Enric I. Canela
Gràcies a un article del suplement Campus del diari El Mundo Universidad, esfuerzo, productividad, deberes he pogut llegir el document Competitividad y crecimiento: una perspectiva regional, número 8 dels Cuadernos Fundación BBVA Capital y Crecimiento.
Realment un document dur per a mi. El que si he pogut veure, clarament és que l’evolució de la productivitat i de la competitivitat de l’Estat és un autèntic desastre. Al 2006-2007 les comunitats que presentaven nivells més elevats de productivitat del treball eren el País Basc, Navarra, Madrid i Catalunya, mentre que les més competitives eren Navarra, Madrid, Catalunya i el País Basc. Dins la perspectiva espanyola Catalunya no va malament del tot, en cap cas motor, ni líder ni res, en alguns rànquings la distància de Catalunya amb la comunitat líder és enorme. A sobre la comparació es fa amb la cua d’Europa.
La baixa productivitat té una causa: el fet de què l’economia espanyola depengui molt més dels serveis (i molt menys de la indústria) que altres països. Quan això passa, i especialment si la dependència es deu als serveis tradicionals (comerç, restauració, serveis personals, etc), hi ha un efecte conegut dom “l’enfermetat de Baumol”. Més o menys ve a dir que el sou d’un barber, d’un mestre o d’un cambrer creix al mateix ritme que el d’un treballador d’una indústria, tot i que el creixement de la productivitat al llarg del temps sigui pràcticament nul en el primer cas i, en canvi, sigui important en el segon. Això fa que la productivitat tal com s’entèn en economia (valor afegit per treballador) creixi a un ritme molt lent o fins i tot negatiu, ja que el creixement dels costos laborals es menja qualsevol guany en eficiència en aquests sectors. Per això no ens ha de sorprendre que Navarra i el País Basc liderin el rànquing, ja que el pes industrial allà és més alt que la mitjana.
Un altre tema de discussió és si hem de confiar el nostre creixement únicament en els serveis. En Sanjay Peters defenia que ens podíem oblidar dels sectors manufacturers. En Tremosa era més industrialista, i defensava que hi havia força nínxols de mercat on les indústries locals podien tenir cabuda.
David,
La teva explicació és molt clara.
Jo crec que la indústria d’alt valor afegit ha de guanyar pes. És evident que no és pot competir amb el sector munfacturer, però hi ha molt cami a córrer en el d’alt valor afegit, però, redundant, cal córrer. Nanotecnologies, biotecnologia, aplicacions de programari, etc. donen per molt encara.