Enric I. Canela

Una carta a El Periódico signada per S. M. S. titulada Tirania camuflada sota una vaga estudiantil ens il·lustra una mica més sobre el tractament respectuós amb l’opinió dels companys que tenen alguns estudiants. El text és:

Respecto la democràcia i la Constitució espanyola. No obstant, ¿qui em respecta a mi? Sóc estudiant d’Història de la Universitat de Barcelona i aquests dies he vist, novament, la barbàrie a la meva facultat. M’han impedit assistir a classe uns joves que volen oferir un aspecte descurat, però que vesteixen roba cara, ostenten pentinats encara més costosos i viuen a les zones més benestants de Barcelona. Aquests estudiants ens han prohibit a altres l’accés a la facultat. I ho han fet de manera absolutament tirànica i violenta. És més que vergonyós; és un desencert. Si jo respecto el seu dret a la vaga, ¿per què ells no poden respectar el meu –i el de molts altres– a no secundar-la? ¿Que m’obliguin a no assistir a classe i que m’amenacin amb violència verbal i física si vull entrar a la facultat és respectar-me? ¿Què passa, que si ells decideixen fer vaga, decideixen per tots?

El pla de Bolonya, com tot, té coses bones i coses dolentes. I crec que sobre les dolentes podem queixar-nos amb educació i respecte davant de l’organisme corresponent. Ocupar facultats, no assistir a classe i deixar-ho tot ple de brutícia (s’havia de veure l’accés principal a les facultats, com el van convertir en un dipòsit d’orins, llaunes de cervesa i restes de menjar que venien allà mateix) no té res a veure amb el que és una universitat: un centre de coneixement i cultura. Ells es donen el luxe d’ostentar aquesta conducta perquè poden; els que ens hem de llevar a les sis del matí per anar a treballar no ens la podem permetre. Per cert, a Ciències van fer classe tota la setmana, excepte divendres. Ens agradi o no, ells són més respectuosos i, per tant, més democràtics.

Ja se sap.

4 respostes a “Els que estan farts comencen a parlar”

  1. a 26 nov. 2008 a les 11:05 ismael

    Una sensació desagradablement familiar, la de l’assemblearisme autoritari i els seus efectes nocius sobre el debat i la democràcia.

  2. a 26 nov. 2008 a les 11:27 enriccanela

    Ismale,
    Són els mètodes “democràtics” dels defensors de les llibertats. Recordem que antigament, per sort els temps canvien, per salvar-te, fent-te cristià, tot era vàlid. La finalitat justifica els mitjans, no?

  3. a 26 nov. 2008 a les 4:07 marc

    Peruè són uns nens de papà que no volen estudiar.

  4. a 26 nov. 2008 a les 4:22 enriccanela

    Marc,
    Són una barreja rara. No sabria identificar si ho són o no. Jo la veritat és que per qüestions òbvies no tinc relació. Només conec els meus alumnes.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació