Enric I. Canela
Sembla que un munt d’estudiants “progressistes” es queixen perquè hi ha qui reivindica que la universitat i l’empresa han d’acostar-se, treballar més plegades. A aquest acostament li diuen privatització.
Segurament encara no han entès allò de l’economia del coneixement i viuen ancorats encara en l’època de la revolució industrial. Si més no és el que fan pensar els seus missatges propis de l’època de Marx i Engels.
Probablement no han entès que disposar d’un estat del benestar de qualitat implica una economia competitiva (perdó per la paraula competitiva) i basada en l’economia del coneixement i no en la mà d’obra intensiva i poc qualificada i això és impossible sense una estreta relació entre la universitats, els centres de recerca i les empreses. Evidentment el meu objectiu no és fer proselitisme ni convèncer a ningú. Si guanyen, que ho dubto, ho patiran ells i els seus fills. El problema, al meu entendre, no són ells sinó els governants que tenim que els costa entendre això que és tan simple. El meu objectiu ara és recomanar-vos la lectura d’un excel·lent article de la ministra de Ciència i Innovació, Cristina Garmendia, que sembla és l’única persona del govern espanyol que toca la música adequada.
L’article és Ciència i innovació: ara més que mai. Deixo de banda la inevitable propaganda d’algunes coses i em quedo amb el discurs central, impecable.
Un discurs impecable, certament.
Però què passa amb les llicenciatures que no són productivament rentables, o ens les carreguem o li cerquem sortides econòmicament rentables…? Per poder fer il·lustració al s.XXI hem de tenir una economia forta, estem d’acord en això, el problema sembla ser com ho compatibilitzem per prioritzar ambdues coses igualment.
Farà això que la Universitat sigui com una fàbrica de tècnics especialitzats però ignorants quant a cultura general? Enfocar el futur de la Universitat Pública així no podria tenir un cost social molt alt? Hem vist com quan la política se sotmet al capitalisme les desigualtats socials creixen (EUA). I com una societat ben cultivada difícilment serà pobra (països nòrdics prioritzant l’educació de la mà de polítiques socials, i les empreses els hi surten soles, com bolets). Ho dic perquè els avanços socials i fins i tot, potser, el creixement econòmic de tota la població, tenen molt a veure amb la cultura general del poble, i d’això se n’ha ocupat l’educació i Universitat de caràcter mixt tècnic-humanista.
També hi ha professors d’Universitat crítics amb Bolonya. No és un tema gens fàcil perquè es tracta de posar les bases per un desenvolupament del futur.
Reconec la meva ignorància en tot això, reconec que em supera, però tampoc puc quedar-me de braços plegats davant de les situacions: cal prendre partit i ser valents. I crec que com jo, la majoria d’estudiants “antibolonya” tenen la sensació que l’EEEs camina cap a un model semblant als EUA, per ajustar els desnivells de resultats entre la Universitat Pública i la privada, i són coses diferents. La pública, crec, no pot mai oblidar el seu caràcter per a la generalitat dels alumnes, no aristocràtic. Això no vol dir que no es desenvolupi aquesta via de la recerca de l’excel·lència, aquesta aspiració és obligatòria, però sense oblidar la importània SOCIAL de les humanitats.
Crec que la complexitat d’això es resum en un joc d’encaix entre socialisme i capitalisme. Ho sento per la llargada i el possible enfarfegament!
Efrem,
Entenc la teva preocupació, però amb matisos. En primer lloc, quin és el model americà? Harvard o MIT, que tenen departaments d’humanitats de primera línia, tot i ser de les més cares del món? On ensenya lingüística Noam Chomsky, sinó al MIT? Bé, de fet, aquí no podria perquè no hauria passat l’habilitació nacional!
I per què parles de la importància SOCIAL de les humanitats? Què som decoratius i un luxe, potser? No tenen importància social els metges a més de curar malalts? És que la formació per a una professió a les humanitats ha de ser incompatible amb una formació sòlida de coneixements? Per què aquesta formació mixta només es proposa per a les humanitats, però no per als metges? Perquè es pensa que el que fan els metges és seriós i important i el que fem a Lletres no. Això, no ho accepto de cap de les maneres. Comprateixo que hem d’oferir graduats en lletres que siguin gent ben formada i a més bons professionals, però també ho hem d’exigir als metges, enginyers, etc., que sovint són incapaços d’escriure un paràgraf que s’entengui, no diem un informe.
Per cert, reclames que “La pública, crec, no pot mai oblidar el seu caràcter per a la generalitat dels alumnes, no aristocràtic.” i alhora suposo que subscriuràs que l’EEES implica estudis generalistes amb devaluació de coneixements. ¿Com es conjuga una cosa i l’altra? A més, estàs insinuant que la formació bona i especialitzada s’ha de donar a les privades i la pública ha de servir per fabricar titulats/graduats que sàpiguen molt de tot però que acabin treballant al Caprabo. Això va en contra de la defensa que fem molts de la universitat pública de qualitat, on ‘aristocràtic’ vol dir ‘meritocràtic’ i no pas estar forrat de calers.
Efrem,
Comprenc el que dius, però això no és problema de Bolonya. Tenir una universitat com cal passa per reformes profundes que el professortat crític no vol sentir ni parlar.
No es tracta de quedar-se de braços plegats, es tracta de reivindicar coses que toquin al problema i no els discursos de fa 100 anys. Si tot queda igual aquests professors que tant es queixen viran molt bé.
Ja no et dic res de les Humanitats perquè Xavier és del camp i en sap molt.
Xavier,
Gràcies per aportar coneixement allà on no hi arribo.