Enric I. Canela

Llegeixo que els rectors rebutgen la idea del govern espanyol que cada universitat creï les seves pròpies regles de disciplina acadèmica, aposten per sancions més pedagògiques i demanen la derogació de l’actual norma estatal que les regula, després de 55 anys de vigència. El president de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE), Angel Gabilondo, reclama al Govern un marc disciplinari homogeni que després les universitats puguin desenvolupar amb la seva autonomia.

Referint-se als estudiants que rebutgen el procés de Bolonya diu que s’han ajuntat persones a qui no els agrada la universitat, persones a qui no agrada la democràcia, persones a qui no agrada el sistema i persones que engloben les tres anteriors categories.

4 respostes a “El règim disciplinar de les universitats”

  1. a 03 març 2009 a les 7:20 Joan Gil Oliveras

    En quin estic? Diria que en cap. Sóc l’excepció. Diria que no.

  2. a 03 març 2009 a les 8:34 enriccanela

    Joan,
    En cap. Coses de Gabilondo. Li agrada la retòrica, mai no saps si va o ve.

  3. a 03 març 2009 a les 9:55 Estanislau Fons

    Hola Enric,

    Estic d’acord amb derogar la norma esmentada (que desconec, però que deu ser clarament obsoleta), però tot el que segueix de la postura dels rectors és un estrany cant al centralisme; per una vegada que el govern espanyol no es fica on no el demanen, em sorprèn molt que siguin els rectors els qui li ho reclamin. Per norma estatal, ja hi ha el codi penal, no? Per sota d’això, que cadascú s’ho munti. I no tinc cap dubte que els diversos codis interns que es generin a les universitats seran prou semblants, però que cadascú pugui decidir lliurement. I si alguna no en vol tenir, millor, que si alguna cosa sobra al món universitari és la vocació per fer normatives i reglaments sobre tot el diví i l’humà.

    Igual que quan demanaven no fa gaire (si l’erro, ja em corregireu) que hi hagués una decisió centralitzada sobre el calendari acadèmic, quan decidir cadascú el seu és un exemple palmari de la sacrosanta autonomia universitària. Em sembla que el docte Gabilondo coixeja una mica massa d’aquest peu.

    Vaig sentir una vegada l’ex rector Ferraté explicant una anècdota dels primers anys de democràcia (em sembla recordar que era a principis dels 80 del segle passat), quan, per la seva perplexitat i la dels altres dos rectors catalans del moment (només hi havia tres universitats a Catalunya), algun rector de l’Espanya profunda li va etzibar al ministre: “Líbrenos, señor ministro, de la pesada carga de la responsabilidad”. A base, és clar, de legislar tot el legislable des de l’Estat. No sembla que en 30 anys certes coses hagin canviat gaire.

    No anem bé si des de les universitats, o des dels governs, es cerca apartar les nostres institucions del binomi llibertat / responsabilitat, per tornar a la minoria d’edat de la tutela estatal…

  4. a 04 març 2009 a les 12:02 enriccanela

    Estanis,
    És cert però va ser en conya. Crec que va ser Pedreño de la Universitat d’Alacant.
    Tot el que sigui centralista agrada. de fet van ser els rectors el que van fer que no fossin les comunitats autònomes les que aprovessin els graus. Jo hi era.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació