sens dubte.
A partir d’aquí, res més a dir. Tot és qüestió de valors: Si creiem que l’estat ha de ser qui garanteixi el dret a l’educació de tothom i una formació correcta i a l’altura, o bé han de ser les empreses les que retallin costos, maximitzin beneficis (els seus beneficis) i entre tots en paguem les conseqüències (elitització, baixa qualitat de les carreres,…)
Jo decideixo universitat pública.
Salut!
Jordi,
Una hipòtesi. està bé. ÉS l’opini´ño d’un veicerector, segur que de més gent. Hi ha algú que vulghui pagar 1 milió d’euros? Són molts i donen per a un grau molt nombrós.
Creiem que l’estat ha de garantir l’educació i la formació universitària. És així. Ara ho creiem la majoria. El tema és que si l’administració no ho garanteix econòmicament comencen a aparèixer perversions.
Jo també decideixo universitat pública.
Doncs la administració pública ha tirat endavant Bolonya, i la administració pública ha dit que pensa aplicar-ho a cost zero.
No hi ha pressupostos per a l’aplicació dels nous graus. Universitats ja ha avisat a tothom que el pressupost no augmentarà. Caldrà fer el triple de coses amb els mateixos diners. Senzillament és impossible i caldrà buscar algú altre que ho pagui.
Ergo, qui ho pagarà? No costa gaire endevinar-ho, no?
Deixem d’enganyar-nos… L’Europa neo-liberal vol un ensenyament universitari en mans de les empreses.
A canvi de què, Bolonya? Doncs de la pública.
Salut!
Jordi,
No ho pagarà ningú. El problema no és si fons públics o privats. La cosa és molt simple. L’administració pública no vol posar diners perquè diu que hi ha suficients. Si s’agafa la docència i no es compta el que costa la recerca, estaria bé. Quan diuen que es donen 6.000 euros per estudiants (no ho sé exacte i varia segons la universitta) i fas comptes en sobren amb Bolonya o sense. Quan comptes el cost de la recerca, les revistes, etc. manquen. El problema està aquí.
No es privatització, és no pagar el cost de la recerca (no els projectes, el que indueix). Si un dia us interessa, us faig cinc cèntims dels costos. Crec que és important conèixer tot això per eivindicar les coses adequadament. De privat res, alguns diran, malauradament.