Enric I. Canela

Certament als catalans no ens queda més que demanar ser un protectorat d’Andorra mentre intentem aconseguir la independència. És urgent.

Aquest Estat espanyol es divideix en dues parts no necessàriament de la mateixa mida, els que miren al segle passat i els que miren al futur. Això segurament passa arreu, però la desgràcia és que a l’Estat espanyol sempre guanyen els que miren al segle passat. A vegades hi ha un miratge, sembla que els més moderns, innovadors, intel·ligents guanyen, però llum d’un dia, al poc apareixen els hereus de Torquemada i les coses tornen al seu lloc.

Què són a l’Estat això de la innovació, la ciència, la recerca, el desenvolupament? Res, unes paraules maques per posar-les en un discurs mentre l’administració inexorablement, dirigida de forma tercermundista dóna cada dies més passes endarrere.

La universitat, que hauria de ser impuls de l’economia del coneixement, es troba atrapada en aquest oceà de rància vulgaritat. La universitat també pateix aquesta divisió entre els decimonònics i els que miren endavant, en tenim mostres, però per pròpia supervivència dels que lluiten per la recerca de qualitat, per la transferència de coneixement, guanyen els darrers.

Tradicionalment la universitat i la recerca anaven de la mà, hi havia el Ministeri d’Educació i Ciència que atès que, a banda de les de molestar, l’Administració General de l’Estat té poques de competències d’educació, la universitat tenia pes.

A l’any 1996 Aznar va dividir universitat i recerca. Va inventar el Ministeri d’Educació i Cultura i el de Ciència i Tecnologia. La universitat i la recerca van quedar separades. Les universitats, especialment el professorat vam acabar farts, de dependre de dos ministeris. Els temes de recerca, embolicats amb indústria, van funcionar malament tot i que alguns dels seus gestors ho van fer força bé.

A l’any 2004, Rodríguez Zapatero ho va endreçar, una demanda dels rectors, i, segurament també, amb l’objectiu de canviar el que havia fet Aznar; Va tornar a unir universitats i recerca. Va posar de ministra a Maria Jesús Sansegundo, poc a poc anava fent la feina, segurament poc lluïda perquè hi havia fortes contradiccions amb el secretari d’Estat d’Universitats i Recerca. De fet ella no l’havia posat, li havien imposat. De cop i volta, el 7 d’abril de 2006, després d’haver aconseguit l’aprovació de la LOE, el president espanyol la canvia per Mercedes Cabrera. És en aquesta darrera fase quan, per interessos que m’estalvio de comentar, es decideix que els nous graus seran de quatre anys i els màsters d’un mínim d’un. Pregunteu-vos per què va caure Maria Jesús Sansegundo. Tinc la meva opinió i dubto que la causa real fos la gestió. Què hi ha de les lluites dins de la Federació Madrilenya del PSOE?

Arriba el segon govern de Rodríguez Zapatero. Pren una decisió intel·ligent, vist tot plegat devia ser per casualitat, i crea el Ministeri de Ciència i Innovació, avui fa un any. En ell se situa la universitat i la recerca. Als decimonònics no els hi agrada. Malauradament la desastrosa herència de Bolonya agafa als responsables del ministeri amb el peu canviat i reaccionen tard. Mentre altres aspectes de la gestió funcionen bé. És la primera vegada en la història de l’Estat del “què inventin ells” que les coses s’organitzen amb visió de futur. Hi ha projecte, si, però malauradament pocs diners. L’oposició ataca, simplement no tenen cap visió d’estat, el curt termini es desgastar al govern espanyol. Tanmateix aquest no és el problema, els enemics estan a dins, no són ni el PP ni els anti-bolonya els que enfonsen el Ministeri de Ciència i Innovació, és el propi PSOE. És clarificador veure l’ajuda la premsa amb informacions que només poden sortir de dins. Ho veia venir, ho vaig comentar a Matricules universitàries gratuïtes? No m’ho crec, L’equitat del sistema universitari, i Desestabilitzar la Secretaria d’Estat d’Universitats. El primer article aportava dades de feia mesos, sorprenent. L’objectiu no era Ciència i Innovació, era la secretaria d’Estat d’Universitats.

Rodriguez Zapatero és deixa entabanar i també el 7 d’abril, quan no feia un any que l’havia creat, desballesta el Ministeri de Ciència i Innovació i, el que és pitjor, elimina la Secretaria d’Estat d’Universitats i separa universitats i recerca. Col·loca la universitat en un Ministeri d’Educació que només té la Secretaria d’Estat d’Educació i Formació que ocupa Eva Almunia Badía, política aragonesa i mestra de professió. Res a dir, però sabeu que la moltes de les decisions polítiques es prenen a la reunió de secretaris d’Estat? Estarà ben representada la universitat? Permeteu-me que ho dubti.

Vaig més enllà. Crear l’organització d’un ministeri porta molt de temps. Segurament moltes coses encara no s’havien acabat d’organitzar al Ministeri de Ciència i Innovació, ara els projectes aniran al calaix. Tornar a començar, mínim un any més. La gent que hi treballava no sap ni on anirà a parar. Un cas únic.

Ángel Gabilondo és un a persona que respecto molt i el considero una persona de gran intel·ligència. Sabia Gabilondo on anava? Esperava arribar i no tenir secretaria d’Estat d’Universitats? Pensava que no tindria la recerca universitària en el seu àmbit? Vull pensar que no ho sabia i que ara estarà donant la batalla per endreçar això. Ho té malament, potser recuperi la secretaria d’Estat d’Universitats amb moltes menys competències que la que ocupava Màrius Rubiralta, però res més.

Crec que Cristina Garmendia, una professional de gran vàlua, no ho hauria d’haver permès i si era inevitable, per dignitat, hauria d’haver dimitit.

La veritat és que si Ángel Gabilondo ha de gestionar universitats dins d’aquest marasme millor faria dimitint. No trigarà un any que els rectors s’aixecaran contra el govern de Rodríguez Zapatero. Ara callen expectant i només els decimonònics s’atreveixen a dir que ha estat una bona idea. Només aquells que valdria més que es limitessin a donar classe perquè dubto que alguna vegada hagin fet alguna cosa digna en el camp de la recerca.

12 respostes a “La tragèdia de la universitat espanyola”

  1. a 14 abr. 2009 a les 10:09 Joan Gil Oliveras

    A mi em sembla bé que la empresària i liberal Garmendia no toqui més l’àmbit universitari i menys que el posi a produir el que ella entén per “rendibilitat social”. Ara les Universitats tornen a ser un espai per aprendre i per debatre; tornen a ser docència. És un bon pas.

  2. a 14 abr. 2009 a les 10:46 Ramon (Girona)

    Separar universitats de recerca és un error doble. En primer lloc, suposa no entendre què és la universitat, un lloc on es fa docència i recerca. Una altra cosa és quina és la política universitària concreta que es porti a terme.

    En segon lloc, suposa un nou canvi de configuració del govern polític de la universitat, i penso que el que més necessitem és estabilitat.

  3. a 14 abr. 2009 a les 11:02 Josep

    El fet que el 60% de la recerca es faci a les universitats i que, com jo, molta gent estudia a la universitat per tenir una feina en un futur fa evident que aquest canvi ministerial és un “craso error, poco mordedor (com diria el Joaquim Nadal del Polònia)”. A més, han tirat pel terra molta feina. Però què esperes, Enric, d’un país que viu ancorada en temps del Caudillo.

  4. a 14 abr. 2009 a les 11:14 Salvador

    Ser un protectorat d’Andorra seria molt interessant políticament però en quant a la innovació, la ciència, la recerca, el desenvolupament no crec que valgui la pena moure’s de lloc.

  5. a 15 abr. 2009 a les 12:35 enriccanela

    Joan,
    Respectuosament, no tens experiència. Hem passat per totes i aquesta no és bona. I garmendia no va tocar la universitat, la portava Rubiralta.
    Dissociar la universitat de la recerca és, literalment, una estupidesa.

  6. a 15 abr. 2009 a les 12:35 enriccanela

    Ramon,
    Tota la raó. A sobre ho han fet per raons que val més que les amaguin.

  7. a 15 abr. 2009 a les 12:37 enriccanela

    Salvador,
    No espero gaire, però com a mínim que no facin un pas endavant i dos endarrere.
    Si em quedava alguna esperança de què fesin alguna cosa ben feta ja la he perdut.

  8. a 15 abr. 2009 a les 12:37 enriccanela

    Salvador,
    El cas és sortir quan abans millor d’aquest estat. Pitjor no és pot fer.
    Donam una sola raó per continuar.

  9. a 15 abr. 2009 a les 6:31 Edunomia

    Des del poble…

    Una sensació de menysteniment és la primera cosa que m’ha vingut al cap en llegir a primera hora d’aquest matí (gràcies al blog d’en Xavier Marcet) el titular de l’article d’El país Una universidad en cada pueblo. Aqu…

  10. a 15 abr. 2009 a les 8:38 Quim Bosch

    totalment d’acord amb el

  11. a 15 abr. 2009 a les 8:39 Quim Bosch

    N’hi ha per posar-se a plorar. Quan trigaran a tornar a fer i desfer?

  12. a 15 abr. 2009 a les 9:50 enriccanela

    Quim,
    Això és, com a mínim, dos anys perduts. El que ha passat i el que passarà sense res.

Trackback URI | Comentaris RSS

Deixi una contestació