Un bon calbot


Enric I. Canela

Ara mateix m’ha ha arribat El Calbot del divendres de la Fundació Catalunya Oberta. Molt apropiat per reproduir-lo en aquest bloc, amb drets d’autor dels amics de la Fundació, és clar.

“Per una universitat al servei del coneixement i no del mercat”. Això deia la pancarta que encapçalava la irrisòria manifestació celebrada ahir a Barcelona contra l’anomenat Pla Bolonya. La primària contraposició de la pancarta es mereix un bon calbot: aquests noiets semblen desconèixer d’on surten els impostos amb els que es sufraga el coneixement, i també la seva vida regalada. I és que potser -i ara arriba el segon calbot- això del coneixement i el mercat els ho han explicat a l’inrevés, amb les particulars ulleres de l’ecosocialisme i altres pròtesis ideològiques del segle passat. La crosta leninista genera picors transgeneracionals. Consulti el seu metge o farmacèutic.

Vosaltres opineu. Jo no.

4 respostes a “Un bon calbot”

  1. a 13 març 2009 a les 8:35 Júlia Rosell

    M’ho copio si no li importa… molt bo.

  2. a 13 març 2009 a les 7:15 enriccanela

    Júlia,
    Si no és meu, jo cito la referència. Sempre fan coses bones, jo hi estic subscrit.

  3. a 13 març 2009 a les 9:04 Criteri

    Primer de tot un sincer reconeixement als deu mil. Ecosocialisme: això no sé que és, però cal matisar i diferenciar-lo de l’ecologisme, que no és una pròtesi antiga, sino molt moderna, i més que ho serà. Per això i aprofitant la invitació a opinar, penjo la meva agosarada visió, de caire una mica verd ,amb agosarada llicència. Si més no per a donar una alternativa de debat en l’àmbit que creguis oportú.
    Gràcies i salutacions.

    LA SOLUCIÓ A LA CRISI. Puc no ser exacte, però centro el dilema. Ells no encerten ni això.

    Bé, aquí està el Pla, i no pas de desarrollo.

    Tothom reconeix que ningú té resposta. Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa, encara que algú hi trobi indicis de megalomania. Ans el contrari m’arrisco al ridícul. Ho deixaré dues setmanes, o el que calgui -cap i la fi si això no interssa ni serveix de res, lo que tinc per penjar encara menys-, fins tenir les lectures i comentaris que estimi adients. Crec que he d’aguantar aquest post. Ni que sigui pel convenciment de no estar més errat que ells.

    EL PLA. ACCIONS IMMEDIATES I ESTRUCTURALS

    Les mesures de força -ajudes al consum -cotxes, banca, etc- només portaran frustració. Calen petites accions -per ara mateix- però també començar els fonaments d’una nova manera de viure. I si més no per a preparar-nos pel que pugui venir. Els “milions de Zapatero” haguessin ajudat. Llàstima.

    -Activar ja les mesures clàssicas -les tres erres- de manual bàsic de sostenibilitat. Aplicar el seny: reducció dels desplaçaments inútils de mercaderies i persones; envasos retornables i promoure el granel, l’artesania, etc.

    – Habilitar grans naus on s’ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.

    – Reducció dels sous forasenyats, públics o no; nacionalització de la banca i energia, i creació d’una infraestructura industrial bàsica.

    – Considerar delicte que els supermercats llencin el menjar -tones i tones- i que el ciutadà llenci coses en bon estat.

    – Recuperar camps i dignificar la nostra pagesia, o sigui un retorn a la terra. Tenir aliments a mà és primordial.

    – La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables i promoure’l. Per rendabilitat i ecologia.

    Fer pedagogia elemental i del sentit comú: amb un cosa tan senzilla com un bon jersey, estalviariem milers de milions en energia, i energia per a altres coses. Cada grau un 8% més de consum.

    – Transport col.lectiu constant i arreu.

    – El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l’austeritat, que la “festa” que tothom creia perpètua s’està acabant, que no s’ha de repetir ni es pot sostenir. Tant dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc.

    Menys consum són menys hores de treball -i encara caldrà repartir-lo-, per tant cal promoure el lleure creatiu i desemvolupament cultural. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n’hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l’eina principal amb que els antics ho aixecaren.

    És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l’únic que realment cal. I no me’n puc estar de dir-ho: el drama autèntic és el desgavell ambiental i el seu oblit.

    Conceptes bàsics

    Sobrietat i estalvi, i l’autosuficiència possible. Enfront a això només veig la insistència en l’error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. Sé que a algú li mancarà i criticarà la mancança d’anàlisi polític, però el tema és més de fons i crec que ja ha arribat l’hora que la vulgaritat dels fets parli. I dos ingredients fonamentals més: imaginació i valentia.

    En fi, tot plegat com l’ou de Colom, ja ho veieu. Tan senzill de veure com difícil d’aplicar – com a l’ou alguna cosa caldrà esquerdar-. El decreixement, que és la solució, és vista per TOTS els governants com el problema. Vet aquí el dilema.

    Sóc conscient que el que dic no és plat de bon gust i que el missatger a vegades la paga; accepto que no puc ser exacte, però afirmo que s’ha de ser cec per no veure que el debat és aquest: fugida endavant o marxa enrrera. Més encara, en el fons la tria és aquesta: viure per a consumir o per “progresar cultural i espiritualment”; que creixi l’economia o que creixem nosaltres. O sigui que al final tot és una qüestió de valors.

    Coincidència

    Amb gossadia Balmes va proposar i lluitar per una solució dinàstica imaginativa que hagués salvat el segle XIX -i el XX- espanyol, i que per intrigues no es va realitzar. Ara tothom reconeix que era LA solució. Des de el Criteri internàutic del segle XXI jo proposo la solució a un altre problema central, la única que crec possible -també des de l’ecologia-.

    Mèrit i esperança. Utopia i desesper.

    Amb l’avantatge d’haver treballat el camp i el bestiar, interioritzant que la natura no està d’estadístiques i palpant que si no regues i adobes no culls, no tinc altre mèrit que el de concretar i personalitzar el que molts diem fa lustres.

    Amb el desig utòpic i desesperat que partint d’aquest modesta proposta algú de dalt comenci a replantejar-ho tot; el lector normal s’ho replantegi, adoni i escampi; o que algú em digui: no saps el que dius. I que manifesti obertament si la fita és tornar als cotxes, al totxo i les collonades -el criteri general- , és a dir, a la insostenibilitat .

    El temps parlarà -tot i que a mi ja em sembla sentir la remor-. Però per damunt, damunt de tot, aquesta sensació de impotència.

    Fi de la trilogia

    L’endemà de penjar això em vaig succeir dues coses extraordinàries, tan desconcertants com el que a molts els pot semblar aquest blog, per tant hi retiro la frase escèptica en què dubto de l’interés del que dic o queda per dir.

  4. a 13 març 2009 a les 11:14 enriccanela

    Criteri,
    Primer, moltes grpacies per la felicitació.
    Tot el que dius és molt enraonat. El que passa és que els governant no ho són.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació