- Enric I. Canela - http://www.enriccanela.cat -

Bolonya: Parlar i no fer res

Enric I. Canela

Nou Cicle, que com tothom sap alguna relació ideològica té amb el PSC i el PSOE, escriu Editorial de NC: Sobre el Procés de Bolonya [2].

Després de ressaltar les virtuts del procés l’editorial diu: En un ambient enrarit, de poca informació i amb rumors més o menys interessats de tota mena, és totalment comprensible la preocupació d’alumnes, i de molts professors i d’altres col·lectius del sector. Un debat de fons és necessari: calen importants canvis estructurals en les universitats si volem introduir les millores que calen. Aquesta necessitat és evident, amb Pla de Bolonya o sense.

Entre les reformes necessàries en destacaríem la necessitat d’un sistema de beques i ajuts a l’estudi i un nou finançament a les universitats. Un sistema nou i veritable de beques i ajuts a l’estudi ha de permetre una millora de l’accés a l’educació superior evitant que una millora de la qualitat del sistema introdueixi elements socialment injustos o regressius. La millora del finançament de les universitats, per altra banda, ha de permetre als mateixos centres avançar en la convergència vers l’EEES. Segons els estudis dels que es disposen, el Procés de Bolonya significarà una millora en la qualitat de l’educació, però serà un sistema més car que l’actual, pel que aquestes mesures prenen un caràcter de gran importància.

Això és parlat i no fer res. Potser podrien utilitzar la seva influència per millorar els aspectes que, sense massa aprofundiment, m’atreveixo a dir que depenen dels governs català i espanyol. Deixant de banda la responsabilitat històrica del PP, que havia d’haver començat la “feina”, tot el desgavell es va muntar amb un govern espanyol socialista i un govern català tripartit.

Aquest vespre he pogut llegir Diari d’una ocupació [3]. No conec a l’autora que em sembla és una veterana estudiant de la UAB. Comenta: Per totes les que estem ocupant, participant a les assemblees, participant a les comissions de neteja, d’activitats, de negociació, fent piquets contra aquells que qüestionen la decisió de les assemblees i la seva condició d’espai participatiu i sobirà vers a les decisions referents a l’ocupació; és una de les experiències més enriquidores de les que mai havíem pogut participar. I finalitza: És cert que no els hi hem posat fàcil, les ocupacions s’han realitzat amb la premissa del diàleg, el debat, la no confrontació i la no imposició. Aquesta ha estat la nostra arma més forta, contra això, no tenen res a fer, més que joc brut intentant enfrontar estudiants i professors per mitjà de la coacció i l’amenaça. Aquells arguments que utilitzaren contra nosaltres l’any passat, malgrat que basats en la mentida, avui els empren per tal d’acabar amb unes mobilitzacions que se’ls hi escapen de les mans i que estan aconseguint fer-los doblegar. Siguem realistes, demanem l’impossible. Bé, la joventut ha de demanar l’impossible, sempre respectuosament ha de lluitar per la millora d les coses. El meu desacord amb alguns plantejaments no és obstacle per a què cregui en la joventut.

I com sempre Especial Bolonya ens dóna la seva crònica: Intoxicació mediàtica: Ocupacions, mentides i cintes de vídeo [4], des de la visió dels estudiants de la UAB contraris al procés de Bolonya o, si més no, a l’adaptació que es fa d’aquest procés a l’Estat espanyol.

També Especial Bolonya a Recopilació de vídeo: didàctics, informatius i divulgatius [5] ens aporta una explicació sobre la privatització i alguns aspectes de l’ocupació. La veritat és que per poder opinar m’he empassat un vídeo d’11 minuts i 50 segons (el Joc de l’AGS [6]) que posava Especial Bolonya. M’ha semblat de poc interès. De fet ens parla dels problemes del món i d’una hipotètica privatització a Europa dels serveis essencials. Un exemple és la sanitat. Quan tothom sap que cada dia es presten gratuïtament a cada vegada més gent, tota la immigració té dret encara que no tingui papers, a casa nostra, ens diu que a EUA hi ha 44 milions si no recordo malament sense. De l’educació la cultura ens diu coses semblants. Jo més aviat diria que la línia és la contrària. Cert que al món passen coses però d’això a dir que passen a casa nostra, res de res. Com dic sovint, una cosa són els problemes de Bolonya i altra els problemes neoliberals a Hispanoamèrica.