És l’hora dels adéus


Enric I. Canela

Les coses es compliquen a la UB: Treballadors de la UB demanen el desallotjament dels tancats. El Personal d’Administració i Serveis que treballa a l’Edifici Històric de la UB està fart d’haver d’aguantar la situació que provoquen els de 30 a 40 estudiants que pernocten allà i que dificulten els accessos. Demanen que es tregui, de forma pacífica, als estudiants que ocupen l’edifici. El rector Dídac Ramírez va rebre un escrit amb 72 signatures demanant acabar amb això. Les condicions sanitàries no són adequades, deixo ja de banda el tema dels quadres del Museu del Prado. Tornar les coses al seu lloc costarà un munt de diners que no es tenen.

Dissabte escrivia Dídac Ramírez, defraudat? Expressava el meu suport al rector per la situació que està vivint, deia que jo no l’envejo i que en aquestes circumstàncies no sé que faria, potser dormiria bastant malament. El que demana el Personal d’Administració i Serveis és impossible. Tant de bo m’equivoqui però crec que de forma pacífica no es podrà buidar l’edifici en mesos. Llegeixo que avui es reuniran els estudiants amb el Personal d’Administració i Serveix i el rector. A veure què passa.

Sincerament, crec que el rector ha demostrat tota la bona voluntat i desig de diàleg possible.Si el que volen els estudiants per marxar és paralitzar el procés de Bolonya poc hi ha a parlar. Tenim uns òrgans, democràticament escollits, i són aquests els que han d eprendre les decisions i no els que estan tancats.

El que és impossible no és possible. Si el una setmana els estudiants no abandonen l’edifici pel bé de tothom això s’ha de solucionar, de la forma que sigui. No cal que guanyem cap record Guinness. Potser un referèndum entre el Personal Docent i Investigador i el Personal d’Administració i Serveis donaria el “SI” al desallotjament.

9 respostes a “És l’hora dels adéus”

  1. a 23 febr. 2009 a les 11:24 Joan Gil Oliveras

    Democràcia -> vot ponderat?
    Democràcia -> un any i mig sense convocar Claustre UAB?
    Democràcia -> no escoltar els representants d’estudiants -la majoria de les Assemblees- en els òrgans de decisió (perquè tenen només el 30% del pes)?
    Democràcia -> dur els Mossos cada cop que hi ha una tancada (i més injustificable quan és simbòlica)?
    Democràcia -> falta de transparència del Consell Social i dels contes econòmics de les universitats catalanes?
    Democràcia -> la “ordre” del rector Moreso en l’ordre del dia d’una facultat de la UPF (rumor publicat en la meva web amb fons molt fiables)?
    Democràcia -> continuar amb els plans d’estudi sense iniciar un debat universitari quan tots els referèndums d’estudiants surten que volen la moratòria?

    Volia deixar de manifest la actuació dels Rectorats.

  2. a 24 febr. 2009 a les 8:08 enriccanela

    Joan
    En algunes coses et dono la raó, en altres no. Evidentment el vot ha de ser ponderat.
    En tot cas haurien de votar els estudiants de secundària i no els que estan a la universitat i no els afecta.

  3. a 24 febr. 2009 a les 9:49 Alfons

    Joan,
    fa dotze anys vaig començar els estudis de llicenciatura en farmàcia, a la UB. Fa més de sis anys que he acabat. Al llarg de la llicenciatura es va debatre un nou pla d’estudis (bé, una revisió del que s’estava aplicant en aquell moment).

    En la revisió del pla d’estudis, ara deu fer nou o deu anys, ja es tenien en compte algunes coses de Bolonya. Parlo de fa quasi deu anys! i ara es parla de moratòria? moratòria per què? així, estaríem en moratòria permanent!

    També vull puntualitzar que, durant la reforma del pla d’estudis que et comento, jo era membre de la junta de la facultat, pertanyia a un grup d’estudiants que érem majoria (d’estudiants) tant al consell d’estudis de l’ensenyament de farmàcia com a la junta de la facultat. Tocàvem de prop els problemes reals de la facultat i dels estudiants i… sovint, els pitjors problemes ens venien de gran sindicats, aliens als problemes propers, que pugnaven per veure qui tenia més protagonisme.

    Sovint ens trobàvem amb vagues convocades des de fora reclamant coses inintel·ligibles… però que “calia” seguir. Eren curioses les converses amb la gent de la junta quan s’acabava d’aprovar una reforma d’un pla d’estudis (que ja contemplava una insipient adaptació a Bolonya), avalat per la majoria d’estudiants presents als òrgans de govern de la facultat (la minoria, de grans sindicats, ni veninen ales reunions!), i de sobte et trobaves amb una gran vaga que al·legava “noséquè” de la democràcia i els nous plans d’estudis…

    Suposo que allò que fèiem a la facultat no era democràcia, no? democràcia és boicotejar la inauguració d’un campus, impedir que la majoria d’estudiants vagin a classe (suposo que la minoria que ho impedeix ho fa pel bé de tothom i totdon, gràcies!), impedir el normal funcionament d’una universitat pública,…

    Salut!

  4. a 24 febr. 2009 a les 12:55 Estanislau Fons

    El post del Joan Gil deu tenir part de raó en aspectes concrets (que jo desconec, com si s’ha convocat tal o qual òrgan de govern i si era preceptiu o no fer-ho) , però en un aspecte de fons no puc estar-hi d’acord: les universitats són de la societat, no dels qui hi estudien o hi treballen.

    La societat, a través dels òrgans que poden fer-ho (els Parlaments democràticament elegits) ha tingut la generositat de dotar-les d’una ampla autonomia que s’acosta perillosament a l’autogestió (cosa que unes vegades té resultats positius i d’altres els té negatius). Però això no implica de cap manera que ni estudiants, ni PAS, ni professorat i investigadors en puguem fer el que ens doni la gana. Seria un error (i qui sap si un delicte) que els rectors adoptessin una actitud paternalista i comprensiva davant actituds de trencament de la convivència (i de risc per al patrimoni).

    Dubto que cap altra institució disposi de tants mecanismes de (i de voluntat per al) debat intern com les universitats, i dubto que altres llocs i temps fossin més oberts al diàleg que les nostres universitats avui. Sembla exigible, doncs, que les postures es defensin a través d’aquests, i no es recolzin en accions que freguen la intimidació tant als càrrecs, com als treballadors, com a la resta d’estudiants que no volen participar d’aquestes dinàmiques.

    El problema és que, un cop hom s’asseu en una taula, perd el favor mediàtic i cal que elabori propostes serioses i, si pot ser, susceptibles de ser acordades amb els altres actors, i aplicades; això, és clar, no és cap requisit per als qui instal·len jaimes al vestíbul de la UB i demanen una aturada en sec d’una reforma que duu més temps coent-se que ells mateixos a l’educació superior, i, potser, fins i tot a la secundària.

    Hi haurà, de ben segur, un aspecte positiu: la forja de nous líders. Alguns d’ells desapareixeran de l’àmbit públic, però altres els retrobarem d’aquí a uns anys en llocs rellevants de la política. Em tranquil·litzaria, davant d’aquesta perspectiva, veure com aquests futurs líders són ja ara capaços de discutir i arribar a acords d’una forma consistent i seriosa. En definitiva, els estudiants d’ara i aquí hauran de decidir quin perfil de líder volen encimbellar per tal que els representi en tot aquest procés.

  5. a 24 febr. 2009 a les 3:15 Joan Gil Oliveras

    Si, pertanyen a la societat. Bé, matitzant-ho per no caure en errors: a l’Estat democràtic i social de Dret. La autonomia que se’ls ofereix és vital per mantenir la pressió empresarial i política fora de criteris acadèmics i de creació de ciutadans crítics. Part d’aquesta formació és la pròpia organització universitària (eleccions). És un espai on es trasmet coneixement, es forma integralment i professionalment, i es governa de forma democràtica (debat entre jerarquia o Claustre, està obert), on hi hauria d’haver condicions laborals dinges (per donar exemple), etc. Si estàs d’acord amb tot això, ja tenim una idea del que és una universitat pública. No pas del model universitari de cadascú que seria més ambiciós.

    Res de generositat. Els drets constitucionals (llibertat de càtedra, autonomia) no tenen res a veure amb “regals”.

    No podem fer el que ens doni la gana: evident. Estem en un Estat de Dret i la Universitat Pública tot i la autonomia no és la “ciutat sense llei”.

    Ara, el que és discutible és el suposat trencament de la convivència o el risc pel patrimoni al Rectorat de la UB, exemple d’acció reivindicativa que no ha estat imposada a cap membre de la comunitat universitària.

    Parlem de mecanismes de debat? Mossos, cossos de seguretat privats, filtracions, inventar-se la memòria econòmica (falta de transparència = falta de debat i democràcia), etc. Els tenia: es deia Claustre. Però gràcies a LOU i LOMLOU té un paper secundari, fins i tot diria, que simbòlic; i a la UAB, innexistent ja que no es convoca.

    En contra de totes les intimidacions (totes) per fer o no una acció reivindicativa. La meva postura diria que sempre ha intentat ser coherent en això i no he consentit mai la imposició, arribant al punt de ser “senyalat amb el dit” per companys del propi moviment.

    La forja de nous líders? Hi ha de tot, hi ha gent que s’ho creu, i hi ha gent que s’envolta de que li va bé. Aquest últim subgrup normalment acaba a partits tradicionals com CDC. Es veu que hi ha hagut casos sonats, però jo no disposo de les fonts primàries.

  6. a 24 febr. 2009 a les 10:55 enriccanela

    Alfons i Estanis,
    Evidentment estem d’acord totalement. El que si és cert és que s’han comès molts erros per part de molts: governs, universitats, estudiants…
    El tema prò és totalment ideològic. Amb l’excusa de Bolonya es vol debatre un model de societat per grups que fora de la universitat no tenen la més mínima capacitat de convocatòria.

  7. a 24 febr. 2009 a les 11:02 enriccanela

    Joan,
    tens una obsesió amb CDC. No representa una àmplia capa de la societat? Agradi o no és la majoritària. No és democràcia? S’han d’imposar les opinions dels minoritaris?
    A mi no m’agrada la LOU i es cert que el Claustres han perdut força. No ha anat bé. Noconvocar-los té una raó, acaben convertint-se en un lloc de debat de coses que a la majoria no els interessa i marxen.
    Recordo una vegada, un matí sencer, discutint si es podien cellebrar contractes amb empreses de treball temporal. els estudiants de psicologia, que hi feien pràctiques, indignats. La UB mai no ha contractat a través d’aquestes empreses, però si tenia convenis, ben fets, per fer pràctiques els estudiants. Un lloc ideal per als que es volien dedicar a coses lligades a la selecció de personal.
    Va ser un debat absurd carregat de prejudicis. Com si la UB no hagués de donar sortida a les necessitats dels estudiants. Imbecil·litats com aquestes n’he viscut moltes, el professorat marxa avorrit, el PAS a l’hora de marcar el rellotge, després d’haver reivindicat (els sindicats) algun dia de vacances o un complement (això si envoltat d¡un discurs de servei públic). Total, al final, a quarts de tres queden l’equip rectoral i els estudiants militants que guanyen absurditats per avorriment general. Això ni és democràcia ni és res.

  8. a 25 febr. 2009 a les 6:58 Joan Gil Oliveras

    Tu consideres un debat estèril el que jo considero un debat sobre la autonomia universitaria.

  9. a 25 febr. 2009 a les 10:52 enriccanela

    Joan,
    Quan hi ha dues posicions que no es poden trobar el debat és estèril. Si tu no em pots convèncer a mi i jo tampoc a tu i està demostrat, el debat és una pèrdua de temps. Quan ja ens ho haguem dit tot, què?
    Seguim indefinidament?
    Les posicions ja estan determinades i el resultat, amb més o menys danys colaterals també. Salvem els mobles. Això ja no ho canvia ningú.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació