Enric I. Canela

José Luis González Quirós va escriure fa uns dies La crisis de la universidad. Atès l’interès de l’article, el reprodueixo traduït:

Convindria reflexionar sobre l’escandalosa diferència entre la qualitat de les nostres escoles de negocis, que figuren al capdavant del món, i el prestigi i la qualitat de les nostres universitats que estan, sense excepció, a la cua de totes les classificacions. La clau no està en que les universitats siguin públiques i les escoles de negocis privades. Haurà prou amb recordar, per veure-ho, que el millor Departament de Matemàtiques dels EUA està en una universitat de Chicago: el que passa és que aquesta universitat només rep de l’Estat el 18% del seu pressupost, que el 82% ho finança amb suport privat per seu interès i per la seva qualitat. A Espanya, les universitats millor situades a penes cobreixen amb finançament extern el 30% dels seus programes de recerca que representen, en qualsevol cas, un percentatge mínim de les seves despeses totals. La clau està en la funesta forma en què les espanyoles han administrat l’autonomia que la llei reconeix i en la covardia i ignorància de la classe política que no s’ha atrevit a emprendre reformes impopulars, a tallar d’arrel el mal del corporativisme, la irresponsabilitat, l’endogàmia i la insignificança de les universitats. L’opinió pública comença a adonar-se que estem davant un problema. Molts dels nostres títols són autèntics flatus Vocis, manquen de qualsevol valor real: suposen, únicament, una irrecuperable pèrdua de temps per als alumnes i un malbaratament dels diners dels ciutadans. Com es pot tenir una economia competitiva amb una universitat rutinària? No es pot. El terrible és que a la universitat són algunes dels nostres millors caps, moltes de les nostres esperances; però estan ofegades per la burocràcia i la demagògia i frustrats per un sistema incapaç de reconèixer el mèrit, de fomentar – i de pagar. Un professor que faci el manta, no publiqui res d’interès, sigui un autèntic desconegut i gairebé no aparegui per les seves classes pot cobrar pocs euros menys que el millor dels nostres professors o investigadors. A la universitat reina un igualitarisme i una irresponsabilitat que esterilitzen els esforços i les il·lusions dels millors, una situació que ha convertit a les universitats en una mena de sindicats verticals en les que alguns alumnes poc espavilats s’ocupen del repicat.

Aquesta situació és ara mateix un autèntic problema polític perquè és absurd esperar la solució dels qui exploten el desastre. Dels òrgans corporatius de la universitat sol surt un “més diners” que resulta ridícul i vergonyós, un expedient pueril, però que pot funcionar, per tirar sobre altres esquenes la càrrega d’uns mals cada cop més obvis i irritants.

La universitat no funciona bé, és cert, però francament, no comparteixo la idea que la formació no és bona. Hi ha reconeixement suficient. Els problemes, que hi són, són uns altres i alguns estan molt ben explicats en aquest article.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació