El problema dels màsters


Enric I. Canela

Fa uns dies El Mundo escrivia Els màster universitaris, condemnats a conviure amb els ‘prestigiosos’ títols propis.

Analitzava i contrastava opinions sobre els màsters oficials, els de Bolonya. La clau, la resposta intel·ligent és que ara són oficials i a un preu de matrícula assequible el que abans era no oficial i privat.

Amb tot la consideració és que el valor d’un màster el dóna el mercat. Si un màster t’obre portes, del tipus que sigui, acadèmiques o laborals, és un bon màster, altrament no. Sempre pot haver aquella rara avis que doni una magnífica formació que no obri cap porta, però… Ara per ara la feina està per fer, la majoria dels màsters oficials actuals són purament acadèmics, són requisits per al doctorat, alguns estudiants, equivocats al meu parer, els fan en acabar la seva llicenciatura, consumeixen un any i no els aporta cap avantatge competitiu., Més aviat perquè s’especialitzen en una cosa en la que no treballaran.

Altra cosa són els antics màsters, els no oficials, de qualitat que si obren portes. Passaran anys fins que els màsters no siguin aquí el que han de ser.

2 respostes a “El problema dels màsters”

  1. a 01 abr. 2009 a les 8:06 pere alemany

    Enric, estic d’acord amb tu. La majoria dels masters oficials actuals no tenen massa sentit si no son per continuar fent un doctorat. Aquest problema però no te res a veure amb Bolonya, és degut a que el responsables d’aquests másters no han sabut o no han volgut entendre la filosofia de la reforma i han reconvertit els antics cursos de doctorat rebatejant-los com a master. Si els antics cursos de doctorat eren (la majoria) una solemne perdua de temps, el mateix està passant amb els màsters actuals. Espero que un cop implantats els graus, els alumnes que no vulguin fer el doctorat siguin, com bé dius, prou intel·ligents per veure que els màsters que s’ofereixen no porten enlloc i aixó obligui a les universitats a replantejar tot el tema dels màsters. No pot ser que en una facultat (com la de Química que conec, pero suposo que en altres llocs ha passat el mateix) cada departament faci el seu màster propi amb la idea de que els quatre o cinc matriculats acabin fent la tesi. Encara que em sembla bé que hi hagi un màster més “acadèmic” per els que volen continuar amb el doctorat, hauriem de ser capaços de montar dos o tres màsters atractius per a gent que no es vulgui quedar a la facultat però que vulgui ampliar la seva formació. Si aquests màsters són interessants la gent ja es matricularà, i tal i com s’ha demostrat amb els antics màsters, fins i tot les universitats poden posar els preus que vulguin que si la gent considera que fer el màster és útil, arriben a la conclusió que els surt a compte pagar i fer el màster.

  2. a 01 abr. 2009 a les 8:45 enriccanela

    Pere,
    El plantejament de canviar els programes de doctorats, fer màsters, POPs i tot això ha estat un despropòsit impropi de la intel·ligència. Com bé dius, l’assignatura pendent és fer uns màsters enfocats als professionals, prou atractius. Sembla que això només ho sàpiguen fer les privades.
    Què fa un químic ara? Acaba anant al IQS.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació