Enric I. Canela

Al número de febrer de 2009 de la revista Cataluya Empresarial vaig publicar l’article L’incert futur del sistema educatiu espanyol, que podeu llegir aquí en català:

Com és ben conegut, l’atur estructural es deu a la desaparició de les ocupacions que requereixen mà d’obra poc qualificada, que són progressivament substituïdes per d’altres que requereixen un grau de formació més elevat. Al mateix temps, la mà d’obra que s’allibera d’uns sectors difícilment pot incorporar-se a d’altres de nova creació ja que aquests requereixen un grau de formació superior. A tot això cal afegir que moltes empreses, per ser més competitives en els mercats internacionals, estan obligades a
augmentar la seva productivitat, ja que d’altra manera haurien de tancar o deslocalitzar a països on el cost de la mà d’obra fos més baix, sempre que aquesta reducció de despeses compensés la inversió necessària per a la deslocalització. L’augment de la productivitat està associat a produir més amb menys mà d’obra, qualificada o no, i amb menys despeses generals, especialment energètiques. Aquest increment de la productivitat, si no es genera una nova demanda o si aquesta no augmenta, indefectiblement produeix atur. En un sistema en expansió l’augment de la competitivitat es compensa amb escreix amb l’augment de la demanda, però en un sistema en crisi l’augment de la productivitat comporta més desocupació.

EDUCACIÓ I DESENVOLUPAMENT PROFESSIONAL

Els llocs de treball que demanden les noves empreses o bé les que es reconverteixen i innoven requereixen cada vegada més coneixement estructurat, ja que les tasques són cada vegada més complexes i no és suficient l’experiència laboral, i, per tant, és el sistema educatiu l’element bàsic en l’adquisició de les eines necessàries per a la activitat laboral de l’individu.

Amb tot, l’educació, a més de proporcionar els coneixements que requereix el sistema productiu, ha de proveir de valors socials i culturals. Tot en conjunt ha de permetre que les persones disposin de la capacitat de raonament i aprenentatge general per poder-se adaptar, successivament, a treballs cada vegada més especialitzats i complexos i puguin, quan sigui necessari, formar-se al llarg de la seva vida laboral.

La inversió en educació explica l’augment de la productivitat del treball i en general la del salari que percep el treballador, ja que l’educació permet a l’individu augmentar la seva capacitació i accedir als llocs de treball més ben remunerats i elevar-se professionalment i socialment. El perill d’un sistema educatiu excessivament centrat en l’adequació de l’individu al mercat de treball és que pot excloure aquells que tenen menys possibilitats, especialment si aquesta exclusió és conseqüència de menors possibilitats socioeconòmiques. És un fet prou evident, demostrat per especialistes, que el medi familiar en el que neixen i es desenvolupen els nens determina unes característiques socioculturals que modificaran el seu desenvolupament personal i educatiu.

RECERCA, DESENVOLUPAMENT I INNOVACIÓ: L’ASSIGNATURA PENDENT

Malauradament Espanya està molt mal preparada per afrontar la crisi; la inversió en recerca, desenvolupament i innovació que s’ha fet en els últims anys és baixa i el nombre d’empreses que demanden mà d’obra qualificada és encara massa escàs. Així mateix, la velocitat amb què es creen les empreses que produeixen productes o serveis d’alt valor afegit és mínima, i, per tant, la demanda de mà d’obra qualificada no es produeix en la quantitat necessària mentre es van destruint altres llocs de treball. D’altra banda, parlar dels problemes de l’educació a Espanya és gairebé un tòpic.

Els informes internacionals més prestigiosos indiquen que la situació és pèssima. Les raons que els porten a fer a aquest diagnòstic són diverses i irrefutables. L’ Estat espanyol té el dubtós honor d’ocupar els llocs de “privilegi” en els rànquings d’absentisme escolar, abandonament i repetició de curs. A més, els que més pateixen aquest desgavell són les classes més desfavorides. Les dades que subministren aquests informes són tossuts: l’educació espanyola només serveix per als més llestos i amb possibilitats econòmiques.

La nostra pròpia experiència, la dels que ens dediquem a l’ensenyament, sigui al nivell que sigui, veiem que la capacitat de comprensió lingüística i de redacció de textos mínimament complexos és mínima, així com escassa és també la capacitat per a la realització de càlculs relativament senzills. En poques paraules, la capacitat d’abstracció dels nostres joves és molt baixa i l’analfabetisme funcional és elevat. Els que portem anys de docència també sabem que aquesta incapacitat augmenta perillosament.

NI QUALITAT NI EQUITAT EN MATÈRIA EDUCATIVA

La justificació que donen alguns dels nostres polítics i altres experts en matèria educativa és que l’aposta espanyola de la democràcia – no fa més de 30 anys! – va ser aconseguir una educació universal, la democratització de l’educació i l’educació per a tothom.

És evident, que no s’han assolit ni els objectius de qualitat desitjats ni tampoc un grau suficient d’equitat. És cert que l’educació arriba gairebé a tots. A Espanya, l’escolarització des dels primers anys és pràcticament total i les dades demostren que hi ha molts més alumnes que arriben a graduar-se que anys enrere, però també ho és que el nivell assolit deixa molt a desitjar. Ens trobem amb una alfabetització universal més teòrica que real. Els nois i les noies passen de curs sense el nivell de coneixements suficient, amb assignatures suspeses i n’hi ha d’altres que si les aproven és perquè el grau d’exigència es rebaixa per evitar la imatge de fracàs. Això comporta una millor estadística, però no una millora real del sistema educatiu. Hi ha títols però escassos coneixements. Malauradament, la situació és encara més greu perquè des de fa anys està estancada i no es veu cap símptoma de canvi de tendència.

Les raons són relativament fàcils d’explicar. D’una banda, Espanya destaca per realitzar una inversió en educació molt baixa i de l’altra, en poc més de trenta anys de democràcia, s’ha canviat tres vegades de sistema educatiu que, en comptes de millorar les coses les han anat empitjorant progressivament. Un dels grans problemes dels Governs espanyols és que fan lleis teòricament bones però que requereixen molts recursos i que no posen els mitjans perquè es puguin aplicar eficaçment. Si existís un rànquing que ho mesurés, l’Estat espanyol destacaria per la seva incapacitat de planificar adequadament, és a dir, d’assignar als programes els recursos necessaris.

LA FAL·LÀCIA DE LA IGUALTAT EN EL SISTEMA

Les lleis espanyoles i catalanes, carregades d’una innocència que ratllen l’infantilisme, han pretès igualar tot el sistema educatiu, ens han volgut fer creure que tot el sistema públic i privat-concertat era equivalent i han negat els pares la capacitat de decidir. D’aquesta manera, un nen o nena que viu en un lloc on el nivell educatiu familiar general és baix i només hi ha una única escola pública, malgrat les seves capacitats intel·lectuals, el sistema públic no li permet triar i ha de ser sacrificat amb l’objectiu d’aconseguir una progressió conjunta de tots els nens. No és estrany que qualsevol pare amb un grau de formació suficient i conscient del valor de l’educació per al futur dels seus fills fugi de l’escola pública per anar a l’escola privada; malgrat els esforços i sovint la coacció legal de l’administració per explicar i obligar a una pretesa igualtat d’oportunitats.

Què ha de fer un pare que sap perfectament que el grau més elevat d’abandonament i mals resultats té lloc on hi ha un major nombre d’escolars de rangs socioeconòmics més baixos? Òbviament, intentarà proporcionar al seu fill un entorn on pugui desenvolupar al màxim les seves capacitats. No és fàcil donar receptes per canviar la situació en un temps breu, però sí que s’han de detectar les coses que han de canviar amb urgència. Si ens remuntem als principis de la democràcia i analitzem els canvis que s’han anat produint al sistema educatiu, ens adonarem que la gestió de la diferència ha constituït el gran fracàs del model pedagògic estatal.

MODEL D’ESCOLARITZACIÓ OBSOLET

Aplicar el model que proposaven aquestes lleis, d’escolarització conjunta i sense separar els estudiants en funció del seu progrés i capacitats, implicava posar recursos suficients per gestionar la diferència. S’havia de reforçar els estudiants menys dotats o més desinteressats, proporcionar-los incentius i ajuts i permetre el desenvolupament d’aquells amb capacitats més altes. La majoria dels estudis realitzats per especialistes aposten per proporcionar reforç de les assignatures on l’estudiant treu pitjors notes, abans que s’acumulin dèficits greus de coneixement. Els informes internacionals demostren que els països que obtenen millors resultats en l’educació són els que més organitzats tenen aquests sistemes de reforç. Avui veiem que a Espanya, els menys afavorits frenen el conjunt i els altament dotats són castrats intel·lectualment amb la consegüent pèrdua d’un valuós capital intel·lectual i amb l’evident frustració que proporciona al ciutadà afectat.

La manca d’inversió no és l’únic argument que explica la deficient situació, ja que l’escola concertada inverteix menys que la pública i té un fracàs escolar menor. Si succeeix això, haurem de concloure que el sistema públic, més ben retribuït, no reuneix les condicions d’organització ni pot aplicar els mètodes pedagògics adequats.

MAJOR QUALIFICACIÓ, MENOR REMUNERACIÓ

És per això que ens adonem que el sistema econòmic espanyol condueix a una manca d’incentiu a l’estudi. Espanya té l’honor de ser l’únic país desenvolupat on creix significativament la proporció de titulats superiors al mateix temps que es redueixen els avantatges salarials associats a la major qualificació. Les diferències dels salaris mitjans, entre els graduats universitaris i els que només tenen l’educació obligatòria, es van reduint progressivament, i també la diferència entre el nivell d’atur (dades anteriors a la crisi econòmica). L’explicació d’aquest estrany fenomen pot estar en l’augment continuat dels contractes escombraries, incentivats pel Govern amb la falsa justificació d’un aprenentatge dins les empreses, que si bé se n’ha de fer, s’ha convertit en un autèntic abús per part d’algunes d’aquestes organitzacions. També, segons experts de l’OCDE, pot estar relacionat amb una manca d’adequació entre el que demanen les empreses i ofereix la universitat. Però m’inclino més per la primera explicació, atès que la formació universitària actual, de caràcter fonamentalment generalista, proporciona evidents capacitats per adaptar-se a la formació especialitzada que demanda el mercat laboral i condiciona l’evolució futura del graduat.

GREUS ERRORS DEL GOVERN

Les conclusions no són agradables i les solucions a mig termini difícils (a curt cap). Segurament caldria esmentar, entre d’altres, tres errors impropis d’uns Governs que, de paraula, han posat èmfasi en les mesures de caràcter social per elevar el nivell de benestar de la població: una manca d’inversió en recerca, desenvolupament i innovació; continus canvis de les lleis d’educació i falta d’inversió en aquesta matèria; i una desastrosa gestió del mercat del treball, permetent contractes escombraries i justificats amb un pretès aprenentatge. Els tres contribueixen a disminuir l’estat del benestar espanyol. És possible que, si s’acaben adonant, al cap d’una generació el panorama serà diferent.

6 respostes a “L’incert futur del sistema educatiu espanyol”

  1. a 02 març 2009 a les 9:39 David de las Heras

    Que hi ha de positiu en el sistema educatiu espanyol? Ja fa temps que no en tinc ni idea. Busco i rebusco. Hi ha mites vells que em de resoldre. I si l’economia segueix així el quart any universitari i la sisena hora s’hauran d’eliminar perquè no es podran pagar.

  2. a 02 març 2009 a les 9:04 enriccanela

    David,
    No hi ha res de positiu. No cal buscar gaire. A sobre no hi ha diners.

  3. a 02 març 2009 a les 9:26 una estudiant

    ara he trobat aquesta pàgina i mirant he llegit algunes coses que has escrit… entre elles la del dia 27…

    Jo sóc una estudiant de primer de biologia… i si, vaig votar NO a aturar el procés de Bolonya. No crec que les empreses acabin dirigint les universitats, ni que l’ensenyament es devaluï, a més, de recursos econòmics, en tindrem com a mínim igual que abans… també veig com els nostres pares, amb molts menys recursos econòmics dels que tenim nosaltres, eren capaços d’estudiar i, si podien, treballar alhora…

    A més, molts dels que diuen que no podrien estudiar i treballar alhora i que l’ensenyament es restringirà als rics són els que cada dijous o cada cap de setmana… o els dos, se’n van de festa, de copes, de discoteques, de sopars, tenen un ipod, un supermòbil, una camera digital, possiblement cotxe… i si continuo no acabo.

    Per no pensar en els menjars, les pancartes, els pamflets, el diari…

    El que tampoc entenc és perquè la majoria dels que es manifesten són de tercer i quart… realment hauríem de ser majoritàriament els de primer.

    Jo crec que molts, com jo, vam escollir Biologia per les reunions informatives que ens van fer explicant-nos els graus: l’aparició a la UB del grau de biomedicina, de bioquímica, de biotecnologia… va fer decidir a molta gent…

    Tampoc entenc com es vol donar validesa a un referèndum en que ha votat un 20% de l’alumnat!!!

    Simplement vull que s’acabi tot això, vull que les coses es decideixin ja i ja s’acabi tot aquest enrenou. No puc ni vull estar pensant que passarà amb el meu futur, pensant si realment m’hauré de quedar en una carrera que no vaig triar (JO VAIG TRIAR EL GRAU!).

  4. a 02 març 2009 a les 11:09 enriccanela

    Estudiant,
    Que pensen el mateix que tu hi ha molts. El problema és que no han fet com tu i no han votat.
    Jo crec que això acabarà aviat i espero que bé. El tema és que 20 poden embolicar la troca i semvbla que per qüestions democràtiques tothom els hagi de riure les gràcies.
    Espero que ens viem al Grau.

  5. a 03 març 2009 a les 7:29 Joan Gil Oliveras

    Companya. No m’agrada gens com tractes a tots els que critiquem el Pla de Bolonya (professors i estudiants). Hi ha molta gent que té un compromís per defensar els teus drets en sindicats o en institucions de la universitat, com és el meu cas (en una Junta). El que no pots ser és que siguis nova, no hagis fet una llicenciatura de 5 anys, segurament fa poc que saps què és el Pla de Bolonya; i vens a donar lliçons. De debò, humilitat.

    Hi ha persones que estem lluitant perquè tu (persona de classe mitjana, perquè per si no ho sabies els de classe baixa no poden -ara i des de fa segles- accedir a la universitat pels costos d’oportunitat) tinguis drets.

    Si us plau. És el primer cop que em sento insultat.

  6. a 03 març 2009 a les 8:36 enriccanela

    Joan,
    Ara els de classe baixa no poden estudiar. Cert. Jo crec però que també lluito pel mateix i no contra Bolonya.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació